La reforma laboral de Yolanda Díaz continua produint reaccions en contra en les últimes setmanes. Advocats laboralistes d’esquerra han desmentit el relat de la “derogació” assenyalant que els aspectes més lesius de la contrareforma de Rajoy de 2012 continuen intactes. Des del sindicalisme alternatiu es fa una crida a les primeres mobilitzacions per a finals de gener, denuncien aquestes continuïtats i exigeixen una veritable derogació.
No entraré en aquest article a desgranar detalladament tot el contingut del Decret llei. L’hem abordat en diverses notes en les últimes setmanes que es poden llegir aquí. Vull centrar-me en especial en un dels apartats del que menys s’està parlant i que constituirà un dels aspectes més lesius per a la classe treballadora del llegat legislatiu del govern “progressista”, l’anomenat Mecanisme RED.
La reforma laboral revalida un marc legal basat en la precarietat, la subcontractació i l’arbitrarietat patronal en la definició de les condicions de treball. Però això és poc nou. La veritable novetat que fa que la patronal somrigui i la UE deixi lliurar els Fons, és que anticipa els mecanismes legals i financers amb els quals l’Estat espanyol espera subvencionar els ajustos que empreses i sectors sencers escometran en els pròxims anys.
Yolanda Díaz posa la primera pedra d’una nova reconversió, que com la dels 80 contra la indústria, salvarà a la banca i als capitalistes a costa de milers de milions de diners públics i una sagnia d’ocupació i condicions laborals.
El Mecanisme RED: “socialitzar les pèrdues, privatitzar els beneficis”
El mecanisme RED de Flexibilitat i Estabilització de l’Ocupació forma part de la nova regulació dels ERTO. Aquests de per si mateix guanyen en flexibilitat i s’introdueix la causa de “salut pública” en previsió de tornar a activar-los en futures onades de contagis o noves pandèmies. Però la gran novetat és que s’incorporen aquests mecanismes per a atendre crisis cícliques o sectorials d’empreses o branques senceres de l’economia.
L’Estat es compromet així a assumir part de les cotitzacions a la Seguretat Social i fer-se càrrec de les retibuciones salarials, que se substituirien per un nou subsidi. Un “servei” que s’ofereix tant a empreses que puguin veure’s afectades per la conjuntura macroeconòmica, que podrien acollir-se durant un any, com a empreses d’un sector al complet que tingui la necessitat d’aplicar canvis permanents o estructurals, que podrien beneficiar-se un màxim de dos anys.
Com a contrapartida les empreses haurien de participar de l’elaboració de plans de recol·locació de les plantilles afectades, tant en la seva pròpia marca com en altres companyies, a les quals també se’ls exonera del comunicat del pagament de les cotitzacions en els primers mesos.
Es tracta d’un mecanisme rodó per a la patronal. Si Garamendi llueix somrient amb la ministra de Treball, no és només perquè aquesta hagi deixat intacte el marc laboral fet a mesura de la CEOE, sinó perquè ha aconseguit institucionalitzar com a permanent la màxima de “socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis”. L’Estat assumeix el risc empresarial tant en forma de pèrdues quan vinguin mal donades, com quan sectors sencers es disposin a realitzar reconversions o actualitzacions productives – moltes d’elles ja de per si mateix subvencionades pels Fons Europeus- que veuran desaparèixer dels balanços ni més ni menys que gran part dels costos salarials.
La bastimentada jurídica de les futures reconversions
Aquesta reforma ha estat la que demanava la UE, tal com explicava en una recent entrevista l’advocat laboralista Vidal Aragonés. De fet, que quedés aprovada en el Consell de Ministres abans d’acabar l’any era una de les condicions per a rebre el següent tram dels Fons Europeus. La Comissió no només volia una reforma continguda, que no canviés res substancial del marc legal espanyol. Volia una reforma amb “substància”, amb algunes mesures que garantissin que l’Estat espanyol disposa d’un pla al seu gust per a desenvolupar els plans de modernització i reconversió associats a aquesta pluja de 140 mil milions que es transferiran en la seva majoria a les grans empreses de l’IBEX35 d’aquí a 2023.
En el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència presentat pel govern espanyol per a la consecució dels fons, ja s’esmentaven entre els compromisos la posada en marxa de “convenis de transició justa” per a activitats que hagin de reconvertir-se, bé per criteris de transició energètica o canvi de model. Entre els objectius d’aquests convenis estaria el de “minimitzar els impactes econòmics i socials”. És a dir assumir els riscos i possibles pèrdues i contenir amb subsidis la possible sagnia d’ocupacions.
