ANÀLISI

Qui pagarà la crisi econòmica i social del coronavirus?

Algunes propostes perquè aquesta crisi no recaigui, una vegada més, sobre l'esquena dels treballadors i el poble.

Juan Carlos Arias

Madrid | @as_juancarlos

dimecres 18 de març| edició del dia

L’aturada gairebé total de l’economia a l’Estat espanyol, després de les mesures de confinament i aïllament general de la població per a frenar la corba exponencial dels contagis pel COVID-19, suposarà un derrumbament gairebé total de l’economia espanyola. Per a atenuar les conseqüències, cal una inversió d’emergència de l’Estat sobre el conjunt de l’economia i evitar així el dolor social i la crisi econòmica-financera.

El govern de Sánchez ha anunciat algunes mesures milionàries de “injecció” de diners, no obstant això, el deute públic pot aconseguir ràpidament xifres estratosfèriques i tot apunta, segons l’exposat avui mateix, al fet que el Govern de coalició no prendrà mesures suficients per a atendre l’enorme emergència social desencadenada en els sectors socials més desfavorits.

El programa d’ajudes públiques es desenvoluparà en quatre fronts, segons el govern: “fer costat a les famílies en situació de vulnerabilitat”; mesures que tinguin en compte la situació dels treballadors; facilitar “tota la liquiditat necessària” a les empreses; i “desenvolupar l’activitat científica i investigadora” per a trobar remeis a la pandèmia del COVID-19.

Totes aquestes actuacions les ha xifrat en un valor total de 200.000 milions d’euros de despesa, aproximadament el 20% del PIB espanyol. Aquest cost total, passaria, segons les seves estimacions, per una inversió pública de 117.000 milions d’euros. La resta ho ha atribuït a contribucions de despesa del sector privat que, se suposa, contribuiria també a pal·liar la situació de manera altruista. Com si les grans entitats financeres anessin a prescindir dels corresponents beneficis sobre el que poguessin aportar.

Però, aquesta enorme disposició de recursos podria resultar totalment insuficient, davant la dimensió de la crisi econòmica i l’emergència social que s’aveïna, amb una aturada gairebé total del sistema productiu durant mesos. Alemanya, per exemple, ja ha dit que destinarà un 15% del seu PIB, 500.000 milions d’euros, i parteixen d’una situació molt millor i amb menys estralls. Mentre França fins i tot parla de la possibilitat de realitzar nacionalitzacions d’empreses.

Un bazooka d’ajudes financeres per a les empreses, però sense prohibició d’acomiadaments

Les xifres que ha facilitat Pedro Sánchez, que aniran destinades directament al teixit productiu, suposen 100.000 milions d’euros, respecte a l’aportació directament pública, una bazooca del 10% de l’economia. S’implementarien en forma d’avals per a préstecs a les empreses per a fer front als pagaments que se’ls vénen al damunt. Empreses que, en trobar-se sense activitat conseqüència del Covid-19, no tenen ingressos i que, per consegüent, davant la falta de liquiditat amb tota seguretat entrarien en suspensió de pagaments i conseqüentment en fallida econòmica generalitzada. Per això, amb aquests fons es tracta d’evitar que els impagaments s’estenguin com una reguera de pólvora, per a evitar que la crisi de demanda es transformi també en crisi financera.

La resta de les inversions, els 17.000 milions que ha assenyalat que posaria l’Estat, anirien segons Sánchez a pal·liar les necessitats més bàsiques de les famílies: ajudes per al pagament de la llum, l’aigua, els serveis de telecomunicacions i complementar els serveis sanitaris de les Comunitats Autònomes.

Així mateix, ha parlat d’implantar una moratòria en el pagament de les hipoteques, sense deixar clar sí això entraria dins d’aquesta suma de diners, atès que una moratòria no implica que no s’acabi pagant i, per tant, els bancs i els grans propietaris d’habitatge no perdrien realment els seus ingressos, sinó que només els ajornarien.

No obstant això, en plena crisi d’emergència social i sanitària, un Govern del qual forma part Unides Podemos, no ha prohibit els desnonaments ni ha decretat l’anul·lació de les hipoteques i lloguers en propietat de les grans multinacionals dels fons voltor del sector, SOCIMIS, o de les grans entitats financeres, ni l’expropiació de pisos buits. Aquesta seria ser una mesura elemental per a donar resposta a l’emergència social si realment s’apuntés a resoldre la precarietat de la vida de milions de treballadors.

