Centenars de milers de persones tracten de fugir com poden. En actuacions esgavellades. En camions embassats d’embalums improvisats, nens, nenes i famílies. A peu. En carros tirats per rucs. Al costat es veuen enderrocs dels edificis destruïts pels bombardejos. Eren hospitals, refugis, habitatges. La imatge dantesca que repliquen els mitjans és del nord de la Franja de Gaza el 14 d’octubre, vençut el termini de 24 hores que havia donat l’Estat d’Israel per a l’evacuació de més d’un milió de palestins. Una tasca considerada impossible fins i tot per les Nacions Unides que va alertar sobre la catàstrofe humanitària en curs. És que la Franja de Gaza és una gàbia de 300 km quadrats, amb una densitat poblacional major que la de Londres, de la qual pràcticament és impossible sortir, fins i tot si Egipte accedís a habilitar el pas fronterer de Rafah.

Com diu el columnista del diari Haaretz, Gideon Levy, l’evacuació forçada a Gaza reviu amb major intensitat el “trauma de la Nakba”, la “catàstrofe” que va significar per als palestins l’expulsió dels seus llogarets i terres en 1948.

Sota l’impacte i la commoció causada pel brutal atac de Hamas, que segons les autoritats israelianes va deixar més de mil civils morts i un centenar d’ostatges, el govern de Benjamin Netanyahu ha posat en marxa una vegada més el mètode del càstig col·lectiu contra la Franja de Gaza, bloquejada per Israel i Egipte, per aire, terra i mar des de 2007. “Estem imposant un setge total a Gaza (...) ni electricitat, ni menjar, ni aigua, ni gas, tot tancat”, va dir el ministre de Defensa d’Israel, Yoav Galant, que es va justificar dient que lluitaven contra “animals humans”. Aquest cèrcol i els bombardejos constants s’han cobrat la vida d’uns 2.000 civils palestins. Una xifra que no farà més que augmentar en els pròxims dies i setmanes.

La convocatòria de 360.000 reservistes, i la concentració de tropes i tancs prop de Gaza indicarien que aquesta ofensiva podria incloure una incursió terrestre de l’exèrcit israelià en territori palestí, una opció que la majoria dels analistes considera altament riesgosa. A més en els bombardejos massius i l’assalt militar terrestre podrien morir els ostatges, entre els quals hi ha ciutadans nord-americans, francesos, britànics. En última instància, el problema no és militar, sinó com assenyala en una columna de Financial Times L. Freedman, sobretot que Israel manca d’una estratègia política viable.

Més enllà de les diferències que puguin tenir Biden i els governs liberals europeus amb el “trumpista” Netanyahu, els aliats històrics i estratègics d’Israel, començant pels Estats Units i la Unió Europea, com sempre succeeix en aquests casos han sortit a reivindicar el “dret irrestricto a la defensa” de l’Estat israelià. La doble moral de la “comunitat internacional”, és a dir, de l’opinió pública “occidental” formada pels valors de l’imperialisme nord-americà, és una obscenitat. Quan Israel comet crims de guerra, inclòs el setge colonial, per a les potències imperials simplement exerceix el seu dret a defensa. Però quan els palestins resisteixen l’ocupació són “terroristes”.

Una vegada més, la indulgència dels seus poderosos aliats va ser aprofitada per Netanyahu per cobrir de legitimitat la seva pròxima guerra contra el poble palestí. No obstant això, com ja li ha assenyalat el Secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, seria un error interpretar que ha rebut un xec en blanc.

L’escenari està obert. Les conseqüències internes i l’impacte regional i internacional d’aquesta guerra d’Israel contra el poble palestí de Gaza –la sisena des que l’exèrcit es va retirar de la Franja en 2005- encara estan per veure’s.


Sobreviurà Netanyahu?

En el pla domèstic, els problemes de Netanyahu no són menors. Sota el seu govern Israel acaba de sofrir un atac sense precedents en el seu propi territori. No casualment la comparació és amb la guerra Yom Kipur de 1973, quan Israel va ser sorprès per l’acció combinada d’Egipte i Síria. La seva seguretat inexpugnable va ser vulnerada per l’acció de Hamas, una milícia armada que té un poder de foc completament asimètric, perpetrada amb una combinació de mètodes artesanals, com a parapents i retroexcavadores. Una operació que no sols va incloure objectius militars sinó també atacs a centenars de joves que estaven en una festa, famílies que vivien en kibutz i altres tantes que no tenien cap funció militar. L’atac per igual a llocs militars i a la població civil va ser fàcilment instrumentalitzat per Netanyahu i els Estats imperialistes per intentar legitimar la seva declaració de guerra, demostrant, alhora, que Hamas manca de qualsevol estratègia perquè triomfi la lluita per l’alliberament del poble palestí.