El Mecanisme RED és la bastimentada jurídica que generalitza aquests “convenis” pels quals l’Estat es compromet a assumir els costos que la reconversió de sectors com el de l’automòbil, la producció energètica, la indústria agropecuària i alimentària o el turisme puguin generar. Aquests són només els principals sectors que es recullen entre els objectius del Pla.
Sobre tots aquests sectors es presenten en els pròxims anys profundes reconversions que, lluny de ser meres innovacions tecnològiques com estan venent, suposaran el tancament o absorció de centenars d’empreses, la reestructuració de plantilles senceres i un intent voraç de rebaixar costos salarials per a millorar en competitivitat. Allò viscut a la Zona Franca de Barcelona amb el tancament de Nissan que pot portar a la destrucció de 20 mil ocupacions indirectes, és només una bestreta del que pot generalitzar-se.
La reforma de Yolanda Díaz marca el nou consens entre govern, patronal i burocràcia sindical per a afrontar aquests “reptes” del capitalisme espanyol, que se sustenta el model heretat de precarietat i arbitrarietat patronal en la definició de les condicions de treball i, ara també, en un pla rector per a gestionar els ajustos que venen en forma de tancaments, acomiadaments massius i redefinició a la baixa de condicions.
La reconversió industrial dels 80: un reflex del que pot venir
El relat de Yolanda Díaz està ple de les paraules “modernització” i “Europa”. La ministra de Treball s’enorgulleix d’estar posant a l’economia espanyola i les seves empreses en tònica amb el que demana la UE. Una cantarella que recorda molt al relat amb el qual van irrompre els primers governs de Felipe González per a fonamentar l’ajust sobre la indústria que va disparar la desocupació per sobre del 20% i que era condició de la UE per a l’entrada en el mercat comú en 1986 i la moneda única amb el Tractat de Mastrich en 1992.
El PSOE dels 80 va comprar el receptari neo-liberal per a subvencionar la liquidació de gran part de la siderúrgia, la indústria naval, la mineria i el tèxtil. En aquells dies el ministre d’Indústria, Carlos Solchaga, i el d’Economia, Miguel Boyer, es van erigir en els “Chicago Boys” a l’espanyola i van disposar de milers de milions, no per a generar inversió pública productiva, sinó per a subvencionar tancaments i acomiadaments massius i garantir que la banca privada cobrava tots els crèdits industrials.
La bastimentada jurídica excepcional posat en marxa van ser els anomenats Fons de Promoció d’Ocupació (FPO) i les Zones d’Urgent Industrialització (ZUR). En la formulació dels seus objectius les similituds amb el Mecanisme RED criden l’atenció. L’Estat oferia llavors la seva ajuda financera per a sanejar i modernitzar les indústries en crisis, assumint temporalment els costos laborals a canvi de plans i promeses de recol·locació que en la seva majoria mai es van complir.
Només en la primavera de 1983, uns mesos després de l’arribada del govern “del canvi”, l’executiu va anunciar la destrucció de 200 mil ocupacions, que se sumaven als 600 mil perduts en la indústria durant els governs de la UCD. La guerra contra la reconversió s’allargaria fins a mitjans 90, amb algunes de les batalles més emblemàtiques de la història del moviment obrer recent com Reinosa, la Naval o Euskalduna, per dir-ne només algunes.
Amb els FPO es van sufragar “treves” per les quals els treballadors declarats “excedents” quedaven en la desocupació a canvi d’un subsidi amb temps limitat, cursets, promeses de recol·locacions futures i en alguns casos prejubilacions o baixes incentivades. Un mecanisme que va servir per a intentar desactivar vagues, sembrant la divisió en les plantilles en lluita i allunyant-les durant llargs períodes de temps del centre de treball.
Tant els FPO com les ZUR se sustentaven en la promesa de “recol·locacions”. No obstant, només el 10% dels treballadors “excedents” van ser recol·locats. Els plans de reindustrialització van ser un autèntic fracàs. Entre 1979 i 1983 l’Estat va desemborsar 3 bilions de pessetes – uns 18 mil milions d’euros, uns 40 mil milions en valor de compra actual – per a la indústria i 2 bilions per a la banca.
