×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Partit, revolució i socialisme: cinc preguntes i respostes sobre estratègia socialista

Quina és l'estratègia de les i els explotats i oprimits per derrotar al capitalisme? Abordem aquest gran debat al voltant d'una sèrie de preguntes estratègiques sobre el subjecte social, el partit, el programa, la revolució i el socialisme.

Diego Lotito

diumenge 7 de gener
Facebook Twitter

Aquest article és una transcripció ampliada de la segona part de la xerrada “Reforma o revolución. Debates sobre táctica y estrategia socialista para el siglo XXI”, realitzada per l’autor juntament amb Elías Lavín el 21 de desembre de 2023 a la Casa Marx del CRT a Madrid.


Preguntes estratègiques

El nostre objectiu és debatre quina és l’estratègia dels explotats i oprimits per derrotar al capitalisme [1]. En aquest terreny no hi ha només una perspectiva. Les grans estratègies han sorgit dels moments de revolució dels segles XIX i XX. En el segle XX va haver-hi grans revolucions que van donar lloc a dues estratègies alternatives: d’una banda, la Revolució russa va donar lloc a l’estratègia de la Vaga General Insurreccional, que és l’estratègia clàssica del marxisme revolucionari; d’altra banda, la Revolució xinesa va donar lloc a l’estratègia de la de la guerra popular prolongada, i variants com el foquisme que sorgeix de la Revolució cubana. A part d’aquestes, també hi ha altres estratègies que no sorgeixen de revolucions, com l’anarquisme o l’autonomisme.

La nostra estratègia és la de la revolució proletària, la construcció d’estats obrers transicionals i el desenvolupament de la revolució a nivell internacional per acabar amb el capitalisme i construir el socialisme, que és el nostre objectiu polític últim. Des d’aquí volem discutir avui, rescatant el pensament de Lenin, Trotsky i els bolxevics de la muntanya de gossos morts en la qual l’ha enterrat la socialdemocràcia, l’estalinisme i els seus continuadors eurocomunistes i neo-reformistes. [2]

La base de la que partim per debatre d’estratègia revolucionària és la persistència de l’època imperialista, que la Tercera Internacional va denominar una època de crisis, guerra i revolucions. El propi capitalisme s’ha transformat ja fa temps en un sistema absolutament reaccionari, generant les condicions perquè les masses es rebel·lin contra ell. Sense aquestes condicions objectives no podríem parlar d’estratègia revolucionària. Durant tot el segle XX es van combinar en diferent nivell crisis, guerres i revolucions de tota mena, encara que aquestes condicions no es van donar en forma constant ni molt menys homogènia. Avui, malgrat la crisi que sofreix la perspectiva del socialisme -producte de la degeneració estalinista que va portar a la restauració del capitalisme a l’URSS i els ex estats obrers, el rol de les direccions socialdemòcrates i reformistes que es van transformar en agents directes de la burgesia, i l’ofensiva neoliberal de les últimes dècades-, el caràcter fonamental de la nostra època no ha canviat. En el segle XXI les tendències profundes de l’època es reactualitzen al voltant de múltiples fenòmens, com l’ascens de fenòmens d’extrema dreta, crisis econòmiques, guerres que involucren a potències imperialistes, genocidis brutals com el que està duent a terme l’Estat d’Israel a Palestina, i també nous cicles de lluita de classes i revoltes a tot el món, encara que aquestes últimes no s’han transformat en revolucions. Per això els grans problemes de tàctica i estratègia segueixen plantejats agudament en el nostre temps.

L’estratègia és l’art de combinar totes les batalles tàctiques per fer-se amb el comandament, per a vèncer. Això és un art que cal aprendre i exercitar en la lluita de classes, però per a això és necessari també estudiar-ho i debatre-ho profundament. Fent un exercici de síntesi, hi ha almenys cinc grans preguntes estratègiques que hem de plantejar-nos: 1) Quin subjecte social?; 2) Quin tipus de partit?; 3) Quin programa?, 4) Quin tipus de revolució? i, finalment, 5) Quin tipus de socialisme? Les diferents tradicions polítiques del moviment obrer han plantejat una posició sobre cadascun d’aquests problemes. Les principals d’elles han tingut -i continuen tenint- molt pes en l’Estat espanyol, com l’estalinisme i l’anarquisme. També hi ha nous debats i plantejaments que han sorgit al calor del tancament del cicle polític neo-reformista. Per això davant cadascuna d’aquestes preguntes intentarem fer un contrapunt entre la nostra estratègia i les que plantegen altres perspectives.


1) Quin subjecte social?

Aquesta primera pregunta és clau. Quina és la força social per a la lluita per la revolució social? Per a nosaltres el subjecte social cridat a dirigir la revolució és el proletariat. I què és el proletariat? Són totes les persones que reben un salari per viure i reproduir la seva força de treball, però no per a acumular capital. Les i els assalariats són el subjecte de la revolució pel lloc que ocupen en la producció i perquè no estan lligats a la propietat dels mitjans de producció.

En les últimes dècades d’ofensiva neoliberal la classe obrera va sofrir una profunda transformació, imposant-se la seva fragmentació, divisió interna i precarització. En els grans sindicats, que malgrat la seva feblesa actual continuen sent les organitzacions més esteses de la classe treballadora, va avançar com mai la seva estatització i integració als règims capitalistes. No obstant això, contra els ideòlegs de la fi de la classe obrera, la realitat és que avui la classe dels assalariats és més nombrosa i estesa en el món que mai en la història. Encara que en alguns sectors de l’economia ha operat un procés de desindustrialització, al mateix temps han sorgit a escala global nous sectors, molts amb un enorme potencial estratègic (com la logística). Només en l’Estat espanyol, la classe treballadora (les i els assalariats, incloent-hi les seves famílies, així com als pensionistes) és la classe més nombrosa de la societat. Òbviament no és la mateixa classe obrera que fa 50 anys. És una classe més heterogènia, feminitzada, racialitzada i precarizada. Però aquesta reconfiguració, lluny de ser una expressió de feblesa, li atorga una enorme capacitat d’hegemonitzar a amplis sectors populars i incidir en moviments socials (com el de dones, l’antiracista o ecologista), dels quals la classe treballadora és socialment part al costat de sectors mitjans.

Que el proletariat sigui el subjecte de la revolució no significa que per si només pot dur-la a terme. A part de classe obrera hi ha altres sectors populars com les classes mitjanes arruïnades, als països semicolonials sectors pagesos, originaris, etc. Però només el proletariat amb la seva lluita té la capacitat de donar una sortida a tots aquests sectors, liderant al conjunt dels explotats i oprimits. La nostra visió és que la classe obrera, per la seva posició estratègica respecte dels mitjans de producció capitalista, és l’única capaç de dislocar al règim i l’estat capitalista, a condició que aconsegueixi, d’una banda, unificar les seves files i superar la fragmentació generada per la burgesia, les burocràcies sindicals, polítiques i també dels moviments socials. I per l’altre, que sigui capaç de conquistar la seva independència política i hegemonitzar al conjunt dels sectors populars que sofreixen la dominació capitalista.

Què volem dir amb hegemonitzar? Que la classe obrera pot integrar en un programa comú no sols les seves pròpies demandes i aspiracions, sinó de tots els sectors explotats i oprimits de la societat, de les dones, les persones racialitzades, les dissidències sexuals, les comunitats originàries, fins i tot donant sortida a les classes mitjanes que s’empobreixen i que davant la desesperació busquen una sortida en l’extrema dreta o el feixisme. És a dir, pot liderar una aliança obrera i popular per concentrar aquesta força en la lluita revolucionària per derrotar a l’estat capitalista.

