Les pioneres van ser les nostres companyes de l’Argentina, bressol de la primera agrupació de dones Pa i Roses que es gestava mentre s’expandien les fàbriques ocupades per treballadors i treballadores durant la crisi del 2001. I així, l’any 2003 es va fundar una agrupació de referència d’un feminisme combatiu i anticapitalista dins de l’ampli i actiu moviment de dones de l’Argentina que reuneix múltiples i diverses expressions polítiques. La lluita de les obreres de la fàbrica tèxtil Brukman a la Ciutat de Buenos Aires ocupada per les seves treballadores, va ser una gran fita per a aquest grup de dones militants del PTS (Partido de Trabajadores Socialistas) que van fer costat a les treballadores posant el cos. L’elecció del nom Pa i Roses a l’Argentina va ser inspirat en una vaga d’obreres tèxtils i amadrinadas per les obreres de Brukman, la qual cosa va marcar la perspectiva de voler arribar amb les idees del feminisme socialista a les dones treballadores, donar suport a la seva pròpia autoorganització en la lluita contra l’opressió patriarcal i l’explotació capitalista.

El nom Pa i Roses segueix el fil roig i morat del poema de James Oppenheim, en homenatge als reclams de les dones treballadores, publicat per primera vegada en la revista American Magazine en 1911.

I és aquesta mateixa perspectiva la que va marcar el rumb d’un gran corrent internacional de feministes socialistes. A Europa, plantem la nostra primera bandera a l’Estat espanyol l’any 2014. Però la nostra aparició es va anar gestant des d’abans, després de la voluntat d’un petit grup de dones que no teníem por de ser poques, perquè ens movia el ferm convenciment que calia construir un corrent feminista socialista també en el vell continent. Aquí un breu recorregut.


El nostre feminisme és socialista: amb les idees del marxisme per davant

Amb la identitat d’un feminisme socialista, de classe i anticapitalista, prenent les experiències de les nostres companyes llatinoamericanes, un grapat de companyes del nostre actual grup trotskista, el CRT (Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores), comencem a organitzar tallers i xerrades sobre marxisme i feminisme en les universitats, casals i ateneus. El moviment de dones i feminista encara no s’havia desenvolupat de manera massiva. Però era necessari començar a construir la nostra identitat en una mar de teories i tradicions de molt de pes en l’Estat espanyol, en el qual el marxisme revolucionari hi havia desaparegut de l’horitzó ideològic després del pes del postmodernisme que va predominar durant les dècades d’ofensiva neoliberal. O perquè continuava sent identificat per l’estalinisme.

Per això comencem tornant a les fonts teòriques dels clàssics del marxisme, recuperant les biografies de les grans dones socialistes de la història, bussejant en les experiències polítiques de les dirigents marxistes durant les vagues, els períodes de reacció i en els processos revolucionaris. Alhora, intentem crear ponts entre les idees de l’actualitat, entaular un diàleg entre la història de la lluita de classes i la història dels feminismes. Per a això, reprenem l’elaboració col·lectiva del nostre corrent internacional Pa i Roses.

Comencem organitzant xerrades o tallers sobre marxisme i gènere en les universitats, amb llibres fundacionals com el de Pa i Roses. Pertinença de gènere i antagonisme de classe en el capitalisme, escrit per la fundadora de Pa i Roses a l’Argentina, Andrea D’Atri (2004), que enguany hem traduir al català. O altres llibres com Luchadoras. Historias de mujeres que hicieron Historia (2005) o “La mujer, el Estado y la Revolución”, de Wendy Goldman, que hem traduït al castellà.

Mentrestant, ens vam anar formant i escrivint sobre els debats particulars del moviment feminista d’Europa i de l’Estat espanyol. Estudiem l’enorme tradició d’un feminisme travessat per experiències històriques com la Revolució espanyola fins a la transició. Escrivim sobre les convergències i divergències que ens feien part del moviment feminista, amb les nostres diferències particulars. I així comencem a construir la nostra identitat com a marxistes socialistes revolucionàries en el vell continent. Van ser nombrosos els articles elaborats sobre la base de les reflexions i debats col·lectius, al costat de noves generacions de joves i treballadores que es van anar integrant a Pa i Roses en ciutats com Barcelona, Madrid i Saragossa.

