La massacra i la destrucció del poble palestí estan tenint un alt cost per a l’Estat d’Israel. L’atac contra una caravana de l’ONG World Central Kitchen, una organització privada vinculada als Estats Units que va reemplaçar l’agència humanitària de les Nacions Unides, va augmentar el desprestigi de l’Estat d’Israel i va tensar encara més la ja tensa relació amb els Estats Units, que comença a sentir la incomoditat de ser còmplice d’un genocidi. Fins i tot Trump va considerar que Bibi estava anant massa lluny. Qui va quedar en solitud reivindicant sense matisos la massacre de Netanyahu va ser Javier Milei, el president argentí d’extrema dreta, que va dir en una entrevista amb la CNN que Israel no estava cometent cap "excés", fent servir el terme maleït dels defensors de la dictadura genocida argentina.

Tot i haver transformat Gaza en una muntanya d’escombraries i morts, Netanyahu no ha aconseguit rescatar els més de 100 segrestats que encara romanen retinguts a Gaza. Menys encara s’ha acostat a l’objectiu declarat d’"erradicar Hamàs", un objectiu que la majoria dels analistes i una part significativa del mateix establiment politicomilitar israelià consideren no realista. Tot i haver debilitat l’estructura militar de Hamàs, el problema d’Israel no és militar, o no només militar. El genocidi del poble palestí a Gaza, que s’estén als atacs dels colons i forces de seguretat a Cisjordània, està alimentant la radicalització de les generacions actuals i futures contra l’opressió israeliana, als territoris palestins i als països àrabs.

Netanyahu s’enfronta a una doble pressió, externa i interna, a la qual per ara respon escalant i, de passada, empenyent fins a l’extrem els límits del seu principal aliat, el govern dels Estats Units.

Està clar que la supervivència política de Netanyahu (i també la seva llibertat personal) està lligada a continuar, i potser estendre, la guerra i mantenir contents els seus socis d’extrema dreta que rebutgen qualsevol sortida que impliqui reconèixer algun estatus encara que sigui un règim d’apartheid per a la població palestina. Més enllà d’aquesta certesa, Netanyahu no sembla tenir una estratègia política clara, i oscil·la entre la reocupació militar de la Franja de Gaza i la "solució final", és a dir, l’expulsió del poble palestí de Gaza i Cisjordània. De fet, dins les fronteres de Gaza, l’exèrcit israelià ha establert una zona de seguretat que ocupa el 16% del territori, i està construint una nova base militar sobre la costa.

En aquesta lògica s’inscriu l’ordre d’envair Rafah, l’última gran ciutat de la Franja de Gaza on s’amunteguen en condicions infrahumanes un milió i mig de palestins desplaçats. Per ara Netanyahu ha ajornat la invasió (havia de ser ni més ni menys que en ple mes del Ramadà) però si finalment es portés a terme, implicaria una massacre de proporcions bíbliques i la concreció de l’"èxode" del poble palestí cap a Egipte.

Netanyahu està davant d’una aparent paradoxa: en un marc de dretització general de la població, la guerra encara és popular a Israel (tot i que es qüestiona el "com") però el seu govern no. És aparent perquè, com bé explica Ilan Pappé, malgrat les seves diferències amb Netanyahu, aquestes mobilitzacions, a les quals només es pot portar la bandera israeliana, no qüestionen el projecte de colonialisme de poblement sobre el qual es va construir l’Estat sionista.

El primer ministre s’enfronta a una nova onada de mobilitzacions massives que demanen la seva dimissió i eleccions anticipades. En aquest moviment conflueixen les desenes de milers que es van mobilitzar, abans de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre i de la guerra, contra l’intent de Netanyahu de donar més poder a l’executiu i subordinar la justícia, els qui protesten contra els privilegis de la ultradreta religiosa (entre d’altres, no complir el servei militar ni anar a la guerra) i una part considerable dels familiars dels segrestats que demanen un cessament del foc i obrir una negociació amb Hamàs, l’únic mètode pel qual fins ara es va aconseguir l’alliberació d’una quantitat considerable de segrestats.

La crisi de Netanyahu va travessar del carrer al palau. Benny Gantz, de l’opositor partit Unitat Nacional i actual membre del gabinet de guerra, va cridar a celebrar eleccions anticipades el setembre, citant com a fonament les mobilitzacions i la falta de confiança en el govern actual, a més de "recompondre la imatge internacional" de l’Estat sionista.