Aquesta perspectiva ja xoca amb altres visions. Per exemple, amb l’anarquisme -potser no tant amb algunes variants del segle passat, però si amb el dels nostres dies- i especialment amb l’autonomisme actual, que reneguen de la centralitat de la classe obrera en la lluita per l’emancipació. En el millor dels casos, es considera a la classe obrera com un moviment social, que s’acaba diluint en un moviment ciutadà.

I també s’oposa a d’altres que, en comptes de diluir a la classe obrera, fan una operació oposada, en clau obrerista reduccionista. És el cas per exemple del Moviment Socialista, un corrent polític que ha sorgit en els últims anys amb la qual compartim part de la crítica de les mediacions neo-reformistes (o socialdemòcrates) en general i en l’últim cicle polític, però amb la qual mantenim múltiples diferències i debats en el pla de la tàctica i l’estratègia. Sobre aquesta qüestió, per exemple, sostenen que en l’actualitat vivim un procés de pèrdua de centralitat del treball en la producció i la distribució, que hauria estat desplaçat per la tecnologia, amb la qual cosa sorgiria una classe obrera massiva cada vegada més homogènia desposseïda fins i tot del dret a ser explotada. Les idees sobre la “fi del treball” no són noves i han tingut molt de predicament des de la dècada de 1990. Evidentment hi ha hagut enormes avanços tecnològics, especialment a partir del desenvolupament de les tecnologies de la informació, la comunicació, la robòtica i la intel·ligència artificial, que plantegen cada vegada més la possibilitat d’alliberar treball humà gairebé sense agregat de treball viu. No obstant això, com sosté Paula Bach [3], “entre les capacitats de la tecnologia i la possibilitat d’alliberar treball humà es planteja un problema clau que és la relació entre capital, treball humà i guany. Pot el capitalisme alliberar-se del treball humà? (…) en termes generals, no, perquè és precisament en el treball humà on està la font del guany, encara que això no tregui que puguin existir processos completament automatitzats”. Així, la visió comet l’error d’unilateralitzar una tendència real del capitalisme, però que per la seva pròpia naturalesa no pot portar fins al final.

Sobre aquesta base el MS sosté una visió al nostre mode de veure equivocada del que consideren la “aristocràcia obrera”, que gairebé vindria a ser qualsevol treballador qualificat que tingui un treball registrat. En aquestes idees es basen per oposar-se a intervenir en els sindicats perquè són “agents del capital” o a intervenir en lluites de masses per reivindicacions econòmiques perquè no lluiten per “el socialisme”. Seguint aquesta mateixa lògica, els recents documents de la UJCE abans de la seva ruptura, qüestionen la política del Front Únic de la Tercera Internacional. Aquesta política, que es resumeix en la idea de “colpejar junts i marxar separats”, va ser una de les grans batalles de Lenin i Trotsky en el Tercer Congrés de la Internacional Comunista contra l’ala sectària, amb l’objectiu de guanyar a les masses treballant sobre els sindicats dirigits per la socialdemocràcia. Els joves militants que han trencat amb la UJCE per anar-se’n al MS sostenen que aquesta política va significar “la renúncia a la revolució socialista mundial”, confonent la política de l’estalinisme amb la del bolxevisme. Això no sols és una tergiversació històrica, sinó que és una política que només pot portar a la impotència. Imaginin que estem a l’Argentina, si no aixeques una política de front únic per exigir als sindicats que surtin a la lluita, llavors quins fem? O durant la lluita contra la reforma de les pensions a França, que estava dirigida per la burocràcia sindical? No fas res, només propaganda socialista mentre la classe obrera és portada a la derrota per les direccions oficials. Per contra, la tàctica del front únic del que es tracta és de desemmascarar el rol conciliador de les burocràcies, ajudant a formar fraccions revolucionàries en els sindicats o en els moviments socials per desenvolupar l’autoorganització i impulsar una política d’independència de classe. Això és el que estan fent els nostres camarades del PTS ara mateix a l’Argentina.

D’altra banda, el MS té una visió molt diferent de la que tenien els bolxevics sobre l’hegemonia. Per a ells, l’“hegemonització” significa que el comunisme i la visió socialista siguin “hegemònics en el proletariat i en la seva cultura quotidiana”, quelcom que podria aconseguir-se d’un mode gradual i plenament abans de la pròpia revolució. Per a nosaltres, l’hegemonia és una política per garantir la pròpia unitat de la classe obrera i al mateix temps dirigir-se a altres grups socials aliats, que és una condició de possibilitat per consolidar una relació de forces que permeti derrotar a l’estat capitalista. I això només es pot conquistar en la lluita de classes, no com una batalla ideològica o cultural, que és el que de diferents modes han dit tants “eurocomunistes” i/o “populistes”. Més endavant tornarem sobre això.

Per desplegar una política hegemònica la classe treballadora necessita conquistar independència política i organitzativa. Això ens porta a la segona qüestió. Perquè no sols fa falta un subjecte social per a la revolució, sinó també un subjecte polític.


2) Quin tipus de partit?

Hi ha els qui sostenen que cal acabar amb el capitalisme, però s’oposen a la idea de partit. Els anarquistes per exemple estan en contra del partit, encara que en els fets moltes vegades actuen com un partit. La lògica antipartit de l’anarquisme es correspon amb la seva estratègia política d’oposició a tota forma de “poder”. Els autonomistes també s’oposen a l’organització partidària, ja sigui perquè s’oposen a la lluita pel poder polític o perquè reivindiquen l’autogestió en si mateixa. Ara bé, entre els qui reivindiquem la idea d’un partit comunista, no hi ha una única idea del partit. Des del punt de vista estratègic, de l’art per vèncer, l’existència d’un partit revolucionari és una necessitat històrica. Aquest partit, com demostra la història del bolxevisme, no és només per lluitar contra la burgesia, sinó també contra les direccions traïdores del moviment de masses i els qui oscil·len entre la reforma i la revolució, als quals els marxistes denominem centristes.

La construcció d’un partit és la forma en què la classe treballadora, o més precisament, una fracció d’aquesta, la més conscient i resolta, es transforma en subjecte polític. I això és sempre producte de la lluita. En primer lloc, en la lluita de classes en les seves més variades formes, però també de la lluita ideològica i programàtica. És a dir que el partit intervé en tots els terrenys de lluita (teòrica, política, econòmica) per a conquistar, com diria Lenin, la major “riquesa d’experiències” posant-se a prova en la lluita de classes i actuant sempre en funció d’allò més avançat de l’experiència real de la classe treballadora.

Per això el partit pel qual nosaltres lluitem l’anomenem “partit leninista d’avantguarda” [4]. Un partit comunista pel seu programa i estratègia, que agrupi l’avantguarda obrera, és a dir als seus sectors més avançats, i que des d’allà es proposi dirigir a milions d’obrers en els moments de radicalització. Com? Dirigint sindicats i organitzacions de masses, d’estudiants, presentant-se a eleccions, etc., però amb l’objectiu de forjar una direcció política i fraccions revolucionàries des d’on dirigir-se al conjunt de la classe obrera i els sectors oprimits de la societat per lluitar pel socialisme.

