Aquest sistema econòmic en el que vivim té moltíssimes coses per poder analitzar, però en destacarem dues. Primer, el seu instint de supervivència per mantenir-se amb vida, que porta a retallar d’on sigui i per al manteniment dels beneficis d’una minoria al cost que sigui. El segon, és com imposa una ideologia neoliberal, individualista, venent-nos que el sistema capitalista és lúnic en el qual podem viure i que ens atomitza com a treballadors i treballadores.

Per això, el procés d’autoorganització i lluita que s’està donant al sector de l’ensenyament a Catalunya és molt interessant.

L’educació pública, així com la sanitat i la resta de serveis públics, porta anys patint retallades tot afectat milers de treballadors i treballadores que han estat acomiadats o precaritzats encara més, i a la qualitat d’aquests serveis. L’educació, no s’ha quedat enrere en aquest sentit.

Aquests darrers mesos hem vist com el personal docent de l’educació no universitària, sortia als carrers contra la Llei Iceta. Una llei que el govern ha volgut vendre com la gran messura d’estabilització del personal interí, però que, al menys a ensenyament, no és més que un pegat en un vaixell en el que no deixen de sortir-li forats, i que ha enfrontat personal interí amb personal substitut o docents que s’incorporen per primera vegada a la docència. Aquesta llei, ja s’ha demostrat que no compleix amb el que van prometre al personal interí per la insuficiència de plaçes i pel tipus de processos d’estabilització.

I per si fos poc, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) obliga al conseller Cambray a aplicar la sentència que obliga les escoles i instituts catalans a impartir un 25% de les classes en castellà. Un brutal atac a la immersió lingüística que és part de la persecució contínua de la judicatura de l’Estat espanyol contra el poble català.

A aquest conflictes -que encara no estan tancats- se n’afegeix un altre -que tampoc mai s’ha tancat del tot- per la defensa de l’educació pública, en contra de les retallades i pels drets de tot el personal educatiu, docent i no docent. Al març es van viure unes jornades històriques amb cinc dies de vaga que convocava al personal docent a mobiltizar-se contra els nous atacs que va anunciar el conseller Cambray.

Però també va ser històrica per altres dos motius. D’una banda, va ser una convocatòria unitària de tots els sindicats que tenen representació en ensenyament, deixant de banda les sigles sindicals i plantejant una lluita comuna, unint a tot el personal docent, tot suposant un exemple de com unificar les files de les treballadores i treballadors per plantejar una embat coordinat capaç de guanyar. Sense que aquesta unitat d’acció suposi la renúncia a tota crítica i desenmascarament a les polítiques conciliadores que fan les direccions sindicals majoritàries o els seus socis polítics.

D’altra banda, el procés d’autoorganització als centres que no vèiem des de feia molt de temps. Assembles per centre, barri i territori i que conflueixen en coordinadores, així com accions contra Cambray i comunicats en solidaritat amb aquestes des dels claustres dels centres.

Ara, la clau perquè aquest moviment continui amb força passa per seguir ampliant les assemblees per centre, amb tot el personal docent i no docent, sigui contractat pel Departament o per l’Ajuntament o per empreses privades, com en el cas del lleure.

El lleure és un sector totalment externalitzat, ón moltes treballadores també ens estem organitzat en defensa de l’educació pública i per la internalització del nostre servei. Per això, que aquestes demandes -i totes les de la resta del personal docent i no docent- siguin agafades com a pròpies per part de tota la comunitat educativa, i més en unes vagues com aquestes, seria un gran cop per a les institucions que permeten que un servei essencial com el lleure educatiu segueixi privatizat i per a les direccions sindicals burocràtiques que mai han volgut organtizar als precàris i les precàries de l’educació.