×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

La decadència de Podemos, el que queda a la seva esquerra i l’actualitat de lluitar per una societat socialista

Els projectes reformistes i populistes nascuts en l'anterior crisi arriben esgotats al començament de l'actual crisi marcada per la guerra i el rearmament imperialista. No es tracta de reconstruir-los, sinó de lluitar per un altre model social que freni aquesta competència destructiva i que posi tots els recursos, avui en mans dels capitalistes, al servei de les grans necessitats socials i no del lucre d'una minoria. Necessitem una esquerra que estigui disposada a lluitar per l'expropiació dels expropiadors.

Santiago Lupe

diumenge 29 de maig
Facebook Twitter

El mapa polític a l’Estat espanyol està creuat en la conjuntura per dues conteses perifèriques que condicionaran la durabilitat de la legislatura i que operen en un sentit oposat. Quin de les dues tendències s’imposarà i determinarà si les eleccions són abans o després que s’esgoti la legislatura? En el seu desenvolupament una altra incògnita es dilucidarà. Quina esquerra reformista quedarà després de tot això?

A aquestes dues preguntes volem afegir-li dues més, de més llarga durada i interès. Quin model social ens ofereixen aquests projectes polítics reformistes? I per quina societat val la pena lluitar i quina esquerra necessitem per aconseguir-ho?

La malifeta del malmenor: entre l’amenaça de la dreta i un govern “progressista” cada vegada més a la dreta

A Catalunya les últimes envestides contra l’independentisme - espionatge i recursos contra els indults- amenacen amb fer descarrilar definitivament els intents de restauració de la normalitat autonòmica del doble tàndem PSOE-UP i ERC-Junts. Es tracta, ni més ni menys, del projecte convertit en condició de possibilitat per a sostenir una certa estabilitat parlamentària.

En el sentit oposat, a Andalusia, les eleccions anticipades de juny poden revalidar el govern del PP. Aquesta vegada, com a Castilla y León, podria ser amb el suport o en coalició amb la ultradreta de Vox. Un resultat així, en la comunitat més poblada de l’Estat, pot ser llegit com un avançament del que pot passar a les generals. En aquest cas, l’espant pot donar una sobrevida al govern “progressista” i disciplinar a ERC a continuar sent la seva crossa a les Corts, i així retardar, no tant evitar, aquest escenari.

La ubicació de Podemos en tots dos escenaris i l’estatal no pot ser més patètica. El partit que va venir a “assaltar els cels” i “trencar els cadenats del 78”, es troba, a penes 8 anys després de la seva fundació, en una senda cap a la irrellevància després d’haver ajudat a restablir al PSOE com la pota esquerra del règim, ressuscitat una IU/PCE que ara el margina i contribuït a desactivar el major embat contra la Corona i el règim fins avui, el moviment democràtic català.

El projecte de Díaz i la impostura de Podemos

“Cría cuervos…”, aquest és el refrany que Iglesias i els seus han de repetir-se cada matí davant el mirall. La candidata promoguda per Iglesias després de la seva retirada fa un any, Yolanda Díaz, ha emprès el seu propi vol, cada vegada més a la dreta.

La vicepresidenta i ministra de Treball es va convertir en la millor representant de la moderació i la concertació social de l’ala de Podemos de l’Executiu. La seva reforma laboral ha estat fins ara el seu major assoliment, tota una revalidació de la de Rajoy i les anteriors, secundada per la burocràcia sindical i la patronal. Però els seus girs a la dreta no acaben aquí. L’hem vist acceptant la política de rearmament imperialista de Sánchez, el rescat al “banc dolent”, de visita en el Vaticà o sumant-se als cors de “Espanya és una democràcia consolidada” en l’escàndol d’espionatge Pegasus.

Al mateix temps, secundant-se en l’aparell del PCE i IU, ha anat desplaçant al grup d’Iglesias. Podemos i el mateix Iglesias des del seu podcast han volgut marcar distàncies discursives per esquerra en qüestions com Ucraïna o l’espionatge, però sempre sense treure els peus del plat. Belarra i Montero segueixen assegudes en el Consell de ministres de Sa Majestat i l’OTAN.

Ara Yolanda els dona la puntada. Ho va fer a Andalusia, imposant les seves condicions i el cap de llista. Ho ha fet amb el llançament de la plataforma “Sumar” per a la seva candidatura a les generals, en la qual la formació lila està cridada a jugar un paper de convidada.

