La ministra de Treball i candidata de Sumar per a les pròximes eleccions generals, ha irromput en l’inici del curs polític amb dures crítiques a l’immobilisme de la patronal en la negociació salarial amb els sindicats i a la seva negativa a pujar el Salari Mínim Interprofessional.

“La patronal espanyola no està a l’altura del país i els sindicats tenen tota la raó de sortir al carrer”. Declaracions així han generat que la dreta i l’establishment mediàtic hagin sortit a atacar-la i el seu soci de govern, el PSOE, a desmarcar-se amb misatges de suport a la CEOE.

No obstant això, és creïble aquesta postura aparentment del costat de les i els treballadors? O es tracta, una vegada més, de l’enèsima campanya de relat de l’ala d’Unidas Podemos en el govern per a marcar un perfil més d’esquerra mentre continua sent part del receptari socioliberal de Sánchez.

Primer vegem què ha fet fins ara el seu govern i el ministeri de Treball en matèria de defensa del poder adquisitiu dels assalariats i pensionistes des que va començar la crisi inflacionària. Com diria Díaz, “li donaré, no una, sinó tres dades”.

U: al desembre de 2021, amb una inflació interanual del 5,5%, va aprovar una pujada del SMI del 1,6%. Dos: al gener de 2022, amb un 6,1% d’inflació, va pujar un 2,5% les pensions contributives i un 3% les no contributives. Tres: en els Pressupostos Generals de l’Estat 2022 es va fixar el 2% per a les pujades dels salaris públics.

Què proposa de moment la ministra de Treball per a aquest moment? Una pujada del SMI del 7,8% (encara 2,5 punts per sota de la inflació) i sobre la negociació salarial, incloent-hi la de les i els treballadors públics, recolza amb la boca petita la proposta de les direccions sindicals de CCOO i UGT del 3,5% (el que els deixaria un 7% més baixos en poder de compra que en 2022).

Però Podria el govern, fins i tot amb els mecanismes legals ja existents, imposar una pujada salarial a aquesta patronal que “no està a l’altura del país”? Perfectament, per a demostrar-ho, “li donaré, no un, sinó tres dades”.

1. Si actualitzés els salaris públics d’acord amb la inflació (ara en el 10,4%), preservaria el poder adquisitiu de 2,3 milions d’empleats i empleades del sector públic (excloent a militars i policies). 2. A l’Estat espanyol, segons l’INE, el 47% dels assalariats estan per sota dels 1500 euros. Aquesta és la quantitat, estimada pels estudis d’aquest mateix organisme, que necessita una persona per sostenir-se dignament. 3. Si el seu govern pugés l’SMI a aquesta quantitat, la patronal hauria de pujar els seus sous fins a aquesta xifra a 8 milions de treballadors i treballadores del sector privat.

Aquestes mesures són a la mà del govern del qual és part la ministra de Treball i serien elementals per defensar el poder adquisitiu i acabar amb els salaris de misèria. No obstant això, no estan ni en l’agenda de l’Executiu, ni en la del seu ministeri, ni tan sols en la de les direccions de CCOO i UGT.

Les declaracions de Díaz tenen sobretot la intenció de blindar-la a ella i el seu govern de la possible conflictivitat laboral que es deslligui aquesta tardor, donar un suport ferm a la burocràcia sindical que aspira a gestionar-la i contenir-la i tractar de vendre un relat d’esquerra i fins a “combatiu” per a ajudar a pujar el seu projecte de Sumar. Però com a ella li agrada dir: “dada mata relat”.

Ni en les actuals direccions de CCOO i UGT, ni en el personal polític d’Unidas Podemos, podem trobar els i les treballadores qui defensi els nostres interessos. Enfront de les seves engrunes necessitem barallar per pujades salarials que retornin el perdut amb la inflació, l’actualització dels salaris segons l’IPC, un SMI suficient per mantenir-se i posar fre a l’escalada militarista de la qual l’imperialisme espanyol és part i és la raó de fons d’aquesta crisi, tombant els augments anunciats al pressupost de Defensa.

Per aconseguir-ho és hora d’exigir i imposar a aquestes direccions sindicals un pla de lluita coordinat per aquestes demandes, amb la convocatòria immediata d’assemblees en els centres de treball i una vaga general com a punt d’arrencada de la tardor calenta.