×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

La qüestió ucraïnesa

Rescatem l'article de Lleó Trotsky en el marc de l'actual guerra a Ucraïna.

diumenge 27 de febrer
Facebook Twitter

Putin ha declarat aquests dies que l’existència d’Ucraïna és producte dels bolxevics i la seva política cap a les nacionalitats. Especialment Lenin hauria estat l’"arquitecte" d’Ucraïna. El decret dels bolxevics del 15 de novembre de 1917, signat per Lenin va proclamar: 1. La igualtat i sobirania per als pobles de Rússia; 2. El dret a lliure autodeterminació, incloent la secessió i formació d’un Estat separat; 3. L’abolició de tots els privilegis i restriccions nacionals i religioses; 4. El lliure desenvolupament de les minories nacionals i els grups etnogràfics que poblen el territori de Rússia.

La creació de la República Soviètica d’Ucraïna va ser resultat d’aquest procés en 1922. Però quan va avançar en el poder la burocràcia stalinista la Federació de les Repúbliques Soviètiques es va convertir en una "presó dels pobles" dominats pels gran russos com en l’època del tsarisme, i Ucraïna va ser una de les repúbliques més castigades per la fam, els judicis de Moscou i després la Segona Guerra Mundial. Trotsky, va continuar defensant la política bolxevic fins a la seva mort, enfront de totes les qüestions nacionals.

La Segona Guerra va començar poc després de l’article que presentem. En aquest cas l’1 de setembre de 1939 tant Alemanya d’Hitler com l’URSS de Stalin ocupen Polònia. Hitler ja venia mostrant el seu interès per arribar a Ucraïna. Diu Trotsky: "El recent agreujament de la qüestió ucraïnesa es relaciona íntimament amb la degeneració de la Unió Soviètica i de la Comintern, els èxits del feixisme i la imminència d’una nova guerra imperialista".

L’article de Trotsky sobre la "qüestió" ucraïnesa va ser publicat en Socialist Appeal del 9 de maig de 1939. Després respondrà a una crítica nord-americana a aquest article en “La independència d’Ucraïna i el confusionisme sectari” (Socialist Appeal, 15 i 18 de setembre de 1939 (el Socialist Appeal era el periòdic setmanal del SWP, que després va canviar el seu nom per The Militant), i està inclòs en l’edició digital dels Escrits de Lleó Trotsky (1929-1940) del CEIP León Trotsky.

Avui ja no existeix l’URSS, i Rússia (i la resta de les repúbliques ex soviètiques) van ser restaurades pel capitalisme. L’OTAN es va crear com a escut imperialista per a respondre a la relació de forces a finals de la Segona Guerra, on les grans potències eren els EUA (amb una Europa subordinada) i l’URSS dirigida per l’stalinisme, que va ampliar la seva defensa a Europa de l’Est amb el Pacte de Varsòvia. Avui l’OTAN ha ampliat la seva zona cap a Europa de l’Est arribant a les fronteres de Rússia disputant Ucraïna. En l’article que reproduïm a continuació Trotsky planteja:

El Partit Bolxevic, no sense dificultat i només gradualment sota la constant pressió de Lenin, va poder adquirir un enfocament correcte de la qüestió ucraïnesa. El dret a l’autodeterminació, és a dir a la separació, va ser estès igualment per Lenin tant per als polonesos com per als ucraïnesos. [...] Tot intent d’evadir o posposar el problema d’una nacionalitat oprimida el considerava expressió del xovinisme gran rus. [...].