El malestar dels dirigents de Podemos és públic i manifest. Però ja és tard per a una ruptura profitosa. El caràcter de lluita d’aparells d’una possible ruptura seria evident, i Podemos sortiria perdent. Els exabruptes d’esquerra i les declaracions de Echenique o alguna editorial d’Iglesias pretenen marcar distàncies amb Díaz, però no poden estar més carregats d’impostura.

El projecte del neo-reformisme ibèric - comú als Iglesias, les Díaz i els Errejón - ha demostrat que la via de la gestió de l’Estat capitalista, i en el cas espanyol d’un país imperialista, és totalment impotent. Alguns dels assoliments que presenten, com la pujada de l’SMI o ara la llei de l’avortament - que és més aviat producte de les grans mobilitzacions del moviment feminista en els últims anys -, no poden ocultar que en allò essencial han estat part de l’enèsim govern de torn que aplicava l’agenda de la gran patronal.

Ni tan sols durant la pandèmia es van aconseguir imposar mesures de control sobre les grans empreses com la seva intervenció sense indemnització per atendre la crisi sanitària, imposats als beneficis de l’IBEX35 - que en 2021 van pujar un 83% respecte a 2019, abans de la covid19 - o la devolució del rescat bancari - de fet al gener el van ampliar amb uns altres 35 mil milions per al SAREB-. Tampoc la regulació del preu de la llum i el gas, o la limitació dels beneficis extraordinaris de les elèctriques, han pogut realitzar-se.

Encara així, no és totalment descartable que Iglesias pretengui preservar-se i, en cas que el projecte de Díaz acabi empantanant-se, poder així aparèixer de recanvi. Però aquesta no és avui l’opció més probable, com tampoc que de realitzar-se l’"aposta" li surti bé (com ja li va passar amb el seu "salt" a la política autonòmica en la Comunitat de Madrid).

Andalusia i les enquestes auguren que el “curt estiu del neo-reformisme” pot acabar amb un retorn d’IU i el PCE amb nova careta i uns resultats molt semblants als collits per la IU d’Anguita en els 90.

La CUP i Anticapitalistas: fer un camí ja transitat

En els dos escenaris, andalús i català, apareixen formacions que es presenten com a opositores i independents, tant del govern “progressista” com de la suposada “ala esquerra” d’aquest.

A Catalunya, la CUP manté en el Congrés una posició contrària al relat i les lògiques malmenoristes que han portat a altres formacions, com EH-Bildu, a convertir-se en un apèndix dels grups parlamentaris governamentals.

Aquesta ubicació per esquerra en el cas de Catalunya té moltes més contradiccions. Fa ara un any investien amb els seus vots i un acord d’investidura a Pere Aragonés, el president que obertament havia reconegut que venia a clausurar el procés i restablir una nova normalitat autonòmica.

El curs social-liberal del govern ERC-Junts i la seva deriva autonomista és qüestionat ara per la CUP en el Parlament català. Però és una crítica “lleial”, sense trencar el pacte d’investidura i sense deixar de ser un dels principals suports parlamentaris del govern Aragonés-Puigneró.

Que aquest qüestionament passi de les paraules als fets segueix pendent. Quelcom que passaria d’entrada per trencar l’acord de legislatura, situar-se de forma totalment independent del govern - i no mendicant d’un impossible “gir a l’esquerra” - i promoure la mobilització tant per les demandes democràtiques encaixonades - amnistia i autodeterminació - com per resoldre les grans demandes socials, com les que plantegen les i els treballadors d’educació aquests dies en vaga, mitjançant impostos a les grans famílies i empreses catalanes o l’expropiació del parc d’habitatges en mans dels fons voltors - només Blackstone en té 5.500 a Catalunya -, entre altres mesures que toquen a la propietat capitalista.

A Andalusia, Anticapitalistes impulsa la candidatura de Adelante Andalucía encapçalada per Teresa Rodríguez. Després de la seva ruptura amb Podemos per la seva entrada en el govern amb el PSOE en 2019, la formació de Rodríguez i Urbán mantenen una ubicació d’oposició per esquerra al “progressisme” governamental, oposant-se a les grans polítiques de rescat capitalista - com les desenvolupades durant la pandèmia o ara amb els Fons Europeus -, a reformes amb parany com la laboral o a la política exterior d’enviament d’armes a Ucraïna, rearmament i reforç de l’OTAN. Aquests són sens dubte els seus aspectes més progressius.