Això és l’oposat a la idea dels “partits de masses” que va ser el model de la socialdemocràcia, o que van acabar sent els Partits Comunistes, tant abans com després del “gir eurocomunista”, que eren partits reformistes i amb la base de la militància de maniobra per a una estratègia de domesticar el capitalisme, no de fer la revolució. El CRT, i altres grups que es diuen anticapitalistes o socialistes, encara som grups de propaganda, cap pot dir que és un partit d’avantguarda com el bolxevic amb desenes de milers de quadres i militants a les fàbriques, les empreses, els centres educatius o els barris. El nostre desafiament és construir un partit així, forjat en tots els terrenys de la lluita de classes, per a quan vinguin grans crisis i sorgeixin conjuntures estratègiques que donin lloc a noves revolucions com la d’Octubre o com la Guerra civil espanyola.

Quan es donen aquestes situacions, el partit és clau per impulsar organismes on s’unifiquin les masses per lluitar pel poder. És a dir, soviets o consells obrers, o coordinadores, o comitès de fàbrica. Organismes que permetin unificar a les masses revolucionàries de diferents tendències en un gran front únic per concentrar-se en el punt feble de l’enemic i arrabassar-li el poder. Aquest és un altre punt central del tipus de partit pel qual lluitem. Hem dit abans que la classe obrera té diferents sectors i capes, i justament el soviet pot agrupar-les, fins i tot amb diferents corrents polítics. I també és un organisme per unificar a altres sectors, no sols a la classe obrera. En la revolució russa va haver-hi soviets de soldats i de pagesos. Aquests soviets, que naixien de la base de les fàbriques, els llogarets i les trinxeres, després de la conquesta del poder van ser la base d’edificació d’un nou tipus d’estat i un nou tipus de democràcia: la democràcia soviètica.

En tots els processos revolucionaris o prerevolucionaris sorgeixen organismes de tipus soviètic, fins i tot malgrat les direccions oficials. Això és una constant en el segle XX. Així va succeir a Alemanya entre 1918 i 1920, el moviment dels delegats de taller britànics en el mateix període, també a Itàlia amb els consells de fàbrica de Torí, en la Revolució espanyola amb tota mena d’organismes que van prendre el control de la producció, la distribució i l’ordre públic, en la revolució hongaresa de 1919 i en la de 1956 -en aquest cas contra la burocràcia estalinista-, o més endavant en la Revolució Boliviana de 1952, a Xile en el 73 amb els cordons industrials, els comitès de fàbrica, inquilins i soldats en la Revolució portuguesa de 1974, els shoras de la Revolució iraniana de 1979, a Polònia, Algèria, etc. Si els soviets sorgeixen i es desenvolupen, el que emergeix és un “doble poder”, un poder alternatiu al poder real dels capitalistes. I perquè els soviets siguin un veritable poder, aquests han d’armar-se. Per això, en situacions revolucionàries, els soviets no sols s’organitzen, també s’armen, s’enfronten a les bandes feixistes, sorgeixen milícies revolucionàries. Aquesta és la base sobre la qual es pot formar un “exèrcit revolucionari”. Ara bé, si seguim la Història de la Revolució Russa, els soviets no avancen espontàniament en la perspectiva del doble poder. En la història han esclatat espontàniament centenars de revolucions, però no s’ha vist una sola que hagi triomfat en forma espontània. Encara que les masses estiguin autoorganitzades, si els seus organismes són dirigits per conciliadors no avançaran en una perspectiva revolucionària. Per això el partit d’avantguarda i l’estratègia revolucionària és indispensable per assegurar la victòria de la revolució. Com diu Lenin en el seu balanç de la revolució del 1905, no es tracta de “soviet o partit”, sinó “soviet i partit”.

Un altre element fonamental de la nostra concepció de partit té a veure amb l’organització i el règim intern. El règim de partit que defensem es basa en els principis del centralisme democràtic, que és l’oposat al centralisme burocràtic que va instaurar l’estalinisme. Això significa que el partit garanteix la màxima llibertat interna per al debat, però quan intervé en la lluita de classes “colpeja com un sol puny”.

Finalment, aquesta pràctica no es desenvolupa només a escala nacional, sinó també internacional. Per això un altre aspecte vital del tipus de partit que defensem és l’internacionalisme proletari. El partit que volem construir és internacional i internacionalista, part de la lluita per reconstruir un partit mundial de la revolució socialista, que per a nosaltres és la IV Internacional fundada per Lleó Trotsky en 1938, que permeti sintetitzar tota l’experiència revolucionària al voltant d’una estratègia comuna, integrant l’elaboració teòrica i pràctica dels moviments d’avantguarda en cada país. És a dir, un estat major mundial de la revolució socialista.

Òbviament no tots comparteixen aquesta concepció de partit. Fins i tot entre els qui com nosaltres es reivindiquen de la tradició trotskista tenim diferències. Per exemple, la idea de partit d’Anticapitalistas no és un partit leninista, sinó una organització àmplia que ajunti a reformistes i revolucionaris, la qual cosa els ha portat a crear engendres reformistes com Podemos. Amb els qui es reivindiquen marxistes-leninistes les diferències són majúscules. No em referiré al PCE, que és una organització reformista integrada en el règim imperialista espanyol, però si a grups estalinistes com el PCTE o el PCPE, que formalment reivindiquen el “partit leninista”, però en realitat defensen la versió degenerada i totalitària de l’estalinisme. Per definició, a més, els estalinistes (siguin del tipus que siguin, prosoviètics, proxinesos, provietnamites, proalbanesos o el que sigui), són enemics dels soviets. En el cas de l’estratègia de la guerra popular prolongada dels maoistes -que ara gairebé no existeixen, però si van tenir molt pes en els 70 i els 80-, els seus fonaments es basen en les lliçons de la Revolució xinesa, que va tenir com a eix tàctic l’enfrontament militar (ja fora en forma de guerra de guerrilles o d’exèrcit popular), i per això no hi ha òrgans d’autodeterminació de les masses, sinó un exèrcit guerriller. El mateix succeeix amb l’estratègia del foquisme que sorgeix de la Revolució cubana, on tampoc va haver-hi soviets, sinó una dictadura d’un partit únic. Aquest és un dels motius pels quals els Estats que van sorgir d’aquesta mena de processos van ser Estats obrers burocratitzats.

En el cas de la Revolució espanyola, l’absència de soviets va ser una de les claus de la derrota. I això no sols s’aplica a l’estalinisme, que va tenir una política conscient de liquidar tot intent d’autoorganització de masses. La majoria dels nous organismes que es van formar va ser per mitjà d’un front únic “per dalt” dels representants dels sindicats i partits obrers. Només en alguns casos es van conformar amb elecció directa de les bases com a Rússia. Però cap organització va buscar impulsar aquesta segona via, ni els anarquistes, ni tan sols el POUM.

Però aquests debats no sols els tenim amb grups estalinistes, sinó també amb sectors que qüestionen a la socialdemocràcia i la deriva reformista del PCE, com el MS. En l’últim document que van publicar, amb el títol “Nueva Estrategia Socialista” [5], sostenen que el model de partit del bolxevisme avui és “insuficient”, perquè el leninisme no conceptualitza el poder com a “poder social” i que per això es va dedicar a preparar la insurrecció formant quadres polítics professionals, excloent a “tota mena de quadres tècnics” que organitzessin la producció i la distribució. I per això, diuen, el model leninista de partit va impedir la conquesta del poder als països centrals (“occident”), mentre que als països de la perifèria capitalista (“orient”) els partits comunistes van haver d’edificar sobre un capitalisme endarrerit i no tenien una estructura organitzativa tècnica per construir el socialisme. Amb aquests fonaments proposen un model que segons diuen hauria de tenir una “doble estructura de consells socialistes en producció i distribució”, és a dir, que el partit controli tant la producció com la distribució.

