L’aprovació aquest dimecres de la pujada del Salari Mínim Interprofessional a 1000 euros té una lectura molt més enllà del relat del govern “progressista” i la burocràcia sindical. No sols és una pujada que manté els salaris més baixos en el llindar de la pèrdua de poder adquisitiu, de gairebé 3 punts, sinó que defineix els sostres salarials per al pròxim període per sota de l’IPC.

La patronal s’oposa, però no gaire

Yolanda Díaz va voler fotografiar-se ahir en solitari amb Unai Sord de CCOO i José Álvarez de la UGT, en una espècie purga després de l’altra fotografia de fa avui just una setmana. En aquella la ministra de Treball tirava endavant la seva reforma laboral amb el suport de la CEOE, el Banc Santander, Ciutadans i fins a un vot erroni del PP que va acabar salvant-la. En contra estava tot el sindicalisme combatiu i una porció majoritària dels seus socis d’investidura que la van qualificar de revalidació de la de 2012.

Però més enllà de l’estampa d’aquesta setmana què suposa realment la pujada de l’SMI? L’oposició de la CEOE està lluny de significar una ruptura amb el qual és sens dubte el seu govern. La mesura té impacte directe en solo alguns sectors productius, els de menor productivitat, i afecta 1,8% d’assalariats, menys del 10%.

Si bé la poden rebre com una de “calç”, ve darrere de diverses de “sorra” que la compensen amb escreix: Díaz manté l’acomiadament barat i per gairebé qualsevol causa, alguna cosa que converteix en lletra morta la suposada estabilitat dels contractes que passin de temporals a fixos-discontinus, la prevalença dels convenis d’empresa en tot menys el salari i generalitza amb l’anomenat mecanisme XARXA de la reforma laboral, el rescat amb diners públics d’empreses i sectors sencers quan entrin en pèrdues.

La devaluació salarial, una de les claus “progressistes” per a la recuperació econòmica
Però en matèria salarial el més important és que, encara que la pujada del 3,5% és major que la que volia la patronal que demanava entorn d’un 2%, queda molt per sota de la pujada dels preus que ja es troba en un 6,5% interanual. Aquesta era la línia vermella per als empresaris, i part de les recomanacions de l’FMI per al govern espanyol: la devaluació salarial en curs des de l’última dècada no ha de detenir-se.

Amb taxes d’inflació baixes o fins i tot en negatiu des de la crisi de 2008, el capitalisme espanyol va aplicar una devaluació salarial directa. Per a això van ser instruments claus com les reformes laborals de 2010 i 2012, com l’eliminació de la ultraactivitat dels convenis, la prevalença dels d’empresa o les clàusules es despengi. Totes aquestes mesures han sobreviscut totalment o parcialment a la reforma de Yolanda Díaz, a excepció de la ultraactivitat. No obstant això, l’impacte d’aquesta és molt limitat. Aquells convenis que no la tenien recollida en el seu articulat han desaparegut o han estat ja negociats a la baixa en aquesta dècada. La resta, els que sí que la tenien en el text, ja l’havien mantingut després de múltiples sentències que reconeixien la seva validesa sobre la norma general.

La via per la qual ara es vol mantenir una rebaixa constant i sistemàtica dels costos salarials és per mitjà de la moderació salarial, un eufemisme per a no dir rebaixa del poder de compra dels salaris. No és cap novetat, de fet aquesta va ser la pedra fundacional del creixement econòmic espanyol en la dècada dels vuitanta i primers noranta. La reconversió del capitalisme espanyol per a la seva entrada a la UE i l’euro, no sols va suposar la destrucció de més d’un milió d’ocupacions industrials i una desocupació que va superar el 20%, sinó també a revertir les pujades salarials aconseguides en els anys setanta per les lluites obreres – que se situaven per sobre de la pujada del cost de la vida, és a dir que eren pujades reals – i portar endavant una deflació amb sostres salarials per sota de l’IPC.

