El 28M ha suposat un important avanç de la dreta i l’extrema dreta, que obtenen molt bons resultats en comunitats com Andalusia o Catalunya que històricament han estat bastions del PSOE i de la burgesia catalana respectivament. Alhora que una derrota monumental d’Unidas Podemos, que amb l’aparició de Sumar veuen un futur encara més incert de cara a les pròximes eleccions generals. Això, com sempre que l’esquerra reformista sofreix una derrota electoral, porta una vegada més aquest discurs vague i bastant reaccionari que planteja que la culpa ha estat d’aquelles persones de classe treballadora a les quals o bé no els importa la política o bé són ximples i que han votat malament. Entenguem per això no votar-los a ells.

"Que una señora diciendo que la libertad es tomar cañas, pon la maceta, que te vote Txapote, arrase en una comunidad en la que la mayor parte tienen estudios, revela que estamos en una época distinta". @PabloIglesias #ZonaComanche pic.twitter.com/YPX3q3jnVN

— Canal Red (@CanalRed_TV) June 9, 2023

Això no només és fals, sinó que oculta el veritable motiu d’aquest auge de la dreta, que tampoc és cosa d’aquestes eleccions malgrat el resultat més inflat. No és que la classe treballadora no sàpiga votar, és que no volem votar als qui porten quatre anys de govern fent polítiques de dreta maquillades de progressisme.

Fem un petit repàs. Res més arribar obren un nou CIE, en plena crisi inflacionària plantegen pujades del salari mínim que acaben en res quan enfrontem aquesta pujada a la inflació o el preu de la cistella de la compra, prometen derogar lleis completament repressives com la llei mordassa però acaben no tocant-li ni una coma, en plena escalada de rearmament a Europa destinen 26 mil milions d’euros a armament mentre només destinen 6 mil milions a sanitat i a educació, inversió al que si també sumem la inflació surt novament un infrafinançament.

I la llista segueix amb una reforma laboral que venia a acabar amb la precarietat laboral però que la manté mentrestant, amb la patronal encantada amb Yolanda Díaz, aplaudeixen la massacre de Melilla, consideren a la immigració com a amenaça híbrida…

I és que els qui repeteixen això del “no saber votar” es deixen un parell de coses clau que il·lustren perfectament aquesta realitat. Les passades eleccions municipals són ja la quarta jornada electoral amb més abstenció des de l’entrada en vigor de la Constitució, i s’han vist especialment en els barris i municipis més precaritzats. El que això ens mostra és que els partits de l’esquerra reformista no representen una alternativa a la dreta per a amplis sectors de la classe treballadora. I com ho han de ser, quan apliquen les seves mateixes polítiques disfressant-les de progressistes?

Que no es tregui la conclusió errònia, que governi el PP amb Vox no és el mateix que governi el PSOE amb Sumar i companyia (encara que tampoc és que hi hagi tanta diferència). Si surt la dreta intentaran retallar totes les petites concessions que hem conquistat per tots els mitjans al seu abast, com ja amenacen fer amb la llei trans.

Però no ens podem oblidar que, per exemple, aquesta llei si bé és una conquesta important està molt incompleta, deixant fora a les persones no binàries i a les migrants entre altres coses. Si de veritat volem acabar amb la precarietat, la LGTBfòbia, el racisme, el masclisme, frenar a la dreta, etc. no ho aconseguirem votant cada quatre anys als qui es fan dir progressistes mentre calquen les seves polítiques de la dreta. Són conquestes que haurem d’arrencar als capitalistes i els seus governs.

I és que si alguna cosa ens mostra el 28M és que no es pot enfrontar a una dreta de veritat amb una esquerra de mentida. Els qui porten anys presentant-se com el dic de contenció contra l’extrema dreta han acabat posant-los la catifa vermella. Quan el “progressisme” en el poder aplica les grans línies del consens de l’“extrem centre” en política econòmica, social, habitatge, serveis públics o seguretat, el que es reforça no és aquest “progressisme” sinó la dreta i l’extrema dreta que avancen sense obstacles en el terreny que més còmode els resulta.

No es pot enfrontar a la dreta amiga de la patronal presumint d’haver aconseguit que Barcelona continuï sent la seu dels mega esdeveniments capitalistes, com feia Colau a Barcelona. No es pot enfrontar a la dreta de Jusapol, prometent més policies com feia Rita Maestre a Madrid. No es pot combatre a la dreta de Desokupa, desallotjant centres socials a Barcelona o titllant-la d’il·legal com fa Más Madrid.

El preocupant avanç de la dreta i l’extrema dreta, que serà previsiblement part de nombrosos governs en les pròximes setmanes i pot ser que passi a formar govern després del 23J, no ho enfrontarem de la mà d’aquesta esquerra que ni resol els grans problemes socials, ni combat l’agenda que imposa la dreta. La classe treballadora i la joventut tenim per davant el desafiament de construir una alternativa política de classe, anticapitalista i socialista, que es prepari per parar-los els peus a ells i a totes les polítiques de dreta, les apliqui qui les apliqui.