El primer que sobresurt d’aquesta lectura és l’establiment d’una identitat entre el partit i els soviets. Això ja ho han fet els estalinistes, però el MS ho fa reivindicant la creació gradual de “consells socialistes” pel propi partit. Obviant el fet que denominar “consell socialista” a una mena d’organització política interna no li atorga la naturalesa d’un veritable “consell socialista”, aquesta lògica s’oposa a la pròpia naturalesa dels soviets o consells, que són òrgans de front únic i autodeterminació de masses que no tenen un programa preconcebut, sinó que és una arena d’unitat i lluita entre diferents estratègies sobre la base de la més àmplia democràcia proletària. A més, els soviets com vam dir són organismes de poder obrer, és a dir, la seva pròpia existència indica que la burgesia ja no té completament el poder a les seves mans. I perquè això succeeixi, s’ha de donar una situació aguda de la lluita de classes, conjuntures estratègiques prerevolucionàries o revolucionàries en les quals la consciència, l’organització i la determinació de lluita de la classe obrera fan salts qualitatius. És per això que els soviets no sols no poden desenvolupar-se evolutivament i mantenir-se pacíficament en el temps, sinó que quan sorgeixen, o la situació avança en un sentit revolucionària, o retrocedeix i juntament amb això els soviets són derrotats.

Ja la Revolució espanyola [6], va demostrar tràgicament els límits de la idea que els organismes de poder emanen de les pròpies organitzacions preexistents. Això va ser el que va sostenir per exemple la CNT, impulsant els seus propis comitès de defensa, o posteriorment el conjunt de les organitzacions combatents organitzant milícies per tendència política. Andreu Nin i el POUM es van oposar justament a l’estratègia d’impulsar organismes de tipus soviètic, com defensaven Trotsky i bolxevics leninistes espanyols, amb l’argument que a Espanya la fortalesa de les organitzacions obreres ho feia innecessari. D’aquest mode no sols va ser bloquejada la possibilitat que els revolucionaris poguessin influir a la base obrera que estava agrupada en les velles organitzacions burocràtiques com els sindicats, sinó que es va fer impossible unificar i coordinar la multiplicitat d’organismes de lluita sorgits a la calor de la revolució, quedant aquests a la mercè del Front Popular, que o bé els va integrar o els va dissoldre.

Ara bé, que els soviets només puguin desenvolupar-se plenament en situacions prerevolucionàries o revolucionàries, no significa que la defensa d’una estratègia soviètica és només un problema teòric fins al moment de la revolució. Per contra, està lligada a un determinat exercici pràctic en la lluita de classes d’avui. És a dir, a l’impuls i desenvolupament, des de l’escala més elemental i d’avantguarda que sigui possible, d’organismes i institucions d’unificació i coordinació de les lluites, com a assemblees unitàries, comitès d’acció, coordinadores, o la forma que adoptin. L’impuls d’institucions d’aquest tipus és fonamental perquè puguin desenvolupar-se polítiques de front únic i l’exercici de la democràcia obrera, sense la qual cosa no poden sorgir veritables consells. Al seu torn, permeten que sorgeixin escenaris en els quals els revolucionaris poden desplegar la seva audàcia com a organitzadors dels sectors més avançats. La concepció que té el MS dels consells com a organismes subordinats al partit, així com la seva oposició per principi a tota forma de front únic obrer, és contrària al desenvolupament de la democràcia consellista.

En un altre nivell, el MS sosté que és necessari un nou concepte de partit que vindria a superar les limitacions del partit leninista. En particular, la formació de partits de quadres professionals, excloent la idea de “un partit compost també per tota mena de quadres tècnics”. Això hauria estat un greu inconvenient, segons el MS, que va impossibilitar la conquesta del poder en les societats capitalistes industrialment desenvolupades, mentre que en la perifèria les revolucions socialistes es van veure impossibilitades, una vegada conquistat el poder, de desenvolupar noves relacions de producció perquè no tenien una “estructura organitzativa tècnica organitzada” prèviament. Així les coses, l’alternativa que proposen és un partit organitzat sobre la base d’una “doble estructura” que permeti d’una banda controlar la “producció social”, i per un altre “els mecanismes de la distribució i del fons de consum”, que al seu torn impliquen una divisió en “consells socialistes” per controlar la producció i la distribució.

No podem abordar aquí tot el debat, però sí que podem afirmar que la idea que subjeu a aquest nou concepte de partit, per a dir-ho senzillament, és que és possible construir el socialisme, no ja sense prendre el poder com han dit autonomistes com Holloway o Negri, sinó abans de prendre el poder. Després tornarem sobre aquest punt. D’altra banda, el que va impedir la revolució en occident no va ser el model de partit leninista, sinó la perversió que va fer la burocràcia estalinista del partit comunista, que al mateix temps que va liquidar la democràcia dels consells i va imposar una dictadura totalitària a l’URSS, va impedir el desenvolupament de la revolució internacional primer amb la seva política ultra esquerranista del Tercer Període -que va impedir el front únic amb la base obrera socialdemòcrata-, després amb la política dels Fronts Populars -subordinant a la classe obrera a la burgesia-, i finalment mitjançant un pacte de coexistència pacífica amb l’imperialisme des de la sortida de la segona guerra mundial. Aquesta política va tenir la seva refracció en la perifèria, on les revolucions no van fracassar o es van burocratitzar perquè els Partits Comunistes mancaven de “quadres tècnics” organitzats, sinó perquè la seva política era contrarevolucionària. La lectura del MS és una manera insòlita d’exonerar a l’estalinisme (i la socialdemocràcia) de la seva traïció a la revolució internacional, ni més ni menys que culpant al model de partit de Lenin.

Finalment, però no menys important, la seva idea de partit parteix d’establir una identitat entre el partit i la classe, el resultat de la qual és un “partit comunista de masses”, o un partit únic. Segons els seus documents, el partit seria el representant centralitzat d’un nou poder socialista i, en la dinàmica de la revolució, la pròpia conquesta d’un estat obrer seria “el desenvolupament dialèctic del partit comunista”, és a dir, un partit-estat. Nosaltres estem en les antípodes d’aquesta visió. La idea de “partit d’avantguarda” sorgeix del fet que la classe obrera no és totalment homogènia, té sectors avançats, ni tampoc pot avançar de manera unitària i progressiva cap a una consciència socialista, per la qual cosa el partit mai podria agrupar a tota la classe ni “representar-la” íntegrament. Després de la nefasta experiència de la degeneració burocràtica-totalitària del partit i l’estat que va significar l’estalinisme, tota idea d’un únic partit que representi al conjunt de la classe obrera comporta intrínsecament un perill d’una deriva d’aquest tipus. Perquè si el partit representa a la classe íntegrament, llavors tot el que digui o faci és irrefutable.

