Gènere i sexualitats

CONTRAPUNTO

L’emancipació de les dones en l’obra de León Trotsky

León Trotsky no té cap obra dedicada, específicament, a l'anàlisi de la històrica opressió patriarcal. Llavors, per què hi ha tantes edicions –des de fa més de cinc dècades– que compilen discursos, breus articles o capítols de les seves obres en els que aborda la qüestió de les dones?

Andrea D'Atri

@andreadatri

dilluns 20 de juliol| edició del dia

La primera compilació que apareix amb el nom de Women and the Family [La dona i la família], de Pathfinder Press, és de 1970. Amb una introducció de Caroline Lund [1], l’edició inclou: “De la vella a la nova família”, que és el capítol VI de Problemes de la vida quotidiana (1923); “Carta a una assemblea de dones obreres a Moscou” (1923); “La protecció de la maternitat i la lluita per la cultura” i “Construir el socialisme significa emancipar a les dones i protegir a les mares” (1925), totes dues intervencions dirigides a la III Conferència sobre protecció de la maternitat i la infància que va tenir lloc a la Unió Soviètica [2]; “Les relacions familiars sota els soviets” (1932), que són les respostes a catorze preguntes formulades pel setmanari Liberty dels Estats Units i “El termidor en la llar” (1936), que és un dels apartats del capítol VII de la revolució traïda [3]. Després va haver-hi altres reimpressions.

En 1974, apareix en castellà, a Mèxic, com el tom 20 de les Obres de León Trotsky publicades per Juan Pablos Editor. Sota el títol La Dona i la Família, es compilen els mateixos textos però amb traduccions del rus que havien estat realitzades per Andreu Nin [4] en vida de Trotsky i, ara, acarades per una joveníssima Verónica Volkow [5]. En 1977, es publica en la col·lecció Quaderns d’Anagrama, de Barcelona, sota el títol Escrits sobre la qüestió femenina. Aquesta edició inclou, a més, l’extens article “La revolució socialista i la lluita per l’alliberament de la dona” de 1973, de Mary Alice Waters [6]. A totes dues publicacions els van succeir unes altres de diferents editorials; fins i tot, versions mimeografiades per grups polítics trotskistes, en diferents idiomes.

No és casual que aquests textos, compilats en un mateix volum, circulessin quan es desenvolupava la segona onada feminista als països centrals. En el marc de les mobilitzacions juvenils contra la guerra de Vietnam, els processos d’alliberament nacional a Àfrica, les vagues de masses als països centrals i el qüestionament als règims burcràtics d’Europa de l’Est, sorgeix una “nova esquerra” preocupada pels temes de l’opressió social i la cultura, que va mostrar major interès per aquells discursos i articles. No noméss perquè Trotsky havia estat, en el passat, el gran dirigent de l’oposició d’esquerra a l’ala encapçalada per Stalin en el Partit Bolxevic i al curs de degeneració de l’estat obrer; sinó també perquè tenia –des de diverses dècades prèvies– una lectura sobre la qüestió de les dones que s’oposava pel vèrtex al discurs oficial dels Partits Comunistes que, encara en els ‘70, sostenien un marxisme dogmàtic tergiversat a la seva mesura i una visió embellidora dels anomenats “socialismes reals”, en confrontació amb l’emergent feminisme radical.

És probable que amb la derrota de les masses i l’avanç de la restauració capitalista a nivell mundial, en les dècades següents, aquests concisos però aguts articles i discursos de León Trotsky perdessin interès per a un moviment de dones que –per diferents vies– es va allunyar cap a posicions diametralment oposades a les d’un feminisme socialista revolucionari. Ens atrevim a afirmar –gairebé sense por d’equivocar-nos– que, en els anys ‘90, a penes un grapat de marxistes ens aferrem a ells, buscant alguns fonaments que ens permetessin separar-nos radicalment de la versió carrinclona en la que, l’estalinisme, havia transformat les posicions del marxisme sobre la qüestió de les dones, per a justificar la seva política conservadora, donant arguments al liberalisme per a atacar a l’esquerra.