Dels fons industrials el 60% van ser el sanejament financer de les empreses en procés de reconversió i acomiadaments, és a dir per a garantir el cobrament dels seus crèdits a la banca. Un 30% van ser a inversions productives d’aquestes mateixes empreses, un 8% a indemnitzacions per acomiadament i només un 2% a projectes de reindustrialització. Cal no oblidar que, pel camí, es van quedar importants “mossegades” de la burocràcia sindical, com la del secretari general de SOMA-UGT, Ángel Fernández Villa, que va generar una fortuna valorada en 1,4 milions d’euros.
I les direccions sindicals?
Durant els 80 el paper de les grans centrals sindicals no pot separar-se del resultat final de la guerra contra la reconversió. Més d’un milió d’ocupacions industrials van ser destruïts, un 30% del total, deixant a regions senceres sumides en l’atur i la despoblació. Les direccions de CCOO i UGT, lligades respectivament al PCE i el PSOE, van jugar papers diferents però complementaris.
El sindicat socialista es va mantenir com un agent directe del govern en les empreses objecte de reconversió. La UGT va valorar positivament els FPO i les ZUR i en cada conflicte industrial va lluitar per evitar o acabar les vagues i signar acords que acceptaven la destrucció d’ocupació a canvi d’indemnitzacions, baixes voluntàries i prejubilacions. No seria fins a la vaga general del 14D de 1988, quan la UGT de Nicolás Redondo acceptaria formalment la unitat d’acció amb CCOO per a lluitar contra la reconversió, encara que el seu rol de moderació en les empreses va romandre inalterable.
Les CCOO van mantenir en les empreses una política més combativa, encapçalant les grans lluites i prioritzant en les seves reivindicacions l’exigència de recol·locacions i el manteniment dels llocs de treball. No obstant, la combativitat de seccions i unions comarcals xocava amb la política de Marcelino Camacho i el PCE. En aquesta llarga dècada es van bloquejar totes les iniciatives que van sorgir des de baix per a emprendre una mobilització general de tota la indústria amenaçada o en curs de desmantellament. Es va condemnar a lluites molt dures a l’aïllament a la seva comarca o província, i fins i tot es va expulsar a seccions sindicals i unions territorials senceres, com la de la Naval i Gijón, per no plegar-se a la línia de contenció de la direcció.
Ha plogut des de la dècada dels 80 i començaments dels 90, i pel que fa al rol de les direccions burocràtiques de totes dues centrals els canvis no han estat per a millor. El seu compromís com a garants de la pau social i facilitadors de les grans contrareformes neoliberals s’ha anat enfortint. El seu moment més àlgid el viviem sota el primer govern del PP, quan les direccions de CCOO i UGT signaven amb Aznar la reforma laboral de 1997 que va consolidar i va aprofundir la desregularització introduïda per les de Felipe González.
En el segle XXI totes dues centrals han mantingut una oposició tan formal com inofensiva als successius atacs dels governs del PP i el PSOE. A gairebé totes elles – excepte a la de 2006 de Zapatero - li van dedicar encara que fos una jornada de vaga general, per a després abandonar la mobilització i deixar-les passar. Així va passar contra el decretazo d’Aznar en 2002, la primera de Zapatero en 2010 i la de Rajoy en 2012, contra la qual va haver-hi el “rècord” de dues vagues de 24h en el mateix any. Això deixava, encara que fora per als discursos del primer de Maig, un rebuig oficial a tota aquesta bateria de mesures que van estendre la precarietat, els salaris de misèria i els treballs sense drets sindicals.
No, no és una reforma “insuficient”
Sordo i Álvarez avui no estan ni per a una contestació formal com la que es va fer contra Rajoy. El seu compromís amb la sustentació del govern “progressista” és tan ferm com el del Nicolás Redondo del 82 amb el govern “del canvi” del moment.
L’aval a la reforma laboral de Yolanda Díaz no és a una reforma insuficient, com assenyalen alguns crítics (però “només una mica”) amb el govern. És un compromís amb un nou consens per a descarregar sobre la classe treballadora el cost dels ajustos i transformacions que el capitalisme espanyol té per davant.
En primer lloc perquè, com dèiem, avança la bastimentada legal a les reconversions futures. Ho fa calcant els mecanismes ja assajats en la major operació d’aquest tipus i que forma part de l’imaginari dels grans atacs anti obrers portats endavant per un govern de “esquerres”.
