La tendència a l’alça del bloc de la dreta i l’extrema dreta es consolida segons el baròmetre d’abril del Centre de Recerques Sociològiques. El PP puja 3,4 punts en intenció de vot fins a situar-se a 3 punts del PSOE amb un 27,2%. Vox baixaria 1,9 punts respecte al baròmetre de març, quedant-se en un 14,4. La possibilitat que el govern de coalició entre totes dues formacions a Castella i Lleó sigui la bestreta del que pugui passar en Moncloa en les pròximes generals guanya opcions.

El PP sembla així beneficiar-se de l’efecte “renovació” venut pel conjunt del sistema mediàtic després de l’elecció d’Alberto Núñez Feijoó com a nou president. Resolen la crisi desfermada per l’enfrontament entre Casado i Ayuso que va acabar amb el defenestrament del primer i la contenció de les aspiracions nacionals de la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Feijoó s’ha estrenat amb una tàctica que podríem denominar com a envolvent. D’una banda enfortint els seus llaços amb l’extrema dreta amb la integració de Vox en el govern de Mañueco i l’assumpció de les seves propostes en matèria antifeminista, de polítiques contra la memòria històrica i criminalització de la immigració. Per l’altre tendint la mà al PSOE per a arribar a acords d’Estat en política exterior, rearmament i els sacrificis bèl·lics a imposar a la classe treballadora.

Les forces que componen el govern de coalició mantenen el gradual desgast. El PSOE perd 1,2 punts quedant-se en el 30,3% i conservant la primera posició, i Unidas Podemos en el 10,7%, 1,1 punts menys que al març.

El curs social-liberal i guerrersista del govern Sánchez demostra ser el millor suport des de l’“esquerra” reformista i el progressisme neoliberal a l’ascens d’un corrent reaccionari que continua avançant en el conjunt del continent, com acabem de veure a França.

En les últimes setmanes el govern de PSOE i Unidas Podemos s’ha posat al capdavant de la participació de l’Estat espanyol en l’escalada bel·licista i de rearmament de l’imperialisme europeu, venut al poble sahrauí a canvi de polítiques d’estrangeria en aliança amb la dictadura marroquina i imposant moderació salarial enfront d’una inflació que frega el 10%, mentre s’aprovaven nous paquets de rescat per valor de 16 mil milions per a les empreses.

Les polítiques de dreta, més si les aplica un govern autoproclamat de “esquerres”, continuen sent la millor recepta perquè el malestar social sigui capitalitzat per fenòmens reaccionaris que s’estan convertint en una amenaça cada vegada més real. Si a més el govern blanqueja a la dreta de Feijoó i la reconeix com el soci desitjat, encara més.

Unidas Podemos intenta marcar distàncies discursives amb aquest curs. Amb la mà esquerra, rebutja de paraula els possibles acords amb el PP, el guerrerisme i demana augments salarials i més recursos per a polítiques socials. Amb la mà dreta, que és amb la qual són part del govern, fa seu el rescat dels 16 mil milions que el PP pretén secundar, acata l’enviament d’armes, els plans de rearmament i la política exterior de Sánchez i va vendre com “els més socials de la història” els Pressupostos que incloïen una pujada dels salaris públics del 2% o l’augment del Salari Mínim un 2,5%.

La impostura d’Unidas Podemos i els seus ministres cau pel seu propi pes. Iglesias ven en el seu podcast de la Base que el rumb del PSOE obre les portes a un futur govern de la dreta i l’extrema dreta, i escorre l’embalum que el seu partit sent part de l’executiu de coalició cobreix per esquerra el desplegament de la catifa vermella perquè Abascal sigui el pròxim vicepresident.

La inquietud que genera aquesta possibilitat entre milers de treballadors, joves, dones i migrants és enorme i comprensible. L’amenaça de la reacció és tan real com utòpic dipositar esperances en què aquesta serà continguda o frenada pel social-liberalisme imperialista del PSOE o per un Unidas Podemos que ha assumit que no hi ha un altre horitzó possible que ser l’ala esquerra del govern de torn de l’OTAN i l’IBEX35.

Enfrontar l’ascens de la dreta i l’extrema dreta de la mà dels qui li obren camí és simplement lligar de peus i mans a les forces socials capaces de parar-lis els peus. Es necessita amb urgència enfortir la capacitat de mobilització i organització de la classe treballadora i la joventut, i això només és possible de manera independent al govern “progressista” i els seus partits, i enfrontant justament a aquest govern i les seves polítiques de dreta.

Toca exigir a les direccions sindicals que trenquin amb la seva complicitat amb el govern i en particular amb la ministra de Treball i la concertació amb la CEOE, i es posin al capdavant d’un pla de mobilitzacions contra els sacrificis bèl·lics i per a detenir l’escalada de l’imperialisme espanyol. Que lluitin per la indexació automàtica de l’IPC en els salaris, la nacionalització de totes les empreses estratègiques i l’oposició als plans de rearmament i participació indirecta en el conflicte.

Al mateix temps, la fallida d’Unidas Podemos, que han passat d’impugnar el règim a apuntalar-lo, i ara a ser l’avantsala d’una possible redefinició del mateix en clau encara més reaccionària, planteja la necessitat de posar en peus una altra esquerra, en clau anticapitalista, d’independència de classe i, sobretot ara, disposada a lluitar contra el nostre propi imperialisme i l’horitzó de barbàrie al qual ens condueix el capitalisme.