Per les més oblidades i oprimides de la classe obrera

El primer text conegut sobre la qüestió femenina, que no sol aparèixer en les compilacions, és el discurs pronunciat davant la II Conferència Mundial de Dones Comunistes (1921), realitzada simultàniament al III Congrés de la Internacional Comunista, aquell que va passar a la història com una “escola d’estratègia revolucionària” [7].

Es tractava d’un difícil congrés de la Internacional, en el que Lenin i Trotsky, a l’inici, es trobaven en minoria enfront d’una tendència ultra-esquerrana encapçalada pels delegats de la secció alemanya. Aquests sostenien que la crisi econòmica del capitalisme determinava un ascens sense refluxos de la mobilització de les masses que plantejaria, permanentment, la possibilitat de la presa del poder. D’aquesta avaluació, es desprenia que l’estratègia dels partits comunistes havia de consistir en una “ofensiva permanent”. Una caracterització que era contradictòria amb la situació de reflux de la lluita de classes i una política que conduïa, perillosament, a l’aïllament dels Partits Comunistes i els sectors més avançats del moviment obrer, respecte de les masses [8].

Aquesta tendència també es va expressar en la II Conferència Mundial de Dones Comunistes, qüestionant l’esborrany de les “Tesis per a la propaganda entre les dones” que després seria aprovat, en primer lloc per les delegades i, uns dies després, en el Congrés de la Internacional. En el seu debat, les delegades de la tendència ultra-esquerrana van minimitzar la importància de lluitar pel dret al vot i van considerar que la participació dels comunistes en els parlaments era, en si mateixa, una desviació reformista.

La dirigent més respectada de les dones comunistes era l’alemanya Clara Zetkin. Pròxima a les posicions polítiques de Lenin, va ser objecte d’atacs per part de la delegació del Partit Comunista alemany, abans i durant el mateix Congrés. A més, la tendència ultra-esquerrana, també va aprofitar el prestigi guanyat per la revolucionària russa Alexandra Kollontai –que era pròxima a les seves posicions polítiques– per a intentar que es desplacés a Zetkin de la direcció del moviment de dones comunistes, quelcom que va ser advertit per Lenin. Que Clara Zetkin escrivís l’esborrany de les Tesis, havia estat idea d’ell, tal com ella mateixa rememorà, afectuosament, en els seus Records sobre Lenin [9]. Allà, d’acord amb la posició defensada per Lenin i Trotsky contra l’ala ultra-esquerrana, es planteja la necessitat d’enfortir el treball polític dels Partits Comunistes entre les treballadores, seguint la direcció traçada per Inessa Armand l’any anterior sobre la importància de mobilitzar a les “capes més endarrerides, més oblidades i oprimides i més humiliades de la classe obrera i els treballadors pobres” [10].

En el seu discurs enfront de les delegades de la II Conferència Mundial de Dones Comunistes, Trotsky planteja, en la mateixa sintonia, que “en el progrés del moviment obrer mundial, les dones proletàries exerceixen un rol colossal. Ho dic, no perquè m’estigui dirigint a una conferència femenina, sinó perquè basten els números per a demostrar quin paper important exerceixen les obreres en el mecanisme del món capitalista [...]. I, parlant en termes generals, en el moviment obrer mundial l’obrera està al nivell, precisament, del sector del proletariat [...] més endarrerit, més oprimit, el més humil dels humils. I justament per això, en els anys de la colossal revolució mundial, aquest sector del proletariat pot i ha de convertir-se en la part més activa, més revolucionària i de major iniciativa de la classe obrera. Naturalment, la sola energia, la sola disposició a l’atac, no basten. Però al mateix temps la història està plena de fets com aquest que assenyalem, que durant una etapa més o menys prolongada prèvia a la revolució, en el sector masculí de la classe obrera, especialment entre les seves capes més privilegiades, s’acumula excessiva cautela, excessiu conservadorisme, molt d’oportunisme i massa adaptabilitat. I la forma en què reaccionen les dones contra el seu propi endarreriment i degradació, aquesta reacció, repeteixo, pot exercir un paper colossal en el moviment revolucionari en el seu conjunt” [11].

