El dilluns a la nit, el president rus Vladimir Putin va pronunciar un discurs carrincló per justificar l’última escalada del conflicte a Ucraïna. El seu argument va ser bàsicament que la nació ucraïnesa no existeix. Ucraïna "no és només un país veí per nosaltres", va dir Putin. "És una part inalienable de la nostra pròpia història, cultura i espai espiritual".
Com sol fer la burgesia, Putin presenta a les nacions —que van sorgir en l’era capitalista, és a dir, fa uns pocs segles com a màxim— com si existissin des de "temps immemorials". La seva reivindicació d’Ucraïna no es basa en la voluntat democràtica dels habitants del territori, sinó que parla de mites antics. La resposta occidental al discurs de Putin, tal com la va formular en un article el New York Times, és igualment ahistòrica, projectant un Estat-nació ucraïnès fins al segle IX.
Llavors, com explica Putin el fet que desenes de milions de persones es considerin una nació que, en la seva opinió, no és més que un component de Rússia?
Segons Putin: "La Ucraïna moderna va ser creada íntegrament per Rússia o, per a ser més precisos, per la Rússia bolxevic i comunista. Aquest procés va començar pràcticament després de la revolució del 1917, i Lenin i els seus socis ho van fer d’una manera extremadament dura per a Rússia: separant, tallant el que és històricament terra russa".
Però la realitat és que amb la Revolució d’Octubre del 1917, els consells de treballadors i soldats de Rússia van crear un nou govern. Aquest govern, dirigit per Lenin, es va comprometre amb el principi d’autodeterminació dels pobles oprimits. Aquest dret es va consagrar posteriorment en la constitució de la Unió Soviètica, concedint a cada república socialista el dret incondicional a l’autodeterminació.
Per a Putin, aquest principi democràtic va ser "pitjor que un error", oposant-se als "principis fonamentals de l’estatalitat". Aquesta és precisament la diferència aquí: Putin està tractant de construir un poderós aparell estatal rus per a garantir el govern d’una petita minoria parasitària de capitalistes. Lenin, per contra, aspirava al comunisme, cosa que significa que l’Estat ha de desaparèixer.
Autodeterminació i socialisme
Per a Lenin, el dret d’autodeterminació no consistia a crear una plètora d’estats-nació. Tot el contrari: argumentava que el proletariat necessitava oposar-se a totes les formes d’opressió nacional, perquè els proletaris de tots els països poguessin unir-se en una unió voluntària, sobre la base de la igualtat. Aquesta era la mateixa posició que havia mantingut Marx: deia que els treballadors anglesos havien de lluitar per la independència d’Irlanda, perquè els treballadors anglesos i irlandesos poguessin formar una aliança contra la burgesia.
L’imperi tsarista havia estat una “presó dels pobles” (com era popularment anomenat), en la qual els anomenats gran-russos (aproximadament la meitat de la població) estaven al comandament i tots els altres pobles eren brutalment oprimits. El nou govern soviètic va declarar que tots els pobles oprimits podien decidir el seu propi destí. Els bolxevics van concedir la independència, per exemple, a Finlàndia, igual que van defensar el dret a l’autodeterminació d’Ucraïna.
Però això no significava que volguessin que Finlàndia o Ucraïna fossin governades per governs capitalistes. Al mateix temps, els bolxevics van fer costat als treballadors de Finlàndia i Ucraïna que lluitaven pel socialisme. A Finlàndia, el govern roig va ser finalment derrotat; a Ucraïna, en canvi, els consells obrers van prendre el poder i van formar una unió amb la Rússia socialista.
La política de Lenin es basava en la comprensió que la classe obrera havia d’emprendre la lluita contra tota mena d’opressió. Els pagesos ucraïnesos, que havien estat oprimits durant molt de temps pels buròcrates de parla russa del tsar, anhelaven naturalment la independència. Els nacionalistes burgesos van intentar presentar-se com els representants naturals d’aquest anhel. Però els bolxevics a Ucraïna també van assumir la demanda d’autodeterminació: van cridar a la "autodeterminació d’Ucraïna en interès dels obrers i pagesos". Això va revelar que l’"autodeterminació" oferta per les forces burgeses no significava més que el domini dels grans terratinents, els capitalistes i les potències imperialistes.
Òbviament, Putin és un fanàtic molt més gran de Stalin, qui va reviure el xovinisme de la Gran Rússia en la Unió Soviètica. Putin només es lamenta que Stalin "no va revisar formalment els principis de Lenin que sustentaven la Unió Soviètica" (èmfasi afegit). Aquest dret va romandre consagrat en la constitució, encara que va ser suprimit en la pràctica amb el terror més sagnant. Segons la visió de la història de Putin, el problema era que al final de la Unió Soviètica, els "nacionalistes radicals" podien reclamar un dret a la independència que encara estava en els llibres. Putin, qui és també un "nacionalista radical", nega aquest dret democràtic bàsic.