Després de la presa del poder, va tenir lloc en el partit una seriosa lluita per la solució dels nombrosos problemes nacionals heretats de la vella Rússia tsarista. En el seu caràcter de comissari del poble per a les nacionalitats, Stalin va representar invariablement la tendència més burocràtica i centralista. [...] En la concepció del vell Partit Bolxevic, la Ucraïna Soviètica estava destinada a convertir-se en el poderós eix entorn del qual s’unirien les altres seccions del poble ucraïnès. Durant el primer període de la seva existència, és indiscutible que la Ucraïna Soviètica va ser una poderosa força d’atracció en relació a les nacionalitats, així com va estimular la lluita dels obrers, els pagesos i la intel·lectualitat revolucionària de la Ucraïna Occidental esclavitzada per Polònia. [...] La burocràcia també va escanyar i va saquejar al poble de la Gran Rússia. Però en les qüestions ucraïneses les coses es van complicar fins i tot més per la massacre de les esperances nacionals. [...] Fa falta una consigna clara i definida que correspongui a la nova situació: Per una Ucraïna Soviètica d’obrers i pagesos, unida, lliure i independent.

Et pot interessar: Putin, Lenin i l’autodeterminació ucraïnesa

***

LA QÜESTIÓ UCRAÏNESA [1]

La qüestió ucraïnesa, que molts governs i tants “socialistes” i fins i tot “comunistes” han tractat d’oblidar o relegar a les profunditats de la història, es troba novament a l’ordre del dia, aquesta vegada amb força redoblada. El recent agreujament de la qüestió ucraïnesa es relaciona íntimament amb la degeneració de la Unió Soviètica i de la Comintern, els èxits del feixisme i la imminència d’una nova guerra imperialista. Creuada per quatre Estats, Ucraïna ocupa ara en el destí d’Europa la mateixa posició que una vegada va ocupar Polònia, amb la diferència que les relacions mundials són actualment molt més tibants i els ritmes del procés molt més accelerats. En el futur immediat, la qüestió ucraïnesa està destinada a jugar un important paper en la vida europea. Per alguna cosa Hitler va plantejar tan sorollosament la creació d’una “Gran Ucraïna”; i va ser també per algu que va deixar de costat aquesta qüestió amb tan cauta rapidesa.

La Segona Internacional, expressant els interessos de la burocràcia i l’aristocràcia obrera dels Estats imperialistes, va ignorar completament la qüestió ucraïnesa. Fins i tot la seva ala esquerra no li va prestar la necessària atenció. Basta recordar que Rosa Luxemburg, malgrat el seu brillant intel·lecte i el seu esperit genuïnament revolucionari, va considerar admissible afirmar que la qüestió ucraïnesa era la invenció d’un grapat d’intel·lectuals. Aquesta posició va deixar una profunda petjada fins i tot en el propi Partit Comunista Polonès. Els dirigents oficials de la secció polonesa de la Comintern van veure la qüestió ucraïnesa més com un obstacle que com un problema revolucionari. D’aquí els constants intents oportunistes de desviar aquesta qüestió, suprimir-la, passar-la silenciosament per alt o posposar-la per a un futur indefinit.

El Partit Bolxevic, no sense dificultat i només gradualment sota la constant pressió de Lenin, va poder adquirir un enfocament correcte de la qüestió ucraïnesa. El dret a l’autodeterminació, és a dir a la separació, va ser estès igualment per Lenin tant per als polonesos com per als ucraïnesos. Ell no reconeixia nacions aristocràtiques. Tot intent d’evadir o posposar el problema d’una nacionalitat oprimida el considerava expressió del xovinisme gran rus.

Després de la presa del poder, va tenir lloc en el partit una seriosa lluita per la solució dels nombrosos problemes nacionals heretats de la vella Rússia tsarista. En el seu caràcter de comissari del poble per a les nacionalitats, Stalin va representar invariablement la tendència més burocràtica i centralista. Això es va evidenciar especialment en la qüestió de Geòrgia i en la d’Ucraïna [2]. Fins avui, la correspondència sobre aquestes qüestions no ha estat publicada. Esperem poder editar la petita part de què disposem. Cada línia de les cartes i propostes de Lenin vibra amb la urgència de conformar en la mesura que sigui possible a aquelles nacionalitats que havien estat oprimides en el passat. En canvi, en les propostes i declaracions de Stalin, es destacava invariablement la tendència al centralisme burocràtic. Amb la finalitat de garantir “necessitats administratives”, és a dir els interessos de la burocràcia, els més legítims reclams de les nacionalitats oprimides van ser declarats manifestacions de nacionalisme petit-burgès. Aquests símptomes ja podien percebre’s en 1922-1923. Des d’aquesta època, han tingut un monstruós creixement, portant a una completa asfíxia a qualsevol mena de desenvolupament nacional independent dels pobles de l’URSS.

