Què els va portar a reflexionar sobre el lloc del treball en les lluites ecològiques?
Paul Guillibert: Tot va començar amb una inquietud teòrica. Tinc una formació política i intel·lectual en el marxisme. Aleshores em vaig interessar per la crisi ecològica a causa de la seva actualitat. Vaig adonar-me que era una preocupació central de Marx, que va escriure a El Capital: "La producció capitalista només desenvolupa la tècnica i la combinació del procés de producció social esgotant al mateix temps les dues fonts de les quals brolla tota riquesa: la terra i el treballador". En l’actualitat, hi ha massa poc contacte entre les lluites ecologistes i les organitzacions obreres. Per una banda, aquestes parlen molt poc d’ecologia i, per altra, els ecologistes gairebé no aborden la qüestió del treball. La meva línia de recerca va sorgir d’aquestes dues observacions. Però també és la història d’un retrobament amb els investigadors italians Stefania Barca i Emanuele Leonardi, que treballen en la història de les mobilitzacions obreres per la salut i la seguretat en el treball a Itàlia des dels anys seixanta. Van desenvolupar la idea que aquestes mobilitzacions obreres ja eren lluites que avui qualificaríem d’ecològiques. Després de passar un any treballant amb ells, vaig tenir clar que l’"ecologia obrera" era una qüestió central.
Adrien Cornet: Per a mi, va ser sobretot un trajecte personal. Tenia 22 anys quan vaig entrar a la refineria, el 2009. Llavors no tenia ni idea de com es produïen els combustibles, però sabia que aquest treball em donaria una sortida a una situació precària. Va ser després d’escoltar pensadors i investigadors com Pablo Servigne quan la qüestió ecològica va passar al primer pla per a mi. Ràpidament, vaig voler canviar la meva vida de manera radical i deixar la meva feina, perquè com tots els treballadors de sectors que contaminen, em sentia culpable de ser part d’aquesta pol·lució. El 2018, vaig invertir en un "hort obrer", un hort familiar per conrear la terra i formar-me en permacultura, l’agricultura sostenible. Mentrestant, vaig tenir fills i vaig conèixer activistes de Révolution Permanent durant la gran vaga per les jubilacions de 2019. Va ser amb ells que em vaig adonar que el meu lloc era molt més important dins de la refineria que com a permacultor, si continuava amb el projecte. Sigui usant combustible fòssil o no, el sector energètic és central en el sistema de producció capitalista. El 2020, em vaig convertir en activista de Révolution Permanent, sense deixar de ser treballador petroler. En el moment en què estava culminant tot aquest pelegrinatge polític meu, Total va anunciar el tancament de la seva refineria de Grandpuits, aquell mateix any. Aquell any -en què la multinacional va utilitzar una retòrica de "verdura" de la seva imatge mentre encara produïa combustibles fòssils- va marcar un punt d’inflexió en el meu pensament.
En les eleccions presidencials de 2022, Anasse Kazib va ser l’únic candidat d’un partit revolucionari que va abordar les qüestions ecològiques vinculant-les sistemàticament als treballadors, les classes populars i les lluites antiracistes. Per què no es van establir abans aquests vincles?
PG: Moltes de les organitzacions de masses de la classe obrera han estat productivistes, perquè estaven vinculades a formacions socials que creien necessari desenvolupar cada vegada més la tècnica per competir amb els Estats Units i emancipar-se del treball. Existia la creença que dominant cada vegada més la naturalesa i desenvolupant les forces productives, aconseguiríem alliberar els treballadors. El moviment ecologista va sorgir principalment de teòrics anarquistes, sovint basats en qüestions agràries, a la dècada dels anys setanta. Al final, es van desenvolupar diferents tradicions en paral·lel: d’una banda, les lluites anarquistes més ecologistes es van arrelar al camp; d’altra banda, les tradicions marxistes es van estendre dins del món obrer, més a les ciutats.
AC: El partit Lutte Ouvrière s’ha limitat a qüestions econòmiques, molt "obreristes", com les jubilacions i els salaris, sense parlar de qüestions ecològiques, antiracistes i feministes. Tanmateix, els treballadors són profundament sensibles a les qüestions d’opressió, protecció del planeta, racisme i patriarcat... No són simplement treballadors aïllats de la resta del món. La major part de les vegades, les nostres fàbriques estan situades enmig del camp. Tots els caps de setmana anem a passejar pel bosc de Fontainebleau, prop dels rius on aboquem l’aigua que hem tractat. Allà anem a nedar amb els nostres fills. És el nostre medi ambient: ens preocupa el seu estat. També som els primers a respirar el combustible. Omplir el dipòsit de l’auto t’exposa durant uns minuts al que respira un petroler les 24 hores del dia. És increïble veure com s’ha escindit el pensament entre els treballadors, d’una banda, i els ecologistes, de l’altra. Tot el que diem sembla quelcom totalment lògic i, tanmateix, hi ha pensadors que estan xops d’aquests temes des de fa quaranta anys i no han establert aquesta connexió.