Publiquem un llibre que reflecteix molts d’aquests debats i elaboracions, Patriarcat i Capitalisme. Feminisme, classe i diversitat (2019), de les nostres companyes Cynthia Burgueño i Josefina Martínez. I, amb l’objectiu de continuar difonent, estudiant i coneixent les idees fonamentals del feminisme marxista, hem publicat altres llibres com la biografia gràfica de Rosa Luxemburg, La Rosa Rojaa (2017). I també Mujeres, revolución y socialismo (2023), amb textos de Marx, Luxemburg, Kollontai, Zetkin, Lenin i Trotsky, entre altres, prologat per Josefina Martínez i Diana Assunção.

La nostra batalla d’idees no va tenir fre durant aquests deu anys i continuem fins al dia d’avui realitzant càtedres, tallers i xerrades en les universitats. Mentre barallavem en els centres d’estudi per una educació al servei de les necessitats de la joventut, les dones, les persones LGTBI i la classe treballadora en lloc de per a les grans empreses i el pensament neoliberal al costat de l’agrupació juvenil Contracorrent.

Les primeres banderes: la defensa del dret a l’avortament que va fer dimitir a un ministre del PP

Vam néixer l’any 2014, però vam anar forjant els nostres fonaments mesos abans. Era l’any 2013 i governava la dreta del PP sota la presidència de Mariano Rajoy. Al desembre d’aquest any, el Ministre de Justícia Ruiz Gallardón va proposar el que després es va aprovar en el Consell de Ministres: la Llei de Protecció de la Vida del Concebut i dels Drets de la Dona Embarassada, un projecte més restrictiu que la despenalització de 1985. Això va desfermar enormes protestes en tot l’Estat.

Encara així, al febrer del 2014, el PP va recolzar la Llei de Gallardón. Al juny el Consell Fiscal i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va donar suport a la llei i va exigir sancions a les dones que avortessin. El mes de setembre s’havia d’aprovar, però va caducar el termini i va quedar paralitzada. Es desenvolupen massives mobilitzacions per exigir la retirada final de la llei i la dimissió del Ministre. Finalment Rajoy va anunciar la retirada de la Llei, i Gallardón va presentar la seva dimissió.

A Barcelona, les activistes de la “Campanya pel dret a l’avortament lliure i gratuït” van convocar una manifestació amb el lema “Jo decideixo, Jo desobeeixo per un Avortament Lliure i Gratuït”. Mentrestant, un grapat d’estudiants i treballadores de Pa i Roses estàvem secundant activament la històrica vaga de Panrico que va durar vuit mesos. Al costat de les treballadores vam fer una pancarta en el piquet de la fàbrica amb el lema “Panrico en lluita pel dret a l’avortament lliure i gratuït”. I així és com les obreres de Panrico, que portaven més de quatre mesos de vaga, també van formar part d’aquesta gran mobilització, exportant el seu conflicte i fent visible com la seva lluita anava més enllà de la fàbrica. Des de Pa i Roses vam seguir la manifestació al costat de les obreres al crit de: “Nosaltres parim, nosaltres produïm i per això mateix nosaltres decidim”. I, acompanyades per les seves filles, vam sortir a manifestar-nos amb la pancarta “No a la Llei de Fachardón, de l’Església, de l’Estat i del patró”.

La llei de Gallardón significava un dels més greus retrocessos dels drets bàsics. Demostrava com qualsevol conquesta pot retrocedir sota un sistema que mai anirà ampliant evolutivament els nostres drets. Pa i Roses apareixia als carrers reivindicant una perspectiva de classe en la lluita pels nostres drets elementals com és el dret a l’avortament lliure, segur i gratuït.


El nostre feminisme és de classe: treballadores de Panrico, Coca-Cola, Telefónica, de la neteja d’hospitals, Las Kellys… la vostra lluita és la nostra lluita!