En segon lloc, perquè ni tan sols el que es ven com a mesures de combat a la temporalitat podrien titllar-se d’una millora real. Es dona amb la mà esquerra el que es treu amb la dreta. D’una banda es redueix el contracte per circumstàncies de la producció a 6 mesos prorrogable a 1 any i s’endureixen les condicions per als contractes temporals vinculats a increments imprevisibles de l’activitat. Totes aquestes “millores” hauran igualment de garantir-se a base de denúncies que triguen fins a 2 anys a resoldre’s -pel que l’incentiu a presentar-les és mínim- o inspeccions de Treball que mai arriben per la quantitat ridícula d’inspectors i inspectores al país campió en el frau de contractació.
A canvi, s’introdueix un contracte temporal de 90 dies -que és la durada del 85% dels contractes que se signen -més desregularitzat i amb causalitat imprevista, es flexibilitzen els de temps parcial -una de les principals causes de la bretxa salarial de gènere- que podran ser també de formació i es permet a les ETT fer contractes fixos discontinus, convertint-les en autèntics tractants de mà d’obra de la qual podran disposar al seu antull per a canviar d’empreses, llocs o categories.
Finalment, perquè es tracta d’una autèntica revalidació del major atac a les condicions laborals de les últimes dècades, la contrareforma laboral de 2012. El cost de l’acomiadament, la barra lliure perquè puguin ser objectius i per a les modificacions de condicions, la supremacia dels convenis d’empresa en tot excepte el salari base i el règim de subcontractació sense límit, són només algunes de les xacres que queden tal qual.
Amb la seva reforma, Yolanda Díaz i la burocràcia sindical llancen dos missatges molt clars. D’una banda, el marc de precarietat generalitzada herència de les successives reformes del PSOE i el PP des dels anys 90 és part fundacional d’aquest nou consens. Per l’altre, l’Estat està per a fer-se càrrec de les pèrdues empresarials i subvencionar la destrucció d’ocupació, si és en nom del “interès general”. No és casualitat que just després de presentar-nos una reforma que institucionalitza la “socialització de pèrdues”, es posés el fermall al rescat a la banca de Rajoy amb l’assumpció per part del govern dels 35 mil milions d’euros de deute del “banc dolent”.
Davant l’esquerra “resignada”: mobilitzem-nos per la derogació de les reformes laborals i construïm una esquerra anticapitalista i de classe
El sindicalisme alternatiu està organitzant les primeres mobilitzacions contra la reforma laboral de Yolanda Díaz i per la veritable derogació de la de 2012. És necessari que aquestes siguin el tret de sortida d’un pla de lluita, en el qual l’esquerra sindical, al costat dels sectors crítics dels grans sindicats, convoquin assemblees en els centres de treball per a desmentir el relat governamental i iniciar la lluita per revertir tot el llegat de precarietat heretat de les dècades neoliberals.
L’esquerra reformista que va emergir apropiant-se del “sí que es pot” del 15M ens ofereix com a únic horitzó el de la resignació al mateix marc contra el qual ens rebel·lem la joventut des de fa una dècada, el de la precarietat perpètua i ser la “mercaderia en mans de polítics i banquers”. Unidas Podemos constata amb la reforma laboral que el que necessitem és construir una altra esquerra radicalment diferent.
Una esquerra que posi l’eix en el desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització, en particular de la classe treballadora al costat de la joventut i els sectors populars. Que lluiti per un programa contra la precarietat, els desnonaments, l’augment dels preus, l’infrafinançament de la sanitat i els serveis públics i altres problemes socials, sense que es detingui reverencialment davant la patronal i la línia vermella de no tocar els seus beneficis ni privilegis.
Que lluiti per la derogació de totes les reformes laborals i per mesures com la reducció de la jornada sense minvament salarial per a combatre la desocupació, la indexació automàtica de la pujada dels preus en els salaris, la nacionalització de les elèctriques i grans empreses de serveis o impostos a les grans fortunes per a finançar l’educació, la sanitat i les pensions.
Que alhora que li pari els peus als governs servils de l’IBEX35, construeixi una alternativa política apuntant als beneficis i privilegis dels capitalistes per a resoldre els grans problemes socials, i combati així la “guerra entre pobres” que encoratja Vox i la resta de la dreta secundant-se en la insatisfacció que deixa el reformisme de mans buides.
La de la reforma laboral, i les que segurament li seguiran quan aquest nou consens es desplegui en el pròxim període, seran les batalles en les quals tindrem l’oportunitat de demostrar que és possible un horitzó diferent al que la burocràcia sindical, Unidas Podemos i el PCE ens venen com allò “menys dolent possible”.
