Política Estat espanyol

EXTREMA DRETA

Vox vol arribar a la classe obrera, quina esquerra necessitem per a impedir-ho?

Vox saludant a les plantilles de Nissan o Alcoa, o prenent la bandera dels ERTOs impagats mostra que volen ampliar la seva base social. Només una esquerra independent del govern i que oposi un programa anticapitalista pot enfrontar aquesta demagògia populista.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 5 de juny| edició del dia

Vox es “lepeniza”? la camisa blava d’Abascal en la manifestació de cotxes per Madrid era una picada d’ullet “joseantoniana”? Sens dubte, l’extrema dreta ibèrica està preparant-se per a un marc post-pandèmia que serà molt més convuls. Catàstrofe econòmica, crisi social i un règim que fa aigües Al capdavant d’aquest naufragi? Un govern de coalició entre els social-liberals i els qui van néixer com la impugnació al statu quo i avui són part d’aquest. Per a aprofitar aquest escenari s’estan preparant.

Quan l’extrema dreta vol parlar a la classe treballadora i els sectors populars
El més nou del discursos de Vox en aquestes setmanes no està sent la seva “radicalització” o els seus tics destituents. Encara que els grans mitjans i el govern vulguin posar l’accent en això, trobem referències igual de febrejades des de la seva emergència en les andaluses de 2018. El relat d’una dreta colpista serveix alhora per als molt cafeters d’Abascal -que confirmen la “valentia” del seu líder- i per als qui volen encoratjar el suport incondicional al govern “progressista” davant l’amenaça de la dreta.

El nou de l’extrema dreta voxiana avança sobre dos eixos. En primer lloc, aparèixer com una dreta “militant”, que no sols batalla en el Congrés i les xarxes socials, sinó que és capaç de mobilitzar a les seves hosts com a element desestabilitzant extraparlamentari. Però això -que ja va realitzar el PP sota el govern de Zapatero amb molta més massivitat- ha posat també al nu l’estretor de la base social amb la qual compta ara com ara Vox.

Com a escissió del PP, fins ara la ultradreta ha collit els seus millors resultats en zones de renda alta i encara la seva entrada en l’electorat tradicional del PSOE, que s’aglutina en els barris obrers, era residual. Les enquestes publicades fins ara no li donen tampoc una millora de resultats, de fet baixarien respecte al PP.

Per a intentar resoldre això aquesta el segon nou eix voxiano. Es tracta de desplegar més obertament un discurs que aspira a arribar més enllà del barri de Salamanca, Pedralbes o el districte de Sarsuela. Un discurs de major nacionalisme econòmic, defensa de la sobirania nacional i un reforç del racisme per a la divisió de la classe treballadora en línies nacionals.

En les últimes intervencions en el Congrés les referències dels diputats de Vox als principals conflictes obrers, com Alcoa i Nissan, són recurrents. Quan es va anunciar el tancament de la fàbrica japonesa en el compte oficial del partit en twitter es podia llegir: "Nissan tancarà la seva planta de Barcelona, on treballen més de 3.000 espanyols. L’esquerra i el separatisme estan arrabassant als treballadors el seu futur. Per a evitar-ho, serà necessària la mobilització treballadora permanent fins a vèncer al Govern de l’atur i la misèria".

També han pres la bandera contra l’impagament dels ERTOs per part del SEPE que afecta a entre 600 mil i un milió de treballadors. Ho fan alhora que els grans sindicats miren per a un altre costat davant una situació que està deixant a la vora de la pobresa severa a milers de famílies. O es fan ressò de la ruïna de milers d’autònoms als quals el govern sol ha ofert -i no a tots- un subsidi que no arriba als 600 euros mensuals.

Quan la nova esquerra reformista és ja part de la casta

Vox es vol presentar com els nous tribuns dels “descamisats”, el nou assot d’una classe política aliena als sofriments del poble. Per més que el relat clami al cel pel demagògic, la situació d’aguda crisi social i el desprestigi d’un govern “progressista”, que en els fets tracta amb guants de seda als grans capitalistes i reparteix petits subsidis per a contenir la pobresa, pot fer que cali o que “sembri idees” que els permeti capitalitzar part del descontentament amb el govern quan aquest esclati d’una forma més aguda.

Si ho aconsegueixen serà no tant pels seus mèrits discursius com pels demèrits de l’esquerra reformista que els aplana el camí. Començant per Podemos i IU que des del Consell de Ministres i Ministres, són part directa de la gestió d’aquesta crisi amb receptes de rescat dels grans capitalistes molt semblants a les d’en 2008.

Vox explota això. Fins i tot va arribar a utilitzar l’aniversari del 15M per a llançar una campanya per xarxes sota el lema “seguim indignats”. Aquest dimecres Abascal etzibava a Iglesias que “vénen vostès aquí, disfressats de descamisats, però sempre acaben de la mà dels poderosos”. Ho deia a la calor l’enèsima porta giratòria de la qual es beneficien dues ex-dirigents del PSOE – José Blanco i José Montilla-, però ara també un activista ambiental vinculat a Podemos – Cristobal Gallego-. Els tres acaben d’entrar en el Consell d’Administració d’Enagás. La veloç integració d’Unidas Podemos en el règim i la casta li permet a l’extrema dreta dir coses com que “estan fent honor a les portes giratòries que denunciaven”.