Avui, el govern “progressista”, torna a emular a González i Solchaga. El fa amb el Mecanisme RED que està inspirat en els plans de salvament de la banca i les empreses en procés de reconversió i subvenció directa d’acomiadaments i suspensions. Ho fa també imposant sostres salarials que impliquen rebaixes salarials reals de fins a 4,5 punts.

Et pot interessar: La reforma laboral full de ruta per a una nova reconversió?

Així, els i les treballadores més pobres, aquells que cobren l’SMI, seran encara un 2,9% més pobres aquest 2022, encara que la xifra dels 1000 euros es presenti com una gran conquesta. Els i les treballadores públiques perdran 4 punts, amb una pujada salarial del 2%. Les i els pensionistes entre un 2,9% per a les no contributives que pugen un 3,5%, i un 3,5% per a la resta que es queden amb un augment del 2,5%. Amb aquestes referències, és molt probable que les patronals vulguin imposar en els convenis congelacions o pujades ridícules entre l’1 i l’1,5%, com ja està succeint.

Recuperem les clàusules de revisió salarial, segons un IPC real i amb indexació mensual

Fins a 1988 la UGT va ser la principal valedora de la política de contenció i rebaixa de rendes del govern de Felipe González. Després de la vaga general d’aquell any, el 14D, la central socialista va passar a oposar-se a aquestes rebaixes per sota de l’IPC al costat de CCOO. Almenys en les retribucions, la classe treballadora va aconseguir a la fi dels noranta i primers anys 2000 conservar part del poder adquisitiu. Diem part perquè, si bé els salaris pujaven entorn del que ho feia l’IPC, aquest índex i la seva elaboració quedava molt en dubte per no reflectir el veritable augment del cost de la vida. Fenòmens com l’“arrodoniment” de preus després del canvi de moneda en 2002 o l’escalada dels preus de l’habitatge entre 1997 i 2008 no quedaven en absolut reflectits en l’IPC oficial.

A l’arribada de la crisi de 2008 el 80% dels convenis col·lectius tenien les anomenades clàusules de revisió salarial, en general de caràcter anual. Això obligava les patronals a actualitzar els salaris amb pujades de, almenys, l’IPC fixat pel govern. Aquestes clàusules van ser l’objectiu predilecte dels empresaris en l’última dècada. Beneficiant-se de la fi de la ultraactivitat i de la política de la burocràcia sindical d’acceptar negociacions a la baixa sense donar la més mínima baralla, han anat desapareixent de la majoria dels convenis. Avui solament el 17% d’ells la mantenen.

Com hem vist en la negociació de la reforma laboral, les direccions de CCOO i UGT continuen actuant de ministres sense cartera d’aquest govern. Li avalen sense la més mínima crítica, no cal dir que sense la més mínima mobilització, totes les seves propostes. Tant les que són revàlides dels atacs que en 2012 van merèixer dues vagues generals, com de les que presentades com a generoses concessions, com la pujada de l’SMI, són un compromís amb una devaluació salarial a costa de la inflació.

Ens volen condemnar a una resignació contra la qual hem de rebel·lar-nos. Les mobilitzacions del sindicalisme alternatiu contra la reforma laboral, o les que anuncien des de sectors del moviment feminista per a aquest 8M per la derogació de les reformes laborals precaritzadores, són un bon punt de partida per a això. És hora de, en cada empresa, en cada tall, l’esquerra sindical iniciï una campanya contra el llegat de pèrdua de drets d’una llarga dècada. Que denunciï a les cúpules de CCOO i UGT i els exigeixi trencar el seu pacte permanent amb el govern, i reprengui la lluita per la derogació de les reformes laborals i la recuperació de conquestes com les clàusules de revisió salarial que, perquè no siguin enganyoses, haurien de basar-se en un IPC sota control de les organitzacions obreres – no el CIS de Tezanos – i amb una indexació de les pujades mensual i automàtica.