Aquest debat crucial en la història de la Internacional Comunista es veu reflectit en el discurs de Trotsky a la II Conferència Mundial de Dones Comunistes i també va quedar plasmat en la síntesi a la que es va arribar amb les “Tesis per a la propaganda entre les dones” [12], redactada per Clara Zetkin d’acord amb la posició de Lenin i Trotsky, però esmenada per altres dirigents comunistes més pròximes al corrent ultra-esquerrà, com Alexandra Kollontai.

Trencar el silenci que envolta als problemes de la vida quotidiana

Els textos més coneguts de 1923 són, en la seva majoria, capítols de Problemes de la vida quotidiana. Segons el mateix Trotsky relata en la introducció a aquest llibre, li havia semblat que “a la biblioteca del partit faltava un petit fullet que, en forma summament popular, mostrés a l’obrer i al pagès mitjans el vincle que uneix alguns fets i uns certs fenòmens de la nostra època de transició i que, en indicar una perspectiva adequada, serviria com a arma per a l’educació comunista”. Per a intercanviar sobre això, va organitzar una assemblea de propagandistes del partit a Moscou, va repartir un qüestionari i va obrir debats. Així va advertir que “els problemes relatius a la família i a la manera de vida van apassionar a tots els participants”. Sobre aquesta base sorgeix el fullet que, finalment, no considera que servís com a lectura de divulgació; però en canvi proposa destinar-lo “en primer lloc als membres del partit, als dirigents dels sindicats, de les cooperatives i dels organismes culturals” [13].

En tot just dos mesos, escriu un prefaci a la segona edició on dóna compte de les crítiques rebudes per un sector del partit: “Algunes ments privilegiades van intentar oposar, pel que sé, les tasques relatives a la cultura de la manera de vida amb les tasques revolucionàries. Semblant enfocament no pot ser definit més que com un groller error polític i teòric” [14]. No és difícil advertir d’on provenien aquestes crítiques, de marcat contingut mecanicista.

En 1923, amb Lenin fora d’escena per la seva greu situació de salut, el procés de burocratització del partit i de l’estat obrer, s’accelera [15]. Stalin, Zinoviev i Kamenev fan una crida a seguir un “Nou Curs”, enfront del descontentament que es propagava en el partit i van desfermar una campanya de calúmnies contra Trotsky i altres dirigents opositors [16]. Els articles publicats al Pravda per Trotsky contra aquest “nou curs”, seran compilats més tard en aquesta obra que analitza el burocratisme i anticipa els perills polítics que genera la relació del partit amb l’aparell de l’estat obrer. Però previ a això, Trotsky anticipa la seva batalla contra el burocratisme en Problemes de la vida quotidiana que, habitualment, se sol publicar juntament amb els articles compilats sota el títol del Nou Curs.

La seva preocupació se centra en combatre l’endarreriment social i cultural en el qual estan sumides les masses obreres i pageses, perquè d’això dependrà, a més, la seva capacitat per a enfrontar a la burocràcia. Vèncer la ignorància i els embrutidors costums ancestrals es converteix en un factor decisiu per a elevar el nivell cultural de les masses i trencar amb l’atavisme i la submissió als poders establerts, per a construir el socialisme conscientment. L’investigador rus Aleksandr Reznik assenyala a “León Trotsky, la política i la cultura en els anys ‘20” que “el debat sobre Problemes de la vida quotidiana va ser una forma de debat polític indirecte sobre les maneres de construir el socialisme en condicions de pau, durant el qual es va revelar la ‘opinió pública’ i l’activitat de les ‘bases’ que podrien reformar el ‘règim intern’ que gravitava cap a la burocràcia”.