Pedro Sánchez, a més, remarcava en la roda de premsa que l’ajuda financera a les empreses mitjançant avals públics “serà sense límits” i, per tant, que en cas d’impagament, serà l’Estat el que corri amb tot el cost de la devolució dels préstecs. En última instància, alguna cosa que és segur perquè la crisi de la pandèmia implica el cessament de pràcticament tota activitat. Per tant, no hi haurà ingressos i, en conseqüència, el finançament servirà per a mantenir les empreses com a autèntics “zombis”, sense cap activitat, però a costa dels diners de l’Estat, mentre segueixen en mans privades esperant pròspers negocis futurs.

Però, a la contra, què se’ls ofereix als i les treballadores?, poca cosa, la veritat. S’intenta que no siguin acomiadats i per això s’aposta i s’estimula l’aplicació de ERTEs, de manera que es produeix la suspensió de l’ocupació, però no la cessació total del vincle amb l’empresa. No obstant això, veuran reduïts els seus ingressos atès que cobraran les prestacions per desocupació –que recordem van sofrir retallades durant la crisi de 2008, que no han estat revertits–. Així, cobraran el 70% de la base reguladora i passats 6 mesos es baixaria al 50%. És a dir, d’entrada, una reducció de ni més ni menys que el 30% dels seus ingressos, mentre els empresaris amb el manguerazo de liquiditat podran cobrar gràcies al finançament privilegiat el mateix que venien ingressant a costa de l’Estat. És cert, que els i les treballadores podran cobrar l’atur, encara que no portin els mesos de cotització requerits i que no se’ls comptabilitzarà com a mesos d’atur consumit, però la situació hagués exigit la prohibició dels acomiadaments i el pagament dels salaris a càrrec de les grans empreses que s’han estat beneficiant d’enormes beneficis després de la crisi de 2008, mentre els i les treballadores sofrien una devaluació salarial de cavall de la qual es van beneficiar els empresaris, i ara continuarien beneficiant-se gràcies a les ajudes públiques.

Però, a més, què passarà amb els milers d’acomiadaments ja realitzats, individuals o Eros?, d’aquests no es diu absolutament res. Pel que podem pensar que quedaran al carrer i sense ser degudament atesos davant l’emergència social.

Des de molt abans d’arribar al govern amb el PSOE, Unides Podem havia rebutjat la nacionalització d’empreses estratègiques, única manera real de garantir el manteniment de l’ocupació i el control dels recursos bàsics. De manera que l’Estat podria facilitar directament aquests serveis essencials a la població sense haver d’endeutar-se per a pagar-los, incloent el benefici empresarial.

Perquè la solució real per a no portar a l’Estat espanyol a la fallida, la qual cosa cauria al final sobre l’esquena dels treballadors, donada la ingent necessitat dels recursos necessaris per a atendre l’emergència social davant la pandèmia, i amb un deute públic prexistente que ronda el 100% del PIB i un dèficit públic actual del 2,5%, passa per imposar un programa veritablement radical, que, entre altres coses, defensi la nacionalització de la banca i de les grans empreses dels sectors estratègics (farmaindustrial, energètic, transport, sanitari, indústria bàsica, etc.) per a sortir de la crisi atenent les necessitats reals de la classe treballadora i les classes populars, posant tots els recursos que aquestes empreses atresoren al servei del conjunt de la societat.

Entre d’altres mesures amb caràcter urgent, per a fer front a les necessitats generades als sectors socials més vulnerables a conseqüència del descens o inexistència d’ingressos pel COVID-19, caldria aprovar algun tipus de renda bàsica, d’almenys 1.500 € nets per als quals no tinguessin ingressos, que garantís l’atenció de totes les seves necessitats essencials (medicaments, habitatge, alimentació, gas, llum, aigua, etc.).

Així com directament prohibir els desnonaments per impagament de lloguer o hipoteca; repartir les hores de treball dins dels sectors productius que segueixin en funcionament, per a evitar l’esgotament físic i riscos en la salut d’aquests treballadors, tots ells disposant del material necessari per a assegurar la protecció efectiva contra el virus. La disponibilitat de tots els recursos sanitaris per l’Estat, sota control dels treballadors, incloent infraestructures, personal i tots els mitjans materials, tecnològics i de recerca. I, per descomptat la nacionalització de la banca i les grans empreses dels sectors estratègics, per a disposar dels recursos financers necessaris i imprescindibles per a fer front a l’emergència social, econòmica i sanitària sota la qual ens trobem.




temes relacionats

#Covid-19   /    #Coronavirus   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Estat d’emergència   /    Unidas Podemos   /    PSOE

Comentaris

Comentar