×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube
banner

El doble poder i els soviets, una qüestió de pràctiques i estratègies

Agustín Santella va publicar a la revista Jacobin una ressenya del meu llibre De la movilización a la revolución. Volia agrair a Agustín pels seus comentaris i consideracions sobre el llibre, al mateix temps que aprofitar l'oportunitat per prendre el guant d'alguns debats que planteja.

Matías Maiello

dilluns 3 d’abril de 2023
Facebook Twitter

Hi ha un tema central que travessa la seva interpretació del Programa de Transició que podria sintetitzar-se en la següent crítica:

“Ens sembla que el mateix Trotsky comença a crear un obstacle epistemològic a la seva lectura de la guerra civil espanyola, en reclamar el doble poder en “soviets”, sense atendre les formes de la lluita pel poder a la guerra civil. La Quarta Internacional, en fer d’aquest obstacle una tradició, va crear un sectarisme que el va marginar del procés mundial“.

Trotsky, efectivament, posava en primer pla la perspectiva estratègica dels soviets o consells. Tant és així que deia: “tot el programa de transició ha d’omplir els espais entre les condicions actuals i els soviets del futur” [1]. Una altra cosa molt diferent és que les diferents tendències que es van reivindicar trotskistes des de la segona meitat del segle XX a aquesta part hagin fet seva aquesta idea. De fet, aquella centralitat que Trotsky li donava a la perspectiva dels consells va ser i és una raresa entre els corrents que es reivindiquen trotskistes; com a màxim és recordada als dies de festa però sense incidència a les tàctiques i estratègies concretes.

Al que refereix a la Revolució espanyola, Agustín no acompanya la seva crítica al “doble poder als soviets” d’un plantejament estratègic alternatiu, tampoc es refereix a la política oposada a la plantejada per Trotsky, la del Front Popular. Això representa un límit per al debat. Tanmateix, ens sembla pertinent reprendre-ho, ja que el cas espanyol és particularment il·lustratiu per a abordar la significació de la perspectiva “soviètica”.


La qüestió del “doble poder” a la Revolució espanyola

El 1936 arriba al poder el Front Popular conformat principalment pel Partit Comunista, el Partit Socialista (PSOE) i un sector minoritari de burgesos republicans (Partit Radical). Era un front de col·laboració de classes on, malgrat el minúscul pes relatiu del sector burgès, tot el programa s’adaptava a les seves exigències, aclarint explícitament que “els republicans no accepten el principi de nacionalització de la terra i el seu lliurament gratuït als pagesos”; un altre punt succeïa amb el rebuig a la independència del Marroc. Quan es va produir el cop de Franco, l’actitud del Front Popular va ser cridar a la calma al moviment obrer. Fins i tot, el mateix dia de l’aixecament, el president de la Generalitat manava guàrdies d’assalt a diversos sindicats de la CNT per a requisar les armes que els obrers s’havien procurat per a resistir. Amb alts costos i un enorme desplegament d’espontaneïtat de la classe treballadora, les tropes de Franco van ser derrotades en diverses de les principals ciutats com Madrid, Barcelona, Bilbao i altres. Llavors comença la guerra civil i el país es divideix en dos: les regions sota control franquista on havia triomfat el cop i aquelles on havia estat derrotat, a les quals es manté la república i el govern del Front Popular.

Fet aquest preàmbul podem fer-nos la primera pregunta: va ser aquesta divisió territorial una situació de “doble poder”? Clar. És una situació de “sobirania múltiple” –podríem dir en termes de Charles Tilly– on dos poders es disputen el control del país. Segona pregunta: el problema del “doble poder” en aquell moment es limitava a aquesta divisió territorial? No, i aquí comença la qüestió. La forma en què es va derrotar el cop a part del territori, amb l’acció del moviment de masses i l’actitud pusil·lànime del Front Popular, va tenir importants conseqüències. L’Estat republicà havia quedat gairebé en fallida, havia perdut bona part de l’exèrcit i li quedaven lleials una part dels cossos policials. En aquest marc era altament dependent de les milícies obreres organitzades pels partits i els sindicats. La classe treballadora va emprendre la constitució de múltiples organismes que es van fer càrrec de l’ordre públic, del control del proveïment, del control de les empreses [2], del poder local i de la justícia (comitès locals, patrulles de control, comitès de proveïments, tribunals revolucionaris). Tots ells van constituir una nova institucionalitat paral·lela a la de l’Estat republicà, encara que a diferència d’aquest últim no estaven centralitzats [3].