La crida a eleccions coincideix amb el viatge de Gantz als Estats Units i amb les declaracions de Chuck Schumer, el líder de la majoria demòcrata al Senat d’origen jueu, que va dir que Netanyahu era un impediment per a la pau al Pròxim Orient i que calia convocar eleccions per reemplaçar-lo. Aquesta feliç coincidència alimenta l’especulació que Gantz va discutir la política a Washington, tenint en compte que Netanyahu i el seu govern d’extrema dreta s’han tornat un obstacle absolut per "normalitzar" les relacions entre Israel i els governs àrabs, una estratègia bipartidista, formulada per Trump i continuada per Biden.

El bombardeig per part d’Israel a l’ambaixada de l’Iran a Síria a principis d’abril, en el qual va morir el general Mohammad Reza Zahedi, comandant de la Guàrdia Revolucionària encarregada d’operacions a Síria i el Líban i molt proper al líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, va ser un salt respecte als assassinats selectius i atacs puntuals que Israel venia perpetrant contra objectius iranians, entre ells, científics lligats al programa nuclear. No només perquè Zahedi és el militar de més alt rang després del general Qasem Soleimani, assassinat per un dron dels Estats Units el 2020 sota la presidència de Donald Trump. Si no també perquè, segons els cànons internacionals, atacar una ambaixada equival a atacar el territori del país agredit, és a dir, haver atacat Teheran.

Encara no està clar com respondrà l’Iran, tot i que es dona per descomptat que no pot deixar passar aquesta ofensa pel que Israel està en estat d’alerta. L’abast de possibilitats va des d’una resposta directa de l’Iran contra Israel (improbable però no impossible) fins a l’acció a través d’alguns dels aliats del règim iranià, com Hezbollah al Líban.

Hi ha dues hipòtesis alternatives sobre l’estratègia de Benjamin Netanyahu darrere de l’atac a l’ambaixada iraniana. La primera planteja que l’objectiu és desencadenar una guerra amb l’Iran i obligar, d’aquesta manera, als Estats Units i a les potències occidentals a alinear-se darrere d’Israel. L’altra és que Israel va atacar precisament perquè veu que l’Iran està feble, que no està en condicions d’anar a una guerra contra Israel i que, per tant, havia d’aprofitar aquesta finestra d’oportunitat per copsar el règim dels aiatol·làs i dissuadir els seus aliats de l’"eix de la resistència". Una aposta al límit.

Més enllà de les especulacions, la dinàmica que va agafar la guerra-genocidi d’Israel a Gaza està aprofundint la tendència a una guerra regional, esbossada per la implicació del Líban, Iemen, Síria i Iraq, a la qual es veuria arrossegat Estats Units, el principal interès és, justament, evitar una nova guerra al Pròxim Orient.

El president nord-americà manté a rajatabla l’aliança estratègica dels Estats Units amb l’Estat d’Israel, això implica que fins i tot ha mantingut el suport incondicional al govern d’extrema dreta de Netanyahu. Però els seus interessos politicoelectorals han entrat en un curs divergent. Mentre que Biden necessita que disminueixi en alguna cosa el patiment de la població civil palestina, de mínima, que permeti cessaments del foc humanitaris, a Bibi per ara li funciona l’escalada. En última instància, tots dos actuen com si l’altre tingués data de venciment.

El govern de Biden es troba en una situació cada vegada més complicada, qüestionat per la seva base electoral pel suport al genocidi a Gaza i debilitat en el pla extern, en el qual va quedar gairebé en solitud sostenint a Israel, deixant exposada la decadència del lideratge dels Estats Units.

Després de sis mesos de massacre, Biden va començar a pressionar tard i poc a Netanyahu, en particular, per la crisi que es va obrir amb l’atac a WCK. Li va advertir que podia canviar de política si Israel no alleujava la situació humanitària crítica del poble palestí. Abans Biden havia donat una altre senyal: per primera vegada es va abstenir de vetar una resolució a les Nacions Unides favorable a un cessament del foc.

Tanmateix, el president nord-americà continua enviant religiosament la quota d’assistència militar pactada quan Biden era el vicepresident d’Obama. Aquest acord escandalós, vigent fins al 2026, li garanteix a Israel 3.300 milions de dòlars anuals per a la compra dels avions de combat, helicòpters, míssils, bombes guiades i no guiades i altres armes amb els quals Israel ataca diàriament als civils a Gaza (i també va usar per atacar l’ambaixada iraniana a Síria). A més, Biden pretén aprovar altres 14.000 milions en ajuda militar, que està frenat al Congrés juntament amb l’ajuda a Ucraïna i Taiwan.