Com sostenen Claudia Cinatti i Emilio Albamonte [7], després de la Revolució de 1905, amb la seva concepció de la relació entre partit i soviets, Lenin introduirà una primera “ruptura” respecte a una visió d’identitat entre partit i classe, que és la que predominava en la socialdemocràcia clàssica. Mentre que a partir de les lliçons d’octubre i la posterior degeneració burocràtica de l’estat obrer rus, serà Trotsky en la seva maduresa política qui acabi d’establir la “relació dialèctica” entre els diferents sectors de la classe obrera, els organismes de front únic de masses, el rol dirigent del partit revolucionari, abans i després de la presa del poder, plantejant la perspectiva del pluripartidisme soviètic com la forma política de la dictadura del proletariat.

La construcció d’un partit revolucionari en el segle XXI amerita necessàriament un balanç profund del segle XX, l’estalinisme i la lluita de Trotsky i els trotskistes contra la degeneració burocràtica de l’URSS. Però aquests debats no sols tenen a veure amb el passat i les lliçons d’un segle de revolucions i contrarevolucions, sinó també i fonamentalment amb el present. La nostra visió sobre la construcció del partit, encara que ens considerem un nucli fonamental per a la seva construcció, està lluny de qualsevol lògica autoreferencial o de desenvolupament evolutiu de la nostra pròpia organització. La història del socialisme revolucionari és la història de la lluita de tendències, fraccions i fusions sobre la base del debat de programes i estratègies posades a prova a la calor dels principals fets de la lluita de classes. Aquest mètode, el debat franc i obert sobre com intervenir en els principals combats de la classe treballadora a nivell nacional i internacional, és l’únic que pot permetre acords sòlids entre diverses tendències per construir nous partits i una nova internacional revolucionària.


3. Quin programa?

Tornant al nostre esquema, la tercera pregunta estratègica és, quin programa?, és a dir, què volem conquistar. Un dels grans debats estratègics en la història del moviment socialista va ser la divisió entre el que es va dir el “programa mínim” i el “programa màxim”. Aquesta separació va ser establerta pel Programa d’Erfurt, votat en el Congrés del Partit Socialdemòcrata alemany en 1891. Aquest Programa va ser criticat per Friedrich Engels, però des de llavors va servir de model de tots els programes de la socialdemocràcia a nivell internacional i va ocupar un lloc fonamental en l’establiment d’una divisió categòrica entre el programa “mínim” i el “màxim”, és a dir, el plantejament per a l’acció de demandes que es consideren “possibles” de realitzar en el marc del règim capitalista i deixar l’“horitzó socialista” per a la propaganda.

Tot reformista aixeca sempre un programa mínim (i els reformistes actuals ni tan sols un programa màxim per als dies de festa). I tant estalinistes, com anarquistes i autonomistes també cauen en aquesta divisió. Però com es resol en forma revolucionària aquesta separació del programa? Per a nosaltres mitjançant un “Programa Transicional”, seguint el mètode de l’elaborat per Lleó Trotsky en 1938 per a la fundació de la IV Internacional. La clau del programa transicional és tendir un pont entre el nivell de consciència actual de les masses i la lluita per lliurar el proletariat del sistema capitalista.

Els milions de persones que es mobilitzen quan esclata un gran procés de lluita, una revolta o encara més una revolució, no avancen en la seva consciència mitjançant la propaganda. Només una minoria avançada pot arribar d’aquest mode a una consciència revolucionària. Les masses avancen per la seva pròpia experiència en la lluita. D’aquí que fa falta un programa que pugui unir les lluites parcials de la classe treballadora i la lluita per la revolució i el socialisme. I com es fa això? Per a nosaltres articulant una sèrie de consignes que tendeixin un pont, des de consignes “mínimes” que mantinguin força vital i poden ser motor de la mobilització (com l’augment de salaris enfront dels ajustos o inflació), amb consignes transicionals, és a dir aquelles que els capitalistes no poden acceptar de cap mode (com el repartiment de les hores de treball, el control obrer de la producció, l’expropiació dels bancs o el control del comerç exterior) i consignes organitzacionals, que apunten a l’organització independent de la classe obrera i l’autoorganització (com la política cap als sindicats, els comitès de fàbrica, els piquets de vaga, les milícies obreres i els soviets, amb l’objectiu de recuperar les organitzacions obreres de la seva subordinació a l’estat i desenvolupar organismes de poder de la classe treballadora). En el programa també hi ha consignes democràtiques, que les dividim en democràtic-estructurals (per exemple, l’emancipació de l’imperialisme dels països semicolonials, la reforma agrària, o el dret d’autodeterminació de les nacions, o acabar amb la monarquia), i democràtic-radicals (com pot ser liquidar el senat i fer una cambra única, o acabar amb la casta de jutges, etc.). [8] En resum, el programa transicional és un programa de lluita que articula una sèrie de consignes que uneixin la defensa de les condicions de vida de les masses amb una perspectiva socialista i revolucionària. Un programa que part del principi general que sense afectar els interessos dels capitalistes no pot resoldre’s el problema i que la classe treballadora és l’única que, hegemonitzant una aliança amb el conjunt dels sectors populars, pot donar una solució per a la majoria social. Aquesta discussió és molt important, perquè de l’articulació correcta o no d’un programa depèn que la perspectiva socialista pugui o no obrir-se un camí cap a les masses.

Per exemple, amb el MS hem tingut un debat sobre el seu programa per al moviment de l’habitatge [9], que en general podria estendre’s a tota la seva concepció programàtica. Si la nostra resposta a la divisió entre programa mínim i màxim és un programa transicional, per al MS és un programa màxim contra qualsevol programa mínim. En l’habitatge, per exemple, qüestionen correctament als qui plantegen un programa mínim i diuen que només cal lluitar per pressionar als reformistes per aconseguir lleis en el parlament. Però a això li oposen un programa maximalista: l’abolició del sistema d’habitatge capitalista i la col·lectivització socialista. Amb aquesta mateixa lògica el MS s’oposa a tota lluita pel salari en general (ja sigui directe, indirecte i diferit), al que li oposen el que anomenen l’“autodefensa socialista”, que segons diuen significa expropiar els mecanismes de distribució a la burgesia i constituir ni més ni menys que poders territorials “socialistes” en els quals no imperi la relació salarial capitalista.

El problema és que un programa així és incapaç de tendir cap pont amb la majoria de la classe treballadora que encara no defensa la col·lectivització i el socialisme. I si això no passa, qui lluitarà per un programa socialista? La clau és com establim un pont entre el nivell de consciència actual de la majoria social i el programa socialista, amb quines consignes i amb quina estratègia de lluita. Per això, per a seguir amb l’exemple de l’habitatge, el nostre programa transicional part de reivindicar consignes molt sentides com imposar el topall a la pujada de lloguers o la prohibició dels desnonaments, vinculades a consignes transicionals, com la lluita per expropiar els habitatges buits en mans dels bancs i fons voltors, constructores per a fer un parc d’habitatge públic sota control obrer. El desplegament d’aquest programa va aparellat al seu torn al desenvolupament de formes organitzatives per lluitar per ell, com a comitès de llogaters, coordinadores, que siguin vehicles per imposar a les burocràcies el front únic. En la història del moviment obrer hi ha múltiples exemples en aquest sentit en els quals referenciar-se, com per exemple els comitès de llogaters vinculats als sindicats de la construcció durant la vaga de lloguers de 1931-32 a Barcelona, o els comitès de llogaters en la Revolució portuguesa de 1974.

