El Debat de Política General del Parlament català conclou amb una nova crisi del Govern de coalició que pot portar-ho a la ruptura. El president de la Generalitat, Pere Aragonés, va destituir en la nit d’aquest dimecres al vicepresident Puigneró i conseller de Territori, Transports i Agenda Digital.

Una decisió presa després d’una tarda de reunions amb els seus assessors, el Govern i Jordi Turull, secretari general de JxCat. Era la resposta d’ERC a la petició dels seus socis en el Parlament de sotmetre’s a una moció de confiança.

JxCat ha convocat en la tarda d’aquest dijous una reunió extraordinària de la seva executiva per a acabar de decidir la seva permanència o no en el Govern. És possible que la decisió no acabi de ser ferma i se sotmeti a consulta de la militància de la formació.

La proposta d’ERC d’oferir un “acord de claredat” al govern central per a aconseguir un referèndum pactat amb l’Estat va ser el detonant d’aquesta escalada. Aragonés va proposar un mecanisme inspirat en Llei de claredat que va aprovar el Canadà per al referèndum d’independència de Quebec.

No obstant això, a qui li demana és al govern de Pedro Sánchez, peça clau en la repressió i posterior persecució de l’independentisme català al costat de la dreta, la Corona i la Judicatura.

ERC corroborava així la seva ferma voluntat d’exercir d’enterrador de les aspiracions democràtiques del poble català i convertir-se en el nou “virrei” autonòmic del Règim del 78 restaurat pel govern de PSOE i Unides Podem.

La proposta va ser assenyalada per JxCat com una ruptura de l’acord de govern, i d’aquí la proposta de moció de confiança. El partit de Puigdemont tracta de separar-se del full de ruta dels seus socis de Govern. Però això no deixa de ser una completa impostura.

El retorn a la normalitat autonòmica, l’aposta per una mera renegociació del finançament i el rebuig a qualsevol via unilateral, i molt menys a reanimar el moviment democràtic, és part de l’acord estratègic entre els dos partits procesistas.

De fet Puigneró era fins ahir un "superconseller" que capitanejava dos de les rúbriques més importants d’aquest retorn a la normalitat autonòmica: el traspàs de Rodalies i la renegociació de l’ampliació de l’aeroport del Prat.

La disputa amb ERC és molt més prosaica que les suposades diferències sobre com aconseguir l’autodeterminació, un fi al qual tots dos fa temps que van renunciar.

En el Debat de Política General JxCat va aclarir què es conformaria amb que a la Mesa de Diàleg amb el govern central, on no estan, només es parli d’autodeterminació, és a dir de res.

Al que es negaven és al fet que en aquest espai es portara tambè endavant la renegociació de competències i finançament. La seva queixa era que d’aquest negoci se’ls estava deixant fora.

ERC està disposada a pagar el preu de desprestigi dintre del moviment independentista a canvi d’heretar el tron vacant del pujolismo. Vist que JxCat només vol les "mels" de la restauració autonòmica i cap dels seus costos en desgast, els deixa fora.

JxCat, subordinada a una posició subalterna al Govern per primera vegada, no rep el guany directe esperat d’aquest desgast i opta per gesticular una mica més de “procesisme simbòlic” per a pressionar per més tros del pastís i tractar de recuperar l’hegemonia electoral en el bloc independentista presentant-se com l’ala dura de l’independentisme.

El creixent qüestionament als partits procesistas de part del moviment democràtic català, que va poder veure’s clarament en la Diada i en la crisi amb la ANC, és el que està darrere d’aquesta greu crisi que pot portar al procesismo a una veritable implosió.

Superar aquesta falsa direcció, que en cap cas va estar disposada mai a portar la lluita per l’autodeterminació fins al final, no pot fer-se ni amb gesticulació simbòlica com la que proposa JxCat, ni amb “més procesisme” com defensen la ANC i la seva nova declaració unilateral d’independència des del Parlament.

Tampoc des de la política de la “unitat popular” de la CUP, que es va mostrar com l’eterna mà estesa i unitat amb els representants de la burgesia independentista que ja hem vist on condueix.

Una aliança que va obstaculitzar la incorporació de la classe treballadora i les seves demandes com a part de la lluita per l’autodeterminació, i va privar per tant al moviment de l’única força social de fer fallida al Règim del 78 i soldar la unitat i solidaritat amb la resta de les i els treballadors de la resta de l’Estat.

L’actual crisi del Govern i de l’aliança entre els partits “procesistas” és alhora una mostra de l’atzucac al qual han conduït al moviment democràtic català, i una oportunitat per a reprendre la lluita per l’autodeterminació des d’altres bases.

Unificant aquesta demanda democràtica amb la resta de demandes socials, que es fan encara més urgent a la calor de la nova crisi econòmica i social, barallant perquè la classe treballadora intervingui amb centralitat i els seus propis mitjans i apuntin a la caiguda del Règim del 78 per a permetre acabar amb tots els seus cadenats.