En la política del règim, i no hi ha dubte que la de Sumar és d’aquest tipus, hi ha gestos que diuen molt més que la tinta gastada en programes electorals. La decisió de col·locar com a número dos de les llistes de Sumar per Madrid a l’actual ambaixador espanyol en l’ONU, Agustín Santos Maraver, és un d’ells.
El missatge és clar: “fem nostres els grans consensos d’Estat en política exterior”. Aquesta ha estat la tasca de Santos Maraver, ara a l’ONU i abans com a part del ministeri d’Exteriors de Miguel Ángel Moratinos: defensar els interessos i posicions de l’Estat espanyol i les seves multinacionals en el món. En un context signat per la guerra a Ucraïna, l’increment de les tensions entre blocs i els plans de rearmament històric, el neo-reformisme 2.0 vol confirmar que seran una peça més del rumb militarista, atlantista i cada vegada més ofensiu de l’imperialisme espanyol.
Entre els temes que més preocupen està justament mantenir l’estabilitat al Nord d’Àfrica. El govern Sánchez va aconseguir en l’últim cimera de l’OTAN, celebrada al juny de 2022 a Madrid, dues incorporacions claus en el nou full de ruta estratègic de l’Aliança: considerar el Nord d’Àfrica com una zona d’interès al nivell de l’Est d’Europa i tractar la immigració il·legal com una arma híbrida, per tant, una causa legítima per autoritzar un atac o invasió militar. Posar de número dos a un diplomàtic destacat en la defensa dels interessos espanyols en aquesta regió, entre altres, no és cap casualitat.
Que el neo-reformisme assumeixi l’agenda imperialista espanyola és la continuïtat del viscut en aquesta legislatura que acaba. Unidas Podemos ha estat part sense cap problema d’un dels governs de l’OTAN més defensors de la nova doctrina d’aquesta organització, ha elevat el pressupost militar un 26% en els últims comptes aprovats o ha endurit la política de fronteres desplegant l’Exèrcit a Ceuta i consolidant les pràctiques de “devolució en calenta”.
Una de les perles del currículum de Santos Maraver ha sortit a la llum en aquests dies, a partir d’un fil de twitter de l’actor i activista Willy Toledo. En ell es recordava el paper jugat pel llavors “assessor del ministre” en la crisi provocada per l’expulsió de l’activista sahrauí Aminetu Haidar en 2009 dels territoris ocupats. Llavors, l’avui número dos de Yolanda Díaz, va tractar que aquesta lluitadora acceptés les condicions de la dictadura marroquina - que la volia condemnar a l’exili - per defensar la bona amistat entre el govern de Mohamed VI i el de Jose Luis Rodríguez Zapatero.
Pues eso, que ya conocemos al escudero de Díaz.
Bastaría con decir lo que ya está circulando por aquí para hacerse mucho más que una idea sobre quién es este sujeto: entró en el PSOE en los primeros 80 de la manita de Felipe González.
Fin del hilo.Venga, vamos al detalle:
— Guillermo Toledo (@guillermoTM1959) June 12, 2023
Associacions sahrauís has criticat el nomenament de Santos Maraver per a les llistes de Sumar. La plataforma Joventut Activa Sahrauí ha denunciat el paper del diplomàtic més enllà del cas Aminetu. Ho defineix com "un actor clau en l’estratègia liderada per Miguel Ángel Moratinos, que ha perpetuat i legitimat l’ocupació il·legal i l’explotació dels recursos naturals del Sàhara Occidental". Recorden com va ser aquest ministre de Zapatero qui va passar de considerar al Marroc una "potencia ocupant" a la "potència administradora". Assenyalen a més a Santos Maraver per haver retirat a cooperants espanyols dels campaments de refugiats en Tindouf i que recentment, en 2022 ja com a ambaixador espanyol en l’ONU, va vetar l’entrada a una comissió d’activistes prosahartauis canaris a la Comissió de Descolonització de l’ONU.