Quan la crisi és profunda i els treballadors entren en una etapa revolucionària, la seva consciència va canviant i avançant a mesura que fan una experiència en la pròpia lluita de classes. Per això un dels majors problemes que tenim és com tendir un pont entre les reivindicacions actuals del moviment de masses i el programa de la revolució socialista. I això no es pot fer només amb propaganda ni declaracions en favor del socialisme en general, encara que cal fer molta lluita teòrica i ideològica. S’ha de fer en la lluita mateixa, plantejant les consignes correctes a cada moment perquè els treballadors avancin en la seva lluita i conquistin hegemonia. I la lluita per aquest programa està estretament vinculat al tipus de partit que volem, que és un partit amb vocació hegemònica, que pugui unir per baix tot el que les burocràcies sindicals i política divideixen per dalt.


4. Quin tipus de revolució?

Llavors arribem a un quart aspecte central de l’estratègia bolxevic: la presa del poder mitjançant la vaga general insurrecional. Però què significa prendre el poder? Perquè el poder no és una substància, sinó una relació social. Llavors, la presa del poder significa destruir el poder burgès i el seu Estat, és a dir, la seva força repressiva, per construir un poder alternatiu de la classe treballadora, un nou tipus d’Estat: un Estat obrer transitori basat en la més àmplia democràcia proletària, és a dir en els soviets, que en aquest moment es transformen en els òrgans d’exercici del poder obrer. I per què transicional? Perquè la conquesta del poder polític en un Estat aïllat no implica la desaparició immediata de les classes socials. És necessari augmentar el desenvolupament econòmic, social i cultural del país, liquidant al mateix temps la resistència de la burgesia.

Aquest procés és el que anomenem la “dictadura del proletariat”. És a dir, l’organització de la societat en funció dels interessos de la majoria per sobre els de la petita minoria de paràsits que són els grans capitalistes i banquers, empresaris, monarques, etc. No sols a la classe obrera, sinó a totes les grans masses explotades, com els pagesos i els pobres urbans, en una aliança obrera i popular amb l’objectiu de desenvolupar la mobilització permanent de les masses abans i després de la presa del poder. Si és un país endarrerit, això és per alliberar-ho de la influència de l’imperialisme, resoldre la qüestió agrària, expropiar-li les fàbriques a l’imperialisme i a la gran burgesia nacional. I en tots els països, expropiar al capital posant tota l’economia al servei d’un pla racional sota control de la classe obrera que acabi amb la misèria, impedeixi que avanci la catàstrofe ambiental. Per a fer avançar la revolució en tots els terrenys: l’economia, la cultura, les desigualtats, la fi de les opressions per gènere, raça o condicions sexual. Dit d’una altra manera, revolucionar el conjunt de les relacions socials.

L’experiència de la revolució russa i de tot el segle XX va demostrar, com van plantejar Trotsky i els trotskistes, que la construcció del socialisme és impossible a nivell d’un sol país, només pot ser-ho a nivell internacional. Per a la nostra estratègia, la revolució comença en el terreny nacional, s’estén en l’internacional i culmina en el mundial. És a dir, la lògica oposada a la que va representar l’estalinisme i la seva teoria del socialisme en un sol país. Aquesta perspectiva és la que Trotsky desenvolupa en la seva teoria de la Revolució permanent.

En aquest terreny les diferències que tenim amb altres estratègies són molt profundes. En primer lloc, aquesta estratègia és oposada a l’estratègia estalinista, que es recolza d’una banda en la teoria reaccionària del socialisme en un sol país, i al mateix temps, des de mitjans anys 20 del segle passat defensa una política menxevic de revolució per etapes i subordinació del partit obrer a la burgesia, com ho va fer en la revolució xinesa de 1926-27. Aquesta política va tenir la seva expressió en la pròpia revolució espanyola, sota la forma de Front Popular, és a dir un front entre les organitzacions del proletariat i les organitzacions "democràtiques" de la burgesia com a via per enfrontar el feixisme, i la màxima de “primer guanyar la guerra i després la revolució”, el resultat de la qual va ser l’escanyament i la derrota sagnant de la revolució.

Però l’estratègia de la revolució per etapes no és un tema només del passat. L’estratègia del que s’ha anomenat la “revolució democràtica” és una altra variant d’aquesta mateixa política, quelcom que sostenen també grups que es reivindiquen trotskistes com Corriente Roja. I no ens oblidem de la política de l’esquerra independentista en el procés català, que ha anat al darrere de la burgesia catalana justificant aquesta capitulació com una primera etapa de lluita per la independència per després lluitar pel socialisme. El mateix podem dir de l’estratègia que ha tingut històricament l’esquerra abertzale, no sols ara, sinó fins i tot en el període en què la seva tàctica fonamental era la lluita armada. En última instància, era reformisme etapista, només que armat. La conclusió és que qualsevol estratègia que separi en etapes la lluita revolucionària i digui que primer cal vèncer a l’enemic aliant-se a sectors de la burgesia, perquè més endavant la classe obrera lluiti pel socialisme, no és una estratègia de revolució proletària.

En el cas de l’anarquisme, aquest comparteix amb el bolxevisme un objectiu comú: el comunisme. Però hi ha diferències fonamentals. D’una banda, una concepció insurreccionalista avantguardista de la lluita contra l’estat capitalista, que nega la necessitat d’impulsar la democràcia soviètica. D’altra banda, la major diferència estratègica és que per als anarquistes una vegada destruït el poder burgès, els treballadors no haurien de construir un estat transicional que serveixi per derrotar la resistència dels capitalistes, construir el socialisme a nivell nacional i internacional i que, per aquesta via, l’Estat s’extingeixi, com planteja el marxisme revolucionari. El que sostenen és que cal liquidar l’Estat i fer immediatament “una associació de productors lliures associats”, perquè fer-se càrrec del poder seria donar-li el poder a una burocràcia i va en contra dels principis del comunisme llibertari. Aquesta lògica va tenir la seva expressió més tràgica en la Revolució espanyola, quan la CNT i la FAI es neguen a “prendre el poder” a Barcelona en 1936 per a no aplicar la “dictadura del proletariat” i li ho lliura al govern burgès de Lluís Companys, però van acabar finalment participant en el Govern del Front Popular que liquida la revolució.

Sobre aquest punt, finalment, hi ha un interessant debat també amb el MS, encara que la seva perspectiva de revolució té molts elements ambigus, la qual cosa potser en part és fruit d’un balanç parcial i una mica reduccionista del segle XX i el resultat dels cicles d’ascens revolucionari. El que sobresurt de les elaboracions de l’MS és una idea gradualista que és possible establir un progressiu control per part del proletariat sobre l’esfera productiva i distributiva per mitjà de la seva organització en “espais de poder socialista”, abans de la conquesta del poder polític. Una sort d’autonomisme socialista que, al mateix temps, omet el paper de la lluita polític-estratègica amb les direccions oficials del moviment obrer com un dels factors fonamentals que determinen el futur de la revolució.

El principal inconvenient d’aquesta idea és creure que és possible anar acumulant pacíficament “zones alliberades” socialistes, fins a conquistar la majoria. I, sobretot, què succeeix si la realitat de la lluita de classes no segueix aquests models preestablerts? Perquè si hi ha una característica fonamental de l’època imperialista són els canvis bruscos de les situacions i les relacions de força que solen fer volar per l’aire qualsevol pla preconcebut. Tota visió evolutiva o gradualista incapacita per enfrontar els canvis bruscos o catastròfics que genera el capitalisme.

