Foto: @CGTEnsenyament

Durant el període 2008-2012 l’educació va patir fortíssimes retallades. La sisena hora va desaparèixer per art de màgia; les substitucions brillaven per la seva absència, les oposicions van ser objecte d’estudi d’arqueòlegs i el sistema educatiu va fotre fora a molts mestres mentre les ràtios augmentaven ràpidament. Les partides de la Generalitat a cada escola van caure en picat i tots els centres van demanar més calers a les famílies.

De les retallades a l’educació catalana que Artur Mas va fer amb el suport del PP i després amb el suport d’Esquerra Republicana, mai ens hem recuperat. Desenes de milers d’interins i substituts van continuar sostenint el sistema educatiu. tot i la precarietat. I diversos serveis educatius van ser oferts a les empreses privades aprofitant la legislació que la Generalitat aplicava. De fet, no podem oblidar la “Llei Aragonès” que pretenia afavorir, encara més, la subcontractació de serveis públics a empreses privades.

La “innovació privada” en la gestió de la cosa pública

El “decret de plantilles”, els informes Pisa, i moltes “iniciatives” més busquen instaurar formes de la gestió privada dins del sector públic. Una espècie de “despotisme d’empresa” dins de cada centre escolar. Es pretén que cada centre o zona educativa lluiti per ser la millor i guanyar pes específic respecte de la resta. El mateix que passa entre les diferents empreses capitalistes que competeixen per franges del mercat.

Aquesta competència és insana pels mestres que pateixen una sobrecàrrega laboral enorme, és un greu punt d’estrès amb els alumnes que han de complir els paràmetres prefixats pel departament d’educació i per les famílies que cada vegada més han de contribuir amb el seu temps i els diners per finançar el desfinançament públic de l’educació.

Les direccions de cada centre poden triar el seu personal amb els seus criteris. Això deixa als mestres en una situació d’indefensió si tenen diferències amb el projecte educatiu o si volen fer millores substancials. A més l’enorme quantitat d’informes que han de presentar els professionals de l’educació, amb exàmens i correccions, fa cada vegada més difícil fer classes o planificar-les prèviament.

Des del departament es fomenta aquest “despotisme d’empresa” amb la participació de Fundacions com la Jaume Bofill i els nous “mecenes”. Això s’anomena “col·laboració público-privada”. La Generalitat va fer un acord amb la Nissan, la Fundació del Banc de Santander, amb Educaixa o Educa Endesa. Aquestes empreses que guanyen milers de milions mentre hi ha famílies que busquen el menjar als contenidors, educaran als seus fills de la “millor manera possible”.

Un gran trasbals de diners públics a les grans empreses

L’educació pública pateix, de manera accelerada des de la crisis del 2008, un greu procés de desfinançament, privatització i retallades. Aquest procés ja es venia fent des de fa molt anys però s’ha agreujat durant els dos anys de pandèmia.

Les diferents lleis d’educació convaliden aquest procés de privatització. Ja siguin a nivell de l’Estat fetes pel PP o pel “govern més progressista de la història”, o a nivell de Catalunya pels diferents governs Esquerra-Junts. De totes formes, aquest procés privatitzador ja s’estava fent de facto. Grans empreses “multiserveis” es postulen per fer els serveis de menjador, vetlladors, del lleure, etc. El model de col·laboracions públic-privades (CPP) ha donat a pas una onada de privatitzacions encobertes del sector educatiu.

Un cas especial és el servei de menjador dels centres educatius. Set grans empreses del càtering i fundacions es reparteixen el 25% del pastís econòmic dels menjadors catalans. Un gran “negoci” que pot facturar al voltant d’uns 400 milions d’euros. Empreses multinacionals com Eures, Sehrs, Serunión o Activa Educacional ISS o Fundacions com la Pere Tarrés o Fundesplai se’n porten la part més grossa.

Mentre les empreses reben milions d’euros, la Generalitat redueix substancialment l’aportació de diners que fa a cada escola. I des de fa anys els centres demanen diners a les famílies a començament de cada curs escolar. L’Estat espanyol és el cinquè país que menys inverteix en educació en relació al seu PIB, només un 4%, molt lluny del 6% reclamat per mestres i famílies.

Les quotes escolars es cobren a cada centre per diversos conceptes com sortides, festes, llibres, material, fotocòpies, etc. Són despeses de funcionament de cada centre que se suposa que ja paguem, quan paguem els impostos. Es a dir, que haurien de sortir dels pressupostos públics. Però els responsables polítics no ho fan. En síntesis, paguem dues vegades les despeses.

