Política Estat espanyol

ANIVERSARI

A nou anys del #15M: lliçons per a encarar el futur

Un nou aniversari del 15 M, enmig de la crisi social i econòmica que ha deslligat el coronavirus, obre la necessitat de pensar les lliçons del cicle mobilitzacions que es va iniciar en aquesta data.

divendres 15 de maig| edici� del dia

La crisi capitalista a nivell internacional que va esclatar en 2008 va suposar un enorme terratrèmol en l’estabilitat del projecte neoliberal a tot el món. A l’Estat espanyol això es va començar a expressar de forma molt més aguda des del 15 de maig de 2011. Aquest dia una manifestació juvenil en contra de les retallades i la falta de perspectives entre la joventut tenia lloc en les principals ciutats.

En finalitzar la mobilització de Madrid unes poques desenes de persones decidien acampar en l’emblemàtica Porta del Sol. aquesta mateixa nit la policia desallotjava de manera violenta l’acampada, que es rearmaria l’endemà, i naixia així anomenat “moviment dels indignats”.

La irrupció de les places que va donar inici a la crisi del Règim del 78

Centenars de milers de persones acudien a les places cada dia a manifestar-se i a mostrar el profund malestar que regnava entre la majoria social i especialment en la joventut. Aquest moviment empalmava directament amb els processos de revoltes que havien esclatat aquest mateix any als països del nord d’Àfrica i de Mitjà Orient i que va desembocar en les “primaveres àrabs”.

Es tractava d’un profund cicle de mobilitzacions en diferents parts del planeta contra l’empobriment i les polítiques neoliberals que després de la caiguda de Lehman Brothers van fer un salt qualitatiu.

En l’Estat espanyol “els indignats” van donar principi a un intens cicle de mobilitzacions que va obrir una crisi profunda en el Règim del 78, que fins i tot avui dia no s’ha tancat. Al mateix temps que les retallades, els acomiadaments, i la deterioració de les condicions de vida de les classes populars avançava, les places es convertien en assemblees multitudinàries permanents.

D’aquest procés van néixer multitud de plataformes, col·lectius i activistes que no sols qüestionaven la precarització de les condicions de vida de la majoria social, sinó també a un règim decadent que estava imposant un pla de xoc en contra de la voluntat popular.

Durant aquests anys l’aparent embolcall democràtic del sistema polític espanyol va quedar al descobert. La dictadura dels mercats financers i els grans capitalistes es va fer sentir amb tot el seu despotisme. D’aquesta manera fins i tot es convertia en un mandat constitucional el prioritzar el pagament del deute a la banca per sobre de qualsevol despesa publica, mitjançant la reforma express de l’article 135 de la Carta Magna. Fins a aquest moment qualsevol pretensió de canviar la Constitució per a donar-li un contingut més social o democràtic havia estat durament criticada com un intent de posar en perill a la democràcia espanyola. Aquesta polèmica decisió per part de Zapatero, que es va fer al dictat dels grans organismes financers internacionals i de l’imperialisme nord-americà i alemany, va mostrar el submís disciplinamient a la lògica austericida per part del Psoe i el govern d’aquest moment.

Els principals partits feien front comú per a descarregar les conseqüències de la crisi sobre la classe treballadora. El 15M va ser una resposta a aquesta unitat dels diferents actors del règim que anaven des del PP fins a Esquerra Unida, passant pels partits nacionalistes burgesos de la perifèria i les burocràcies sindicals. Aquest fastig al sistema de partits s’expressava en una de les consignes més repetides en les places “ PSOE, PP la mateixa merda és”.

Els límits de la il·lusió del reformisme social i polític

No obstant això malgrat l’enorme potència del moviment dels indignats, que en alguns moments va arribar a gaudir de la simpatia d’una majoria aclaparadora de la població, aquest va mostrar seriosos límits a l’hora de poder finalment imposar una sortida a la crisi en favor de les classes populars. Això es va deure principalment al fet que el 15 M expressava una forta il·lusió a poder efectuar canvis profunds mitjançant la pressió de la protesta i la mobilització sense trencar amb el Règim i sense intervenir en el terreny polític. Encara que de conjunt hi havia una fort sentiment d’impugnació a la falsa democràcia burgesa de l’Estat espanyol, això no es va traduir en un qüestionament explicito al Règim del 78 i en plantejaments que atenguessin les principals demandes democràtiques com el dret a decidir dels pobles, la Monarquia o la necessitat d’obrir processos constituents que permetés unir les principals demandes socials i democràtiques.