Aquest gir cap a una dreta populista més en la tònica de la del Front Nacional de Le Pen -que va aconseguir atreure a una part de l’antiga base social del PCF amb aquesta demagògia social- es completa amb el rebuig a les hipotètiques imposicions futures que marqui Brussel·les a canvi del paquet de subvencions i préstecs que s’està negociant, la defensa del comerç i consum nacional enfront de productes estrangers o la defensa de propostes de salvatatge patronal disfressades de defensa de l’ocupació com que l’Estat es fes càrrec de tots els salaris dels treballadors durant 3 mesos.

A més de per descomptat tot el discurs racista “marca de la casa” cada vegada més obert. Vox agita el fantasma de la immigració com la principal amenaça per a poder alleujar i resoldre els grans problemes socials. La seva oposició a l’ “ingrés mínim vital” és un bon exemple d’això. Diuen que a una renda temporal i excepcional no s’oposarien, però una ajuda de la qual es poden beneficiar immigrants amb un any de residència legal actuaria d’ “efecte crida” i suposaria aprofundir en les perspectives de ruïna i misèria.

No és possible enfrontar a la dreta de la mà del govern “progressista” que li obre el camí

El govern, la burocràcia sindical i la resta de l’esquerra reformista en el Congrés, plantegen fer pinya al costat del govern “progressista” per a fer front a l’ofensiva de la dreta. La mateixa lògica del mal menor que va justificar l’acord d’investidura i que ara es fa extensiu a mantenir aquesta heterogènia coalició a la qual s’està sumant fins a la dreta de Ciutadans.

Però fer costat al govern és fer costat també a les seves polítiques. Les mateixes que continuen aprofundint els grans problemes socials sobre els quals l’extrema dreta vol desplegar la seva demagògia. És acatar -o com a màxim qüestionar des d’una posició de qui secunda el bo i critica el dolent sense massa soroll- que Alcoa i Nissan poden deixar a milers de famílies al carrer, que està bé que el govern rescati a les empreses mentre dóna ajudes de misèria que deixen a milions sota la línia de la pobresa, que deixi exempts els grans patrimonis i beneficis empresarials de qualsevol impost i un llarg etcètera.

L’única manera de poder enfrontar seriosament l’extrema dreta i la seva demagògia social és barallant-li el carrer i l’oposició al govern de torn, en aquest cas del torn “progre”. Des de sectors de l’esquerra sindical, els moviments socials o l’esquerra anticapitalista vénen creixent els qüestionaments al govern i el seu pla davant la crisi. No obstant això, aquesta oposició està lluny encara d’articular una alternativa al mateix amb la mateixa radicalitat i voluntat ofensiva d’imposar l’agenda que ho està plantejant l’extrema dreta.

A la demagògia d’Abascal i els seus, i a la seva política racista reaccionària, és necessari oposar un programa que doni una sortida de conjunt a la crisi i els grans problemes socials a costa dels grans capitalistes. Exigir demandes urgents com la dels impostos a les grans fortunes, contra els rescats, préstecs i subvencions de la UE a canvi de nous ajustos i retallades en els pròxims anys. O com la nacionalització sota control obrer de totes les empreses que, com Nissan o Alcoa, vulguin tancar o acomiadar massivament. O la nacionalització de la banca perquè una banca pública única i baix control de les i els treballadors pugui condonar deutes i donar crèdit barat als petits productors arruïnats. O la derogació de totes les lleis d’estrangeria que s’empren per a dividir a la nostra classe, enfrontar-nos i tirar a la baixa les nostres condicions i salaris.

La CUP és l’única formació d’esquerra que no ha brindat suport al govern en les Corts. Però encara està lluny de convertir els seus escons en les Corts en una trinxera des de la qual no deixar de presentar iniciatives legislatives que, encara sense cap il·lusió en què la Mesa i aquesta Cambra dominada pels partits del règim vagin a acceptar, poguessin servir d’altaveu per a un programa així i enfortís les primeres respostes que ja s’estan donant al carrer, com la dels treballadors sanitaris o els de Nissan, Alcoa i totes les seves subcontractes.

El mateix podríem dir de l’esquerra sindical, que no és part del diàleg social que està avalant al costat de la patronal les polítiques del govern, però segueix sense impulsar assemblees en els centres de treball per a imposar-li a les direccions sindicals burocràtiques un pla de lluita a l’altura de la situació, començant pels llocs on ja hi ha conflictes plantejats.

En un moment com l’actual, amb la major onada d’acomiadaments i tancaments en dècades, la CUP, al costat d’altres organitzacions de l’esquerra anticapitalista i l’esquerra sindical podrien impulsar una gran campanya en tot l’Estat en suport als conflictes en curs, que plantegi la nacionalització sense indemnització i baix control obrer de tota empresa que tancament o acomiadi. En el parlament, amb projectes de llei que, al mateix temps, cobrin impuls en la mobilització extraparlamentària, desenvolupant les assemblees que la burocràcia sindical no vol que hi hagi i coordinant a totes les empreses afectades, organitzant la solidaritat...

Una demostració concreta que l’única alternativa en favor de la classe treballadora i els sectors populars només pot venir de la seva lluita independent per un programa per a fer-li pagar la crisi als capitalistes, i no de la unitat o suport al govern que està aprofundint les condicions socials i polítiques que permeten l’ascens de la dreta.

Només amb la classe treballadora passant a l’ofensiva, barallant per un programa així, podrem construir la força social capaç d’enfrontar a l’extrema dreta i imposar una sortida obrera i popular a l’actual crisi.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    CUP   /    Esquerra revolucionària   /    Unidas Podemos   /    Esquerra espanyola   /    Extrema dreta   /    Política Estat espanyol   /    Vox   /    Izquierda Unida   /    Podemos

Comentaris

Comentar