Es compleix un any de l’entrada a la presó de Pablo Hasél. Un any de l’empresonament d’un raper per cantar contra la monarquia i les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Milers de joves vam sortim llavors al carrer en diferents ciutats per a exigir la seva llibertat. Però alguna cosa es palpava en l’ambient: no era només per Hasél.

A Madrid, els qui es manifestaven van haver d’enfrontar les càrregues policials enviades pel govern del PSOE i Unidas Podemos. Durant nits, la joventut vam enfrontar la repressió dels Mossos d’Esquadra a Barcelona, on els antiavalots li van volar un ull a una noia de 19 anys amb una pilota de foam. Mentrestant, els mitjans de comunicació criminalitzaven als i les joves que protestàvem.

Mentrestant, els mitjans de comunicació criminalitzaven als i les joves que protestàvem. Ens titllaven de violents i es tractava d’imposar el vell consens de “condemna a la violència”. Davant aquesta voràgine molts ens vam plantar i els vam dir que la violència era el futur al qual ens condemnaven, vam dir alt i clar “no condemno”, fins i tot en algunes tertúlies televisives nodrides de defensors acèrrims de l’statu quo amb el qual volíem trencar.

No obstant, la ràbia que va esclatar aquells dies anava molt més allà de l’empresonament del raper. Veure pres a algú per cantar contra la monarquia imposada per Franco es combinava amb la situació present de precarietat que vivim i amb les perspectives de futur que no apunten a ser millors. L’atur juvenil superava el 40%, les universitats pràcticament tancades, la impossibilitat d’emancipar-nos, les restriccions covid o la deterioració de la salut mental, eren el brou de cultiu del malestar que expressavem.

Alhora, l’explosió del descontentament també va ser una mostra del cansament polític d’una part important de la nostra generació. Els qui venien a canviar-ho tot estaven i estan governant a Moncloa a l’estil de sempre. ERC, CiU i JxCat ens van prometre una república social que mai va arribar per a després retornar-nos a l’autonomia, les polítiques neoliberals i la repressió. Per això, alguns de nosaltres, com les meves companyes de Contracorrent i jo, vam criticar de forma contundent què la CUP mantingués la seva línia de fer costat als partits del processisme i negociés la investidura de Pere Aragonès mentre ens reprimien cada nit.

Des dels primers dies, alguns vam tractar de convertir en organització la ràbia que s’havia desfermat. Experiències com la de les protestes del 2019 contra la sentència van deixar plantejada la necessitat d’impulsar instàncies d’autoorganització del moviment per a discutir les nostres demandes i un pla de lluita, evitant que el pas dels dies i la repressió ens desgastés o que determinats corrents polítics actuessin per desviar la força.

Des de Contracorrent, al costat d’altres joves dels quals ens reuníem tard després de les tardes en les manifestacions, vam promoure algunes assemblees i micros oberts. No obstant, les principals organitzacions juvenils de l’esquerra independentista, Arran i SEPC, que estaven en millor disposició de posar-se al capdavant d’aixecar espais d’aquest tipus, es van negar a fer-ho. Segurament, preferien no fer molt de soroll mentre la seva formació política de referència negociava la investidura del president que manava cada nit als Mossos per a dissoldre manifestacions.

Un any després què ha canviat?

Si parlem de repressió, res ha canviat. Avui continua havent-hi més de 3000 encausats només a Catalunya i altres centenars a la resta de l’Estat. Fa una setmana organitzàvem a la universitat Pompeu Fabra un fòrum al costat d’Esquerra Diari amb alguns d’ells. Penes de presó per participar en manifestacions, en paralitzacions de desnonaments o denúncies per escriure articles. Mentre la Corona segueix blindada i l’emèrit en el seu retir daurat. Aquesta és la democràcia “made in Franquisme”.

Mentrestant el PSOE i Unidas Podemos es neguen a derogar per complet la Llei Mordassa, que com altres herències de Rajoy només serà modificada parcialment. El govern de la Generalitat diu que ja no l’aplicarà, però continua militaritzant els barris per a efectuar desnonaments o és part de l’acusació en nombrosos processos. El mateix el govern "progressista", al capdavant d’aquesta repressió per mitjà de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat.

La situació general per a la joventut continua sent igual de preocupant a nivell educatiu, laboral, sanitari, residencial, climàtic o sanitari. Les crisis subjacents que van motivar les protestes per Hasél continuen sent presents i les polítiques que les perpetuen també. A més, l’avanç de l’extrema dreta, com s’ha mostrat en les eleccions de Castella i Lleó, no es deté. Les polítiques de dretes del suposat govern d’“esquerres” actuen com a brou de cultiu de malestar i decepció en el qual els de Vox i el PP de Casado i Ayuso poden avançar.