És a dir, no hi havia una situació de doble poder sinó dues. Una responia a la divisió territorial post-cop, una altra a l’emergència d’institucions de poder alternatives, encara que disperses, enfront de la crisi de l’Estat burgès republicà. En aquest segon cas podem trobar una certa semblança amb el que Trotsky deia “la paradoxa de la revolució de febrer” a Rússia de 1917 [4]. Producte del caràcter conciliador de les direccions del moviment obrer (PC, PS, CNT, POUM) la nova institucionalitat sorgida de la resistència al cop era la que “sostenia” al govern de l’Estat republicà en crisi. La majoria d’aquells nous organismes es van formar per mitjà d’un front únic “per dalt” dels representants dels sindicats i partits obrers. Només en alguns casos es van conformar amb elecció directa de les bases com ho van fer els soviets russos en 1917. Clarament cap organització va buscar impulsar aquesta segona via, ni tan sols el POUM.

Per tot això, el “reclamar el doble poder als soviets”, o més precisament el plantejament de desenvolupar els elements d’autoorganització per a constituir soviets –o “juntes”, com proposava denominar-les–, estava molt lluny de ser una elucubració de Trotsky “sense atendre les formes de lluita pel poder a la guerra civil”. La lluita entorn de com havien d’articular-se aquelles dues situacions de doble poder al camp republicà va ser central. La mateixa es va donar en termes de quina havia de ser la relació entre guerra civil i revolució. La línia de les direccions conciliadores del Front Popular era “primer la guerra, després les reformes socials”, la de Trotsky era fer la guerra i la revolució al mateix temps. La primera consistia a “normalitzar” el camp republicà acabant amb els elements de doble poder “interior”. La segona passava per desenvolupar els elements d’autoorganització per a constituir un poder obrer i pagès, i avançar en mesures revolucionàries –terra per als pagesos, expropiació de les fàbriques i tallers sota control obrer, etc.– cridant a replicar-les a les zones dominades per Franco, la qual cosa incloïa l’alliberament de les colònies africanes.

En un primer moment, Largo Caballero (PSOE) va passar a ocupar el lloc de President del Consell de Ministres amb l’objectiu de desactivar aquells elements de doble poder en forma pacífica sota la bandera de “primer la guerra”. Com assenyala Santiago Lupe, aquesta operació tenia punts de contacte amb la política portada endavant per la socialdemocràcia alemanya el 1918 enfront dels räte (consells): integrar els elements de doble poder a la pròpia institucionalitat burgesa. El PSOE, la CNT-FAI i el PCE estaven àmpliament compromesos amb aquesta política. El mateix procés es va dur a terme a Catalunya sota la direcció de la Generalitat, amb la diferència que l’arrelament de socialistes i stalinistas era molt de menor. El seu president, Lluís Companys (Esquerra Republicana), va navegar hàbilment sobre aquelles aigües repletes de comitès que en molts municipis controlaven el poder local (en alguns, com el de Lleida, s’havien exclòs als partits republicans) [5].