En la concepció del vell Partit Bolxevic, la Ucraïna Soviètica estava destinada a convertir-se en el poderós eix entorn del qual s’unirien les altres seccions del poble ucraïnès. Durant el primer període de la seva existència, és indiscutible que la Ucraïna Soviètica va ser una poderosa força d’atracció en relació a les nacionalitats, així com va estimular la lluita dels obrers, els pagesos i la intel·lectualitat revolucionària de la Ucraïna Occidental esclavitzada per Polònia. Però, durant els anys de reacció termidoriana, la posició de la Ucraïna Soviètica i, amb ella, el plantejament de la qüestió ucraïnesa en el seu conjunt, va canviar bruscament. Com més profundes van ser les esperances despertades, més tremendes van ser les desil·lusions.

La burocràcia també va escanyar i va saquejar al poble de la Gran Rússia. Però en les qüestions ucraïneses les coses es van complicar fins i tot més per la massacre de les esperances nacionals. En cap altra part les restriccions, purgues, repressions i, en general, totes les formes de burocràcia van assumir dimensions tan assassines com a Ucraïna, en intentar aixafar poderosos anhels de major llibertat i independència profundament arrelats en les masses. Per a la burocràcia totalitària, la Ucraïna Soviètica es va convertir en una divisió administrativa d’una unitat econòmica i d’una base militar de l’URSS. Que no quedi dubte: la burocràcia de Stalin erigeix estàtues a la memòria de Shevchenko però ho fa només amb la finalitat d’aixafar més minuciosament al poble ucraïnès sota el seu pes i obligar-lo a cantar-li himnes a la camarilla violadora del Kremlin en l’idioma del Kobzar [3].

Respecte a les parts d’Ucraïna que avui estan fora de les seves fronteres, l’actitud actual del Kremlin és la mateixa que cap a totes les nacionalitats oprimides, les colònies i semicolònies; són monedes de canvi en les seves combinacions internacionals amb els governs imperialistes. En el recent Divuitè Congrés del “Partit Comunista”, Manuilski, un dels més repugnants renegats del comunisme ucraïnès, va explicar amb bastant franquesa que no només l’URSS sinó també la Comintern (la “falsa-unió” segons la formulació de Stalin) es negaven a sol·licitar l’emancipació dels pobles oprimits quan els seus opressors no eren enemics de la camarilla moscovita en el poder. Stalin, Dimitrov i Manuilski defensen actualment a l’Índia contra el Japó, però no contra Anglaterra. Els buròcrates del Kremlin estan disposats a cedir definitivament Ucraïna Occidental a Polònia a canvi d’un acord diplomàtic que els sembli profitós. Estem lluny dels dies en què no s’atrevien més que a episòdiques combinacions.

No queda ni rastre de l’anterior confiança i simpatia de les masses ucraïneses cap al Kremlin. Des de l’última “purga” assassina a Ucraïna, ningú vol a l’Oest passar a formar part de la satrapia del Kremlin que continua portant el nom d’Ucraïna Soviètica. Les masses obreres i pageses de la Ucraïna Occidental, de Bukovina, dels Carpats ucraïnesos estan confoses: a qui recórrer? què demanar? Aquesta situació desvia naturalment el lideratge cap a les camarilles ucraïneses més reaccionàries, que expressen el seu “nacionalisme” tractant de vendre el poble ucraïnès a un o altre imperialisme en pagament d’una promesa d’independència fictícia. Sobre aquesta tràgica confusió, basa Hitler la seva política en la qüestió ucraïnesa. Vam dir en una oportunitat: si no fos per Stalin (per exemple, la fatal política de la Comintern a Alemanya), no hi hauria Hitler. A això pot agregar-se ara: si no fos per la violació de la Ucraïna Soviètica per part de la burocràcia stalinista, no hi hauria política hitlerista a Ucraïna.