La reforma laboral de Yolanda Díaz ha revalidat una dècada de precarietat i pèrdua de drets, garantint així la temporalitat, parcialitat i sous de misèria que tant afecten els i les joves. El PSOE i UP han consolidat el rescat a la banca del PP amb els 35 mil milions de la SAREB, que suposa el 43% de la despesa pública sanitària en 2021. La llei del ministre Castells i ara de Subirats pretén mantenir una universitat elititzada i obre encara més la porta als interessos de les grans empreses.

Les tendències que s’advertien llavors s’han confirmat: Unidas Podemos ha aprofundit el seu rol d’agent del Règim del 78, i ERC i JxCat segueixen en la seva tornada a l’autonomisme i la gestió neoliberal.

Ara, el govern “progressista” fa xantatge als partits catalans amb el perill la ultradreta igual que fan aquí les formacions independentistes del Govern en el Parlament, però tots acaben després reprimint manifestacions contra Vox i la dreta, tal com va passar a Vallecas en les eleccions madrilenyes o en la UAB fa uns mesos.

Mentre Vox avança i el seu discurs masclista, LGTBI-fòbic, racista i neoliberal s’estén, el govern “progressista” li aplana el camí assumint part de la seva agenda. Així ho va fer en el 8M de 2021 quan va prohibir les concentracions i va identificar manifestacions. En la mateixa línia va actuar durant les protestes de Samuel, on va carregar contra les manifestacions a Madrid. Igual que va fer a Ceuta militaritzant la frontera per a expulsar migrants després que Vox ho reclamés o aquest cap de setmana que, davant el reclam d’Ayuso i els d’Abascal, ha enviat policia per a criminalitzar a la joventut i especialment a la joventut migrant.

A més, la defensa de l’imperialisme espanyol per part de l’extrema dreta és compartit pel govern “progressista” que envia efectius al conflicte amb Ucraïna i destina els Fons Europeus a les empreses expoliadores de l’IBEX 35. Precisament, les ajudes d’Europa són el millor exemple de tots comparteixen la màxima de protegir el capitalisme: Unidas Podemos com a part del govern amb el PSOE celebra els fons NextGeneration amb els vots de Vox mentre ERC i JxCat no dubten a tornar a l’autonomisme a canvi d’una part dels milions.

Del malestar a la ràbia, l’organització i la construcció d’una alternativa política

L’esperit de les protestes contra l’empresonament d’Hasél que reclamava una sortida a la crisi per a la joventut, les dones, les migrants i el conjunt de la classe treballadora continua viu. L’extrema dreta avança, però la disposició de la joventut a enfrontar-la també.

Et pot interessar: La joventut diu prou: hem d’organitzar i polititzar la nostra ràbia

De les lluites contra Hasel, o abans contra la sentència i després en els nostres centres d’estudi, traiem aprenentatges importants com la necessitat de barallar per desenvolupar assemblees i organismes d’autooganització, combatre a l’esquerra del règim i les diferents camarilles burocràtiques que contenen o desvien lluites com aquestes i construir una alternativa política des de l’esquerra anticapitalista i de classe.

Aquelles manifestacions van ser per a alguns la seva primera experiència de lluita, i moltes van decidir organitzar-se. Els i les que ho fem a Contracorrient, ho hem continuat fent, realitzant varies trobades estatals i regionals per una joventut anticapitalista, manifestant-nos el 8M a Madrid malgrat les prohibicions, barallant en les universitats contra la Llei Castells, contra les agressions homòfobes o, recentment, al costat de les i els treballadors i el sindicalisme combatiu, contra el frau de la reforma laboral.

Les polítiques que sofrim tenen responsables polítics així com les càrregues policials que ens envia el govern central o la Generalitat. Per això, resulta urgent reprendre la mobilització als carrers, en els centres d’estudi i de treball. I alhora començar a discutir dins de l’esquerra una sortida política anticapitalista al costat de la classe treballadora per a enfrontar l’extrema dreta i donar resposta a les demandes socials.

Perquè fer costat al bloc de Yolanda Díaz que assumeix l’agenda de la dreta i ataca a la classe treballadora – com a Cadis – només aplana el camí a Vox. Perquè confiar en ERC i JxCat com fa la CUP ens torna a portar al mateix atzucac d’autonomisme, repressió i polítiques neoliberals.