Entre agost de 1936 i febrer de 1937, tant el govern central com el català van anar aprovant tota una sèrie de decrets per a regimentar o directament liquidar els comitès i les conquestes revolucionàries de juliol. Els dos més importants van ser el de militarització de les milícies per a la seva integració al nou Exèrcit Popular i el de dissolució dels comitès locals que havien substituït als ajuntaments republicans. Després del moment de desarticulació pacífica dels elements de doble poder, a Catalunya la Generalitat va preparar el cop definitiu contra l’avantguarda obrera de Barcelona. La història és coneguda: el 3 de maig el govern intenta prendre amb els guàrdies d’assalt la central de telèfons en mans de la CNT i es dona una enorme reacció espontània de la classe treballadora. Es proclama la vaga general, s’aixequen barricades i els treballadors es fan del control territorial gairebé total de la ciutat. Tant els dirigents de la CNT-FAI com els del POUM criden a la calma, mentre que sectors del moviment anarquista, com l’Agrupació Amics de Durruti, havien tret conclusions del procés anterior encaminades a la lluita pel poder obrer però no havien aconseguit la força suficient per a complir un rol decisiu.

Aquella “discussió” sobre l’articulació entre les dues situacions de “doble poder” es va acabar dirimint en l’aixecament en armes dels treballadors catalans per a defensar les seves posicions dels atacs de les guàrdies d’assalt dirigides pels stalinistas. Trotsky opinava que al maig del ‘37 encara era possible evitar la derrota, no sols de Catalunya sinó de la Revolució espanyola. “Si el proletariat de Catalunya –deia– s’hagués apoderat del poder al maig de 1937, hauria trobat el suport de tota Espanya. La reacció burgesa stalinista no hauria trobat ni tan sols dos regiments per a aixafar als obrers catalans” [6]. Es tractava de la perspectiva de constituir un “govern obrer” a Catalunya, que Trotsky crida a impulsar al POUM i a l’esquerra de la CNT. La hipòtesi estratègica era que s’erigís com una “fortalesa revolucionària” per a, a partir de la seva defensa, desenvolupar la revolució a escala nacional i alçar el programa de nacionalització de la terra, l’alliberament del Marroc, etc., és a dir, les demandes que el Front Popular havia negat explícitament, i així deslligar les forces revolucionàries que aquest es proposava contenir [7].

La derrota de Barcelona i, per tant, la liquidació definitiva del doble poder en el camp republicà, va segellar el triomf de la perspectiva de “primer la guerra, després la revolució” i, amb ella, la derrota tant de la revolució com en la guerra civil.


Espontaneïtat i consciència de classe: el lloc dels “soviets”

Sense aquesta problemàtica dels “soviets” i de l’autoorganització de la classe treballadora i el moviment de masses és impossible comprendre el Programa de Transició. Malgrat això, la qual cosa va prevaler i prima, tant entre els qui ho reivindiquen o ho critiquen, és el divorci entre “programa” (els objectius a conquistar) i “estratègia” (el com fer-ho), entre el contingut i la realització de les demandes i la constitució d’una força i identitat política hegemònica de la classe treballadora. La crítica d’Agustín no és aliena a aquesta constel·lació, així com tampoc l’acadèmic britànic John Kelly a qui porta com a referència al debat. Segons Kelly, el model “trotskista” per a abordar aquests problemes seria tan simple i abstracte com: acció col·lectiva + partit revolucionari = augment de la consciència de classe revolucionària. Un dels problemes bàsics del plantejament de Kelly és que el seu “objecte d’estudi”, un “moviment trotskista mundial”, no existeix com a tal. D’allí la seva frèvola argumentació, basada en cites parcials de diaris de tot un conjunt d’organitzacions la pràctica de les quals, estratègia, programa i teoria tenen poc o res a veure entre si.

L’autor recomana aprofitar la literatura sobre els moviments socials per a enriquir aquell suposat esquema amb conceptes que fan a diversos problemes. A saber: als motius per a la participació a l’acció (ideològics, socials o instrumentals), a la naturalesa de les demandes (defensives o ofensives, singulars o plurals), a les formes d’acció (pacífica o violenta, esporàdica o sostinguda), a l’escala de la protesta, a la naturalesa i cohesió dels protagonistes i els oponents, a les estratègies de l’oponent (negociació, contestació o repressió), a l’estructura de les oportunitats polítiques, als resultats (victòria, compromís o derrota), etc. Efectivament, als autors els quals fa referència, com Sidney Tarrow o Charles Tilly, podem trobar diversos conceptes d’utilitat per a una apropiació crítica, al nostre cas, des del marxisme. No obstant això, a diferència d’altres teòrics del conflicte com Tilly, qui prengués l’obra de Trotsky com a referència per a elaborar conceptes importants a la seva teoria com el de “sobirania múltiple” [8], Kelly construeix un Trotsky de palla per a fonamentar la seva tesi que va ser incapaç de comprendre la relació entre lluita de classes i consciència de classe [9].

