Una justícia l’estructura de la qual amb prou feines va ser maquillada després de la dictadura i que acumula el màxim descrèdit en un moment on aquesta institució té tant o més pes que els propis partits en l’escenari polític de l’Estat.

La banca, en mans dels capitalistes, solament està al servei dels seus negocis i guanys. És avui el sector patronal amb major poder econòmic i amb un fort lobby polític i entre la judicatura.

Per això és imprescindible acabar amb la casta judicial, sense cap independència política, al servei del Règim i els capitalistes. Conquistant l’elecció de jutges mitjançant el sufragi universal, així com la implementació dels judicis per jurats populars.

I és que els llaços entre poder executiu, judicial i financer són visibles als ulls de la gran majoria de la societat. Esperar que aquest Règim legisli o es posicioni del costat de l’usuari contra els interessos de la banca és una quimera. Els que avui estan en els seients del Congrés estaran demà en els seients directius dels grans bancs i empreses.

Et pot interessar: La "casta judicial", amb la banca i contra el poble

Una aliança entre diferents esferes del Règim que garanteix suculents negocis amb diners públics. A més amb una fórmula invencible, inversió amb els diners de la població treballadora en negocis privats que, en cas de fracàs se socialitzen les pèrdues i en cas de guanys es gaudeixen de forma privada.

Per això, enfront d’albergar esperances en les mesures del govern o en la judicatura, l’única solució possible és la nacionalització de la banca sota control dels treballadors i dels usuaris. Posar les grans finances sota el control dels treballadors és l’única fórmula que permetria establir crèdits barats, una planificació de l’economia centrada en els interessos de la gran majoria de la població.

Una mesura que no va en contra dels diners dels petits estalviadors, sinó contra les grans fortunes del capital financer.

D’aquesta manera, es posarà fi als desnonaments amb la seva expressa prohibició i es podrà expropiar els pisos buits en mans de la banca i els especuladors, que són gens menys que el 80% dels existents i crear així un parc públic d’habitatges els lloguers dels quals no superin el 15% del salari familiar. L’única forma seriosa d’acabar amb l’especulació urbanística i la gentrificació.

Expropiar a la banca privada, sense indemnitzacions, per poder establir un sistema d’inversió i crèdit que beneficiï al conjunt, i no només a un petit grup de grans empresaris que especulen amb els nostres diners i que en cas de mal negoci recuperen les seves pèrdues amb més diners de les nostres butxaques.

Per acabar amb les portes giratòries entre l’Estat i les grans empreses, que tot càrrec polític, començant pel cap de l’Estat, no cobri més que un docent. I la prohibició explicita de no poder formar part dels directoris de grans empreses.

Totes aquestes mesures poden ser resoltes en processos constituents lliures i sobirans al territori de l’Estat, que no vindran de la mà dels partits que sostenen a aquest règim com són el PP al costat del PSOE i la nova dreta com Ciutadans, sinó producte de la lluita i la mobilització dels treballadors i els sectors populars.