Avui, després de tants anys de crisis capitalista i cops a la classe treballadora més feminitzada, parlar de gènere i classe és molt més comuna. La visibilitat de les treballadores en múltiples conflictes laborals contra la precarietat “amb rostre de dona” va impactar en el moviment feminista. D’invisibles van passar a ser les “essencials”, durant la pandèmia. S’han desenvolupat més debats sobre la relació entre l’explotació i les opressions, que reprenen algunes idees marxistes per analitzar la centralitat de les dones en les lluites de reproducció social.

Tanmateix, això no era així quan Pa i Roses va néixer. Contra corrent i sense por de ser poques per les nostres idees, vam ser persistents en construir un feminisme de la classe treballadora, que fora part de les seves lluites; qüestió que ens va identificar sempre com a agrupació anticapitalista, antiracista i de classe. Recordem amb molt d’honor, aquell dia en què vam fer el nostre primer taller de gènere i marxisme a les aules de la Facultat d’Història i Geografia de la UB, amb la presència de Maria Moreno, obrera tèxtil de Terrassa i protagonista d’una de les vagues i ocupació de fàbrica més important de la classe treballadora d’aquest sector. Aquest dia ens va regalar una manta lila, teixida amb la llana de la seva fàbrica.

Amb les nostres petites forces, vam participar de manera decidida en les vagues i processos d’organització de les treballadores com en la vaga de la panificadora Panrico a Catalunya durant vuit mesos (2013-2014), en la qual un nodrit grup de dones que fabricaven els dònuts de tota la vida, va passar a destacar-se entre les més aguerrides al costat dels seus companys. També vam secundar de manera decidida la llarga lluita de Coca-Cola a Fuenlabrada (Madrid) que havia començat en 2014, una fàbrica que, encara que molt masculinitzada, les dones de fora i dins de la factoria van tenir un paper fonamental enfront del tancament. També en la gran vaga de les subcontractes de Telefónica Movistar (2015) en diverses comunitats, on les treballadores cridaven “No som esclaves!”. També organitzades al costat i com a treballadores migrants. Acompanyant i sent part de les lluites de les treballadores de la Sanitat i l’Educació, sobretot en el sector més precari com les monitores de temps lliure.

Durant els anys següents es van desenvolupar processos d’organització i lluita de les treballadores de la neteja, de cures, treballadores de la llar, així com les recol·lectores del camp, les quals van començar a crear els seus propis sindicats o associacions. Les vagues de les treballadores de Telemarketing en diverses ciutats. També hem saludat i difós les de residències de Bizkaia i altres comunitats d’Euskadi. Hem acompanyat la persistent lluita de Las Kellys, les que netegen els hotels es van organitzar en tot l’Estat, convocant vagues en diversos hotels i diverses protestes. O les de les treballadores del SAD, d’atenció domiciliària. Moltes d’aquestes experiències les vam anar registrant en fullets i una gran hemeroteca de fotos i articles.

Amb la nostra ferma convicció, ens vam enfrontar a tots els prejudicis que consideraven al feminisme com un moviment tancat en els espais acadèmics o petits cercles de dones de classe mitjana. I ens vam dirigir a la majoria de les dones, les joves precàries, a les treballadores, migrants per animar-les a sortir per si mateixes a lluitar per la seva emancipació. Però alhora, no deixem de confrontar-nos als qui consideren que la lluita contra el masclisme divideix a la classe treballadora i que, per tant, les violències o la discriminació sexista que es reprodueixen en les relacions entre els propis explotats, són una cosa secundària o sense importància.

Sempre hem estat i continuarem estant en totes les lluites de la classe treballadora, impulsant l’autoorganització, encoratjant a les treballadores invisibles per als mitjans de comunicació o la burocràcia sindical, a trencar l’aïllament de les llars per a estar al capdavant com en tantes gestes han estat les dones a l’avantguarda de la lluita de classes.


L’emergència del moviment feminista i les primeres vagues de dones

Tota aquesta nova energia no podia ser percebuda encara per aquest feminisme enclaustrat en l’acadèmia i cooptat per les engrunes que el règim havia cedit acuradament per docilitzar, durant els anys ’80 i ’90, a aquells moviments que havien irromput en les dècades anteriors.

