Els joves som una part important de la societat, malgrat això som també un dels grups quina paga més durament les conseqüències d’aquest sistema que ens explota dia i nit. Un alt percentatge d’atur juvenil, matrícules universitàries que no permeten a tots els joves la possibilitat d’estudiar i una criminalització constant. La pandèmia, a més, ens ha afectat durament, veient-se limitada la nostra presència a les aules i deteriorant greument la nostra salut mental, augmentant en gran manera els casos de depressió i ansietat en adolescents. Tanmateix hem tornat a les aules, i amb això ha tornat la lluita pels nostres drets estudiantils.

L’autoorganització en els centres educatius és una cosa molt rellevant, els estudiants hem de tenir el dret de poder reunir-nos en assemblea i hem de tenir la potestat de decidir si ens adherim o no a les vagues [1] convocades pels sindicats i organitzacions, i tot això ha de ser facilitat pel director del centre, segons recull l’Article 28 del Reial decret 732/1995 [2]. No obstant això, el que citen aquestes lleis és molt diferent del que els estudiants ens trobem dia a dia en els centres educatius, on només se’ns posen obstacles per a evitar què exercim els nostres drets amb plena llibertat.

Et pot interessar: Vaga estudiantil a Catalunya contra la crisi educativa

Són diversos els centres educatius catalans en els quals ens hem trobat diverses dificultats per poder oficialitzar la vaga convocada per a aquest passat 1 d’octubre. El problema és que la direcció dels centres, els qui en teoria ens haurien de facilitar l’exercici de reunió als estudiants per a prendre aquest tipus de decisions, majoritàriament són qui causen les dificultats.

Cada centre té el seu propi reglament intern que estableix un protocol per a dur a terme aquest tipus d’accions, basat en la normativa de centres de la Generalitat. El problema resideix en què moltes vegades s’impossibilita als alumnes a poder seguir aquest protocol. Per exemple, impedint que el Consell de Delegats es reuneixi per a prendre decisions col·lectives que després s’emportin a votació en totes les aules. I això no és una cosa que passi només amb la vaga de l’1 d’octubre, són moltes les vegades que, les i els estudiants que reclamem poder exercir amb total llibertat els nostres drets, no sols ens hem vist entorpits a l’hora d’intentar dur a terme aquests protocols, sinó que també rebem amenaces acadèmiques, humiliacions per part del professorat o la direcció i, en general, tractes totalment injustos i injustificables.

Com a militant política i, actualment, estudiant de primer de batxiller, són moltes les experiències que he viscut i que m’han demostrat la nul·la intenció dels centres educatius per permetre’ns als alumnes convocar o adherir-nos a vagues.

I no és només que se’ns entorpeixi durant el procés, sinó que després es busca la millor manera d’evitar que aquest procés es torni a portar acabo. El passat 8 de març va haver-hi moltes dificultats a escala estatal per a convocar la vaga pel dia de la dona, no obstant això en llocs com a la província de Barcelona es va aconseguir. En el meu institut, situat a la província de Barcelona, les estudiants intentem adherir-nos a la vaga convocada. El centre, que ni tan sols disposava d’un protocol informatiu per als estudiants, en comptes d’interposar-se a la vaga va decidir que era més oportú manar a una de les tutores, del curs que havia volgut convocar la vaga, a passar classe per classe a increpar als alumnes, afirmant que érem uns inconscients per adherir-nos a una vaga els motius de la qual, suposadament, desconeixíem i que si algú faltava constaria com una falta injustificada, tret que fossin els nostres pares o tutors legals els qui truquessin al centre per a justificar la falta. Òbviament això va suposar una humiliació per a qui havíem intentat convocar la vaga i un intent més, de mantenir-nos “a ratlla” i evitar que ens organitzem.

Aquesta classe d’amenaces i humiliacions a l’alumnat, durant el procés per a convocar vagues o adherir-se a elles, és molt més freqüent del que moltes persones poden arribar a imaginar-se i, per descomptat, és una cosa inadmissible. Pretenen així que quan arribem al món laboral ens acoquinem a l’hora de sindicar-nos i de lluitar pels nostres drets, anar “educant-nos” en una cultura de la passivitat i l’individualisme? Probablement, però no hem de fer ni un pas enrere quant a la lluita pels nostres drets, com a estudiants i futurs treballadors.

Et pot interessar: ContraCorrent: una joventut que no abaixa el cap ni davant Vox ni davant el capitalisme verd del Govern

Teòricament, la llei empara el dret dels estudiants per a convocar vaga i adherir-se sense permís dels seus familiars o tutors. Però la realitat és una altra. Per això, per què no ens comptes la teva experiència i pensem com organitzar-nos per a acabar amb la falta de democràcia interna en els instituts?

[1] Article 8, paràgraf 2 de la Llei 8/1985: En els termes que estableixin les Administracions educatives, les decisions col·lectives que adopti l’alumnat, a partir del tercer curs d’Educació Secundària Obligatòria, respecte a l’assistència a classe no tindran la consideració de faltes de conducta ni seran objecte de sanció, quan aquestes hagin estat resultat de l’exercici del dret de reunió i siguin comunicades prèviament a la direcció del centre.

[2] Article 28 del Reial decret 732/1995: Els directors dels centres garantiran l’exercici del dret de reunió dels alumnes dins de l’horari del centre. Els Reglaments de règim interior dels centres establiran l’horari que es reservi a l’exercici d’aquest dret. Dins de les atribucions de direcció i coordinació que els confereix la Llei orgànica 8/1985, de 3 de juliol, reguladora del Dret a l’Educació, els òrgans competents dels centres facilitaran l’ús dels locals i la seva utilització per a l’exercici del dret de reunió.

Article 13.1 del Reial decret 732/1985: “Els alumnes tenen dret al fet que el seu rendiment escolar sigui avaluat amb plena objectivitat.”

Article 16 del Reial decret 732/1985: “Els alumnes tenen dret al fet que es respecti la seva llibertat de consciència, les seves conviccions religioses, morals o ideològiques, així com la seva intimitat pel que fa a tals creences o conviccions.”