Des de la independència, segons Putin, el poble d’Ucraïna ha sofert sota una sèrie de governs corruptes. Els oligarques saquegen el país en interès de les potències imperialistes occidentals. El règim nega les llibertats bàsiques i es basa en els nazis. Aquesta és una descripció precisa del règim ucraïnès, però el cinisme extrem de Putin li impedeix enrojolar-se, ja que aquesta crítica s’aplica també al seu propi règim.
La tasca dels socialistes avui
Què significa això per als socialistes d’avui? Sempre hem de donar suport al dret dels pobles oprimits a l’autodeterminació. Però seguint la política de Lenin, això només té sentit com a part d’un programa de la classe obrera per acabar amb el capitalisme —ja que només la revolució, al cap i a la fi, acabarà amb totes les formes d’opressió i explotació.
En mans dels explotadors, la demanda d’ "autodeterminació" pot ser utilitzada de tota mena de formes cíniques. Per exemple, durant la Primera Guerra Mundial, mentre les potències imperialistes lluitaven per repartir-se el món, cada bàndol afirmava que el seu únic objectiu era aconseguir la "llibertat". L’imperialisme britànic defensava suposadament la independència de Bèlgica. L’imperialisme alemany, per part seva, només volia "alliberar" els pobles sotmesos al domini tsarista.
A principis del 1918, l’imperi alemany va imposar un brutal tractat de pau al jove govern soviètic. Aquest incloïa l’ocupació alemanya d’Ucraïna, que seria governada per un govern titella. Naturalment, això es va justificar com una expressió d’ "autodeterminació", i els alemanys van trobar nacionalistes burgesos disposats a governar el país com a vassalls. Els bolxevics van rebutjar aquesta lògica i, en el seu lloc, van exigir una veritable autodeterminació sobre la base de l’expulsió de totes les tropes estrangeres.
Això ens mostra com podem orientar-nos en el complex escenari geopolític d’avui. els Estats Units porta molt temps pressionant per a ampliar l’OTAN fins a les fronteres de Rússia, al·legant que només es tracta de respectar els desitjos del poble ucraïnès. Desgraciadament, alguns socialistes esgrimeixen el mateix argument i acaben alineant-se amb l’OTAN. Com sosté una declaració del Secretariat Unificat de la Quarta Internacional: "Correspon al poble ucraïnès —i no al xantatge i a les negociacions entre les grans potències— decidir sobre la seva adhesió o no a l’OTAN"
No obstant això, l’OTAN no és més que un instrument de xantatge de les grans potències.
Una invasió russa d’Ucraïna viola clarament els principis democràtics bàsics. Però també ho és atrapar al poble d’Ucraïna en aliances militars imperialistes. L’autodeterminació ha d’aplicar-se no sols als ucraïnesos que desitgen independitzar-se de Rússia, sinó també als que no volen sotmetre’s al règim igualment corrupte de Kíev.
Durant els últims 30 anys, els treballadors i els pobres d’Ucraïna han estat explotats per les elits locals corruptes que saquegen el país en interès dels seus aliats estrangers: les seves aliances han canviat d’un costat a un altre de Rússia a Occident. Entrar en l’OTAN no farà res per acabar amb la pobresa del país i el seu règim antidemocràtic.
L’única manera d’aconseguir una veritable autodeterminació és rebutjar tota intervenció estrangera. Això no sols s’aplica a les mesures militars, sinó que significa nacionalitzar tota la propietat imperialista a Ucraïna i posar-la sota el control dels treballadors, amb la finalitat de trencar les cadenes de la dependència. Només la classe obrera, en constituir-se en una força política independent, pot aplicar aquest programa.
En el seu discurs, Putin va intentar fer quelcom d’humor. Va dir que Lenin havia concedit la independència a Ucraïna: "I avui la ’progènie agraïda’ ha derrocat monuments a Lenin a Ucraïna. Ho criden descomunització". I va continuar: "Però, per què detenir-se a mig camí? Estem disposats a mostrar el que significaria una veritable descomunització per Ucraïna". Això significaria un retorn a la Rússia prerrevolucionària: El gran xovinisme rus basat en el pur poder militar.
Però per a la gent, tant a Ucraïna com a Rússia, la política de Lenin ofereix una sortida. No significa l’"autodeterminació" al servei dels oligarques i els imperialistes. El programa real de Lenin, que va ser rebutjat per Stalin, és que la classe obrera prengui el poder en tots els països i que tots els proletaris formin una unió voluntària. Una Ucraïna obrera, independent i socialista seria un primer pas per a acabar amb el xovinisme i la guerra per sempre.
