Les negociacions entre Rússia, els Estats Units i l’OTAN han fracassat, era d’esperar. Les "demandes" russes eren inacceptables per als Estats Units. Són essencialment les mateixes de sempre des de la caiguda de l’URSS a principis de la dècada de 1990: detenir qualsevol extensió de l’OTAN cap a Europa de l’Est i en les antigues repúbliques soviètiques, evitar qualsevol desplegament d’armament pesant i bases de l’OTAN en l’antiga "zona d’influència" de la Unió Soviètica i la consulta amb Rússia abans de qualsevol exercici militar en aquestes regions, vitals per a la defensa del país, segons el punt de vista de Moscou.

Ningú esperava que les potències imperialistes de l’OTAN, començant pels Estats Units, acceptessin tals exigències, ni tan sols els líders russos. No obstant això, el règim de Vladimir Putin sembla considerar que és hora d’actuar amb rapidesa en un entorn internacional que es deteriora i es torna cada vegada més perillós. Les "demandes" de Rússia apareixen així més com a propostes dirigides directament als Estats Units per a mantenir una aparença d’estabilitat en aquesta regió, la qual cosa contribueix a una certa estabilitat de tot l’escenari internacional.

La concentració del voltant de 130.000 soldats a la frontera ucraïnesa així com l’equipament militar constitueix per a Rússia una manera de pressionar als seus interlocutors i així intentar empènyer-los a pressionar a Ucraïna perquè trobi un compromís amb Moscou. De moment, almenys públicament, no sembla estar funcionant. I creixen els temors d’una imminent ofensiva russa sobre Ucraïna. Però fins i tot si la postura de Rússia no sembla propaganda, hi ha molts factors que criden a la cautela quan s’anuncia una invasió imminent.

Ucraïna, peça central per a la defensa russa

En efecte, després de la desintegració de l’URSS i la independència d’Ucraïna, i tot i l’afebliment de Rússia durant aquests anys, Moscou va aconseguir mantenir la seva hegemonia, i en certa manera la seva legitimitat, en gran part de les exrepúbliques soviètiques inclosa Ucraïna. Precisament Ucraïna i Bielorússia són sens dubte els territoris més importants en termes de defensa per a Rússia: als ulls de Moscou, constitueixen una zona d’amortiment enfront d’un atac des de l’oest, on se situen les principals potències imperialistes europees.

Tanmateix, les condicions que van permetre aquesta hegemonia russa van començar a canviar. En 2004, la "revolució taronja" prooccidental va tenir lloc a Ucraïna, després, uns anys més tard, una altra a Geòrgia. No obstant això, Putin ha aconseguit recuperar el control, particularment a Ucraïna. Això no obstant, el moviment Maidán [NdE: nom de la plaça central de Kíev, capital d’Ucraïna, on es van donar les principals protestes] en 2014 va conduir a la instal·lació d’un nou govern pro occidental al país, la qual cosa va portar a Rússia a ocupar Crimea i ajudar als exèrcits "rebels" de les regions de Donbass. En altres paraules, el resultat va ser que Rússia ha perdut des de llavors la legitimitat i l’hegemonia que tenia sobre Ucraïna, limitant la seva influència a la península de Crimea i algunes àrees en l’est del país. Un clar revés per a l’estratègia de defensa russa.

L’objectiu de Moscou és clarament "recuperar" Ucraïna o almenys obtenir garanties sobre la seva "neutralitat". I si no aconsegueix fent-ho de manera "pacífica", no es pot descartar l’opció militar. Avui podem estar presenciant un punt d’inflexió en el qual els líders russos consideren que s’està acabant el temps per a una solució no militar.

Però fins i tot si Rússia pogués guanyar una guerra contra Ucraïna des del punt de vista militar, no és clar com podria mantenir políticament els seus guanys. Com més agressiva sigui Rússia contra Ucraïna, més important serà la defensa de la sobirania nacional entre la població ucraïnesa. Encara que els dos països comparteixen una història i uns llaços socials, culturals i polítics comuns, sovint conflictius, és innegable que des de la caiguda de l’URSS i la independència d’Ucraïna el sentiment nacional s’ha desenvolupat molt més que en el passat, al mateix temps que l’hegemonia de Rússia es tolera menys. Una invasió del país per part de l’exèrcit rus no faria més que reforçar un cert sentiment antirús, sobretot si es prolonga.

En aquest cas, Rússia es trobaria en una situació similar a la de l’imperialisme nord-americà a l’Afganistan o la de l’imperialisme francès a Àfrica en aquest moment: sumida en una guerra en última instància "impossible de guanyar" en un país amb una població hostil. En altres paraules, a llarg termini Rússia no pot guanyar.

Però una guerra entre Rússia i Ucraïna continua sent un perill mortal per a la classe obrera de tots dos països. Això podria implicar una immensa destrucció material i sobretot la destrucció de centenars de milers de vides humanes. Des d’un punt de vista polític, tal guerra significaria l’enfortiment dels corrents nacionalistes reaccionaris, en tots dos costats de la frontera i més àmpliament en tota la regió. Un desastre per als explotats i oprimits.

