Magnitud 6,8 . El terratrèmol més potent mai mesurat al Marroc. Una avaluació provisional que preveu almenys 2.500 morts i altres tants ferits. Les desenes de milers de persones que dormen als carrers des del divendres a la tarda. L’epicentre del terratrèmol que va assotar el Marroc el 8 de setembre va estar prop de Marràqueix, i van ser els pobles pròxims a aquesta luxosa ciutat turística els més afectats. Avui parlem de milers de famílies que dormen, en el millor dels casos, en tendes de campanya, o fins i tot sota les estrelles. Pobles sencers van ser literalment arrasats; les poblacions ho van perdre tot: les seves cases, les seves pertinences i, el més important, els seus sers estimats, que van morir sota els enderrocs. Les imatges durant i després del terratrèmol són desoladores.
En alguns llogarets aïllats del món, ningú ha vingut a salvar a les víctimes atrapades sota els enderrocs, ni a donar menjar, aigua, mantes o tendes de campanya als supervivents, ni tan sols a treure els cossos dels morts des del divendres. Només la solidaritat dels veïns va permetre pal·liar el desastre. És el cas de Tagadirt, on 17 dels 300 habitants van morir durant el terratrèmol i on gairebé no queda cap casa en peus. No obstant això, al poble no hi ha hagut notícies de les autoritats ni ajuda des del divendres a la nit. “El que necessitem és menjar i aigua, i fins ara ningú ens els ha donat (…) Tot el que teníem està enterrat aquí. No ens queda res. No tenim on dormir i la nit és freda. No tenim on anar (…) És una desgràcia terrible. D’aquí a unes setmanes començarà a ploure i després a nevar. on anirem?", van dir els veïns al diari El País.
Malgrat aquesta situació desesperada per a milers de persones, el govern sembla totalment perdut, arribant fins i tot a deixar sense resposta les ofertes d’ajuda internacional. Certament, l’ajuda ha de coordinar-se perquè sigui eficaç, però des del divendres a la tarda només s’ha acceptat ajuda de quatre països: Espanya, Gran Bretanya, Qatar i els Unió dels Emirats Àrabs. Altres propostes d’ajuda com les de França, els Estats Units, l’Índia, Rússia i Aràbia Saudita han quedat, de moment, sense resposta. Però passen les hores i com més triguin els serveis d’emergència a respondre sobre el terreny, menys possibilitats haurà de trobar supervivents.
Els diferents governs, com el d’Emmanuel Macron, insisteixen que no hi ha cap problema amb el regne i que la lenta resposta de les autoritats marroquines estaria lligada a la complexitat de la situació. Així, la ministra francesa d’Afers exteriors, Catherine Colonna, va declarar a BFM TV que “el Marroc no ha rebutjat cap ajuda, cap proposta. No és així com s’han de presentar les coses (...) el Marroc és sobirà, [és] l’únic capaç de determinar quines són les seves necessitats i el ritme al qual vol que se li donin respostes”.
No obstant això, hi ha diverses raons per a creure que les decisions del govern marroquí estan motivades per consideracions geopolítiques. Això és especialment cert perquè els rescatistes francesos podien comunicar-se més fàcilment amb els residents que els seus parells anglesos o espanyols. De fet, les relacions entre França i el Marroc s’han refredat des que es va descobrir que els serveis d’intel·ligència marroquines van utilitzar el programari israelià Pegasus per a espiar el telèfon mòbil del mateix president francès. D’altra banda, el Marroc critica a França per no reconèixer la sobirania marroquina al Sàhara Occidental i per intentar acostar-se a Algèria, rival regional directe de Rabat. Per a França, això constitueix un senyal més del declivi de la seva influència a Àfrica.
De totes maneres, molta gent es pregunta per què el Marroc no ha acceptat més ajuda internacional i si això explica la lentitud de l’ajuda en alguns llogarets. De fet, aquest desastre natural i social també podria convertir-se en una crisi política si les autoritats no responen amb major rapidesa i eficàcia. I això corre el risc d’afectar fins i tot la figura del rei, un enorme tabú al país. No oblidem que el divendres 8 de setembre a la nit, quan es va produir el terratrèmol, el rei ni tan sols estava al Marroc: s’allotjava en un luxós palau parisenc que va adquirir fa uns anys per 80 milions d’euros. Un fort símbol que contrasta amb la situació de milers de marroquins afectats pel terratrèmol però també amb la realitat de la vida de milions de treballadors.
En certa manera, el terratrèmol va treure a la superfície la pobresa i la precarietat. L’escriptor marroquí Abdela Taia l’expressa així en un article publicat en El País: “Ja no podem pretendre ignorar les condicions de vida dels més pobres. Els que han d’estar amagats. Pensem que estaven molt lluny. Al contrari, estan molt prop de nosaltres. En el centre de la imatge i de l’esdeveniment. El terratrèmol els treu a la llum. En la misèria mostrada al món sencer. En vídeos que donen la volta al món. I això fa plorar a molta gent.”
De fet, els terratrèmols són impossibles de predir amb precisió. Però no és el terratrèmol en si el que mata, la gent mor sota els enderrocs depenent de la qualitat de la construcció. És clar que els més pobres, els treballadors o els agricultors, no tenen els mitjans per a construir hotels de luxe seguint les normes antisísmiques en un país on una part del territori descansa sobre una falla sísmica. És en aquest sentit que si el terratrèmol és un fenomen natural, la catàstrofe és social. Revela, abans i després, el menyspreu de classe intrínsec al règim reaccionari de Mohammed VI.