Sota un règim democràtic de monarquia parlamentària que tan “lligat i ben lligat” havia deixat l’anomenada transició democràtica, semblava que ja no hi havia motius per enfrontar-se al sistema, dominant la falsa il·lusió que els drets conquistats -que n’hi va haver i molt importants- havien caigut màgicament dels ministeris i que lluitar i organitzar-se ja no era necessari. Aquesta era la marca dels diversos moviments com el feminista, encara molt allunyat dels problemes de la majoria de les dones, de les més humils, les immigrants, les treballadores, les joves precaritzades, per als qui trencar un sostre de cristall és inimaginable quan, des dels sòls enganxosos els havia tocat fer malabars enfront de la preocupació de pagar la llum, el gas i alimentar-se.

A poc a poc, aquestes preocupacions tan bàsiques es van convertir en les espurnes que van encendre a les dones per passar de l’amarga queixa a l’acció, per a canviar el destí de les seves vides. Van començar a organitzar-se, mentre naixien o es visibilitzaven altres organitzacions feministes que, a contra corrent de l’esperit individualista i dòcil de l’època, acompanyaven insistentment a aquestes dones.

Mentre les nostres humils forces anaven creixent, el moviment de dones emergia en l’Estat espanyol massivament, acompanyant el crit de Ni una Menys que retrunyia a tot el món. Van començar la grans vagues de dones que van commoure al món sencer en 2018 i 2019 i les mobilitzacions de l’Estat espanyol van ser les més grans del planeta. El moviment de dones havia aconseguit imposar a les burocràcies sindicals la convocatòria de vaga feminista, que va mostrar la potencialitat d’aquest mètode de lluita per fer efectiva la idea de “paralitzar-ho tot”.

Al costat de les vagues van sorgir les Trobades estatals de dones per organitzar-nos. Les treballadores, estudiants, migrants de Pa i Roses, vam ser part d’aquest gran procés d’autoorganització, en el qual van sorgir grans debats que expressaven diferents estratègies d’emancipació: Com i quin caràcter haurà de tenir la vaga? mixta, no mixta? de dones, feminista, general, ambdues? La relació amb els sindicats i altres sectors de la societat en lluita. La jerarquia dels eixos de la vaga: cures, laboral, estudiantil i consum.

El debat, a mode de síntesi, girava entorn de dues postures. Algunes veus deien que, les vagues laborals clàssiques ja no ens serveixen, que invisibilitzen les tasques de cures que només fem les dones o que els sindicats no serveixen. Unes altres tendien, en canvi, a fer eix sol en la vaga laboral, delegant o diluint les reivindicacions de les dones com les cures o drets democràtics bàsics.

Per a nosaltres, la vaga general havia de demostrar que la classe treballadora no és només masculina i que representava a una gran majoria de dones. I que, encara que aquest sistema ens va voler condemnar al tancament de les llars i invisibilitzar el treball assalariat femení considerant-lo “complementari” al “principal”, el del cap de la llar, nosaltres representem més del 40% de persones ocupant el nostre temps en centres de treball productius i de serveis. Al seu torn, plantejàvem que una vaga de dones que no visibilitzés explícitament el nostre “treball no remunerat”, és a dir les tasques de reproducció del capital, no serà total o general.

A més, era el moment de lluitar per altres reivindicacions històriques: educació gratuïta i obligatòria de 0 a 3 anys, a càrrec de la patronal i l’Estat en centres de treball i estudis superiors durant les 24 hores. O residències per a persones dependents gratuïtes; apuntant així a la socialització d’aquestes tasques a càrrec de l’Estat, per acabar amb el treball sense contracte de milers de dones, majoria immigrant, sense absolutament cap dret, llançades permanentment a la discriminació, abusos de tota mena i jornades d’explotació.

Mentrestant, les direccions de CCOO i UGT, es negaven a convocar vagues o només cridaven a aturs de dues hores, els sindicats de l’esquerra sindical van donar suport a la vaga de dones convocant a 24 hores de vaga. Nosaltres, com a treballadores i joves precàries, plantegem que les dones també podem revolucionar les direccions dels sindicats que abandonen als sectors de la classe treballadora més vulnerables -com les dones, la joventut o les persones migrants-, imposant-los una gran vaga general encapçalada per les dones i el moviment feminista.

