La pandèmia ha fet esclatar problemes que venien d’abans i la situació a l’ensenyament públic n’és un exemple, sent la falta de recursos la primera de les claus. Tot i així, la Generalitat continua sense prendre mesures per revertir-ho. En els pressupostos aprovats pel 2022, la partida destinada al funcionament dels centres educatius públics és inferior a la de l’any 2010, tot i que el nombre d’alumnes s’ha incrementat en un 12,5% a la xarxa pública.

La interrupció de les classes presencials també va tenir un fort impacte sobre l’estudiantat, especialment a primària i secundària on l’alumnat depenia més de l’ajuda a casa per a poder seguir els continguts. En l’estudi “Clase social de origen y rendimiento escolar como predictores de las trayectorias educatives” realitzat per Bernardi i Cebolla, es destaca que la possibilitat de tenir reforç acadèmic o el temps que poden dedicar els pares a passar amb els nens té un efecte compensador que actua sobre la resta de les circumstàncies com les pròpies aptituds de l’estudiant o els recursos de les escoles i instituts als quals s’assisteix. La conseqüència és que els estudiants de classe treballadora tenen menys probabilitats de continuar estudiant quan arriben als 16 anys que aquells que provenen de famílies de classe alta.

Aquesta és la segona clau: qui estudiem a la universitat. Segons dades de l’Observatori del Sistema Universitari, la taxa d’accés a la universitat entre l’estudiantat amb progenitors amb estudis universitaris és del 82,6% mentre que pels fills i filles de progenitors amb formació postobligatòria és de 38,2%. Per aquells i aquelles estudiants amb progenitors únicament amb estudis obligatoris la taxa és la més baixa: 28,3%.

Tot i que el cribratge de classes a l’hora d’accedir a la universitat ha existit sempre, la pujada de les taxes universitàries l’any 2012-2013 va ser un pas més en plena crisi que aprofundí el procés d’elitització. Aquest tercer element tampoc ha estat revertit pel Govern, el qual va efectuar una rebaixa dels preus dels crèdits que ni tan sols recuperava el cost d’abans del tasazo. Pel present curs, el preu mig dels crèdits és de 23,47€ i el grau més “barat” suposa més de 1.000€.

A més, repetir assignatura no és per pobres. La segona matrícula costa un 23,5% més de mitja que la primera mentre que la tercera arriba a ser gairebé el triple. Alhora, el tipus de grau també pot constituir una barrera de classe afegida, ja que no totes les carreres costen el mateix. De base, una grau com Dret corresponent al tram A suposa 1.061,4€ de matrícula. Psicologia, situada al tram B, són 1.502,4€ i Medicina (tram C) 1.660,2€.

En aquest context, la precarietat constitueix la quarta clau per a analitzar la crisi educativa. Parlem tant de les pràctiques universitàries no remunerades o mal pagades com de les feines precàries obligades a agafar per a pagar la carrera. Segons dades de Via Universitària pel període entre 2017-2019, el 22% dels estudiants universitaris de classe baixa treballaven ocasionalment; un 20,6% treballava menys de 35 hores setmanals i un 9,8% en feia més de 35.

Ara bé, la pressió i la necessitat de treballar no és igual per a totes les estudiants. La font anterior també mostra que el pes dels ingressos familiars en el finançament dels estudis representava gairebé 2/3 parts pels estudiants de classe alta, la qual cosa contrasta amb la situació de l’alumnat de classe mitja (50% del cost) i baixa (no arriba al 42% del cost).

Davant d’aquesta situació, els i les estudiants hauríem de tenir quelcom a decidir des dels òrgans de govern de les universitats, però aquesta no és la realitat. La cinquena pota d’aquesta crisi educativa és qui mana sobre els campus i les facultats. La infrarrepresentació de l’alumnat en els espais de presa de decisions contrasta amb la presència de les grans empreses, les quals van de la mà de la casta universitària.

El cas de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) resulta molt il·lustratiu per a observar com funciona. El Fòrum social i empresarial on estan Banc Sabadell, Grupo Santander, La Caixa, Bayer, Grífols, Telefónica o el Grupo Planeta té veu sobre les pràctiques, què s’estudia i què s’investiga. Aquest òrgan està lligat al Consell Social, on Foment del Treball – la patronal catalana – també està representada.

Qui en són els responsables?

La falta de recursos, l’elitització, la precarietat i el model d’universitat-empresa venen donades per la societat de classes en la que vivim, però també per les polítiques que la recolzen. Així, cal assenyalar els partits que hi ha darrera.

Les retallades de la Generalitat, l’infrafinançament de l’educació pública per part dels governs centrals i autonòmics o la Llei Castells-Subirats en són alguns exemples. Però les polítiques no cauen del cel, sinó que els governs del PSOE i el PP des de l’Estat central juntament amb CiU primer i amb ERC i JxCat després, són els responsables.

Tot i que Unides Podem s’hi suma ara amb una nova reforma neo-liberal de la universitat, el seu compromís ja el va demostrar ICV reprimint les protestes contra el Pla Bolonya com a part del tripartit.

Per quina educació lluitem?

Davant l’infrafinançament de l’educació pública, defensem impostos a les grans fortunes i els beneficis empresarials per a garantir una ensenyament públic gratuït en tots els seus nivells, així com l’augment en la contractació de professorat i recursos, especialment durant la pandèmia. Acabem amb el negoci de la concertada i fem fora l’Església.

Contra el model d’universitat-empresa, lluitem per tombar la Llei Castells. Acabem amb les taxes i defensem una universitat gratuïta i beques-salaris per no haver d’estudiar i treballar en condicions precàries. Ens neguem a ser mà d’obra barata i exigim que les pràctiques siguin remunerades segons conveni sectorial. També enfrontem la universitat precaritzadora i plantegem la internalització de tots els seus serveis, així com el pas a plantilla fixe del professorat associat.

Prou d’aquest model antidemocràtic a disposició de l’interès privat. Fem fora les empreses de la universitat per tal de posar el coneixement al servei de donar resposta als problemes de la classe treballadora i els sectors populars. Ni rectorats ni deganats ni empreses: universitat governada per estudiants juntament amb el personal docent i no docent.

Com lluitar per aquesta sortida?

Aquells que han estat responsables no són aliats perquè no hi ha sortida de la mà de qui ens precaritza i reprimeix. Així doncs, cal desenvolupar un moviment estudiantil autoorganitzat en assemblees a cada centre d’estudi on discutir i decidir sobre les nostres demandes i el pla d’acció per conquerir-les. Passem de “qüestionar la universitat a qüestionar la societat de classes” i unim-nos amb la classe treballadora, aquella que també pateix i enfronta les polítiques dels partits culpables de la crisi educativa.