En l’immediat, Netanyahu ha aconseguit soldar una unitat nacional reaccionària. Però la unitat actual no significa automàticament que s’hagi superat la profunda fractura social, política i estatal que va portar a les mobilitzacions massives en contra de la seva pretesa reforma judicial, una reforma “poc republicana” que li llevava atributs al poder judicial per reconcentrar-los en el poder executiu. En el que va d’enguany, tots els dissabtes desenes de milers d’israelians –sobretot de les classes mitjanes seculars, sectors de l’empresariat tecnològic, reservistes i fins i tot pilots de les forces armades– es venien concentrant en les principals ciutats contra la coalició de govern de Netanyahu i els partits de colons i de l’extrema dreta religiosa, que entre altres privilegis no fan el servei militar i reben subsidis milionaris de l’Estat. Aquests mateixos sectors, juntament amb familiars dels ostatges, van començar a sortir al carrer i responsabilitzen a Netanyahu del desastre sofert en el sud del país. L’argument central és que l’exèrcit estava concentrant a protegir els colons a Cisjordània.

No obstant això, l’esquerda no està en la política cap als palestins. L’historiador d’origen jueu Ilan Pappé, explica correctament que l’oposició a la reforma judicial, no es tracta, com diuen la premsa occidental, d’un moviment en “defensa de la democràcia” per la senzilla raó que no qüestiona l’opressió als palestins. En això hi ha un consens bàsic que no qüestiona la política colonial de l’Estat sionista, encara que es rebutgin sortides extremes com l’expulsió de palestins i l’annexió llisa i plana de Cisjordània que plantegen obertament ministres de Netanyahu.

La configuració del poder israelià després de l’atac de Hamas expressa tant el moment d’unitat que va aconseguir Netanyahu com les seves febleses estratègiques. Amb l’aprovació del Knesset (el parlament), el primer ministre va formar un “gabinet de guerra” i un “govern d’emergència” al qual es va integrar B. Gantz, de l’opositor Partit d’Unitat Nacional (de centredreta) i possible variant de recanvi a la qual es juga el president nord-americà Joe Biden. Fins al moment, Yair Lapid, del principal partit d’oposició (Yesh Atid) ha rebutjat el convit, potser reservant-se per a una crisi major. A canvi d’aquesta “salvació nacional” Netanyahu va acceptar la condició d’excloure als seus ministres d’extrema dreta de la taula petita de les decisions. Estratègicament, potser aquest atac significa la fi de la seva carrera política, com va succeir amb Golda Meier que va renunciar dos anys després de la guerra de Yom Kipur.


El futur incert de la “normalització”

En el pla extern, l’interrogant és si la resposta militar d’Israel pot desencadenar una guerra regional que involucri no sols al Líban sinó sobretot a l’Iran, la potència regional enemiga de l’Estat sionista que actua darrere de Hezbollah i manté una aliança tàctica amb Hamas.

Aquesta possibilitat no pot descartar-se, encara que hi ha una activitat política frenètica dels aliats imperials d’Israel per evitar-la. En un escenari mundial convulsionat per la guerra de Rússia i Ucraïna/OTAN i el retorn de la rivalitat de grans potències amb el bloc occidental sota direcció dels Estats Units i una aliança emergent entre Rússia i la Xina (que es projecta al “Sud Global”), està en l’interès nord-americà no obrir la caixa de Pandora d’una guerra regional a l’Orient Mitjà, que el faci retornar a una regió en la qual va invertir importants recursos militars durant les dues dècades que va durar la “guerra contra el terrorisme” i que va acabar en una derrota.

L’atac de Hamas ha sacsejat el mapa geopolític regional. Els Estats Units que té els seus interessos estratègics posats en la seva disputa amb la Xina, venia impulsant la política de “normalització” de les relacions entre els Estats àrabs i l’Estat d’Israel, amb l’objectiu d’aïllar a l’Iran. Aquesta política va ser iniciada per Donald Trump en 2020 amb els Acords d’Abraham, suscrits inicialment per Unió dels Emirats Àrabs i Bahrain. La “normalització”, i amb ella les seves promeses de negocis, implicava normalitzar la situació colonial del poble palestí.

La política de “pacificació” va continuar sota el govern de Biden que en els dies previs a l’atac de Hamas venia avançant amb la “normalització” de les relacions entre Israel i Aràbia Saudita. Pragmàticament, Biden ha deixat córrer la política de la Xina que va impulsar la restauració de relacions diplomàtiques entre Aràbia Saudita i l’Iran, i va aprofitar el clima creat per acordar amb l’Iran un intercanvi de presoners per alliberar espies nord-americans detinguts pel règim iranià.

L’atac de Hamas i la declaració de guerra d’Israel han posat en suspens aquests plans. Aràbia Saudita ha tornat a plantejar la seva exigència formal que tot acord estigui supeditat a una resolució de la “qüestió palestina”, una causa molt popular en el món àrab i musulmà. En un marc de tensió recarregada, aquests interessos estatals probablement actuen com a moderadors de les tendències als extrems.