🇪🇭Segundo Comunicado de Repulsa a la Designación de Agustín Santos Maraver en la Candidatura de "SUMAR" : pic.twitter.com/ua9moEWYjZ
— Juventud Activa Saharaui (@JV_ACTIVA_SH) June 13, 2023
El renou ocasionat per aquest últim nomenament de Yolanda Díaz no l’han pogut tapar amb el gest, aquest sí "per a la galeria", de nomenar número tres per Madrid, a una jóven activista sahrauí, Tesh Sidi. La situació, ha forçat a Sumar a haver de sortir a recordar que la seva posició oficial continua sent la de la defensa del dret a l’autodeterminació del poble sahrauí. Quan expliquen la lletra petita d’aquestes grans paraules queda clar al que realment es refereixen. Sumar aposta perquè sigui la la Missió Internacional de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (Minurso) la que garanteixi l’exercici d’aquest dret. Una recepta de l’ONU contra la qual el poble sahrauí es va rebel·lar en 2020 tornant a les armes, després de dècades d’enganys i dilacions que només han servit per a consolidar el règim d’ocupació en els territoris ocupats.
Díaz, com la resta dels partits del règim des de 1976, se suma a allò de fer costat als sahrauís amb declaracions i condemnar-los a altres 50 anys d’ocupació amb els seus fets, de la mà dels EUA, França i l’ONU. Aquesta ha estat la posició oficial de tots els governs de la UCD, el PP i el PSOE, fins al gir del de PSOE-Unidas Podemos al març de 2022. Quan Pedro Sánchez va escriure en una carta a Mohamed VI en la qual li deia "Espanya considera la proposta marroquina d’autonomia presentada en 2007 com la base més seriosa, creïble i realista per a la resolució d’aquest desacord", només estava sincerant-se de la qual ha estat la real politik de tots els governs anteriors.
El poble sahrauí ha estat històricament moneda de canvi de tots els governs del règim del 78. Des dels primers de la Monarquia, quan es va acordar amb el Marroc, l’Aràbia Saudita i els EUA el lliurament de l’excolònia al nou ocupant a canvi de suport polític i financer a la Transició i el partit del rei, la UCD. Fins als acords amb la dictadura marroquina perquè exerceixi de gendarme de la davantera sud-oest de la UE o permeti la participació espanyola de l’espoli dels recursos sahrauís, molt especialment els pesquers.
Sánchez va fer un pas més enllà amb el seu suport oficial al pla del Marroc, va reforçar així amb el segell de la vella metròpoli l’ocupació actual del seu soci. A canvi, Mohamed VI es va posar dur a la frontera, amb resultats felicitats públicament pel govern “progressista” espanyol, com la matança de més de 30 immigrants en la tanca de Melilla.
En tota aquesta nova transacció els socis del PSOE en el govern no van passar de fer algunes declaracions de crítica. Van seguir asseguts en el Consell de ministres i ministres, avalant la política exterior de Sánchez. La mateixa Díaz ha respost desenes de vegades als periodistes recordant que aquest àmbit és responsabilitat única del president del govern, com si amb ella no fos la cosa.
La decisió de Sumar ha estat també qüestionada per sectors de Podemos, com a part de la seva batalla. Però resulten cíniques les seves crítiques, venint de quines van nomenar en 2016 de número tres a l’antic Cap de l’Estat Major de la Defenses, també amb Zapatero, Julio Rodríguez. Un exgeneral de l’OTAN, responsable, entre altres coses, de la coordinació dels bombardejos espanyols contra Líbia en 2011.
També Belarra i Montero han seguit en els seus llocs de ministres, malgrat l’última venda del poble sahrauí per Sánchez o la matança de Melilla. Sumar pot ser l’“esquerra cuqui”, però l’altra cara del neo-reformisme només es diferencia en el fet que farien exactament el mateix però, tal vegada, ho acompanyen d’alguna crítica en un podcast o una columna d’opinió per a salvar l’ànima.
La política exterior i de fronteres són potser el terreny on les coincidències en les polítiques aplicades per el “progressisme” i les propostes per la dreta i l’extrema dreta són majors. La millor mostra que en aquestes eleccions ens donen a triar entre dues grans opcions que en res defensaran els interessos de les i els treballadors i els pobles, menys encara els que sofreixen l’opressió i l’espoli dels Estats i empreses europees. La històrica solidaritat de l’esquerra i milers de famílies treballadores amb el poble sahrauí no pot sumar-se al suport a cap d’aquests advocats dels interessos de l’imperialisme espanyol. També pels drets del poble sahrauí, aquest 23J votaré nul.