Tornem a l’exemple de l’Argentina. Acaba de guanyar un govern d’ultradreta, recolzat en l’enorme decepció d’amplis sectors amb anys de decadència social i econòmica en mans del peronisme i el “mal menor”. En 10 dies es va sortir amb un decret que és un atac brutal a la classe obrera a la mesura dels interessos dels grans grups capitalistes. Davant aquesta situació les possibilitats que s’obren són diverses, però la disjuntiva estratègica és simple: combatre o no combatre. Les burocràcies sindicals, l’“esquerra” peronista i els moviments socials que dirigeixen diuen que cal esperar, els nostres camarades del PTS i el Frente de Izquierda diuen que cal combatre i imposar-los a les burocràcies el front únic obrer per a la lluita, impulsant comitès de lluita i coordinadores. I per això al costat de sectors sindicals i moviments socials combatius van sortir al carrer el 20 de desembre, van trencar el protocol antipiquets del govern i el van derrotar. I aquesta decisió, juntament amb la indignació de les masses amb el decret assassí de Milei, es combinen perquè la conjuntura -i amb això la pròpia relació de forces- comenci a canviar. Per això la mateixa nit del 20 de desembre, centenars de milers de persones van sortir als carrers amb les seves cassoles i van continuar sortint les nits següents, al costat d’assemblees en múltiples llocs de treball, mobilitzacions, aturades i concentracions. En aquest marc, les burocràcies sindicals es van veure obligades a cridar a un aturada general per al dia 24 de gener. Això no és encara una situació prerevolucionària, ni l’atac del govern està derrotat, però la seva dinàmica conté la possibilitat de desenvolupar-se en aquest sentit. La clau és traçar un camí estratègic perquè avanci cap a allà. Un camí que no respon a un pla preestablert en abstracte, sinó que opera en la realitat i és el resultat de la lluita viva de les forces socials i polítiques.

Per això el que diuen els companys de l’MS que la qüestió de la “presa de poder” només podrà ser resolta quan el proletariat, a través del partit comunista, controli una part substancial de la producció i distribució capitalista, no en un moment prerevolucionari o revolucionari en el qual sorgeixen soviets i organismes de poder obrer, sinó com una acumulació gradual i progressiva producte d’un procés de “lluita cultural”, és un esquema que té més a veure amb l’estratègia de l’autonomisme que amb la del marxisme revolucionari.

No dubtem que les i els companys del MS tinguin una sincera aspiració de lluita pel socialisme, però en última instància, la seva visió de la independència política de classe és idealista. Diuen que “la independència és completa quan el comunisme i la visió socialista del món és hegemònic en el proletariat i quan una gran part d’aquest forma part del partit unificat d’ofensiva”, i aquesta seria una precondició per a la lluita pel poder polític. El problema d’aquesta mena d’afirmacions és que tota l’experiència històrica ens ensenya que les i els treballadors no fan la revolució amb un llibre sota el braç ni perquè hagin conquistat de conjunt un punt de vista comunista; la fan perquè el capitalisme els obliga i és la pròpia dinàmica de la revolució com a tal la que radicalitza el pensament i l’acció de les masses, fent possible tal conversió hegemònica.

El que ha de conquistar la classe obrera abans de prendre el poder és, abans de res, la independència de les classes dominants i l’hegemonia política sobre una fracció el més àmplia possible de la pròpia classe obrera. Però també sobre les altres classes explotades i oprimides. Com assenyala Trotsky en Història de la Revolució Russa, “no hi ha cap classe històrica que passi de la situació de subordinada a la de dominadora sobtadament, de la nit al dia, encara que aquesta nit sigui la de la revolució. És necessari que ja en la vespra ocupi una situació d’extraordinària independència respecte a la classe oficialment dominant; més encara, cal que en ella es concentrin les esperances de les classes i de les capes intermèdies, descontentes amb l’existent, però incapaces d’exercir un paper propi”. I això no es refereix a l’hegemonia del comunisme i “la visió socialista del món”, sinó a l’hegemonia proletària per unificar a les diferents capes i sectors de la classe treballadora mitjançant un programa transitori i, alhora, liderar l’aliança de les classes explotades contra els explotadors, dirigint a les masses cap a la presa del poder polític i la instauració d’un règim de democràcia soviètica.

Això és molt important perquè implica, d’una banda, compromisos pràctics quant a tasques no específiques de la revolució socialista, com per exemple la reforma agrària a Rússia, sense la qual no es podria haver segellat l’aliança obrera i pagesa que va permetre sostenir el poder soviètic. En l’actualitat, això es planteja per exemple en relació amb amplis sectors populars, classes mitjanes empobrides, etc., a les quals el programa socialista ha de donar una resposta als seus patiments. D’altra banda, implica també una dura lluita política amb altres tendències, ja que, encara que “el proletariat és la classe menys heterogènia de la societat capitalista (...) l’existència de capes socials, com l’aristocràcia obrera i la burocràcia, basta, no obstant això, per a explicar-nos la dels partits oportunistes que es transformen, pel curs natural de les coses, en un dels mitjans de la dominació burgesa” [10].

Això ens porta novament a la necessitat d’establir una dialèctica entre els òrgans d’autodeterminació de masses i el partit revolucionari que, des d’abans de la revolució, té el desafiament de desenvolupar al màxim les tendències a la constitució d’organismes d’autodeterminació de masses, que siguin embrions d’un nou poder obrer. En aquest sentit, el problema estratègic no és que en “occident”, com l’estat és fort, no es pot fer la insurrecció i llavors cal embarcar-se en un llarg procés de “lluita cultural per l’hegemonia”. El problema és que la lluita pel poder implica una lluita política i física amb les burocràcies (siguin estalinistes, socialdemòcrates, nacionalistes burgeses o petitburgeses) que controlen les organitzacions del moviment obrer. I per a això cal fer política, impulsar el front únic, desemmascarar als traïdors, participar en la lluita de classes per més mínima que sigui, desenvolupant on sigui possible organismes de front únic i autoorganització de les masses en els moments aguts de la lluita de classes, construint fraccions revolucionàries que permetin desplegar una estratègia revolucionària.

Cal fugir de qualsevol automatisme o fatalisme, perquè l’acció o inacció de les forces polítiques existents, és part determinant de l’evolució de les situacions i la relació de forces. I en aquest mateix sentit és determinant l’existència o no d’una força revolucionària, per aprofitar els girs bruscos, les conjuntures estratègiques, els canvis sobtats de consciència i subjectivitat de les masses. Aquí està l’art de l’estratègia, l’art de vèncer.


5. Quin tipus de socialisme?

I perquè fem tot això? Per a que construir un partit amb un programa transicional i una estratègia revolucionària? Amb quin objectiu? El nostre objectiu suprem és el socialisme. La presa del poder, la conquesta d’Estats obrers és tan sols el primer pas. En paraules de Trotsky: “La revolució proletària no sols allibera les forces productives dels frens de la propietat privada, també les posa a disposició directa de l’Estat que ella mateixa crea. (...) A diferència del capitalisme, el socialisme no es construeix mecànicament, sinó conscientment. L’avanç cap al socialisme és inseparable del poder estatal que desitja el socialisme o es veu obligat a desitjar-ho”. Sense un règim de democràcia proletària, sense que el poder estigui en mans dels soviets o altres organismes d’autoorganització d’aquest tipus, i no en mans d’una burocràcia, no és possible l’avanç cap al socialisme.