Aquí no ens detindrem a analitzar els motius que van impulsar a Hitler a descartar, almenys per un temps, la consigna de la “Gran Ucraïna”. Aquests motius han de buscar-se, d’una banda, en les fraudulentes combinacions de l’imperialisme germànic i, per l’altre, en el temor d’evocar un esperit maligne al qual podria ser dificil exorcitzar. Hitler va regalar els Carpats ucraïnesos als carnissers hongaresos. Si bé no ho va fer amb l’aprovació expressa de Moscou, sí almenys amb la seguretat que aquesta aprovació vindria en el futur. És com si Hitler li hagués dit a Stalin: “Si m’estigués preparant per a atacar demà a la Ucraïna Soviètica, hauria mantingut els Carpats a les meves mans”. En resposta, Stalin, en el Divuitè Congrés, va sortir obertament en defensa d’Hitler contra les calúmnies de les “democràcies occidentals”: Hitler intenta atacar a Ucraïna? Res d’això! Lluitar amb Hitler? No hi ha la menor raó per a fer-ho. Òbviament Stalin interpreta com un acte de pau el traspàs a Hongria dels Carpats ucraïnesos.

Això significa que part del poble ucraïnès s’ha convertit en moneda de canvi per als càlculs internacionals del Kremlin. La Quarta Internacional ha de comprendre clarament l’enorme importància de la qüestió ucraïnesa no només en el destí de l’est i sud-est europeus sinó d’Europa en el seu conjunt. Es tracta d’un poble que ha demostrat la seva viabilitat, numèricament igual a la població de França i que ocupa un territori excepcionalment ric i, a més, de la major importància estratègica. La qüestió de la sort d’Ucraïna està plantejada en tot el seu abast. Fa falta una consigna clara i definida, que correspongui a la nova situació. Al meu entendre hi ha en l’actualitat una sola consigna: Per una Ucraïna Soviètica d’obrers i pagesos, unida, lliure i independent.

Aquest programa està, abans de res, en irreconciliable contradicció amb els interessos de les tres potències imperialistes: Polònia, Romania i Hongria. Només pacifistes irrecuperablement imbècils són capaços de pensar que l’emancipació i unificació d’Ucraïna pot dur-se a terme per mitjà de pacífiques diplomàcies, referèndums o decisions de la Lliga de les Nacions, etcètera. Per descomptat, no són millors les solucions que proposen els “nacionalistes”, que consisteixen a posar-se al servei d’un imperialisme contra l’altre. A aquests aventurers, Hitler els va donar una inestimable lliçó llançant (per quant temps?) els Carpats als hongaresos, que immediatament van exterminar a no pocs ucraïnesos lleials. Mentre la qüestió depengui del poder militar dels estats imperialistes, la victòria d’un bàndol o un altre només pot significar un nou desmembrament i un vassallatge fins i tot més brutal del poble ucraïnès. El programa d’independència d’Ucraïna en l’època de l’imperialisme està directa i indissolublement lligat al programa de la revolució proletària. Seria criminal alimentar cap il·lusió a aquest respecte.