Posar fi a l’apartheid

En aquests dies l’aclaparadora majoria dels governs “occidentals” i els grans mitjans corporatius, han repetit fins al cansament el relat que Israel és “l’única democràcia del Mitjà Orient”, una sort d’oasi de “civilització” enfront de la “barbàrie oriental-àrab-islàmica”. Aquest “pensament únic” pretén fer callar tota crítica a l’Estat d’Israel i la seva política colonial amb l’acusació fàcil d’“antisemitisme”, manipulant, com a denúncia l’historiador Norman Finkelstein, la memòria de l’Holocaust.

Els socialistes revolucionaris rebutgem l’atac contra civils i no compartim ni els mètodes ni l’estratègia de Hamas, l’objectiu de la qual és establir un Estat teocràtic. Però com a desenes de milers que a Londres, París o els Estats Units manifesten activament la seva solidaritat amb el poble palestí, no confonem aquestes accions amb el suport a la resistència palestina contra l’ocupació colonial.

Com han demostrat organitzacions com Amnesty International, Human Rigths Watch, l’ONG israeliana B’Tselem, el que hi ha a Israel és un règim d’apartheid contra el poble palestí, que es troba sotmès a diferents tipus d’opressió a Gaza, Cisjordània i a l’Estat d’Israel on els anomenats “àrabs israelians” componen al voltant del 20% de la població. I que per tant no es pot considerar una “democràcia” per a alguns i un règim d’opressió colonial per a uns altres.

Aquesta similitud amb el règim de segregació racial sud-africà es basa en el fet que el poble palestí està privat dels seus drets democràtics elementals, començant per l’autodeterminació nacional, que viu sota ocupació militar, que a l’interior d’Israel tenen ciutadania però no nacionalitat, perquè l’Estat d’Israel ha declarat per llei el seu caràcter exclusivament jueu, discriminant els àrabs i altres minories. Seria l’equivalent a postular per exemple que els Estats Units fos un Estat exclusiu de cristians blancs.

Basta comparar els mapes de la regió per registrar gràficament l’avanç colonial de l’Estat d’Israel, que actualment ocupa amb colònies i assentaments il·legals un 45% de Cisjordània. En els últims anys aquest avanç colonial i juntament amb això l’opressió contra el poble palestí s’ha aprofundit de manera qualitativa. I encara que la diferència sigui de grau, no és menor que el govern que encapçala Netanyahu és el més de dreta que es tingui registre.

Enfront d’aquesta realitat d’opressió, l’Autoritat Nacional Palestina, encapçalada per Mahmud Abbas, està en una crisi sense retorn. Durant la vigència dels Acords d’Oslo va assumir el rol de policia intern del moviment d’alliberament palestí, col·laborant amb l’opressió de l’Estat sionista. Reduïda a Cisjordània (Gaza la va perdre a mans de Hamas) l’ofensiva dels últims anys l’ha tornat encara més irrellevant. Aquesta crisi està donant lloc un fenomen interessant que registren diversos analistes: el sorgiment d’una nova generació de joves activistes palestins, que escapen també el ferri control religiós de Hamas.

Amb el fracàs dels Acords d’Oslo i la fi de la il·lusió de la sortida de “dos Estats”, i l’escalada de les polítiques colonials de l’Estat d’Israel, s’han multiplicat les veus d’intel·lectuals, activistes i personalitats d’origen jueu que denuncien el caràcter colonial, racista i opressor de l’Estat sionista i aixequen com a alternativa la constitució d’un “Estat únic, binacional i democràtic” erigit sobre la base de desmuntar el règim d’apartheid.

En el seu llibre La neteja ètnica de Palestina, Ilan Pappé demostra amb una recerca acuradament documentada que la fundació de l’Estat d’Israel en 1948 es va fer sobre la base de l’expulsió de la població àrab amb mètodes de neteja ètnica. Aquesta política d’expulsió sistemàtica configura el que defineix com un “genocidi incremental”. Segons Pappé, l’única manera d’evitar portar fins al final la neteja ètnica és acabar amb el règim d’apartheid i establir “una palestina ‘de-sionitzada’ [de-zionised, el terme original que usa; N, de R.], alliberada i democràtica des del riu fins a la mar” on puguin retornar els refugiats i “on no hi hagi cap discriminació cultural, religiosa o ètnica”.

Molts d’aquests activistes antisionistes militen en campanyes comunes amb palestins, com la campanya Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) que des de fa anys utilitza diversos mètodes per exposar el caràcter racista i segregacionista de l’Estat d’Israel. O l’anomenada One Democratic State Campaign en la qual conflueixen persones d’origen jueu i a palestins un objectiu similar de posar fi al règim colonial, recolzat per l’imperialisme.

Per acabar amb el règim d’apartheid i l’opressió contra el poble palestí és necessari liquidar les seves bases materials. Per això creiem que l’única sortida veritablement progressiva és lluitar per una Palestina obrera i socialista, perquè només un Estat que tingui com a objectiu acabar amb tota opressió i explotació podrà garantir la convivència democràtica i pacífica entre àrabs i jueus, com a primer pas cap a una federació socialista en el Mitjà Orient.