PG: És cert que rarament es pensa en el treball en termes dels seus efectes sobre la naturalesa, i que rarament es pensa en els treballadors com a habitants d’un món viu. Aquesta dicotomia continua estant molt present avui en dia en la forma en què pensem sobre aquestes qüestions. Dins d’una fàbrica no es pensa en l’ecologia, sinó en la salut i la seguretat en el treball. Hi Ha hagut una separació molt clara entre els entorns laborals (sota la responsabilitat dels sindicats) i els entorns naturals (defensats pels ecologistes). Tot i això, si volem avançar en aquesta qüestió, hem de superar aquesta dicotomia. Tot entorn és un medi en el qual evolucionen organismes vius: en un cas, treballadors humans en un entorn tècnic; en l’altre, habitants humans i no humans que viuen prop els uns dels altres en un entorn tècnic i natural. Les substàncies bioquímiques i físiques circulen entre aquests entorns interconnectats. No coneixen fronteres.
Hi Ha hagut alguna ocasió en la història en què aquestes dues tradicions s’hagin unit?
PG: Va poder haver-hi grans moments en què es van unir, per exemple en la qüestió nuclear, que va marcar l’inici de la politització del moviment ecologista a partir dels anys setanta. El vincle era fàcil d’establir, simplement era qüestió de plantejar el problema de la posició dels treballadors nuclears en la transició ecològica. Els estudis realitzats per la CFDT i la CGT en els anys 70 sobre la relació entre els treballadors nuclears i les qüestions tècniques van demostrar que alguns d’ells ja tenien un discurs ecologista, que avui fa ressò en els comentaris de Jean-Marc Jancovici. Tanmateix, el vincle no es va materialitzar: el moviment antiproductivista, dirigit pels ecologistes, gairebé no va plantejar la qüestió del treball com a tema. Aquests moments de convergència històrica, com Grandpuits, són rars. Hem de fer-ne ús. Si els ignorem, les oportunitats poden passar de llarg i podem embarcar-nos en altres vint o trenta anys d’ignorància mútua.
En el seu llibre Exploiter les vivants (Explotar els vius), vostè explica que la producció d’imatges on es veuen deixalles contribueix a la construcció d’un món imaginari sense treballadors. De quina manera aquesta aliança permet fer visible el que fins ara no ho era en el discurs ecologista?
PG: Si no hi ha muntanyes de brossa a l’espai públic és perquè hi ha gent que ha treballat. Això comença a casa, on el treball domèstic encara és majoritàriament realitzat per dones, i s’estén als llocs de treball de tots els treballadors que arreu del món recuperen, classifiquen, processen o reciclen els residus. L’ecologia dominant suggereix que l’ecologia és un problema de ciutadans i consumidors individuals, on no hi ha treballadors. En conseqüència, el treball és completament invisible i no podem trobar solucions reals. Tanmateix, el problema dels residus resideix en el nivell de la producció, on els treballadors tenen el poder. Així que hem de reintroduir-la en la qüestió ecològica.
AC: Separar constantment el moviment obrer del moviment ecologista és una estratègia del capitalisme. També ho és aïllar-los de la terra. Aquesta divisió és física: quan vostè entra en una refineria o en una central nuclear, mai veu els camps que l’envolten, perquè l’espai està asfaltat i organitzat de manera que els treballadors estan tancats, entre contenidors o sils. Ningú des de l’exterior els veu tampoc. La representació d’un treballador agrícola és però diferent, perquè està enmig del seu entorn natural. No existeix aquesta barrera física; ens resulta més fàcil imaginar-los.
L’assagista i investigador Andreas Malm proposa nacionalitzar les empreses de combustibles fòssils com Total Energies, sense involucrar en el procés als treballadors. Vostè pretén, per contra, actuar des de la base...
AC: Recordo una de les seves intervencions, en què explicava que no podíem tenir els treballadors dels combustibles fòssils per crear un front comú contra la contaminació. D’una banda, Grandpuits va demostrar que la seva tesi no era correcta. Segons ell, hauríem de sabotejar tots els oleoductes que subministren les refinares, però la mateixa Total s’encarrega de fer-ho molt bé! L’estratègia de l’empresa consisteix a traslladar tota la capacitat de refinació de França a països amb normes ambientals i socials menys estrictes. Per això va tancar Grandpuits: l’oleoducte de la regió d’Île-de-France que transportava el cru de Le Havre a la refineria de Grandpuits està foradat per totes bandes. D’altra banda, no podem sabotejar indefinidament una planta rere l’altra. Estic a favor de la nacionalització dels sectors energètics, sempre que estigui sota el control dels treballadors, els únics els interessos dels quals en la producció responen a les necessitats de la majoria. A l’Argentina, per exemple, el Partit dels Treballadors Socialistes (PTS) va plantejar unir els treballadors de l’educació amb les comunitats i el moviment dels treballadors de les mines de liti de la província de Jujuy durant una vaga. Hauríem de reunir-nos amb Andreas Malm per parlar d’això, perquè ja no podem pensar en els treballadors aïllats del seu entorn.