De fet, Trotsky ha desenvolupat moltes de les problemàtiques a les quals fa al·lusió Kelly als seus anàlisis de cas (Revolució russa de 1905 i 1917, Revolució alemanya de 1918 a 1923, ascens del nazisme, ascens de la lluita de classes a França de 1934 al 1938, Revolució i guerra civil espanyola, reacció stalinista a l’URSS, entre molts altres). També ho ha fet en termes conceptuals, molt lligats a una apropiació crítica de clàssics de l’estratègia com Carl Clausewitz, encara que no sempre hagi sistematitzat aquests conceptes. Alguna cosa d’això hem treballat a Estratègia socialista i art militar amb Emilio Albamonte, i després a De la mobilització a la revolució. Clar que l’abordatge de Trotsky està indissolublement lligat a una perspectiva socialista i revolucionària. El punt de vista de Kelly és totalment diferent: d’una banda, argumenta la impossibilitat de qualsevol estratègia revolucionària a països amb règims democràtic-burgesos i, d’altra banda, fa una aposta estratègica a “reformes radicals” dins del capitalisme. La defensa d’aquesta perspectiva limita les seves recerques i tenyeix tota la seva interpretació del marxisme.

Així, per exemple, a l’hora d’analitzar la relació entre consciència sindicalista (“tradeunionista”) i consciència socialista que estableix Lenin al Què fer?, Kelly busca relativitzar les crítiques del dirigent bolxevic al sindicalisme des d’un abordatge evolutiu del problema. La seva forma d’argumentació és molt problemàtica, ja que consisteix a demostrar la importància que li donava Lenin a la intervenció als sindicats i a les lluites econòmiques, la qual cosa és evident per a qualsevol que conegui la seva obra [10]. La qüestió és de quina forma i amb quins fins intervenir allà. Ara bé, en aquell text Lenin sostenia que: “La història de tots els països demostra que la classe obrera, exclusivament amb les seves pròpies forces, està en condicions d’elaborar només una consciencia tradeunionista, és a dir, la convicció que és necessari agrupar-se en sindicats, lluitar contra els patrons, reclamar al govern la promulgació de tals o quals lleis necessàries per als obrers, etc.” [11]. El 1905, amb l’emergència del Soviet de Sant Petersburg, revisarà aquell diagnòstic i incorporarà el desenvolupament d’aquesta mena d’organismes d’autoorganització a l’arsenal espontani de la classe treballadora. Contra els bolxevics que oposaven el nou “soviet” al partit revolucionari, Lenin plantejarà que l’equació estratègica és “soviet i partit” [12].

Kelly, a tota la seva anàlisi sobre la dinàmica de la consciència de classe de Lenin, ometrà aquesta important problemàtica. Però la veritat és que sota el punt de vista que l’“element espontani” és una “forma embrionària del conscient”, pocs anys després del Què fer?, Lenin incorpora ràpidament a la seva concepció de la política revolucionària als soviets. Veu en ells una nova pràctica política desenvolupada pel moviment de masses, antagònica a la pràctica burgesa de la política, i que permet articular les diverses reivindicacions i formes de lluita en noves institucions d’autoorganització per a crear un poder alternatiu. Aquesta mateixa qüestió travessarà tota l’obra de Trotsky. Sense ella el Programa de Transició es reduiria, utilitzant els termes d’Agustín, a alguna espècie de “consignisme”. Com a condició necessària per a triomfar, la classe treballadora ha d’articular un poder propi capaç de “reemplaçar” a l’aparell estatal burgès. És a dir, no es tracta simplement de “prendre possessió” d’aquest últim per a implementar un “programa de govern socialista”. La gran qüestió relegada per totes les visions que divideixen –implícita o explícitament– entre programa mínim i màxim és que per a “prendre el poder” és necessari desenvolupar un poder alternatiu que no sorgeix ex nihilo.

