Durant la nit del dissabte, hora local, l’Iran va llançar més de 300 drons i míssils sobre Israel. Va ser en resposta a l’atac de l’1 d’abril d’Israel que va destruir el consolat iranià a Síria assassinant a almenys 7 alts comandaments militars iranians.
Els drons i míssils van arribar hores després a l’espai aeri d’Israel encara que, segons van informar diversos mitjans, molts d’ells van ser derrocats per avions dels Estats Units i Gran Bretanya en espai aeri de Jordània. L’Exèrcit d’Israel va afirmar que la majoria van ser derrocats i que no es van detectar danys rellevants, mentre que l’Iran va dir que la seva operació va "ser quirúrgica", aconseguint alguns objectius militars que van ser usats per Israel per atacar el seu consolat a Damasc.
Després d’aquesta resposta, que es tracta del primer atac directe de l’Iran sobre Israel, la República Islàmica va donar per acabat l’atac. I va demanar a Israel que no escali més.
▶️The #IRGC has just officially taken responsibility for attacks against #Israel.
Moments ago, the regime's state TV aired a statement from the IRGC, stating that the group launched dozens of drones and missiles toward Israel in retaliation for the murder of seven IRGC… pic.twitter.com/IauK01U3Tb
— Navid Mohebbi نوید محبی (@navidmohebbi) April 13, 2024
El president de l’Iran, Ebrahim Raisi, va dir: "Si el règim sionista [Israel] o els seus partidaris demostren un comportament imprudent, rebran una resposta decisiva i molt més forta".
Després de l’atac d’Israel al consolat a Síria, el règim de la República Islàmica es va veure en l’obligació de donar una resposta que sigui prou "contundent" com per a no aparèixer afeblits interna i externament, però al mateix temps amb la cura de no escalar cap a una guerra regional oberta. l’Iran sabia que la majoria dels seus drons serien interceptats abans d’arribar a Israel i la majoria dels restants derrocats per la "cúpula de ferro" (el sistema de defensa aeri israelià).
A més, el ministre d’Afers exteriors de l’Iran, Hossein Amir-Abdollahian, va confirmar que havien informat als Estats Units que l’operació contra Israel seria “limitada” i en "defensa pròpia" i que no buscaven "expandir el conflicte a la regió". També havien avisat als seus països veïns i de la regió 72 hores abans.
Com explicavem en un altre article després de l’atac a la seva ambaixada a Síria “La República Islàmica s’enfronta així a un dilema: ha de respondre, i probablement amb una intensitat sense precedents, però no pot fer-ho sense oferir a Israel l’oportunitat de desencadenar una guerra total que esborraria d’un cop de ploma les diferències obertes entre Netanyahu i Biden”.
Enmig dels atacs, la premsa de la Casa Blanca va tornar a confirmar l’alineació dels EUA: "El president Biden ha estat clar: el nostre suport a la seguretat d’Israel és ferri. els Estats Units estarà al costat del poble d’Israel i donarà suport a la seva defensa contra aquestes amenaces de l’Iran".
El diputat demòcrata Adam Smith, cap del comitè del congrés que supervisa els assumptes militars, va parlar amb la cadena CNN sobre la possibilitat que aquest sigui un atac “mesurat” que permeti a Israel no escalar i al règim iranià salvar les aparences. Una manera de pressionar a Netanyahu ja que un contraatac pot desencadenar una guerra regional, en una zona del món altament inestable.
En una altra anàlisi dèiem que hi havia dues hipòtesis alternatives sobre l’estratègia de Benjamin Netanyahu darrere de l’atac a l’ambaixada iraniana. La primera planteja que l’objectiu és desencadenar una guerra amb l’Iran i obligar, d’aquesta manera, als Estats Units i a les potències occidentals a alinear-se darrere d’Israel. L’altra és que Israel va atacar precisament perquè veu que l’Iran està feble, que no està en condicions d’anar a una guerra contra Israel i que, per tant, havia d’aprofitar aquesta finestra d’oportunitat per a colpejar al règim dels aiatol·làs i dissuadir als seus aliats del “eix de la resistència”.
Ara com ara no hi ha certeses sobre com continuarà l’enfrontament. Netanyahu s’enfronta a una enorme crisi interna en la qual la seva supervivència política, i potser fins a la seva llibertat, depenen de continuar la guerra-genocidi a Gaza i mantenir contents als seus socis d’extrema dreta que rebutgen qualsevol sortida que impliqui reconèixer algun estatus encara que sigui un règim d’apartheid per a la població palestina.
Per part seva, el govern iranià necessita restablir la confiança en les institucions del règim, en gran manera deslegitimades, com demostra la participació històricament baixa en les últimes eleccions, i al mateix temps reafirmar el seu poder regional.
Per a tots dos, la perspectiva d’unir al seu país contra una amenaça externa pot ser una sortida en el curt termini, però totalment incerta en el mitjà i llarg termini.