I les empreses del sector del lleure, també es beneficien de l’explotació que en fan dels treballadors. Salaris baixos, contractes per hores i la precarietat més absoluta marca la “relació laboral” de les monitores i monitors amb aquestes grans empreses del càtering. En síntesi, un negoci genial. Se’n porten moltíssims diners dels pressupostos públics i paguen engrunes als seus treballadors. La típica actitud depredadora dels empresaris capitalistes dins del sistema educatiu. I tot això amb el vistiplau dels diferents governs.

Educació pública i concertada

Des del Segle XIX que hi ha institucions privades dins de l’educació pública. L’església, és la institució privada més antiga de l’Estat espanyol. Les Escoles Pies, els Maristes, Lasalle són tan sols alguns dels centre educatius: al voltant del 60% dels col·legis privats subvencionats per les administracions públiques espanyoles.

Segons la Conferència Episcopal Espanyola els centres educatius reben de l’erari públic gairebé 2.500 milions d’euros. El volum de negoci de l’ensenyament concertat religiós gira al voltant de 4.866 milions d’euros. L’Església catòlica, a més, es beneficia del pagament dels professors de religió, els quals suposen un cost anual a l’erari públic de 100 milions d’euros. La CGT Catalunya va denunciar el «Pacte contra la segregació a Catalunya» com una forma de finançar els centres privats.

No és possible deixar d’esmentar el cas de l’Opus Dei. Aquesta agrupació religiosa elitista va rebre 453 milions d’euros per les 16 escoles vinculades entre 2001 i 2018. Tot i tenir centres que segreguen alumnes pel seu sexe. Davant l’amenaça de perdre les subvencions públiques, sembla que el proper curs escolar deixaran de separar els alumnes per sexe. Tant de bo que tots els centres educatius rebessin aquestes inversions.

Les inversions en escoles privades i concertades a Catalunya és molt superior a les realitzades a l’escola pública. Segons el Sistema estatal de indicadores de la educación 2020, la despesa pública per finançar l’educació concertada ha pujat més d’un 24% entre els anys 2007 i 2017. Anys en que l’educació pública va patir unes retallades històriques.

En relació amb l’ensenyament de la Formació Professional la falta de places per poder estudiar va generar una situació caòtica el curs escolar passat. També ha estat una mostra clara de la desinversió pública. Situació que “ha coincidit” amb una forta inversió de fons d’alt risc en la compra de molts centres d’FP. El fons KKR dels Estats Units va comprar l’empresa Medac amb més de 30 centres a tot l’Estat.

Per fer un curs dins d’una Formació Professional pública a Catalunya s’ha de pagar una matrícula de 360€. CGT denuncia la falta de personal i l’infrafinançament dels Centres educatius. El sindicat també explica la competència que s’afavoreix des de la Generalitat entre els centres per poder rebre diners públics.

Per una educació pública, gratuïta i de qualitat

La lluita per millorar el finançament de l’educació; per fer una educació pública, gratuïta, laica i de qualitat; i, per defensar el dret de les mestres; passa per unificar tot el sistema educatiu, en primer lloc. Tot l’ensenyament privat haurà de ser expropiat sense indemnització i incorporant el personal a la xarxa pública. D’aquesta forma es podrà aturar el poder diferenciador que fa la inversió privada.

En segon lloc, el pressupost públic ha de pujar sensiblement fins a arribar al menys al 6% el més ràpid possible. I sinó hi hagués prou diners a les arques públiques, s’haurà de finançar amb els milionaris beneficis de les empreses de l’Ibex35. Prou de demanar diners a les famílies!! Per això, cal que els mestres i les Associacions de Famílies tinguin el control de totes les partides públiques referides a l’educació. D’aquesta forma es podrà evitar la competència entre escoles que afavoreix la Generalitat, es podrà tenir un coneixement global de la situació i de cada centre com per poder destinar els calers on siguin més oportuns.

Per imposar aquestes mesures i molt més, cal reforçar la mobilització dels sindicats de mestres i professores, de totes les AFA i el poble. Ja que anys de Convergència, Tripartit, Junts i Esquerra Republicana són els causants de la privatització de l’educació, l’infrafinançament i la caiguda en picat.

Et pot interessar: “Si seguim, guanyem”. Com podem aconseguir-ho?

També pots llegir: ERC, JxCat, Comuns i PSC sentencien a mort el català a l’escola: totes a la vaga amb els i les docents per defensar-lo!