Ara bé, que existeixi una tendència espontània al desenvolupament d’organismes d’autoorganització –que va més enllà de la “consciència tradeunionista”– no significa, ni molt menys, que sigui automàtica. Com assenyalem entorn de l’exemple de la Revolució espanyola, el seu desenvolupament implica una enorme lluita política –fins i tot física–. El que trobem històricament són dues tendències contraposades que travessaran la lluita de classes i, especialment, els seus moments més aguts. D’una banda, la tendència al desenvolupament d’organismes d’autoorganització de tipus “soviètic” o “consells”, amb contorns particulars segons els països, les seves tradicions i les característiques pròpies de cada procés (sigui que pensem en els räte alemanys, en els consells hongaresos del ‘56, en els shoras iranians, en els Cordons Industrials xilens, etc.). D’altra banda, una tendència contrarestant a la pèrdua d’autonomia de la classe treballadora, a la seva fragmentació i “integració” a l’Estat burgès, basada en la estatització de les organitzacions de masses l’agent privilegiat de les quals són les burocràcies al seu interior. De l’equació entre aquestes dues tendències sorgeix d’una veritable “guerra de posicions” que és determinant per als processos revolucionaris.


L’actualitat del problema

En contrast amb aproximacions evolutives com l’assajada per John Kelly, Trotsky al seu pròleg a la Història de la Revolució russa pren com a punt de partida el caràcter profundament conservador de la psiquis humana per a explicar els canvis que es produeixen a la consciència en moments revolucionaris. Les institucions no canvien mai en la mesura en què la societat ho necessita, tot i que estan en una profunda crisi poden passar llargs períodes on les forces d’oposició no fan més que oficiar de vàlvula de fuita per a descomprimir el descontentament de les masses, i així garantir la producció del règim social dominant; és el cas avui de tota mena de “progressismes” o “populismes d’esquerra”. Aquest caràcter crònicament ressagat de les idees i les relacions humanes respecte a les condicions a les quals estan immerses fa que, quan aquelles condicions es desplomen i les grans majories irrompen en l’escenari polític, els canvis en la subjectivitat superin en pocs dies als d’anys d’evolució pacífica [13].

L’enfocament del Programa de Transició parteix, justament, d’aquesta discordança de temps entre les crisis econòmiques, polítiques, militars i la subjectivitat dels diferents sectors del moviment de masses. D’allí que busca establir un pont entre les demandes immediates que sorgeixen d’un determinat estadi “actual” de la mobilització i aquelles consignes que es plantegen com a “necessàries” per a fer front a determinada situació de crisi des d’un punt de vista anticapitalista i socialista. Així també, apunta a tendir un pont a l’organització per a l’articulació de les forces polítiques i socials capaces d’aconseguir la “realització” d’aquelles demandes. Per això li atribueix una importància central a la intervenció als sindicats lligada el combat contra tot conservadorisme i adaptació a les burocràcies sindicals, així com a l’impuls d’institucions d’autoorganització, des de comitès de fàbrica fins a consells/soviets.

Aquí ens hem concentrat sobretot en aquest últim aspecte, i val la pena fer-ho perquè es tracta d’un element clau enfront d’un problema que es ve plantejant sistemàticament als processos de lluita de classes dels últims anys. La majoria d’ells han quedat limitats a les revoltes. Malgrat l’energia desplegada pel moviment de masses, s’acaba configurant una espècie d’ecosistema de reproducció de règims burgesos en crisis, on al mateix temps que es desenvolupen fenòmens de dreta i ultradreta, se succeeixen fronts “anti” aquestes variants –“antineoliberals” o “populismes d’esquerra”– que oficien de vàlvula de fuita per a sostenir políticament un capitalisme cada vegada més impossibilitat de consolidar noves hegemonies. Sense el desenvolupament d’institucions d’unificació i coordinació dels sectors en lluita i, en perspectiva, de consells/soviets, és pràcticament impossible fer fallida aquest esquema.