També plantegem la necessitat de teixir aliances. Partim de la idea que, sense l’enorme exèrcit de dones, vital per al funcionament del sistema de reproducció social i econòmic no podria funcionar el centre del sistema capitalista, el de la producció, el del treball assalariat que explota a les dones i a tot el conjunt de la classe treballadora. Teixir aliances amb tots els sectors de la classe treballadora, per paralitzar la totalitat dels serveis de transport i telecomunicació, per les reivindicacions de les dones. Si els nostres companys i la joventut secundaven activament la vaga de dones i feminista, qüestionant també el masclisme dins dels centres de treball i estudi, li podíem donar un altre cop fins i tot més fort al centre d’aquest sistema patriarcal tan necessari al sistema capitalista. Un sistema que es nodreix de la divisió a base de múltiples opressions, de gènere, de raça, per sostenir els pilars del sistema d’explotació.

Per tant, al costat de la vaga laboral i estudiantil es podia aconseguir paralitzar tota la producció capitalista, afectant els seus guanys, paralitzant el transport, els bancs, les empreses i les comunicacions. I, fent piquets, ocupació centres de treball i estudi, posaríem en qüestió en els fets el domini capitalista de la producció, mostrant el potencial de “les dones al capdavant” de les demandes de la majoria, les pobres, treballadores, immigrants, joves, mestresses de casa, precàries i del conjunt de la classe treballadora i la joventut. Així com també les possibilitats de lluitar per una altra mena de societat, sense explotació ni opressions.


El nostre feminisme és independent de les institucions i en combat contra el feminisme ministerial

Quan va sorgir Podemos l’any 2014, la majoria dels moviments socials van passar d’una “il·lusió social” –la idea que es podia transformar el món des de les places del 15M, sense necessitat d’anar més enllà en la lluita política contra l’Estat i el capitalisme– a una “il·lusió política”. Aquesta era l’esperança que els canvis arribarien per la via electoral i amb l’acumulació de posicions parlamentàries en els marcs d’aquesta democràcia liberal. L’arribada de Podemos-IU al Govern, primer en els anomenats “Ajuntaments del canvi” i després en la coalició amb el PSOE, ocupant diversos ministeris i una vicepresidència, van ser la culminació d’aquesta il·lusió. I també la concreció del seu fracàs, com constata la seva total assimilació al Règim monàrquic del 78, subordinats a les institucions de l’Estat capitalista espanyol: les empreses del Ibex35, la monarquia, l’Església, les forces repressives, la judicatura, etc.

En el moviment de dones s’ha produït un desplaçament similar. De les grans vagues de dones del 2018-2019, es va passar a una gran desactivació del moviment, després de la il·lusió que els canvis vindran des dels ministeris. La negativa posterior a convocar una vaga de dones va significar un retrocés respecte a les jornades dels anys anteriors. I no casualment aquest reflux es produïa mesos després de la formació del govern de coalició entre el PSOE, Podemos i Esquerra Unida. Des de l’any 2021 es van acabar les convocatòries a la vaga feminista a nivell estatal, si bé encara els sindicats de l’esquerra sindical com a CGT i IAC (de Catalunya) van continuar fent-ho a Andalusia, Catalunya i Alacant. O el Sindicat d’Estudiants venen cridant a la vaga estudiantil feminista en tot l’Estat, sent secundada per altres col·lectius estudiantils i juvenils com les nostres companyes de Contracorrent i Pa i Roses.

Des de Pa i Roses sempre lluitem des d’una perspectiva independent de l’Estat, les seves institucions i partits representants de la classe capitalista. Aquesta perspectiva de classe mai ha estat un postureig, sinó que ens guia en la nostra pràctica com a militants revolucionàries.

