En una jornada i una votació dantesca la nova reforma laboral del Govern de coalició ha estat aprovada en el Congrés gràcies al suport d’última hora d’un diputat del PP. Es tracta de la votació i la mesura més important del que portem de legislatura. No pel que suposa per a la classe treballadora, que com hem denunciat des d’Esquerra Diari no canvia gens rellevant respecte a la de 2012, sinó pel que suposa políticament per als equilibris parlamentaris i l’estabilitat per dalt i per sota del Govern actual.

Et pot interessar: L’estafa de la Reforma laboral. I ara, què? De peus a terra

La derogació de la reforma laboral es va convertir en una de les grans promeses eternament postergades per part de l’executiu. En el cas de Yolanda Díaz, la ministra “comunista”, va ser una qüestió a la qual va lligar el seu futur polític.

D’aquesta manera des del Ministeri de Treball eren conscients que havien de moure fitxa si no volien veure com el descrèdit s’apoderava sobretot de l’ala esquerra de la coalició, Unidas Podemos.

Les negociacions entre patronal, burocràcia sindical i govern van ser durant mesos agòniques, i en la qual constantment la CEOE va imposar les seves condicions una vegada i una altra.

Et pot interessar: Las Kellys sobre la seva utilització per Yolanda Díaz per a vendre la seva reforma: “ens sentim oblidades una altra vegada”

Quan finalment es va aconseguir arribar un acord pel qual el Govern i sindicats podien vendre el relat que havien “derogat la reforma laboral del 2012” i la patronal veia que els seus interessos quedaven absolutament blindats, van anunciar l’acord i es van disposar a sotmetre’l a votació en el Congrés.

No obstant això, aquest acord no ha passat sense una gran divisió dels socis d’investidura. De fet, ERC i Bildu, pressionats pels sindicats d’aquestes comunitats, especialment el sindicalisme basc, no han donat suport a la reforma.

Et pot interessar: La Taula Sindical torna a mobilitzar-se per la derogació real de les reformes laborals

Aquests desacords per dalt, que expressen les rivalitats mesquines entre els diferents partits del Règim i càlculs electorals, han començat a tenir expressions de descontentament per baix. Malgrat el bombardeig mediàtic dels mitjans “progres”, grans sindicats, govern, patronal i fins per sectors de la dreta com la FAES o Ciutadans, la reforma no ha aconseguit despertar l’entusiasme entre la població treballadora. Al contrari des de fa setmanes que han succeït algunes mobilitzacions en diversos punts de l’Estat.

Aquestes mobilitzacions no estan per descomptat a l’altura de la magnitud de l’atac a la classe treballadora, excepte potser a Euskadi, i no representen encara una autèntica oposició capaç de tombar a l’actual Reforma i a les anteriors.

L’esquerra sindical i la necessitat d’enfortir un pol de lluita

En un context de pujada de preus i de la pobresa per a una àmplia majoria dels sectors populars, els incompliments i enganys del Govern es converteixen en combustible per al creixement de la dreta i extrema dreta. La integració dels grans aparells sindicals és un altre element més que ajuda en aquest sentit. Uns sindicats que apareixen davant els ulls de milions de treballadors de la mà de la patronal i els seus plans no poden provocar més que desmoralització i desconfiança.

És per això que és encara més escandalós que la burocràcia sindical s’hagi arrogat el dret d’erigir-se en els representants del conjunt de les treballadores. Els seus interessos i dependència estan cada vegada més vinculats a l’Estat i el finançament amb la qual aquest aconsegueix comprar la lleialtat dels principals dirigents sindicals. D’aquesta manera CCOO i UGT han vist augmentats considerablement les subvencions des de l’arribada del nou govern. En 2021 aquestes organitzacions van rebre un 56 % més que altres anys, és a dir 3,5 milions d’euros addicionals.

La lleialtat d’Unai Sordo i Pepe Álvarez al Govern i al Règim del 78 de conjunt, està directament vinculada a aquesta realitat. Però això també provoca una situació perillosa per a aquesta casta sindical parasitària, que en els últims conflictes obrers ha començat a albirar-se. La burocràcia de CCOO i UGT està cada vegada més allunyada, no sols del conjunt de la classe treballadora, sinó també dels seus milions d’afiliats.

És degut a això que a l’hora de realitzar una labor pedagògica i anar guanyant múscul organitzatiu al voltant d’aquesta qüestió, des del sindicalisme alternatiu i de classe han de disposar-se a realitzar una labor tant bàsica com oblidada pels caps dels grans sindicats, consultar-li a qui més afectarà aquesta legislació: la classe obrera.

Et pot interessar: Fòrum Esquerra Diari: La Reforma Laboral de Yolanda Díaz: revalidació d’una dècada de pèrdua de drets

Per a emprendre aquesta tasca. Una tasca que passa també per impactar en les bases dels sindicats majoritaris per a arrabassar-los aquest rol de representants de la classe obrera. L’esquerra sindical té una enorme oportunitat en aquests moments, aprofitar-la passa per superar qualsevol lògica sectària i realment disposar-se a organitzar als sectors que estan veient decebuts per la burocràcia que dirigeix CCOO i UGT, i convertir a lluita contra les reformes laborals en una bandera de totes les lluites obreres.