França és, sens dubte, el gran laboratori on millor poden analitzar-se avui les tendències que hem anat debatent a aquest article. La lluita contra la reforma previsional de Macron s’ha transformat en un veritable moviment de masses d’àmplies capes de la classe treballadora estès a escala nacional. El govern, en crisi, apel·la cada vegada més als mecanismes bonapartistes de la V República. Enfront d’això, la direcció del moviment obrer, encarnada a la Intersindical, es manté incòlume cridant a Macron a la negociació mentre porta endavant una estratègia de desgast amb mobilitzacions que se succeeixen sense una perspectiva per a triomfar, i cerca circumscriure el programa al no augment de l’edat jubilatoria, deixant de costat els estesos reclams pel salari enfront de la inflació, les condicions de treball i les demandes democràtiques davant un govern cada vegada més autoritari. Per part seva, la perspectiva neorreformista encarnada per Mélenchon apunta a canalitzar el procés als marcs del règim, apostant a unes noves eleccions on batre’s enfront del lepenisme.

Si avui veiem el panorama de la extrême gauche francesa, ni el que queda del Nou Partit Anticapitalista (NPA) ni Lutte Ouvrière (LO) s’han plantejat cap lluita per l’autoorganització i coordinació dels sectors en lluita per a poder incidir en el procés. En aquest sentit és molt significatiu el desenvolupament de la Réseau pour la grève générale (Xarxa per la Vaga General), impulsada originalment per Révolution Permanent. Avui a la Xarxa es nucleen sectors de diferents branques del moviment obrer: del transport (RATP); ferroviaris (SNCF); escombriaires i netejadors de claveguerams; de les centrals nuclears de Paluel i Nogent-sud-Seine; treballadors de l’electricitat (Enedis i RTE); sectors de la metal·lúrgia (com Airbus i fàbriques com Sidel, Safran o Stellantis/PSA); treballadors dels aeroports de Roissy i Orly; treballadores i treballadors de l’educació; també sectors de la joventut combativa i intel·lectuals com Frédéric Lordon, entre altres. Diversos d’aquests sectors apareixen compromesos a un dels combats centrals del moment: impedir que la repressió estatal derroti les vagues dures a llocs estratègics, mitjançant l’anomenada “requisició de treballadors”.

Aquestes experiències són molt importants perquè la discussió sobre l’aposta estratègica al desenvolupament d’instàncies tipus “soviet” o consells no es limita al dia de la revolució, sinó que fa a una perspectiva molt més àmplia d’autoorganització, de la qual els consells són un punt d’arribada. Els “soviets” són organismes de front únic de masses. La lluita pel front únic de la classe treballadora enfront de les direccions burocràtiques i reformistes requereix de l’articulació de volums de força suficients per a imposar-lo. A un context de fragmentació de la classe treballadora i el moviment de masses, així com de feblesa de les forces d’esquerra revolucionàries, cobren especial rellevància tàctiques complementàries al capdavant únic com la desenvolupada per Trotsky entorn dels “comitès d’acció”. Lluny de qualsevol esquematisme, amb els “comitès d’acció” Trotsky desenvolupa, als seus escrits sobre França, una original concepció de l’articulació de l’avantguarda i sectors de masses a partir de la generació d’institucions d’unificació i coordinació de les lluites i, al seu torn, una via per a potenciar la influència de l’esquerra revolucionària a partir de la confluència amb ells.