Un context internacional deteriorat

Però si els líders russos prenen aquesta postura és perquè la situació internacional s’està deteriorant ràpidament. L’imperialisme nord-americà va partir de les seves nefastes aventures al mig Orient, deixant un llegat catastròfic, i ara es concentra en la zona de l’Indus-Pacífic on, amb els seus aliats, desenvolupa una política hostil cap a la Xina. Però, en termes més generals, hi ha moltes més friccions entre les mateixes potències imperialistes, com ha demostrat l’assumpte del submarí nuclear.

En aquest context, Rússia s’està convertint cada vegada més en blanc de l’hostilitat de les potències occidentals, començant pels Estats Units. Per tant, Rússia no pot permetre’s el luxe de tenir falles en la seva estratègia de defensa. Ucraïna s’està convertint en una prioritat per a Moscou. En conseqüència, ha d’evitar que Ucraïna obtingui equip militar capaç de representar una amenaça per a les principals ciutats russes d’Occident. Des de la perspectiva dels líders del Kremlin, probablement és només qüestió de temps abans que Kíev comenci a aconseguir armament sofisticat. Com va dir l’analista rus Vladimir Frolov en el Moscow Times: "Segons els informes, Moscou va començar a revisar la seva "paciència estratègica" en les relacions amb Occident i Ucraïna després que l’OTAN decidís atorgar a Ucraïna l’estatus de Soci d’Oportunitats Millorades el juny de 2020. A Kíev, es parla d’assolir l’estatus d’un important aliat no pertanyent a l’OTAN, que eliminaria pràcticament totes les restriccions a la cooperació militar amb els estatunidencs". Sembla obvi que davant aquesta perspectiva, Rússia veu menys risc a aventurar-se en una confrontació armada que a no fer res.

Però des del punt de vista dels interessos de l’imperialisme estatunidenc, una confrontació amb Rússia per Ucraïna no té sentit. Ucraïna pot ser útil per als Estats Units precisament per a obtenir concessions de Rússia. Així i tot, també podria convertir-se en una "moneda de canvi" en un context de friccions amb la Xina. De fet, Washington amb la seva política hostil cap a la Xina i Rússia els està empenyent a formar una "aliança defensiva". Rússia també ho sap i podria intentar negociar en aquesta direcció amb els estatunidencs.

Alguns analistes creuen que seria millor tractar de trobar punts en comú amb Rússia per a evitar aquest acostament entre aquestes potències nuclears. Així, Raymond F. Smith, qui va treballar en el Servei Exterior dels Estats Units, advoca per una posició conciliadora: "Almenys des de l’època del Tractat de Viena, ha quedat clar que un sistema internacional estable requereix legitimitat, que només pot existir si no hi ha grans potències descontentes. El descontentament de Rússia amb l’ordre internacional actual, que va créixer durant períodes anteriors d’expansió de l’OTAN, ara ha arribat a un punt crític. Per a crear un sistema internacional més estable, és necessari tenir en compte els interessos vitals de Rússia, així com els d’Ucraïna. Guiar i ajudar a Ucraïna a equilibrar el seu desig de tenir vincles més estrets amb Europa i la seva necessitat de tenir vincles acceptables amb Rússia serveix als interessos fonamentals d’Ucraïna i els Estats Units".

Contra la guerra! Pel dret d’Ucraïna a l’autodeterminació!

Des de 2014, Rússia ha reorganitzat la seva economia perquè sigui menys susceptible a les sancions occidentals. Però això ha resultat en retallades a programes socials i una deterioració en les condicions de vida de la classe obrera i sectors populars del país. Això és també el que es veu en les enquestes d’avui dia que mostren que les principals preocupacions de la població russa no són Ucraïna o la política exterior de Rússia sinó les qüestions socioeconòmiques. En aquest sentit, els treballadors, la joventut i tots els sectors oprimits i explotats no tenen gens d’interès en una guerra amb Ucraïna. El règim de Putin, com de costum, actua amb l’únic interès de protegir el capitalisme rus i els seus oligarques.

Per això el Kremlin no dubtes en burlar-se dels drets més elementals d’altres nacions i pobles. És en aquest sentit que el règim de Putin és enemic del dret d’Ucraïna a l’autodeterminació, subordinant-lo als seus designis estratègics. Els interessos dels treballadors russos no estan en els plans de Putin, ni en una possible guerra reaccionària.

La situació de crisi amb Ucraïna només pot resoldre’s si el poble ucraïnès pot exercir plenament el seu dret a la lliure determinació. Això òbviament implica una independència total dels imperialistes occidentals i de l’OTAN. La lluita precisament per l’autodeterminació podria convertir-se en un motor per a desafiar els règims imposats per les classes dominants reaccionàries a Ucraïna i Rússia. Només aquest camí d’independència de classe pot garantir la construcció d’una relació veritablement fraternal entre els treballadors dels dos països.