Aquest és el gran balanç del segle XX. Després de la segona postguerra, l’URSS no sols manté el seu territori, sinó que avança cap als Balcans, Europa de l’Est, fins i tot ocupa la meitat de l’Alemanya capitalista, hi ha una extraordinària revolució a la Xina, posteriorment també a Cuba, Vietnam, Corea. Llavors es creia que el mapa del món es pintava de vermell i el socialisme avançava de manera imparable. Però els països en els quals s’havia expropiat a la burgesia a les mans de partits estalinistes no desenvolupaven el socialisme, sinó estats obrers deformats i degenerats liderats per burocràcies que són les mateixes que anys després van preparar la restauració capitalista. Tota la justificació ideològica d’estalinistes i reformistes que encara avui enyoren els “anys daurats” de l’URSS, o reivindiquen a burocràcies monstruoses i totalitàries com la de Corea del Nord, no s’adonen que en estar en mans de burocràcies que predicaven la coexistència pacífica amb l’imperialisme, cada triomf de la classe obrera anava en el sentit oposat de pintar el “mapa de vermell”, perquè hi havia tot tipus d’Estats que es deien “socialistes” -fins i tot estats a Àfrica i Orient Mitjà que es deien socialistes nacionals–, però que des del punt de vista de la lluita classes estaven preparant la catàstrofe que va ser la restauració capitalista neoliberal. Que no oblidem, va ser una enorme operació contrarevolucionària que només aconsegueixen les guerres, però a l’URSS, a Europa de l’Est o a la Xina, es va aconseguir pel lliurament de la burocràcia.

Basada en aquesta experiència d’un segle de revolucions i contrarevolucions, per a la nostra estratègia la revolució i la conquesta d’estats obrers no és una fi en si mateix. Qui més clarament va expressar aquesta perspectiva va ser Trotsky en la seva teoria de la revolució permanent, justament en combat amb la utopia reaccionària del socialisme en un sol país de l’estalinisme. Recordem el que hem dit abans: la revolució socialista comença en un Estat, es desenvolupa a nivell internacional i culmina en el pla mundial, unificant les forces productives a nivell internacional per disminuir radicalment el temps de treball assalariat, fins acabar definitivament amb ell i avançar cap a una societat de productors lliures associats, com deia Marx. Només acabant amb el sistema capitalista imperialista, que és un sistema mundial, es pot acabar amb les bases materials de reproducció del capital. La conquesta d’estats obrers en un o diversos països és, en aquest sentit, un element tàctic en relació amb la gran estratègia de la revolució internacional, una trinxera per avançar en l’extensió i la consolidació del socialisme a escala planetària, l’extinció de l’estat, les classes i tota forma d’explotació i opressió.

El comunisme, que ha estat bastardejat per l’estalinisme i la socialdemocràcia, no és una idea, sinó el moviment real que lluita per una societat sense classes socials, sense estat, sense diners, sense explotació, ni opressió. Un sistema que no pot construir-se en un sol país, ni a través de reformes. Els avanços de la tecnologia aconseguits pel capitalisme permeten reduir el temps de treball necessari, però això no es tradueix en un major alliberament de la humanitat, sinó en atur, precarietat, jornades extenuants i reducció de la naturalesa, mentre el capitalisme genera crisis cada vegada més profundes i guerres. L’alliberament de la tècnica i la creativitat, en mans de les i els treballadors, permetrà reduir el treball al mínim indispensable per satisfer les necessitats humanes, alliberar temps per a no deixar la vida treballant i construir una societat on ningú exploti o oprimeixi a un altre per aconseguir un guany, sinó on els éssers humans cooperin perquè tots puguin gaudir plenament. Això és, una societat de productors lliures associats, on la humanitat pugui desenvolupar-se en harmonia amb la naturalesa, on la societat s’organitzi de cadascú segons la seva capacitat a cadascú segons les seves necessitats. Una societat on la llibertat de cadascun sigui condició del lliure desenvolupament de tots.

El comunisme és, d’aquesta manera, el major exercici d’autodeterminació i creativitat de les masses, alliberant per sempre les facultats creadores de l’ésser humà de totes les traves i limitacions humiliants a la qual l’han sotmès totes les societats de classes. Només així podrem desenvolupar-nos en tots els aspectes de la nostra vida, només així les relacions personals, la ciència, l’art no hauran de sofrir cap “pla” imposat, cap ombra d’obligació. Ara bé, no arribarem al comunisme per art de màgia. El comunisme és un objectiu pel qual cal lluitar, i per guiar aquesta lluita necessitem de l’art de l’estratègia.


[1] Diego Lotito, “Estrategia y revolución: debates de la izquierda para el siglo XXI”, Contrapunto, 04/07/2021

[2] Per a una visió comprensiva sobre els debats de l’estratègia socialista, veure Emilio Albamonte y Matías Maiello, Estrategia Socialista y Arte MilitarEdiciones IPS, 2022

[3] Paula Bach, “Las nuevas tecnologías y el futuro del trabajo”, Ideas de Izquierda, 27/06/2021.

[4] Diego Lotito, Partido, estrategia revolucionaria y perspectiva socialista en el siglo XXI, Contrapunto, 10/07/2022.

[5] Nueva Estrategia Socialista. Bases estratégicas para la composición internacional del comunismo. Consejo Socialista de Euskal Herria, Diciembre de 2023

[6] Santiago Lupe, [prólogo al libro “La victoria era posible. Escritos sobre la revolución española [1930-1940]”->https://www.izquierdadiario.es/La-victoria-era-posible-reflexiones-a-87-anos-del-inicio-de-la-Guerra-Civil-espanola], de León Trotsky.

[7] Emilio Albamonte, Más allá de la democracia liberal y el totalitarismo. Trotsky y la democracia soviética, Estrategia Internacional, Agosto 2004.

[8] Al respecto de los debates actuales sobre el Programa de transición, veure Matías Maiello, “De la movilización a la revolución”, Ediciones IPS Estado español, Octubre 2022

[9] Clara Mallo y Diego Lotito, “¿Qué programa y qué estrategia debemos plantear los socialistas revolucionarios para luchar por la vivienda?”, Contrapunto, 27/08/2023

[10] León Trotsky, La Revolución Traicionada, Ediciones CEIP, 2014


Facebook Twitter

Diego Lotito

Nació en la provincia del Neuquén, Argentina, en 1978. Es periodista y editor de la sección política en Izquierda Diario. Coautor de Cien años de historia obrera en Argentina (1870-1969). Actualmente reside en Madrid y milita en la Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) del Estado Español.

Madrid | @diegolotito

El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l'exili

El periodista Jesús Rodríguez seguirà fent periodisme "molest" per al Règim des de l’exili

Catalunya tindrà abans un govern d'extrema dreta que la independència

Catalunya tindrà abans un govern d’extrema dreta que la independència

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

Per un Sant Jordi popular. No un recinte firal neoliberal

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

El Suprem confirma la condemna de tres anys i mig de presó a Adrià Sas

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Primers candidats de Vox a les europees: "Des del feminisme combatiu, transinclusiu, antiimperialista i anticapitalista no us donarem treva"

Les llistes d'espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

Les llistes d’espera a Sanitat baten rècords: per una xarxa pública de salut sota control de treballadors i usuaris

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones

La mobilització migratòria imposa al Congrés el debat per regularitzar 500.000 persones

La hipocresia de Podemos: en el govern van votar els pressupostos militaristes, però ara es preocupen pels enviaments d'armes a Ucraïna

La hipocresia de Podemos: en el govern van votar els pressupostos militaristes, però ara es preocupen pels enviaments d’armes a Ucraïna