Fins al moment, els intents diplomàtics que inclouen reposar a l’horitzó la falsa "solució de dos Estats" han estat completament infructuosos. Blinken ni tan sols va aconseguir arrancar-li a Israel un cessament del foc temporal. I només després de la pressió de Biden, Netanyahu va reobrir el pas fronterer d’Erez entre Israel i el nord de Gaza i va habilitar el port d’Ashdod per a l’entrada d’ajuda humanitària. Massa poc i massa tard.

En 180 dies l’exèrcit israelià va assassinar a 33.100 palestins, tot i que segons estimacions d’agències humanitàries, aquesta xifra podria ser molt més gran, i arribaria al 2% de la població. Un terç dels assassinats són nens. La gestió d’aquesta massacre està automatitzada. Una investigació esgarrifosa realitzada per la revista +972, sobre la base d’entrevistes amb membres de la intel·ligència militar israeliana, va revelar que l’exèrcit sionista va desenvolupar un programa d’intel·ligència artificial per seleccionar els blancs humans dels seus bombardejos i executar-los preferentment a les seves llars. Aquest programa, conegut com a Lavender, va confeccionar una "kill list" d’almenys 37.000 suposats membres de Hamàs o de Jihad Islàmica, inclosos membres de baix rang. Per a cadascun, el nivell de tolerància per a "danys col·laterals" era força elevat, entre 15 i 20 civils.

La situació a la Franja està al límit de la supervivència. Hi ha gairebé dos milions de desplaçats interns. Pràcticament, no queden en peu hospitals, habitatges, escoles ni refugis. Segons un informe elaborat per Integrated Food Security Phase Classification (IPC) i recolzat per Nacions Unides, l’amenaça de la fam més gran de fabricació humana en dècades és imminent: la meitat de la població de Gaza (1,1 milions) pateix "inseguretat alimentària catastròfica". La situació és més crítica per uns 300.000 palestins que encara romanen a la ciutat de Gaza.

Els números de terror segueixen: l’estimació és que al febrer el 29% dels nens menors de dos anys patia malnutrició aguda i el 66% de les famílies passaven 24 hores sense menjar cap aliment almenys 10 vegades al mes. I gairebé només hi ha un litre d’aigua segura per dia per persona. Per la qual cosa a les bombes i a la fam s’afegeix el risc de malalties per la paupèrrima situació sanitària. Òbviament, Israel nega la seva responsabilitat en aquesta catàstrofe i pretén carregar-la al compte de Hamàs. Tanmateix, la utilització de la fam contra la població civil com a tàctica de guerra és un crim confessat obertament per Y. Gallant, el ministre de Defensa israelià que va prometre un "assetjament total" a la Franja de Gaza.

Aquests elements són els que va tenir en compte la Cort Internacional de Justícia en el seu fallo de gener, en què considera plausible que Israel estigui cometent el delicte de genocidi. Aquest error provisional té un abast limitat. La CIJ no va exigir el cessament del foc i Israel no va complir amb cap de les mesures que li ordenava el fallo, però com explica l’historiador especialista en l’Holocaust, Raz Segal, és una mesura de l’enorme desprestigi i creixent aïllament internacional de l’Estat d’Israel, una derrota simbòlica que mostra l’esgotament de la impunitat pels crims colonials del sionisme, inclosa la Nakba de 1948.

La massacre de l’Estat d’Israel a Gaza i la complicitat dels governs occidentals van portar al sorgiment d’un poderós moviment de solidaritat internacional amb el poble palestí i contra la guerra que, malgrat la repressió i les acusacions d’antisemitisme per exposar els crims de l’Estat sionista, es va desenvolupant massivament a la Gran Bretanya, Alemanya, Estats Units, sense comptar les protestes imponents en els països àrabs i musulmans. Aquest moviment ve desenvolupant elements antiimperialistes, en analogia amb el moviment contra la guerra de Vietnam.

El moviment és particularment avançat als Estats Units on no es tracta només d’accions, sinó d’un procés profund que té múltiples expressions. Entre elles la ruptura d’un sector important de la joventut d’origen jueu als Estats Units amb el "sionisme". Pronunciaments de sindicats com el sindicat automobilístic nord-americà. El sorgiment del moviment electoral pel "vot no compromès" a la primària demòcrata (és a dir, no votar a Biden) com a protesta pel seu suport a la guerra d’Israel, que en districte on tenen pes els electors d’origen àrab i els joves universitaris arriba alts percentatges i potser anticipa la derrota electoral de "Genocida Joe" com li diuen ara al president nord-americà.

El desenvolupament d’aquest moviment i la seva radicalització política davant de la guerra i l’opressió imperialista, la incorporació de la classe treballadora amb els seus propis mètodes de lluita per frenar l’enviament d’armes a Israel és el camí per posar fi al genocidi a Gaza.