Del règim tsarista, Rússia havia heretat gairebé un 90% de dones analfabetes. La guerra mundial i la guerra civil les havien empès al treball a les fàbriques; però la revolució havia de treballar intensament per eliminar aquesta diferència brutal amb els treballadors masculins. Per a Trotsky, com per a altres dirigents bolxevics, les lleis no eren suficients si no s’alliberava a la dona de la “esclavitud domèstica”. I no obstant això, només tenint en compte l’estatus jurídic de les dones en la revolució, pot constatar-se que els seus drets civils, socials i polítics són àmpliament superiors als de les masses femenines en les democràcies capitalistes més avançades d’Europa. Dret a votar i ser votades, al divorci, a l’avortament, dret a tenir un document i a treballar a canvi d’un salari sense demanar permís al pare o a l’espòs. La revolució descriminalizó l’homosexualitat i va alfabetitzar a gran escala. No obstant això, Trotsky pensava que només amb la incorporació creixent de les dones en la vida social –i no només en la producció– podia combatre’s, acceleradament, contra els segles d’endarreriment i obscurantisme imposats per l’ordre patriarcal sota la influència de l’església ortodoxa.

Per a aconseguir aquesta participació de les dones en la vida política, social i cultural, era necessari avançar intrèpidament en la socialització del treball domèstic i de cures. “Un dels problemes, el més simple, va ser el d’instituir en l’estat soviètic la igualtat política d’homes i dones. [...]. Però aconseguir una veritable igualtat entre homes i dones en el si de la família és un problema infinitament més ardu. [...]. Fins que la dona estigui lligada als treballs de la casa, la cura de la família, la cuina i la costura, romandran tancades totalment totes les seves possibilitats de participació en la vida política i social” [17].

Inscrivint-se en la tradició que es remunta als socialistes utòpics francesos del segle XIX –igual que Marx, Engels, Lenin i altres clàssics del socialisme revolucionari– Trotsky compartia també aquella màxima de Charles Fourier sobre que "el grau d’emancipació de la dona en una societat és la mesura de l’emancipació general" [18]. D’allí que considerés que la revolució socialista no mereixia dir-se tal en tant les dones seguissin sotmeses a la “esclavitud domèstica” del treball de la llar. “Salta a la vista que fins que no hi hagi una igualtat real entre marit i dona en el si de la família, no podem parlar seriosament de la seva igualtat en el treball social o en la política” [19].

Enmig d’una situació econòmica i política difícil per a l’estat obrer, en ple curs de burocratització, Trotsky crida les dones a lluitar per concretar la major socialització del treball domèstic que fos possible. Apel·la, en primer lloc a les dones, a combatre, conscientment, contra la inèrcia i els hàbits cecs, i com escriu en la seva “Carta a una assemblea de dones obreres a Moscou” les convida a “pressionar amb l’opinió pública de totes les dones, perquè tot el que es pugui fer donats els nostres recursos actuals es dugui a terme” [20]. Perquè està convençut que “la primera tasca, la més profunda i urgent, és la de trencar el silenci que envolta als problemes de la vida quotidiana” [21].

Al capdavant de la lluita per allò nou, els qui més van sofrir amb allò vell

Lluny de la visió caricaturesca que va brindar al món l’anomenat “socialisme real”, on l’estat es convertia en un proveïdor de serveis i drets per a les masses convertides en meres receptores “passives” de les bondadoses concessions del líder, Trotsky proposa avançar mitjançant un ampli i dialèctic procés democràtic, on la iniciativa de les masses cobra un valor fonamental i l’estat obrer ha d’assessorar i assistir perquè els seus propòsits arribin a bon terme: “Per a la transformació de la vida quotidiana s’obren dues vies: la de dalt i la de baix. La via ‘de baix’ és la que uneix els recursos i esforços de les famílies individuals. És el camí per a crear unitats familiars àmplies, amb cuines compartides, bugaderies, etc. La via ‘de dalt’ és la via de la iniciativa estatal o dels soviets locals per a la construcció d’habitatges obrers agrupats i restaurants i guarderies comunals. En un estat obrer i pagès no pot haver-hi contradicció entre aquestes dues vies; una ha de complementar a l’altra. Els esforços de l’estat no anirien a cap part sense la lluita independent de les famílies obreres per una nova forma de vida. Però sense l’assessorament i l’assistència dels soviets locals i les autoritats estatals, ni tan sols les iniciatives més enèrgiques de les famílies obreres individuals podrien donar lloc a un èxit significatiu” [22].