En el programa, Adelante Andalucía plantegen reformes d’esquerra similars a les que defensa la CUP, sense constituir un programa anticapitalista com a tal, i per mitjà d’una via de conquesta de drets mitjançant l’ocupació d’espais o la gestió “progressista” de les institucions de l’Estat capitalista, com fan a Cadis des de 2015. Hi ha també un acostament al discurs policlasista del soberanisme andalús d’esquerra i manté una actitud conciliadora amb la candidatura impulsada pel PCA i Podemos - amb els qui en ciutats com Saragossa es preparen per reeditar una altra candidatura municipal del “canvi”-. Finalment, davant la possibilitat d’un nou govern del PSOE-A, no descarten un suport en la investidura si els seus vots fossin necessaris, a l’estil del que els seus companys del Bloco a Portugal van fer amb el govern social-liberal de Costa.

L’esquerra i la lluita per una societat socialista

Quan s’han complert 11 anys del 15M, els dos grans projectes polítics emergits per esquerra d’aquella crisi arriben completament esgotats. Podemos i el processisme, i dins d’aquest la política d’“unitat nacional” de la CUP, no representen cap “alternativa” per a molts joves i treballadors en un moment en el que entrem en una nova crisi econòmica, amb la dreta a l’ofensiva i amb la guerra, l’escalada imperialista i els anuncis de noves fams en l’horitzó immediat.

No és moment d’“insistir” en repetir pantalles que ja sabem com acaben. No és moment de constituir projectes polítics que reprodueixen un altre programa de reformes tèbies que no s’endinsen en tocar els interessos i beneficis dels grans capitalistes, una estratègia gradualista de conquesta de drets ocupant espais institucionals i el suport parlamentari al “mal menor” per frenar a la dreta. És a dir una sort de “Podemos dels orígens” que promet recórrer el mateix camí que l’original, com plantegen Rodríguez i Anticapitalistas a Andalusia.

Tampoc és moment de reconstruir blocs “sobiranistes” amb els que van avortar el potencial del moviment democràtic català en 2017 i avui apliquen les mateixes polítiques social-liberals que Moncloa a Catalunya, com es proposa la CUP.

El govern “progressista” segueix endavant amb bona part de l’agenda de l’IBEX35 i la dreta, mentre aquesta avança amb passes de gegant. L’Estat espanyol i els seus governs de torn, com a país imperialista, es prepara a més per intentar jugar un rol de gendarme i expoliador d’altres pobles, sent part del rearmament i del rellançament de l’OTAN, en particular en el nord d’Àfrica.

El capitalisme va aconseguir en les últimes dècades imposar un sentit comú al qual una gran part de l’esquerra ha sucumbit, inclosa la que s’autodefineix com a anticapitalista, i pel qual no hi hauria més alternativa que resistir en els seus marges, arrencar-li de tant en tant alguna concessió o “humanitzar-lo” per mitjà de la pressió o la cogestió del seu Estat.

No obstant això, que aquest sistema no té res a oferir-nos, és una realitat per a milions de persones. Ens està preparant un segle XXI ple de catàstrofes. Que els projectes reformistes són veritables utopies n’hi ha prou amb veure l’historial del segle XX o experiències recents com la de Podemos o Syriza. Que no es poden conquistar si més no drets democràtics sense portar fins al final una mobilització revolucionària, l’exemple català ho corrobora.

Existeixen avui ja mitjans capaços de cobrir totes les necessitats socials i reconvertir la producció per evitar un ocàs climàtic. No obstant, si tots els avanços sense precedents de la tècnica i la tecnologia segueixen en mans d’una minoria de capitalistes, no només no s’aconseguirà ni una cosa ni una altra, sinó que la competència entre ells i els seus Estats ens condueixen a xocs cada vegada més destructius.

Es produeixen aliments suficients per alimentar el planeta. Però un 30% acaba en les escombraries, segons l’ONU, i la guerra a Ucraïna i les pulsions proteccionistes dels Estats aboquen a 200 milions d’éssers humans, que poden arribar a ser 250 en els pròxims mesos, a passar fam segons la FAO. Hi ha la capacitat científica de produir una vacuna en tot just 12 mesos, però les patents farmacèutiques han impedit una immunització global encara contra la covid19, amb un 35% de la població sense una sola dosi segons l’OMS, així com altres malalties com l’emergent verola del mico. Hi ha avanços científics per implementar una producció compatible amb la vida en el planeta, però la baixa rendibilitat inicial i la competència entre empreses i Estats fa que es continuï apostant pels combustibles fòssils, amb una demanda que continua creixent el que provocarà un augment de les emissions de CO₂ en 2022 del 14% segons l’ONU.

