Gairebé deu anys després de la pujada de les taxes universitàries, el curs que ve podrien recuperar-se els nivells previs als canvis introduïts per l’exministre Wert el 2012. Totes les comunitats autònomes excepte Astúries hauran de reduir el preu dels màsters habilitants i set d’elles hauran de fer el mateix pels graus.

En virtut de l’acord aconseguit amb el Ministeri d’Universitats del dimitit Manuel Castells, els governs autonòmics hauran de complir amb l’objectiu d’abaratir i harmonitzar els costos pels estudiants a tot l’Estat. Segons dades publicades per eldiario.es, els preus madrilenys baixarien de mitjana fins a 290€ per a la matrícula en els graus mentre que a Catalunya haurien de reduir uns 200 després de la rebaixa aprovada el curs passat. Precisament, els governs de totes dues comunitats van ser els que més van pujar els seus preus amb el “tasazo” de 2012. El topall per crèdit es fixa en 18,46€, encara que les regions amb un cost inferior no podran elevar-lo ara.

Et pot interessar: Cinc claus de la crisi educativa

Alhora, els màsters obligatoris per exercir una professió (màsters habilitants) hauran d’equipar el seu import als graus. En aquest cas, Catalunya torna a situar-se entre les comunitats que més hauran de rebaixar (600€) l’estàndard mínim. Per la seva banda, la Comunitat de Madrid haurà de fer-ho en una quantitat de 347€.

Les taxes i els altres murs

Sens dubte, la rebaixa de les taxes suposarà un alleujament per a molts i moltes estudiants amb dificultats per pagar la universitat. Ara bé, la mesura queda lluny d’acabar amb les barreres d’entrada a la universitat pels fills i filles de la classe treballadora.

D’una banda, el cost dels estudis va més enllà de la matrícula universitària. Únicament per esmentar alguns aspectes a tenir compte, s’han de comptabilitzar els materials (impressions, llibres, ordinador...), el transport, la connexió a internet – no oblidem la bretxa digital – i, en cas d’haver d’estudiar i viure fora, el lloguer.

L’ajuda familiar per cobrir les despeses tampoc és la mateixa en tots els casos. Segons dades de Via Universitària, la contribució dels ingressos familiars per cobrir aquestes despeses suposa de mitjana dues terceres parts del finançament dels estudis per aquells catalogats com a provinents de classe alta. Mentrestant, pels de classe baixa és gairebé un 25% menys.

Et pot interessar: Universitat: rebaixa de taxes o gratuïtat?

Això explica que la pressió i la necessitat de treballar és major sobre els qui tenen menys recursos. Segons dades del mateix estudi, el 22% dels estudiants universitaris de classe baixa treballaven de manera ocasional durant el període 2017-2019. Si tenim en compte que gran part d’aquest treball es donava durant l’estiu en el sector turístic o l’hostaleria, la situació de la covid ha fet que aquesta font d’ingressos sigui ara molt menys segura.

També hi ha qui es veu obligat a haver de treballar i estudiar alhora per poder costejar-se la carrera. Tal com recull Via Universitària, el 20,6% dels estudiants de classe baixa treballen menys de 35 hores a la setmana i aproximadament un 10% ho fa per més de 35. No obstant això, compatibilitzar treball i estudis és cada vegada més difícil entre avaluacions contínues, horaris, seminaris i altres modalitats creixents des de la introducció del Pla Bolonya.

L’acord deixa intactes moltes de les barreres que ens tallen o dificulten el pas als fills i filles de la classe treballadora. Es mantenen les diferències entre els preus de les carreres a través de la forquilla de preus, la qual cosa permet que els graus de ciències acostumin a ser sensiblement més cars i el seu accés encara més elititzat. El 90% dels màsters queden fora de l’acord. Precisament, l’elevat cost d’aquesta titulació ens perjudica sobretot l’estudiantat d’origen treballador, donada la devaluació del valor dels graus amb l’arribada de Bolonya i el model 4+1.

A més, tal com assenyala l’Observatori del Sistema Universitari, “repetir assignatures no és per a pobres” i sembla que continuarà sent així. Deixar d’inflar el preu de les segones, terceres i quartes matrícules està fora de l’acord i continuarà sent un mecanisme que pesa més sobre els qui no poden permetre’s aquest cost extra i porta a molts a abandonar els estudis.

Per si fos poc, el lloc de residència es manté com a element de desigualtat. No costarà estudiar el mateix en un lloc que en un altre, sense tenir en compte la realitat específica d’atur, precarietat, cost de la vida...

No són només les taxes. Quines mesures necessitem per a revertir l’elitització de la universitat?

Davant aquesta situació, la gratuïtat en tots els nivells universitaris és l’única via per garantir que els fills i filles de la classe treballadora puguem estudiar. El finançament no ha de ser a costa nostra, però tampoc ha de ser a canvi d’obrir la porta al capital privat a través de mecanismes institucionals i econòmics com ha fet fins ara la LOU i pretén la Llei Castells. Contràriament, hem de lluitar per impostos a les grans fortunes i els beneficis empresarials per a sufragar la despesa.

Atès que la possibilitat d’estudiar va més enllà de les taxes, fan falta mesures complementàries amb la condició de respondre a la realitat de l’estudiantat. Tenir la possibilitat de triar l’avaluació única i disposar de més d’una recuperació és urgent perquè aquells i aquelles que hagin de treballar i estudiar alhora no es vegin perjudicats per horaris o avaluacions contínues. També cal acabar amb totes les penalitzacions econòmiques als suspensos i a les assignatures no presentades.

Per descomptat, no només d’estudis vivim les i els estudiants. És urgent la implementació de beques-salaris per no haver de treballar en condicions precàries per pagar-nos la carrera, així com una remuneració digna de les pràctiques que no ens obliguin a haver d’optar entre fer-les i deixar de percebre ingressos per treballar.

Et pot interessar: Vuit anys i mig per lluitar per la rebaixa de taxes universitàries

Finalment, l’elitització de la universitat comença molt abans: amb l’infrafinançament de l’educació pública en tots els nivells que perjudica especialment els estudiants de famílies obreres i rendes més humils. Arribar a la universitat és tot un assoliment en molts dels nostres barris i poder aconseguir la nota de tall dels estudis desitjats encara més. No pot ser que el criteri de l’oferta i demanda continuï fixant qui entra i qui no a la universitat a través de processos com les PAU i les notes de tall. La lluita per una universitat per a les filles i fills de la classe treballadora passa també per lluitar per un augment de pressupost i places en tots els graus fins a cobrir la demanda total d’estudis.