A l’actualitat, el primer pas perquè reemergeixi una nova esquerra revolucionària és una ruptura amb la concepció de la política com a sinònim d’integració a l’Estat i a les formes en què aquest “organitza” el consens actiu de les masses. Durant el que va del segle XXI, gran part de l’esquerra a les més diverses latituds, ha apostat a diferents projectes neoreformistes o populistes d’esquerra que han fracassat sistemàticament. Si considerem això, podríem invertir la sentència d’Agustín sobre que els “soviets” serien un obstacle epistemològic: el que hi ha, més aviat, és un obstacle epistemològic que impedeix apreciar la significació estratègica dels soviets/consells. Aquests no responen una norma establerta abstractament per fora de l’experiència; al contrari, sorgeixen de la necessitat de desenvolupar les tendències a l’autoorganització de les masses per a crear un poder alternatiu capaç de derrotar a l’Estat capitalista i, després, ser els òrgans democràtics del poder dels treballadors. D’això es tracta.


Notes

[1] León Trotsky, “Un resumen sobre las reivindicaciones transitorias”, a El Programa de Transición y la fundación de la IV Internacional, Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP León Trotsky, 2017, p. 120.

[2] Sobre el problema del control obrer, veure: Micheal Seindman, Los obreros contra el trabajo, La Rioja, Editorial Pepitas de Calabaza, 2014.

[3] Recomano en torn a aquestes discusions el treball de Santiago Lupe, en el cual s’hi troben desenvolupats molts dels elements als que em refereixo aquí (Santiago Lupe, “Prólogo”, a Trotsky, León, La victoria era posible. Escritos sobre la revolución española [1930-1940], Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP León Trotsky, 2014)

[4] Veure: León Trotsky, Historia de la Revolución rusa, Tomo I, Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP León Trotsky, 2017.

[5] Veure Santiago Lupe, ob. cit., pp. 35 y ss.

[6] León Trotsky, “La verificación de las ideas y de los individuos a través de la experiencia de la Revolución española”, La victoria era posible. Escritos sobre la revolución española [1930-1940], ob. cit., p. 330.

[7] Veure capítol 3 de Emilio Albamonte y Matías Maiello, Estrategia socialista y arte militar, Buenos Aires, Ediciones IPS, 2017.

[8] Veure Charles Tilly, From Mobilization to Revolution, New York, Random House, 1978, p. 190 y ss.

[9] Veure John Kelly, The Twilight of Word Trotskyism, Londres/Nueva York, Routledge, 2023.

[10] Aquí faig referència al llibre de John Kelly, Trade Unions and Socialist Politics (Verso Books, 1988, pp. 26 y ss.). Agraeixo a Agustín haver-me facilitat aquest text.

[11] V. I. Lenin, “¿Qué hacer?”, Obras selectas, Tomo 1, Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP León Trotsky, 2013, p. 89.

[12] Veure V. I. Lenin “Nuestras tareas y el Soviet de Diputados Obreros”, Obras selectas, ob. cit.

[13] Veure León Trotsky, Historia de la Revolución rusa, Tomo I, ob. cit.


Facebook Twitter

Matías Maiello

Nació en Buenos Aires en 1979. Es Lic. en Sociología y docente de Sociología de los Procesos Revolucionarios (UBA) desde 2004. Militante del Partido de los Trabajadores Socialistas (PTS) y miembro del staff de la revista Estrategia Internacional. Es coautor junto con Emilio Albamonte del libro Estrategia Socialista y Arte Militar (2017).

El racisme de l'extrema dreta no es combat amb el mal menor

El racisme de l’extrema dreta no es combat amb el mal menor

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l'ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l’ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l'educació pública?

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l’educació pública?

L'extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l'engendre d'Aliança Catalana

L’extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l’engendre d’Aliança Catalana

“Presentem una llista a les eleccions europees per dir prou al genocidi a Palestina i l'Europa fortalesa”

“Presentem una llista a les eleccions europees per dir prou al genocidi a Palestina i l’Europa fortalesa”

Fora Milei, fora Vox i fora Repsol, Telefónica, Santander... de l'Argentina i Amèrica Llatina

Fora Milei, fora Vox i fora Repsol, Telefónica, Santander... de l’Argentina i Amèrica Llatina

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Pablo Castilla: "No hi ha 'regeneració democràtica' possible del monàrquic Règim del 78"

Pablo Castilla: "No hi ha ’regeneració democràtica’ possible del monàrquic Règim del 78"