D’altra banda “els indignats” no van aconseguir que la classe obrera ocupés un paper central en el seu moviment i irrompés en les mobilitzacions amb els seus propis mètodes de lluites. El paper de les burocràcies sindicals va ser determinant perquè això no es produís i contenir als treballadors, ja que en els anys immediatament posteriors al 15M els conflictes laborals es van succeir de forma molt important. D’aquesta manera en 2012 va haver-hi dues vagues generals en contra de la reforma laboral del flamant govern de Rajoy i també la històrica mobilització dels treballadors de les conques mineres que van marxar a Madrid. Aquestes protestes van comptar amb la participació i una simpatia enorme, no obstant això no van poder generalitzar-se i hegemonizar el cicle de mobilitzacions obert.

La impotència que va anar incubant-se, pel fet que malgrat la masividad de les protestes els ajustos capitalistes anaven avançant un darrere l’altre, va provocar la possibilitat de l’emergència d’un nou partit, Podemos, que venia a recollir les expectatives de milions de persones en clau reformista. Aquesta nova formació pretenia situar-se com els representants polítics del 15M, no obstant això mes allà del discursiu i simbòlic Podemos va acabar jugant un paper determinant a l’hora d’acabar de desmobilitzar al carrer, ja que el seu propi projecte polític naixia en gran manera de la desmoralització de “els indignats”, i perquè la seva aposta era fomentar els canvis no mitjançant la protesta social sinó guanyant espais en les institucions del Règim.

Els reptes que obre el nou cicle de la lluita de classes

El 15 M i el posterior cicle de mobilitzacions van sorgir a causa de l’enorme deterioració de les condicions de vida i la falta de perspectives que van significar 30 anys de neoliberalisme i la crisi deslligada en 2008. Ara, a gairebé deu anys de la “irrupció de les places” novament una crisi econòmica, que amenaça amb ser molt més devastadora que l’anterior, torna a amenaçar l’aparent estabilitat aconseguida. El creixement econòmic conquistat en els últims anys, no va significar que es revertís l’avanç de la precarització de la majoria de la classe treballadora. Això fa que la situació que obre la crisi del coronavirus sigui més explosiva que la que es va viure en 2011 i els anys posteriors. És d’esperar-se que nous fenòmens de la lluita de classes apareguin en el pròxim període, en el qual novament la joventut està cridada a jugar un paper protagonista, però també la classe treballadora, especialment els sectors més explotats. Això és el que preanuncien les revoltes de 2019 a Xile França i la resta del món. On a diferència del que va succeir en els processos de mobilització de principis d’aquesta dècada, van ser els anomenats perdedors de la globalització els que van estar en el centre de les protestes.

Aquest nou cicle de la lluita de classes, que fins i tot els sectors mes lluïts de la burgesia pronostiquen com una cosa inevitable, fa necessari obrir la reflexió sobre les potencialitats i també els limitis que va tenir el 15 M i el moviment dels indignats. No sols com una manera de treure lliçons d’aquest procés, sinó també perquè en gran manera la realitat que vivim actualment està fortament influenciada pel que va succeir en aquests anys.

Si alguna cosa ha expressat de manera cristal·lina tant el moviment dels indignats com posteriorment la seva ” expressió política” representada per Podemos, és els limitis que té el reformisme en aquests moments per a aconseguir realment qualsevol canvi efectiu que alleugi els patiments de les classes populars. D’aquesta forma han mostrat la seva impotència tant la il·lusió en què mitjançant la pressió i la protesta social es podria democratitzar el Règim, com la vella senda neorreformista la fallida de la qual la podem observar en aquests moments sent part del govern que es disposa a descarregar la crisi actual sobre els treballadors i cedint davant la voracitat patronal.

Per a la nova etapa de la lluita de classes que s’obre és necessari que la classe treballadora adquireixi un rol protagonista i que se situï com a alternativa per a resoldre els grans problemes socials i democràtics que planteja aquesta nova crisi. Perquè els capitalistes no ens arrosseguen cap a situacions desesperades, no basta només amb mobilitzar-se i lluitar. Això ho hem comprovat en l’anterior cicle de mobilitzacions. És fonamental construir una eina política que lluiti per un programa obrer i revolucionari que ens permeti pensar realment la possibilitat de vèncer.

Contacta amb nosaltres! Uneix-te als cercles virtuals d’Esquerra diari: escriure! Difondre!! Organitza’t!!! Segueix-nos en les xarxes socials!📣

Twitter: @EsDiariCat
Instagram: https://www.instagram.com/esquerradiari.cat/
Telegram: https://t.me/EsquerraDiariCat
Facebook: https://www.facebook.com/EsDiariCat/
Email: [email protected]




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Lluita de classes   /    Lluita obrera   /    Política Estat espanyol   /    Podemos   /    PSOE

Comentaris

Comentar