Sens dubte “El buen patrón”, amb la seva àcida crítica a les pràctiques empresarials heretades d’uns altres temps i una colossal interpretació de Javier Bardem (barrejant l’humor negre i el patetisme), va ser una guanyadora per justícia, disparant contra la vella escola de dèspotes en el món laboral però també contra els nous arribistes i la seva falta d’escrúpols.

Premi també per a Blanca Portillo, actriu de demostrat talent, pel seu paper protagonista en “Maixabel”, de la gran actriu i realitzadora Icíar Bollaín (un nom habitual en els premis) i per a Penélope Cruz que, sens dubte, ha anat millorant els seus en altre temps limitats registres interpretatius, tal com apreciem en l’ambiciosa però descompensada “Madres paralelas” de Pedro Almodóvar, una història una mica alambinada a mig camí entre moltes coses.

Entre els grans oblidats, l’avantguardisme d’Agustí Villaronga en “El vientre del mar”, coherent amb el seu univers temàtic i estilístic, barrejant textures i subtexts. El que un dia va triomfar en la cerimònia amb la meravellosa “Pa negre” ha estat senzillament ignorat en aquesta ocasió.

De justícia era també l’homenatge al ja veterà José Sacristán, un dels actors més compromesos i valents de la història del cinema espanyol, protagonista de films com “El diputado” d’Eloy de la Iglesia, “Madregilda” de Francisco Regueiro, “La colmena” de Mario Camus o “Un hombre llamado flor de otoño” de Pedro Olea.

La gala, sense oferir grans sorpreses i amb la seva habitual imitació a altres gales de cinema de diferents latituds, limitant els rostres del cinema espanyol a gent com Javier Bardem o Penélope Cruz, en detriment de grans intèrprets menys coneguts, va estar tenyida, no obstant això, per un moderat to progressista, tal vegada no del tot menyspreable en els temps d’una encara imprecisa amenaça de l’ascens de l’extrema dreta.