Aquest divendres les portades dels mitjans europeus començaven el dia amb les declaracions del primer ministre polonès, Donald Tusk, alertant que “estem en una època de preguerra, no exagero”. Polònia manté així el paper d’avançat en el redoblament de tambors de guerra dels diferents governs de la UE en les últimes setmanes.
En aquesta escalada de declaracions ja escoltavem recentment a Macron, arribant a insinuar la possibilitat d’una intervenció directa de tropes franceses o de l’OTAN en sòl ucraïnès. Gens menyspreable, venint del “bonaparte” que dirigeix la principal potència militar de la UE, i l’única nuclear.
Però el govern “progressista” presidit per Sánchez no s’ha quedat enrere. La seva ministra de Defensa, Margarita Robles, ens advertia fa un parell de setmanes que “l’amenaça de la guerra és total i absoluta” i que el problema és que “la societat no és del tot conscient”. Però a més de les paraules, el bel·licisme imperialista del govern de coalició s’està traslladant a polítiques ben concretes.
Robles recordava que el compromís OTAN d’elevar la despesa militar al 2% del PIB per a 2030 es mantenia ferm. La pròrroga dels Pressupostos de 2023 no suposaria cap problema. Aquests comptes van ser acordats llavors amb el que avui és Sumar i Podemos, i ja van incloure un augment històric del 26% de la partida de Defensa. Percomençar a definir la participació espanyola en el rearmament de l’imperialisme europeu, Sánchez convidava i es reunia aquests dies en Moncloa amb els representants de la indústria armamentísitica nacional.
Sobre la resta de compromisos immediats, tot en ordre. Els enviaments d’armes a Ucraïna es mantenen i el contingent militar espanyol a Europa de l’est és ja de 1.700 efectius. Com a cirereta del pastís, en ple divendres de Setmana Santa, amb el país de vacances i els telenotícies parlant del temps i processons… es filtrava que l’OTAN disposarà del port de Maó, a Menorca, com a nova base naval - al costat de les de Rota i Cartagena - per donar suport logístic a l’Operació Sea Guardian de l’Aliança Atlàntica.
Aquest dispositiu té, entre altres objectius, garantir la “llibertat de circulació al Mediterrani”, amb el que podria intervenir contra possibles accions com les realitzades en la Mar Roig pels hutíes en exigència de la fi del genocidi a Palestina. Però, a més dels objectius sobre el paper, tant els ports espanyols com les fragates desplegades al costat d’altres de l’Aliança són part del desplegament marítim de suport a Ucraïna o al genocidi israelià portat endavant a Gaza.
Aquest és el cas de la fragata Méndez Núñez i el vaixell d’aprovisionament de combat Patiño, integrats en la flotilla que acompanya al portaavions dels EUA Gerald R. Ford, el major de la seva flota, enviat al novembre a través del Mediterrani en suport preventiu davant possibles represàlies d’estats veïns contra l’Estat d’Israel pel genocidi en curs. Un paper de guardar-li l’esquena a Netanyahu des de la mar, similar al que compleixen els 600 soldats espanyols en el sud del Líban, vetllant perquè no sofreixi cap atac a la frontera nord.
Tota una agenda de militarisme imperialista que el PSOE porta endavant amb el suport dels seus socis de govern de Sumar, que es mantenen entre un silenci administratiu en moltes qüestions - seguint el mantra de Yolanda Díaz que “la política exterior és competència del president del govern” - o el suport explícit a la política de l’OTAN i Sánchez a Ucraïna.
Podemos per part seva, fa bandera de la seva oposició a aquesta política, encara que sense poder explicar-nos encara com casa això amb haver esborrat del seu programa des de 2015 la sortida de l’OTAN, haver posat a Julio Rodríguez de candidat - general de l’OTAN responsable dels bombardejos a Líbia en 2011- o haver venut els Pressupostos de 2023, en paraules de Ione Belarra, com una comptes per “que paguin els rics”, quan el que ens estaven colant era el primer compliment pressupostari amb la cimera de l’OTAN de Madrid.
Que la resposta a aquesta escalada de l’OTAN i bel·licista de l’imperialisme espanyol estigui sent tan baixa, en relació amb la magnitud de l’amenaça que suposa, només pot explicar-se amb el rol assumit plenament a partir de l’entrada en el govern de coalició en 2019 de part d’IU, el PCE i Podemos. Un paper de pasivitzador de les protestes socials, desenvolupat de la mà amb la burocràcia sindical.
Davant aquesta escalada, que com veiem no és només discursiva, és necessari posar dempeus un gran moviment antimilitarista i antiimperialista que detingui la maquinària de guerra. És urgent que l’esquerra que no és ni aspira a ser furgó de cua del PSOE, al costat del moviment antimilitarista, l’esquerra sindical, la militància dels sindicats de classe i la resta de moviments socials, enfrontem els plans del govern de coalició, que compten amb el suport ferm de la dreta i l’extrema dreta en aquest punt. Per frenar el lliurament del port de Maó, cal reprendre la lluita pel tancament de totes les bases de l’OTAN, tombar els pressupostos militaristes i exigir la retirada de totes les tropes a l’estranger.
