Que l’ofensiva de la dreta contra Begoña Gómez i la querella de Manos Límpias és part de les seves operacions de lawfare per provocar un avançament electoral i evitar o revertir l’aplicació de l’amnistia? No hi ha dubte. Que la retirada a reflexionar de Sánchez és una altra maniobra per intentar sobreviure se sota el mantra del "que ve la dreta"? També.

La corrupció, quan surt a la llum, és símptoma de les baralles per dalt. L’onada d’escàndols que venen sortint a la llum des de fa més d’una dècada no es poden separar de la crisi que travessa el règim des de, almenys, 2011. Una taca d’oli que ha enllardat a tots els partits del règim i ha arribat fins a la Zarzuela.

Vol dir això que no hi havia corrupció abans? En absolut. Les corrupteles entre casta política i empreses són la norma de les democràcies capitalistes. Algunes queden per fora de la llei, unes altres no tant. Quan les pugnes per dalt es refermen, tots comencen a aixecar la catifa i surten els morts amagats, que n’hi ha de tots els gustos.

Per això, reconèixer que estem davant l’enèsim intent de lawfare de la dreta, no implica sumar-se als càntics en defensa de Begoña Gómez, una executiva que, com tots els de la seva espècie, viuen de saber usar les seves relacions i influències per créixer i fer créixer a les empreses a les quals treballen.

Dit això, el més rellevant és que estem davant un nou episodi de la intervenció de la Judicatura. Una casta intocable, guardiana de les essències del règim i dels interessos de les grans empreses, que a través de causes i altres muntatges, s’han convertit en àrbitre i jugador des de fa anys de la realitat política.

Avui la dreta és la que treu més profit d’aquesta casta reaccionària. La Judicatura és un clar baluard del projecte de "restauració conservadora" del règim, en clau autoritària i recentralitzadora. Però el seu elevament a aquest paper, no va ser obra només del PP. El PSOE va ser part fundacional d’aquest mateix projecte de restauració que va tenir el seu pic en el discurs de Felip VI el 3-O de 2017 en la seva guerra contra l’independentisme.

Que el PSOE del 155, el que va dirigir l’acusació de l’Advocacia de l’Estat en el judici del procés, que porta anys usant el Constitucional per vetar lleis aprovades en parlaments autonòmics -entre elles lleis de regulació de lloguers com la catalana que va tombar a la comanda de la patronal immobiliària-, que ha usat als jutges per bloquejar investidures en el Parlament... ara parli de lawfare, no deixa de ser, com menys, paradoxal.

No estaria malament que algú li recordés a Pedro el vell refrany de "aquelles pólvores, aquests llots". També el podria ajudar a entendre el que li està passant a la seva família. El president ara considera inacceptable l’atac a la seva dona. Però és el mateix president que va aprovar escoltes il·legals de converses personals per mitjà de Pegasus. És també el mateix que va autoritzar que policies s’infiltressin en els moviments socials i l’independentisme, i establissin relacionis sexe afectives per treure informació.

L’enduriment de l’ofensiva de la dreta amenaça amb emportar-se per davant a l’esposa del president. Això podria ser un cop mortal per al govern de coalició? Sí, però no és l’única. La "restauració progressista" sense el concurs de la dreta i el rei té les potes curtes. Alguna cosa que, d’altra banda, demostra que tant disfuncional s’ha tornat el règim del 78.

Les eleccions basques van deixar el front nord estable, però no serà així amb les catalanes. La previsible victòria del PSC és la crònica d’un cop institucional - el 155 - d’efecte retardat. Si es consumeix, Junts és molt possible que simplement els deixi caure al govern retirant-li el suport en el Congrés. Si és així, Sánchez pereixeria en el mateix acte que consolida la restauració autónomica catalana. Tot un sacrifici personal en l’altar del 78.

Però l’autor de "Manual de resistència", no sembla que es vagi a rendir. El parèntesi de reflexió de Sánchez és més aviat l’arrencada d’una precampanya o un intent de salvar-se, almenys un temps més. La campanya de "Pedro, no marxis", li puja el preu als socis parlamentaris - fins i tot a Junts - per a deixar-lo caure. Ell es presenta avui com la víctima després de la qual han de postrar-se tots els defensors de la democràcia i el progrés. Quin "malvat" li retiraria el seu suport després d’això?

Aquesta campanya la pot fer gràcies a una dreta galvanitzada en clau destituent, sobretot des del 23J i l’aprovació de la Llei d’Amnistia. Però també gràcies a Sumar, ERC, Bildu... i el mateix Podemos. Tots ells porten anys abonant la idea que l’única alternativa a la dreta és ser furgó de cua del PSOE. Parar a la dreta secundant o sent part d’un govern que li compra i li aplica gran part de la seva agenda econòmica, anti-immigració o de defensa de les essències del règim. Aquest ha estat el mantra "malmenorista".

En la previsible i enèsima crisi política del règim del 78 segueix sense haver-hi un bàndol progressiu. Contra la dreta, el social-liberalisme i l’esquerra reformista que se suma al "Pedro i el caos" (i la que ara no se suma fins que no li donin un ministeri), cal construir una esquerra independent dels partits capitalistes, que lluiti contra el règim del 78 i una sortida anticapitalista i socialista.