Però –cridaran a l’uníson els “amics” del Kremlin– la independència d’Ucraïna Soviètica significaria la seva separació de l’URSS? Què té això de terrible?, contestem. Ens és aliè el culte apassionat per les fronteres estatals. No sostenim la posició d’una totalitat “unida i indivisible”. Després de tot, fins i tot la constitució de l’URSS reconeix el dret dels seus pobles federats a l’autodeterminació, és a dir a la separació. Així, ni tan sols la pròpia oligarquia del Kremlin s’atreveix a negar aquest principi, encara que només té vigència en el paper. El més mínim intent de plantejar obertament la qüestió d’una Ucraïna independent significaria la immediata execució sota el càrrec de traïció. Però és precisament aquest menyspreable equívoc, aquesta despietada persecució de tot pensament nacional lliure, la qual cosa ha portat a les masses treballadores d’Ucraïna, en grau molt major que les de la Gran Rússia, a considerar monstruosament opressiu el domini del Kremlin. Davant una situació interna d’aquestes característiques, és naturalment impossible parlar que la Ucraïna Occidental s’uneixi voluntàriament a l’URSS, tal com aquesta és actualment. En conseqüència, la unificació d’Ucraïna pressuposa l’alliberament de la Ucraïna Soviètica de la bota stalinista. També en aquesta qüestió la camarilla bonapartista collirà el que ha sembrat.

Però no significaria això l’afebliment militar de l’URSS?, udolaran amb horror els “amics” del Kremlin. Responem que l’afebliment de la Unió Soviètica es deu a les tendències centrifugues en permanent creixement que genera la dictadura bonapartista. En cas de guerra, l’odi de les masses cap a la camarilla governant pot portar al col·lapse de les conquestes d’Octubre. La font dels sentiments derrotistes es troba en el Kremlin. En canvi, una Ucraïna Soviètica independent es convertiria, encara que només fora per interès propi, en un poderós baluard sud-occidental de l’URSS. Com més aviat sigui soscavada, derrocada, aixafada i escombrada l’actual casta bonapartista, més ferma es tornarà la defensa de la República Soviètica i més segur estarà el seu futur socialista.

Naturalment, una Ucraïna independent d’obrers i pagesos podria després unir-se a la Federació Soviètica; però voluntàriament, sobre condicions que ella mateixa consideri acceptables, la qual cosa, alhora, pressuposa una regeneració revolucionària de l’URSS. L’autèntica emancipació del poble ucraïnès és inconcebible sense una revolució o una sèrie de revolucions a l’Oest, que puguin conduir en última instància a la creació dels Estats units soviètics d’Europa. Una Ucraïna independent podria unir-se a aquesta federació com a membre igualitari i indubtablement ho faria. La revolució proletària a Europa, alhora, no deixaria en peus ni una pedra de la repugnant estructura del bonapartisme stalinista. En aquest cas, seria inevitable l’estreta unió dels Estats units soviètics d’Europa i la regenerada URSS, i representaria infinits avantatges per als continents europeu i asiàtic, incloent, per descomptat, a Ucraïna. Però aquí ens estem desviant a qüestions de segon o tercer ordre. La qüestió de primer ordre és la garantia revolucionària de la unitat i independència de la Ucraïna d’obrers i pagesos en la lluita contra l’imperialisme, d’una banda, i contra el bonapartisme moscovita, per l’altre.

Ucraïna és especialment rica en experiències de falsos camins de lluita per a aconseguir l’emancipació nacional. Allà tot ha estat provat: la Rada [govern] petit-burgesa i Skoropadski, Petlura, una “aliança” amb els Hohenzollern i combinacions amb l’Entesa [4]. Després d’aquests experiments, només cadàvers polítics poden continuar dipositant esperances en qualsevol fracció de la burgesia ucraïnesa com a líder de la lluita nacional per l’emancipació. Unicamente el proletariat ucraïnès és capaç no només de fer aquesta tasca –revolucionària en essència–, sinó també de prendre la iniciativa per a aconseguir la seva solució. El proletariat i només el proletariat pot congregar al voltant seu a les masses pageses i la intel·lectualitat nacional genuïnament revolucionària.