A l’Estat espanyol els grans problemes socials no són un mal endèmic i irremeiable. Només els 40 majors tenidors d’habitatge acumulen més de 100 mil habitatges que podrien ser la base per a un gran parc públic de lloguer social i posar fi al crim social dels desnonaments, que deixa famílies al carrer i aboca al suïcidi a desenes de persones. Amb un impost del 30% - el tipus que paga en l’impost de la renda una mestra - als 58 mil milions de beneficis de l’IBEX35 es podria duplicar la quantia de l’ingrés mínim vital i multiplicar per 6 la seva cobertura. Són només dos botons de mostra de que la “clau” a aquests i altres greus problemes socials està a tocar els interessos i la propietat dels grans capitalistes.

Necessitem, per tant, posar tots els mecanismes que produeixen la riquesa en mans dels qui els fem moure tots els dies. Expropiar als qui ens expropian quotidianament el fruit del treball de milions, per a pegar-se una vida de luxe i ociositat. Però això no “caurà del cel” ni serà una concessió de gràcia dels governs capitalistes, sinó tot el contrari. Per aconseguir-ho necessitem acabar amb aquests governs i els seus Estats, i imposar formes de democràcia molt superiors, basades en organismes d’autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars. Només així podrem aconseguir donar una sortida a una crisi que té cada dia més el caràcter de civilitzatoria.

Però això és el que tenim i val la pena preparar-se i proposar-se construir una esquerra completament independent del reformisme i els qui es resignen a que no hi ha un altre futur possible que el que el capitalisme ens ofereix. Una esquerra que posi en el centre desenvolupar l’organització i mobilització social, amb la classe treballadora al capdavant, per a conquistar aquest altre futur possible i desitjable.

Que obertament lluiti per acabar amb aquesta democràcia per a rics que és el règim del 78 i les seves institucions, i per un programa que resolgui els grans problemes socials per mitjà de l’expropiació dels grans capitalistes.

La història mostra que això és possible. Allí estan les extraordinàries experiències de col·lectivització i autogestió protagonitzades per la classe treballadora aquí mateix en la revolució social del 36. Però ho mostra també el present, en diferents experiències com les de les fàbriques recuperades pels seus treballadors en països com Itàlia o l’Argentina. Fàbriques dirigides democràticament per ells i elles i reorientant la seva producció del lucre a la satisfacció de necessitats socials de la comunitat, com la gràfica Madygraf a Buenos Aires que va reconvertir part de la seva producció durant la pandèmia per a la fabricació de gel hidroalcohòlic.

Necessitem superar la fallida del reformisme que ens porta a poc a poc, no a una societat millor com prometen, sinó a la derrota i a nivells de patiments com les que ja ens va mostrar el segle XX. Lluitar per una societat socialista en el segle XXI no té res d’utòpic. Tenim les bases perquè es pugui desenvolupar la cooperació entre pobles i es produeixi posant en el centre, no el benefici d’una ínfima minoria, sinó el garantir les millors condicions d’existència possibles al conjunt de la humanitat. Simplement, aquestes bases han de canviar de mans.


Facebook Twitter

Santiago Lupe

Nació en Zaragoza, Estado español, en 1983. Es director de la edición española de Izquierda Diario. Historiador especializado en la guerra civil española, el franquismo y la Transición. Actualmente reside en Barcelona y milita en la Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT) del Estado Español.

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

L'ANC convoca a una manifestació davant l'ampliació del delicte de desordres greus

L’ANC convoca a una manifestació davant l’ampliació del delicte de desordres greus

CGT Catalunya: "Més repressió a la protesta a canvi d'eliminar la sedició"

CGT Catalunya: "Més repressió a la protesta a canvi d’eliminar la sedició"

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge

El govern s'assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu

El govern s’assegura la majoria per aprovar els Pressupostos després de pactar amb EH Bildu

Rècord d'encariment de la cistella de la compra a l'octubre amb una alça de preus del 15%

Rècord d’encariment de la cistella de la compra a l’octubre amb una alça de preus del 15%

La reforma del delicte de malversació podria afavorir a condemnats pels casos ERE, Noos i Gürtel

La reforma del delicte de malversació podria afavorir a condemnats pels casos ERE, Noos i Gürtel