Sempre vam tenir clar que, per més discursos “progres” que es facin des del Ministeri d’igualtat, la vida de les dones en l’Estat espanyol no anava a millorar. I així va ser, durant tots aquests anys, les nostres condicions han empitjorat. La pandèmia va visibilitzar la gestió del govern de coalició. Les xifres no podien ocultar les dades de l’atur, els índexs de precarietat, els contractes a temps parcial, temporalitat i reducció de jornades amb “rostre de dona”. El Govern havia deixat completament desprotegides a les treballadores, les migrants i les víctimes de violència de gènere, sense ingressos i sense alternatives d’habitatge, mentre injectava ajudes multimilionàries a les empreses.

Per a les migrants la situació sempre ha estat encara pitjor, perquè a més de la violència patriarcal i la precarietat laboral, s’enfronten al racisme institucional, als CIE i a la xenòfoba Llei d’estrangeria que els impedeix exercir els seus drets. Elles són les que ocupen la major part dels treballs “de cures” en condicions d’extrema precarietat i exposades a múltiples violències.

Sempre desemmascarem el doble discurs del Govern i del Ministeri d’igualtat, perquè no hi ha polítiques “feministes” sense derogar les lleis laborals, sense anul·lar la Llei d’estrangeria i regularitzar a les persones migrants, sense acabar amb les externalitzacions i sense augmentar els pressupostos de sanitat i educació, sense trencar els pactes amb la reaccionària Església catòlica, per a impartir educació sexual en tots els nivells educatius i combatre la violència de gènere amb alternatives residencials i d’habitatge a les dones que ho necessitin.

D’altra banda, vam ser part de les milers de dones que ens mobilitzem contra la justícia patriarcal i contra la violència de gènere, defensant la necessitat que el consentiment sigui la base elemental de qualsevol delació sexual. Però qüestionem a la Llei de “només sí que és sí”, alertant sobre les derives punitivistas d’una legislació que es va proposar resoldre amb el Codi Penal, la qual cosa són expressions d’una violència patriarcal estructural, i que de cap mode es resoldrà augmentant les penes i el poder de les institucions policials racistes i repressives.


Quan el feminisme “progressista” va prohibir les manifestacions del 8M: “Sortim als carrers i que ens detinguin a totes si s’atreveixen”

Va ser l’any 2021, quan s’estava preparant el 8M i la Delegació del Govern de Madrid va prohibir les concentracions amb aforament reduït a no més de 500 persones, que s’estaven preparant en quatre punts de Madrid. Amb l’excusa és que s’expandien els contagis de COVID, en un comunicat la Delegació del govern en aquesta comunitat, és a dir, el representant del govern “progressista”, va sentenciar: “S’ha pres la decisió ferma de prohibir totes les manifestacions i concentracions convocades”. Això significava una vulneració escandalosa del dret de manifestació. Però Pa i Roses no va dubtar a cridar a la mobilització igualment amb totes les mesures de seguretat necessàries i no acatar la prohibició, tal com ho denunciaven les nostres companyes.

Les nostres companyes del CRT i Pa i Roses, van fer una crida a desobeir les prohibicions al crit de “sortim als carrers igual i que s’animin a detenir-nos a totes”. I així ho vam fer, exigint totes les mesures sanitàries necessàries, quan a més durant la pandèmia es manifestaven els negacionistes sense màscara o els ultres de VOX sense cap prohibició del govern.

Aquell 8 de març, al final de la manifestació de Madrid, vam ser detingudes i identificades amb l’orgull d’haver desafiat la prohibició al costat del moviment feminista de Madrid i sota el silenci còmplice d’Irene Montero. Perquè si els drets es conquisten lluitant, no anàvem a deixar que ens llevin un tan elemental com el de manifestació.


El nostre feminisme és internacionalista i antiimperialista

Al costat de les treballadores i joves precàries, ens hem posicionat també amb la nostra perspectiva internacionalista i antiimperialista contra la guerra a Ucraïna i contra el genocidi a Palestina. I així la nostra agrupació Pa i Roses es va anar estenent per diferents països i continents, sent part d’una xarxa d’agrupacions internacionalista.

