Agustín Santos Maraver és l’últim fitxatge de Yolanda Díaz, i que anirà segon en la llista electoral per Madrid en els pròxims comicis del 23 de juliol. Un nom que referma el rol que pretén exercir Sumar com a actor política que giri -encara més- a la dreta l’arc parlamentari “progressista”.

Santos Maraver va començar la seva carrera política i diplomàtica en els anys 80, entrant al PSOE de Felipe González. Des de llavors ha ocupat posicions en diferents ambaixades i organismes diplomàtics. Des de 2018 és representant d’Espanya a l’ONU.

Ha estat, a més, el cap de Gabinet del president de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), una eina de Presidència creada en els 80 i reeditada pel govern de Zapatero en 2007 que ha estat utilitzada per a interferir en la política i economia llatinoamericanes amb l’excusa de ser una eina de cooperació solidària.

Per posar un exemple, en 2012, la AECID va ajudar a Repsol a efectuar l’espoli ambiental a l’Equador a través d’una subvenció de 149.932 euros amb la qual es pretenia augmentar el seu rang d’influència al país. En 2015, a més, una recerca publicada a El Confidencial revelava irregularitats en el major projecte emprès per l’Agència: el Fons de l’Aigua. El Fons –anunciat en la cimera de 2007 que passaria a la història pel “Por què no te callas” del rei Juan Carlos I a Hugo Chavez– va acabar en fracàs deu anys més tard amb un forat de 795 milions d’euros.

També durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, Agustín Santos Maraver va ser el cap de Gabinet del ministre d’Afers exteriors, Miguel Ángel Moratinos, on va aplicar la política imperialista del PSOE. Tal com han denunciat en xarxes socials diferents comptes, entre elles la de Guillermo Toledo, va ser el mateix Santos Maraver qui va participar del xantatge a l’activista sahrauí Aminatou Haidar durant la seva vaga de fam en 2009, després d’una detenció il·legal per part del govern del Marroc.

Aquest nomenament referma a la formació de Yolanda Díaz com el que és: un projecte al servei del PSOE i les seves polítiques capitalistes i imperialistes, on ja s’han integrat, malgrat les discussions de qui ocuparà les butaques, Más Madrid i Podemos.

La formació de Ione Belarra i Irene Montero, d’altra banda, tenien gairebé idèntic programa. Encara que es tractin de vendre com una alternativa, la veritat és que tant Yolanda Díaz (i amb ella la resta del Partit Comunista) com Unidas Podemos han estat durant quatre anys la crossa esquerra del règim i salvant, de pas, al PSOE.

El ”fitxatge” de Santos tan sols reforça el caràcter imperialista d’aquesta “nova” formació, de la qual molts dels seus integrants, entre ells la principal figura, Yolanda Díaz, ja tenen el dubtós honor d’haver acceptat sense piular la massacre a migrants a Melilla de l’estiu de 2022, no haver derogat la Llei d’Estrangeria, no haver cessat la venda d’armes al Perú després del cop de Dina Boluarte, haver augmentat el pressupost militarista un 26% en els últims Pressupostos Militars i haver enviat armes i armament pesant a Ucraïna.

En concret, a través de la “cooperació” que representa Agustín Santos, l’Estat espanyol manté encara forts llaços econòmics amb Amèrica Llatina que subordinen a aquests països (i, especialment a la població més pobra i que viu en les zones d’interès pels seus recursos) a una política de semicolonialitat. Fa a penes uns dies, el diari El País va publicar una informació que revelava les intencions del govern “progressista” de continuar l’agenda imperialista a Amèrica Llatina a través d’inversions per valor d’uns 9.400 milions d’euros.

El que és clar és que no hi ha una alternativa de vot en les pròximes eleccions del 23 de juliol que trenqui amb el tauler de joc en el qual tan còmodes se senten els capitalistes amb la seva política imperialista. Ni el PSOE ni Sumar són una alternativa contra la dreta en un context en el qual les polítiques traïdores del govern progressista (com l’aprovació d’una Reforma Laboral que revalida les anteriors o l’aprovació dels Pressupostos Militaristes) li han obert la porta a la dreta. Nomenaments com aquest solo confirmen que l’única alternativa que ens ofereix Yolanda Días consisteix a “sumar” perquè tot continuï igual.