Pensem que l’objectiu és protegir els ecosistemes, quina seria l’avantatge del fet que els treballadors controlaren les eines de producció?
PG: Si els treballadors no produeixen per als capitalistes, sinó per satisfer necessitats comunes, no tenen cap interès a destruir el medi ambient. Els qui no tenen interès en el medi ambient són els que produeixen per raons diferents de les necessitats socials i ecològiques, i la seva única necessitat és augmentar el seu capital. Per contra, el control obrer autogestionat deixa molt més marge de maniobra per canviar el tipus de producció. Per exemple, els treballadors de la fàbrica d’automòbils GKN de Florència fa dos anys que ocupen la planta després de la seva adquisició per part d’un fons d’inversió que planeja deslocalitzar-la. Els 500 treballadors van decidir ocupar la planta -que bàsicament produeix components per a automòbils- i posar en marxa un "pla de transformació ecològica". Aquí queda clar que, en la mesura que els treballadors pensen a reapropiar-se de l’aparell productiu, ho fan per millors condicions laborals, però també ho fan per les necessitats de les comunitats en què viuen. I és molt més fàcil reorientar la producció en una fàbrica situada en una ciutat on tothom es coneix i treballa, que quan es tracta d’un fons d’inversió a l’altra punta del planeta. Per tant, el control obrer és també el control local sobre què es produeix i com es produeix.
Marx sosté que els treballadors tenen el potencial d’adquirir un poder hegemònic en el si de la societat. En aquest context, per què el moviment ecologista no ha aprofitat encara l’oportunitat d’establir una aliança amb ells?
PG: Això ja està passant amb Les Soulèvements de la Terre: estan organitzant accions contra Lafarge pensant en els treballadors, contra les megabacuencas amb la Confederació Campesina... Ara la qüestió és de poder: qui pot transformar l’aparell productiu? Les Soulèvements tenen raó: l’activisme mitjançant l’acció directa té la capacitat de bloquejar els plans de desenvolupament i pressionar l’Estat, però no és lluitant només contra uns quants projectes de desenvolupament regional que transformarem tot el sistema productiu.
AC: La qüestió de l’estratègia és decisiva, i encara és pertinent! En l’època de la lluita contra les megaconques de Sainte-Soline, estàvem en plena vaga contra la reforma de les jubilacions. La convergència entre aquests militants ecologistes i el moviment obrer –no a escala local, sinó en el marc d’una lluita nacional contra el govern– podria haver estat un punt d’inflexió. Quan vaig veure la determinació que tenien, vaig voler dir-los: "Però mireu la força del moviment de vaga a les refineries!" En només deu dies hem aconseguit deixar a terra el 40% dels avions de Roissy i Orly, els dos aeroports més grans d’Europa. Hem de lluitar junts, però no podem mantenir aquestes discussions enmig de l’acció, tot va massa de pressa.
Vostè defineix el xantatge laboral com la pràctica que els empleats hagin de triar entre el seu treball i la seva salut, la qual cosa suggereix que no hi ha alternativa al business as usual. Com superar aquesta contradicció?
AC: Per posar un exemple concret, alguns dels treballadors de Grandpuits passaran de treballar en una refineria a gestionar un metanitzador. Es convertiran en treballadors agrícoles. Aquesta transició és possible perquè se’ls mantenen els seus salaris, se’ls forma, es adonen que ja no treballaran de nit i que ja no estaran exposats a un entorn perillós, respirant combustible tot el temps. Així que hem de tenir un programa global, en el qual es planifiqui amb antelació quins sectors creixeran (salut, alimentació de bona qualitat, etc.) i quins decreixeran, com els sectors contaminants.
PG: Els capitalistes són conscients que el manteniment dels treballadors depèn dels salaris que els paguen. Els assalariats estan sotmesos a una doble dependència del mercat, tant dels salaris com de les mercaderies. El sindicalista nord-americà Tony Mazzocchi ho va entendre bé. El 1973, durant una gran vaga dels treballadors de Shell, va proposar la idea d’un "superfons pels treballadors" que donés suport a la transició dels sectors més contaminants. Desgraciadament, aquest fons no és una cosa que caurà del cel i és poc probable que es concedeixi sense una nova relació de forces. L’altra possibilitat pertany al moviment obrer: es tracta de crear mutuals, en les quals es puguin fer aportacions mensuals per a la transició i la reapropiació de les fàbriques. A Itàlia, els treballadors de GKN han llançat un pla d’accionariat popular. Des de setembre, qualsevol pot contribuir i comprar accions! Els treballadors esperen recaptar un milió d’euros per fer-se càrrec de la fàbrica i transformar-la segons el pla de transició que han elaborat. I els ecologistes tenen un paper clau a jugar en aquest procés.
Traducció: Guillem Iturbide