Al començament de l’última guerra imperialista, Melenevski (“Basok”) i Skoropis-Yeltujovski van tractar de col·locar al moviment d’alliberament ucraïnès sota l’ala de Ludendorff, general dels Hohenzollern. Per a fer-ho, es van disfressar d’esquerrans. Els marxistes revolucionaris els van excloure d’una puntada de peu. Aquesta és la forma en què han d’actuar els revolucionaris en el futur. La imminent guerra haurà de crear una atmosfera favorable a tota mena d’aventurers o caçadors de miracles. Aquests cavallers, que tenen especial preferència per escalfar-se les mans al foc de la qüestió nacional, no han de ser admesos en les files del moviment obrer. Ni el més mínim compromís amb l’imperialisme, sigui feixista o democràtic! Ni la més mínima concessió als nacionalistes ucraïnesos, siguin clerical-reaccionaris o liberal-pacifistes! No al “front popular”! Completa independència del partit proletari com a avantguarda dels treballadors!

Aquesta em sembla la política correcta per a la qüestió ucraïnesa. Parlo aquí personalment i en el meu propi nom. Cal obrir la discussió internacional sobre el tema. El primer lloc en aquesta discussió correspondrà als marxistes revolucionaris ucraïnesos. Els escoltarem amb gran atenció. Però els convé apurar-se! Queda poc temps per a preparatius!

Notes

[1] “La cuestión ucraniana ucraïnesa”, Socialist Appeal, 9 de maig de 1939, on es titulava “El problema de Ucrania”. La política que planteja està molt més explicada en Escritos Tomo XI (1939-1940).

[2] A l’estiu de 1922 van sorgir desacords sobre la manera en què Rússia controlava les repúbliques no russes de la Federació Soviètica. Stalin estava per presentar una nova constitució, molt més centralista que la seva predecessora de 1918, que restringiria els drets de les nacionalitats no russes transformant a la Federació de Repúbliques Soviètiques en una Unió Soviètica, a la que s’oposaven amb totes les seves forces georgians i ucraïnesos. Lenin aquesta vegada va fer costat a Stalin; posteriorment, al desembre de 1922, després de rebre l’informe d’una comissió investigadora independent que havia enviat a Geòrgia, va canviar d’opinió sobre els esdeveniments ocorreguts en aquesta regió. Va plantejar llavors que els drets dels georgians, ucraïnesos i altres nacionalitats no russes eren més importants que les necessitats de centralització administrativa que adduïa Stalin. Lenin va expressar aquesta opinió en el seu article “Sobre la cuestión nacional y la ‘autonomización’” (Obras completas tomo 36).

[3] Tares Shevchenko (1814-1861): poeta ucraïnès que va arribar a ser considerat el pare de la literatura nacionalista del seu país. Va fundar una organització per a promoure la igualtat social, l’abolició de l’esclavitud, etc. Continua sent el símbol de les aspiracions i fins del poble ucraïnès. Kobzar va ser el seu primer llibre de poesies (publicat en 1840), considerat generalment com una de les més grans obres de la literatura ucraïnesa. El títol està pres d’un antic instrument de cordes i simbolitza la variada herència ucraïnesa.

[4] Pavel Skoropadski (1873-1945): general de l’exèrcit tsarista, en 1918 va ser durant un breu període el governador titella d’Ucraïna quan les tropes alemanyes van ocupar el país i van dissoldre la Rada. El seu règim va caure després de la derrota d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial. Simon V. Petlura (1877-1926): va ser socialdemòcrata de dreta abans de la Revolució. Al juny de 1917 se’l va designar secretari general per a assumptes militars de la Rada ucraïnesa. es va aliar amb Polònia en la guerra soviètic-polonesa de 1920.


Facebook Twitter
Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

L'Estat espanyol construirà cinc vaixells de guerra més per a l'Aràbia Saudita

L’Estat espanyol construirà cinc vaixells de guerra més per a l’Aràbia Saudita

Els i les treballadores joves cada vegada més pobres. I la “tardor calenta” de CCOO i UGT?

Els i les treballadores joves cada vegada més pobres. I la “tardor calenta” de CCOO i UGT?

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla