El candidat d’ultra dreta liberal Javier Milei es va mantenir pràcticament en els mateixos percentatges de les PASO (eleccions primàries, obertes i obligatòries que es van realitzar el 13 d’agost), la candidata de la dreta Patricia Bullrich ha quedat tercera amb 23,8% i un altre candidat peronista amb perfil conservador, Juan Schiaretti quart amb 6,8%. En aquest escenari, la fórmula del Frente de Izquierda y de los Trabajadores – Unidad (FITU) integrada per Myriam Bregman i Nicolás del Caño va obtenir 2.69%, conquistant una banca nacional a la Província de Buenos Aires i una banca legislativa de la pròpia CABA, amb el que amplien la seva representació parlamentària.

La dada nova d’aquest diumenge la va constituir la remuntada aconseguida per Sergio Massa. Malgrat l’ajust de l’FMI; de la inflació creixent de l’economia que supera el 138% anual; malgrat una pobresa situada en el 40% que enfonsa les condicions de vida de milions; el candidat que és actual ministre oficialista ha acabat capitalitzant el rebuig a la dreta que van expressar electoralment Milei i la coalició de dreta Juntos por l Cambio que portava a Bullrich de candidata.

En aquest resultat electoral convergeix, a més, el temor a un major caos econòmic, quelcom que representa el mateix Milei amb el seu programa econòmic. La qual cosa va quedar en evidència quan el candidat va celebrar la dramàtica devaluació del pes com a camí a una eventual dolarització de l’economia argentina. I també quan va alimentar les tendències a una correguda bancària, proposant no renovar dipòsits en pesos. Aquest tipus de declaracions -que despullen el caràcter salvatge del seu pla econòmic- han d’haver constituït un potent dissuasiu per a una porció de votants.

En aquest context, l’enorme suport mediàtic i patronal que va comptar Patricia Bullrich no li va permetre torçar la dinàmica política general. La candidata de Juntos por el Cambio va quedar tercera, amb el 23.8%, no va aconseguir reunir el conjunt dels votants que havien participat a les PASO d’aquesta coalició. Un dels beneficiaris d’aquesta situació sembla haver estat el cordovès Juan Schiaretti, que es va quedar amb el 6.8% i va aconseguir fer realitat el seu objectiu central: enfortir una bancada pròpia en el Congrés Nacional.

Amb un escenari polític essencialment conservador, l’esquerra ha obtingut un percentatge similar a les PASO. La fórmula del FITU encapçalada per Myriam Bregman i Nicolás del Caño ha aconseguit el 2,69% dels vots. Amb aquest percentatge està conquistant un nou diputat nacional i un nou legislador a la Ciutat de Buenos Aires, la qual cosa li permet ampliar la seva representació parlamentària general.

Christian Castillo, reconegut dirigent nacional del PTS-FITU, se suma a la bancada nacional de l’esquerra, que ja compta amb cinc legisladors. Per part seva, Celeste Fierro, del MST, se suma a la bancada a la Ciutat de Buenos Aires (CABA), que comptabilitza quatre legisladors. Com ve ocorrent des del naixement del Frente entre diversos partits de l’esquerra argentina, en 2011, aquests seran nous llocs de lluita per enfrontar les polítiques dels ajusts que vindran. Un ajust que resulta inseparable de la continuïtat del sotmetiment i la subordinació que imposen l’FMI, el poder econòmic concentrat i els seus representants polítics directes.


Una intensa campanya per atemorir

L’oficialisme ha arribat a aquest resultat després de portar endavant una sistemàtica campanya per terroritzar a milions amb les eventuals conseqüències d’un triomf de Milei. La mateixa es va dur a terme amb tots els recursos al seu abast i a tots els nivells. Des del sistemàtic bombardeig a xarxes socials fins a les campanyes públiques, com aquella que “anunciava” quant costaria el servei de transport en cas d’eliminació de subsidis (quelcom que Milei defensa).

Aquesta àmplia campanya política ha prescindit de dos fets que contradiuen el discurs oficial. El primer, la col·laboració peronista en l’armat de llistes de candidats de La Libertat Avanza, el partit de Milei, cap a les PASO, fet mai desmentit. El segon, la crida explícita de Sergio Massa al partit de Milei-Villarruel a formar part d’“un govern d’unitat nacional”. Crida pública, fet davant milions, durant els debats presidencials.

Al resultat va col·laborar activament la pròpia campanya de Milei, que no sols va encoratjar les tendències a un major caos econòmic amb les seves declaracions i programa. A això va sumar, a més, l’activa defensa de posicions negacionistes sobre l’última dictadura, negant que hi hagués 30.000 desapareguts-assassinats per la dictadura. Aquesta posició completament reaccionària va ser defensada en els debats presidencials, davant milions de persones.


Milei i la seva crida a la casta

Javier Milei va parlar poc després de les 22 h, des del búnquer de La Libertat Avanza, envoltat per la candidata a vicepresidenta Victoria Villarruel i els principals referents de la força dretana. El primer que va fer va ser intentar presentar com un vot ideològic, de suport a la plataforma llibertària, el cabal electoral collit. La realitat no és aquesta.

En el seu discurs, va triar no nomenar el seu futur contrincant ni al peronisme. Va nomenar sí -i set vegades- al kirchnerisme, a l’estil Patricia Bullrich. Justament va apel·lar a la coalició de la dreta Juntos por el Cambio en diverses ocasions, evidenciant per on buscarà vots per a intentar guanyar el balotatge. Va parlar, en el mateix sentit, de “treballar junts per un canvi”, felicitant a Jorge Macri i a Rogelio Frigerio, ex ministre de Macri i governador electe d’Entre Ríos, alguns dels principals referents d’aquesta força. Va mostrar, en els fets, el vers del discurs “anti-casta”. Després d’haver negociat l’armat de llistes amb sectors del peronisme, ara cerca amb desesperació el vot de la dreta macrista.


Massa i una nova crida a un “govern d’unitat nacional”

Sergio Massa va triar parlar després de Milei. El seu primer missatge va estar en l’escenari, al qual va pujar sol. Aquest mateix to va marcar el seu discurs; en cap moment va nomenar la força i el govern del qual forma part, com si intentés “reiniciar” la història. Com si volgués “oblidar” la realitat: l’ajust, la pobresa i les internes del peronisme que van ajudar el creixement de les alternatives de dreta.

Així com Milei, va aprofitar el seu discurs per sortir en cerca dels vots per al balotaje. D’aquí que va insistir amb “el final de l’esquerda”, repetint la comanda de “més ordre” amb el qual tant va insistir Patricia Bullrich. Va tornar, també, a la seva proposta de “convocar als millors”, tal com havia plantejat en els debats presidencials, incloent-hi Juntos i La Libertat Avanza.

Fervorós portaveu de l’Ambaixada dels EUA, va sorprendre en parlar de la “pàtria” en diversos passatges del seu discurs. Alguna cosa que no es condice amb el seu permanent alineament amb l’ajust ordenat per l’FMI. El relat massista, una vegada més, va tornar a presentar la greu situació social i econòmica de milions com a aliena a la seva gestió.


Fragmentació política

La titularitat del Poder Executiu quedarà finalment confirmada el diumenge 19 de novembre en una nova votació. No obstant això, els resultats ja coneguts permeten anticipar part de la vida política nacional per venir.

Les eleccions parlamentàries van consagrar un escenari de fragmentació política. Aquesta imatge atén millor els contorns de la realitat que aquella que emergeixi del balotatge entre Massa i Milei. El nou Congrés estarà signat per una multiplicitat de blocs i interblocs que simbolitzaran aquest fraccionament. La mecànica política -tant del Senat com de la Cambra de Diputats- dependrà en gran manera de la treballosa tasca d’aconseguir acords i consensos.

Sigui qui sigui el guanyador del balotatge, estarà obligat a l’intent de trobar coincidències a l’hora d’impulsar projectes legislatius. Això, tanmateix, resulta més senzill d’enunciar que de portar a la pràctica. La mateixa fragmentació evidencia la crisi de representació que recorren a les coalicions polítiques majoritàries. Cristal·litza el limitat aval amb què compten a l’hora de la gestió política. Des d’aquest punt de vista, anticipen un escenari de més tensions que consensos.

Les setmanes restants fins al 19 de novembre s’endevinen tibants en el terreny social i econòmic. Les grans majories treballadores continuaran patint els cops d’una tempesta social i econòmica que té responsables i també guanyadors. Entre els primers, cal enlistar a l’FMI i els qui van avalar o van permetre l’acord que legalitza l’endeutament macrista. Entre els segons, a les grans patronals que van sumar milions dels seus comptes a costa del salari obrer i els ingressos populars.