És una llàstima que al final s’hagi despenjat “El buen patrón” de Fernando León del premi a la millor pel·lícula estrangera, en la qual Bardem es llueix com mai, però, així i tot, hi ha veritables joies en la competició que són molt destacables i acaparen bona part de les nominacions. Encara que és de justícia reconèixer que Penélope Cruz aconsegueix una de les millors interpretacions de la seva carrera i gairebé salva la pel·lícula de Pedro Almodovar, l’intervencionisme selectiu de l’acadèmia ens deixa cada vegada més estupefactes.
A “Belfast” Kenneth Branagh recrea la seva infància durant els anys més durs de la guerra d’Irlanda del Nord entre l’IRA i el govern britànic. En la nostra opinió Branagh ha tingut una carrera irregular com a director, centrat sobretot en adaptacions teatrals de Shakespeare, però amb pel·lícules per encàrrec de qualitat discutible com “Thor”, “Cinderella” o “Muerte en el Nilo”. “Belfast” suposa el seu retorn a un tema personal en el qual ha posat la seva creativitat, no al servei d’interessos comercials, sinó de la realització d’una obra de profund interès humà i polític, mostrant com el conflicte altera la vida quotidiana de la gent, afectant les seves relacions familiars i personals.
Des de la perspectiva d’un nen, la visió de l’enfrontament i de l’ambient d’hostilitat resulta molt difícil d’entendre. La seva innocència és una eina dramàtica que vehicula tot el film, i això podria bastar per a comunicar i intensificar, si cap, la tremenda tragèdia en què es converteix el seu entorn, però, al nostre parer el que no acaba de funcionar del tot en la pel·lícula és que es torni tan ingenu com la ment d’aquest nen. No estem davant un exercici d’anàlisi política a l’estil de Ken Loach, sinó a un retorn a la memòria nostàlgica d’una infància perduda.
“El poder del perro” de Jane Campion, amb 12 nominacions, és la que més acapara juntament amb “Dune”. Aquest intens drama interior, filmat com un western amb preciosos plans d’extensos paisatges que contrasten amb els xocs psicològics que destrossen tràgicament l’interior dels seus personatges, i ambientat en les acaballes d’ambient ranxer del vell Oest, ens presenta i descriu de forma molt aguda com la repressió (homo)sexual marca les conductes d’uns homes habituats a la duresa de la vida en el camp i condicionats per costums i prejudicis que els obliguen a mantenir unes relacions oposades als seus desitjos. Els codis apresos de comportament enrareixen l’ambient i l’espectador va descobrint a poc a poc el fons ocult que conduirà a la tragèdia. Campion realitza una magnífica anàlisi sobre com funciona la tradició heteropatriarcal en un món tancat, en el qual la dona queda aïllada en un sistema de dependència que igualment redueix a l’home a una caricatura de rudesa i “valentia”.
Per part seva, Guillermo del Toro ens ha regalat enguany una gran adaptació de “El carreró de les ànimes perdudes”, remake de la qual Edmund Goulding va filmar, no sense dignitat, en 1947. Del Toro ens ofereix aquí una ombrívola revisió de la novel·la original de William Lindsay Gresham, en la qual l’ambició i l’afany de poder condueixen al protagonista, a través d’un recorregut per les misèries físiques i morals de la vida entre els monstres del circ i els de l’elit dominant, a la seva autodestrucció, en una espiral de mentides i falses identitats. La pel·lícula és una picada d’ullet al clàssic de Todd Browning de 1932, “Freaks”, que tant ha influït en la seva filmografia, i adopta les característiques bàsiques del cinema negre, però amb una estètica molt personal, sense estalviar espectacularitat ni cruesa en les seves imatges. Els seus protagonistes, Bradley Cooper, Cati Blanchett i Rooney Mara, realitzen els seus respectius papers amb una gran càrrega d’honestedat i versemblança.
“Don’t Look Up” (“No miris a dalt”) d’Adam McKay, en paraules del seu director, és un homenatge a “Don’t Look Now” (“Amenaça en l’ombra”) de Nicholas Roeg, encara que el seu desenvolupament argumental no tingui res a veure. La carrera de McKay s’ha centrat sobretot en la comèdia (“Passat de voltes”, “Germans per pilotes”), i aquí continua en la seva manera de fer, però amb la particularitat de realitzar un retrat satíric i esperpèntic de la societat nord-americana, creant una veritable crítica política en forma d’acudit allargat (240 minuts) a través de metàfora catastrofista. Leonardo di Caprio realitza un magnífic paper com l’astrònom que descobreix el cometa que destruirà el planeta i al qual no creï ningú després de ser menystingut tant pel poder polític com pels mitjans de comunicació.