Fem una crida a enfrontar les polítiques de l’extrema dreta, però també denunciem aquest “feminisme imperial” de ministres com Yolanda Díaz que no van tenir vergonya a secundar de manera incondicional l’enviament d’armes a Ucraïna. És el govern de Sánchez el que encapçala l’ofensiva guerrerista de l’OTAN. Nosaltres ens proposem recuperar la tradició de les dones internacionalistes i antiimperialistes com a Rosa Luxemburg i Clara Zetkin que es van oposar a la barbàrie de la guerra imperialista de 1914.


El nostre feminisme és part del moviment LGTBI: contra l’extrema dreta i el feminisme liberal

En els últims anys, es va anar consolidant un búnquer feminista transfòbic i cada vegada més reaccionari que ataca els drets de les persones trans, de les prostitutes i els col·lectius antiracistes com a manera de protegir els seus propis espais institucionals en el feminisme governamental. Mentrestant, el protagonisme de la dreta va anar guanyant terreny, sent les dones i les persones LGTBI el seu blanc predilecte d’atacs. I així, vam veure com es van anar acostant posicions cada vegada més conservadores des dels sectors del PSOE, del partit (anti) feminista de Lídia Falcón fins als sectors de la dreta i l’extrema dreta.

Per això, aquest tipus de “restauració patriarcal” de la mà dels discursos i les polítiques antifeministes de VOX, no cauen del cel. El pin parental de VOX és continuació de l’atac a l’avortament del PP de Gallardón, de la FP de mestressa de casa de l’oposició al matrimoni igualitari del PP, o de la violència no té gènere de Ciutadans. Des de fa anys, aquests partits i sectors conservadors, vinculats en molts casos a l’Església, com Hazte Oír, es dedicaven a fer campanya contra el dret a l’avortament, l’educació sexual, la llei de violència de gènere, el matrimoni homosexual, i a tot el que engloben en la “ideologia de gènere”.

Des de Pa i Roses som part, en canvi, del moviment de dones que defensa els drets de les persones trans. I tot i que plantegem els límits de la Llei trans, donem suport a la seva aprovació perquè implica una ampliació de drets per a un col·lectiu oprimit que ve lluitant per això, encara que també denunciem els seus caràcter insuficient quan l’extrema dreta emergeix amb tota la seva transfòbia, alhora que deixa fora a qui no té nacionalitat espanyola.

Sempre vam tenir clar que l’auge de posicions d’extrema dreta i conservadores, fins i tot dins del moviment feminista, no ens pot portar a conformar-nos amb el mal menor del feminisme de butaques i despatxos, que un dia es reuneix amb les treballadores de la llar per a fer promeses buides i a l’altre dia s’asseu en la taula de la banquera Ana Botín per negociar les ajudes per a les grans empreses.


Amb les joves al capdavant: treballadores i estudiants!

Avui la nostra agrupació Pa i Roses es continua renovant amb una joventut que és part del moviment estudiantil, universitari, de secundària i FPs. En els centres d’estudis ens organitzem cada 8 de març, 25N i tots els dies per una universitat lliure de masclisme i lgtbifòbia. Proposem construir veritables comissions de treballadores i estudiants que substitueixin les unitats d’igualtat oficials, que només serveixen per rentar la cara a la institució i protegir la casta universitària. I al costat dels nostres companys de l’agrupació juvenil Contracorrent, barallem per una universitat radicalment democràtica, feminista, gestionada per estudiants i treballadores, on no càpiga l’extrema dreta, el masclisme, la lgtbifòbia ni el racisme i per un moviment estudiantil al costat de la classe treballadora.

Les joves de pa i Roses també van plantar en els centres d’estudis i als carrers la seva bandera antiimperialista i internacionalista. I es van proposar formar comitès actius contra el genocidi al poble palestí en les universitats i centres de secundària, participant de totes les mobilitzacions.

També Pa i Roses es nodreix d’una joventut treballadora combativa. Juntes, hem participat de les trobades estatals, vagues estudiantils, continuem sent les lluites de la joventut precària. Per exemple avui tenim l’orgull de participar de la vaga de les joves de FPs a Madrid i comptar amb dones joves que es proposen ser un altaveu de la lluita contra la precarietat en Sanitat.

