En aquest darrer cas, el circ estava servit. Un procés que es va iniciar al juny i al juliol on ja des del començament tot va anar malament. Opositors i opositores que es van haver de desplaçar quilòmetres per anar a fer l’examen i la defensa -en dies distints-, com al meu cas, que des de Barcelona vaig haver d’anar a Platja d’Aro. Cap explicació del Departament i cap resposta a les reclamacions que es van fer.

Després el periple de les notes. Hi ha ciutats que van fer les oposicions al juny i van tenir les resolucions fetes al juliol, com a Saragossa o València. A Catalunya, les notes provisionals van sortir al setembre, dos mesos després de la realització de les proves.

A més, el que més es denuncia és l’opacitat del procés, ja que els criteris d’avaluació i les rúbriques que fan servir els tribunals per corregir els exàmens, els treballs presentats i la defensa dels mateixos només els coneixen ells. És a dir, que com a docents se’ns demana claredat a l’hora de presentar activitats al nostre alumnat i de deixar clar com s’avaluarà, però això amb nosaltres no s’aplica.

Avui han sortit les qualificacions definitives, és a dir, després que els tribunals revisessin els milers de reclamacions que els van arribar per les notes que van sortir al setembre. Pràcticament, tothom va reclamar perquè no entenien puntuacions tan baixes, fins i tot suspesos, amb criteris tan desiguals entre tribunals. Criteris que imaginem, perquè per esbrinar-ho hem hagut de comparar amb companyes de treball que es van presentar o també perquè hem estudiat dels mateixos temes.

Aquest matí, abans que la majoria dels tribunals tinguessin els resultats de les reclamacions penjats i les llistes de les qualificacions definitives, el diari ARA ja sabia el resultat d’aquestes: només el 12% de les reclamacions s’havien admès i havien modificat notes, majoritàriament per aprovar gent amb un 4,7 o 4,8.

La realitat de les oposicions és que són un tràmit molt pesat, molt llarg, molt opac, molt arbitrari i que es mou segons les necessitats del Departament. A les especialitats amb més gent presentada i menys places, han anat a "degüello" per fer la selecció de gent abans del concurs de mèrits. Les especialitats que estan fluixes de docents, com a física, on s’havien quedat places buides després de les qualificacions provisionals, la mà ha sigut més generosa a l’apujar notes. Llavors, quina merda de criteris són aquests? Què es valora a les oposicions? Per què no es publiquen des de l’inici els criteris amb el que ens avaluaran per així saber el que s’espera de nosaltres?

El problema de l’educació és de fons, és estructural. Calen moltíssims més docents dels que el Departament vol pagar i fins que no s’ampliïn les places seguirem al mateix punt: amb processos d’oposicions sense cap sentit; personal interí en frau de llei durant anys; sense recursos suficients a la pública; amb dificultats d’accés pels docents nous, que a més s’incorporen en condicions precàries de substitucions curtes; i un llarg etcètera.

El problema no és si s’estabilitza als interins amb un procés propi o si es fan "opos light" o si sabem fer situacions d’aprenentatge o es canvia d’una vegada el currículum de les oposicions. El problema és que l’educació pública necessita més recursos, i això implica, en primer lloc, posar tots els recursos de la privada en una xarxa única pública per finançar l’educació, i, en segon lloc, impostos a les grans fortunes per finançar la resta de serveis públics.