Acaba de ser acomiadada d’una càtedra a la qual va ser convidada a la Universitat de Colònia, Alemanya, perquè va signar la declaració de Filosofia per Palestina, que condemna el "genocidi en desenvolupament" i el "sistema d’apartheid" d’Israel. Ens pot explicar què va passar?

Nancy Fraser: Em van convidar a Colònia el passat mes de juliol. Vaig signar la declaració al novembre. La setmana passada, tot i que la declaració ja portava molt de temps vigent, vaig rebre un correu electrònic del professor Andreas Speer dient-me que el rector havia expressat la seva preocupació. Vaig pensar que això era molt inapropiat. Em van convidar pel meu treball acadèmic, que no té res a veure amb les meves opinions sobre Israel i Palestina. Li vaig respondre per dir que hi ha molts punts de vista diferents i que hi ha molt de dolor en tot arreu, inclosa jo com a jueva. Però vaig destacar que no hi havia desacord sobre la importància d’una discussió lliure, oberta i respectuosa, com havia dit el Rector. Les meves conferències no tenen res a veure amb Israel o Palestina. Al cap de 24 hores vaig rebre un correu electrònic del Rector: Com que no estava disposada a renunciar a les meves opinions, no va tenir més remei que cancel·lar la càtedra.

Ha treballat al llarg dels anys en diferents universitats alemanyes. ¿Abans li ha passat això?

NF: Mai, però repeteixo, no he estat tan franca com alguns dels meus col·legues. La situació actual a Gaza és tan extrema que vaig sentir que necessitava parlar.

Fa uns mesos es va revelar que un professor de la mateixa universitat estava en una reunió nazi secreta discutint plans per deportar milions de persones. La universitat va anunciar un "procés d’investigació" de mesos de durada sobre el seu estat, que es perllonga des de fa diversos mesos. ¿Hi va haver un procés així amb tu?

NF: No, van ser només uns pocs correus electrònics i tot en 24 hores. Diuen que aquesta càtedra va ser només un "honor" i no un nomenament acadèmic. Però això és fals. Vaig ser seleccionada per un grup de professors, i si el Rector els anul·la, està infringint la llibertat acadèmica. També és un atac a la llibertat política. El missatge que envia a tothom a Alemanya és: si expressa determinades opinions, el seu lloc de treball està en perill.

Qualsevol amb opinions de centre esquerra podria ser expulsat de les universitats, un somni per als polítics de dreta. Per això han protestat molts acadèmics, fins i tot d’Alemanya.

NF: Molt bé. I el trist és que Alemanya afirma estar assumint la responsabilitat del poble jueu a causa de l’Holocaust. Però aquestes mesures són dirigides no només contra intel·lectuals i artistes jueus, sinó també contra ells. A Alemanya hi ha una idea molt restringida sobre els "bons jueus" als quals cal protegir i els "dolents jueus" als quals es pot reprimir. M’agradaria dir a l’esfera pública alemanya: tots som jueus i no equiparem la responsabilitat d’Alemanya cap a nosaltres amb el suport a tot el que fa l’Estat d’Israel.

Aquest no és el primer cas en els darrers mesos. A jueus com Judith Butler, Masha Gessen i Candice Breitz se’ls han revocat premis i s’han cancel·lat espectacles.

NF: Els admiro molt; estic orgullosa de trobar-me en la seva companyia, encara que aquesta no fos la meva intenció. Som molt incòmodes per a les persones que volen restringir un debat real i obert sobre què està passant a Palestina. Quan els jueus com nosaltres diem que tenim punts de vista diferents sobre Israel, això és un inconvenient i potser fins i tot una amenaça.

¿Com va afectar la teva història personal als teus punts de vista?

NF: Vinc d’una família assimilada que no era gens religiosa. Els meus avis van abandonar Europa a principis del segle XX, abans de l’ascens del feixisme. Quan era estudiant de secundària, em vaig involucrar en el moviment de drets civils. En aquells dies, Baltimore era una ciutat legalment segregada amb lleis Jim Crow. Els afroamericans no podien menjar als mateixos restaurants ni nedar a les mateixes piscines. Vaig gravitar ràpidament cap a la lluita per l’abolició de la segregació. Tenia un itinerari clàssic de la generació del 68, des dels drets civils fins a la guerra del Vietnam, passant per SDS [Estudiants per una Societat Democràtica], passant pel feminisme, i així successivament. Mai no vaig estar particularment involucrat amb Israel.

Vaig passar sis mesos en un kibutz immediatament després de la guerra del 67. Hi va haver una crida a voluntaris perquè vinguessin i ajudessin amb la collita. Vaig pensar que un kibutz tenia alguna cosa a veure amb el socialisme, però ràpidament em vaig desenganyar perquè em vaig trobar amb un racisme antàrab que era molt similar al racisme antinegre als Estats Units. Hi havia un poble àrab a l’altra banda del carrer i el kibutz no permetia que els nens àrabs fessin servir la piscina. Vaig pensar: "Déu meu, ¿això una altra vegada?"

Aquest va ser el meu encontre pròxim amb Israel. Quan vaig tornar als Estats Units, em vaig llençar a la panòplia de compromisos polítics de la Nova Esquerra i no em vaig centrar en Palestina.

Tant als Estats Units com a Alemanya, els governs estan donant un fort suport a Israel, tot i que la majoria de la població mostra crítica. Hi ha molta repressió a les universitats contra la solidaritat palestina, fins i tot quan prové d’estudiants jueus. ¿Són similars els dos països?

NF: Ens enfrontem a les nostres pròpies formes de macartisme aquí als Estats Units. Però no és tan greu perquè hem aconseguit organitzar un debat més públic. En anys anteriors, les veus dels palestins i del moviment de solidaritat eren amagades sota la catifa. Però ara se’ls està escoltant i tenim un debat més equilibrat. Espero que alguna cosa així surti també a Alemanya.

Aquí als Estats Units tenim una població jueva nombrosa i políticament activa, molt més gran que a Alemanya. Durant dècades, les veus jueves més destacades han estat obertament proisraelianes. Però en els últims anys, organitzacions com Jewish Voice for Peace (Veu jueva per la pau) i Not In Our Name (No en el nostre nom) han permès que els jueus es pronunciïn com a crítics de l’ocupació israeliana. Bernie Sanders és el polític jueu més destacat, havia estat un ferm partidari d’Israel, però ha canviat: molta gent està canviant. Algunes persones van pensar que va ser massa lent per demanar un "alto el fuego" permanent, però ara ho ha fet.

Les forces proisraelianes com l’APAIC (Comitè Estadunidenc d’Assumptes Públics d’Israel segons les seves sigles en anglès) estan perdent el control de la narrativa. I ara, amb la massacre a Gaza, les veus dels jueus crítics s’han amplificat. A Alemanya, en canvi, tothom parla de jueus, però no de nosaltres.

Publicat per primera vegada en alemany a ND el 9 d’abril de 2024.