Vam estar en la primera línia convocant i sent part de les vagues de la joventut precària de menjar ràpid com a Telepizza a Saragossa. O en les vagues de les treballadores precàries de l’educació, TMB, o les grans vagues educatives a Barcelona. Lluitem pel dret a l’habitatge de la classe treballadora i per això posem el cos en els desnonaments, com les últimes setmanes a Barcelona.

També ens sumem a la lluita pels drets democràtics contra les lleis mordasses i totes les demandes socials que posin en qüestió al Règim del 78, les seves institucions i els seus partits. També companyes de Pa i Roses han estat perseguides o encausades. Al seu torn, hem estat part activa de la lluita contra la repressió al poble català i pel dret a decidir l’1O, ocupant col·legis per poder votar i en la primera línia enfrontant els pals de la policia nacional i autonòmica.

Estem convençudes que la potencial aliança del moviment de dones amb el conjunt dels sectors en lluita de la classe treballadora i la joventut pot fer tremolar al sistema patriarcal i capitalista, començant pel decadent règim del 78, monàrquic i reaccionari.


A deu anys de Pa i Roses a l’Estat espanyol: el nostre feminisme és revolucionari, marxista i socialista

La construcció del futur comença en el present i sempre és una tasca col·lectiva. I això és un bon motiu per a celebrar el 10è Aniversari de l’agrupació Pa i Roses a l’Estat espanyol.

Vam néixer en una època en què les lluites feministes no ocupaven les primeres pàgines i molt menys un feminisme de classe, antiimperialista i internacionalista. Però el nostre anticapitalisme recull les experiències revolucionàries del feminisme marxista, del llegat que ens van deixar Rosa Luxemburg, Inessa Armand, Kollontai, Zetkin, en continuïtat amb les idees del marxisme de Lenin i Trotsky per l’emancipació de la dones i de les classes oprimides.

El nostre feminisme socialista es construeix sent conscients que en el marc del sistema capitalista, els avançaments i retrocessos en la lluita antipatriarcal van en concordança amb els períodes de reformes, revolucions o reacció. I que, així com les derrotes de les les grans revolucions van imposar postergacions i enormes retrocessos en els drets bàsic de les dones i a totes les classes oprimides de la societat, els processos revolucionaris van conquistar transformacions inusitades, i a una velocitat inesperada, en la vida quotidiana i a les institucions socials i polítiques.

Com diem en el nostre manifest: "El patriarcat és una mica més que un, varis o molts individus violents: és un mode social de reproducció de les relacions entre els gèneres, basat en la subordinació i opressió de les dones. Alhora, no hem de fer cas omís al fet que entre les classes explotades existeix també l’opressió dels uns sobre les altres. El que proposem és trencar les cadenes d’un ordre social capitalista que pesa sobre milions d’éssers humans en tot el planeta.

Les nostres conviccions no neixen d’un odi personal, individual. És l’odi social que, com una espurna, va encendre la lluita de classes al llarg de la història. I perquè els drets que hem conquistat amb la nostra lluita, poden retrocedir si no lluitem sota la perspectiva revolucionària d’acabar amb aquest sistema basat en la més abjecta de les jerarquies: en la qual un grapat de persones viu a costa de l’explotació descarnada de milions d’éssers humans. I avui més que mai, perquè en ple segle XXI, per a legitimar les desigualtats de classe cada vegada més evidents, el capitalisme necessita de les múltiples opressions cap a les dones del sistema patriarcal, necessita guerres i acabar amb el planeta. Per això reprenem la tradició de les dones revolucionàries, com Clara Zetkin, Rosa Luxemburg i moltes altres, que es van proposar organitzar a les dones treballadores en una gran organització revolucionària al costat dels seus companys de la CRT i la joventut Contracorrent, per a lluitar contra l’explotació capitalista i totes les opressions".

Ens veuran sempre als carrers, en els centres d’estudi i de treball, al costat de la classe treballadora en lluita contra el sistema patriarcal i capitalista. Perquè ens neguem a ser oprimides des que naixem fins que morim volem el Pa, les Roses i una societat sobre noves bases.