Oposat pel vèrtex a l’actitud de la burocràcia que repel·leix la participació activa de les masses en l’administració de l’estat obrer i el seu autogovern: “El camí cap a la nova família és doble: a) l’elevació del nivell de cultura i educació de la classe treballadora i dels individus que la componen; b) un millorament de les condicions materials d’aquesta classe organitzat i dut a terme per l’estat. Tots dos processos es troben íntimament connectats un a l’altre” [23] I també escriu Trotsky: “no ha d’existir cap mena de compulsions que vingui de dalt, sigui per exemple, la burocratització de les noves maneres de vida. Només mitjançant la creativitat de les grans masses del poble, assistides per la iniciativa artística i la imaginació creadora, podrem en el curs d’anys i tal vegada de dècades, descobrir-nos en camí per a l’assoliment de formes de vida més nobles i elevades” [24].

Més encara, la visió de Trotsky res té a veure amb la tosca posició economicista segons la qual, la revolució havia de travessar un període de desenvolupament econòmic i tecnològic sense posar en el centre les necessitats de les dones, per a arribar, més tard i automàticament, a l’emancipació femenina.

El dirigent revolucionari penetra en la psicologia de les masses, esgotada pels esforços de la insurrecció, la guerra civil, les fams i malalties. Analitza les profundes contradiccions d’un període creatiu i transformador que xoca, permanentment, contra les forces contràries del passat, els costums arrelats i els límits materials. Examina que aquests canvis no seran autèntics, si no parteixen del desig de les masses d’elevar el seu nivell cultural per a abandonar els embrutidors costums del passat, que l’incipient curs de burocratització reprodueix, en el seu intent de fer callar les iniciatives més audaces de les masses.

Considerava que una reforma radical de tot l’ordre de la vida familiar “necessita d’un gran esforç conscient de tota la massa del proletariat i pressuposa l’existència, en la classe mateixa, d’una poderosa força molecular de desig de cultura i progrés” [25]. Sense aquesta participació conscient de les masses en l’edificació del seu propi destí, sense que existeixi aquest “desig de cultura i progrés”, és impossible imaginar la transformació radical dels costums ancestrals, de la institució familiar i de la situació de les dones. El socialisme és un projecte que es construeix conscientment i no esdevé, per si sol, de cap automatisme econòmic, ni tampoc culmina en la presa del poder per part de la classe obrera. Allà recentment comença la gegantesca tasca de transformació que concerneix, principalment, a la liquidació dels vells vincles i institucions que sotmeten a les dones a la degradació i a la subordinació respecte dels homes.

No eximeix a tots els militants conscients de treballar per a la transformació de la vida familiar; però també espera que les dones revolucionàries encapçalin aquesta batalla. Escriu que “desafortunadament, la inèrcia i els costums són forces poderoses. Els costums cecs i estúpids són més forts en la fosca i oculta vida interior de la família que en cap altra part. I qui és la primera a ser anomenada contra la bàrbara situació de la família si no és la dona revolucionària?” [26]. El mateix que assenyala en l’últim capítol de Problemes de la vida quotidiana:“Així com tenim els nostres agitadors de les masses, els nostres agitadors dels industrials, els nostres propagandistes anti-religiosos, hem de formar als nostres propagandistes i agitadors en qüestions de costums. Com les dones són les més desposseïdes a causa de les seves presents limitacions, i el costum gravita amb més pes sobre les seves espatlles, podem pressuposar que en aquest aspecte els millors agitadors sortiran de les seves files” [27]. I en la seva carta a l’assemblea d’obreres de Moscou, explicita que “els qui lluiten més enèrgica i constantment per allò nou són els qui més sofreixen a causa d’allò vell” [28].

Mirar la vida a través dels ulls de les dones

El particular enfocament de la qüestió de la dona que fa Trotsky, està profundament vinculat amb el seu pensament -allunyat de tot dogmatisme i economicisme-, sobre el caràcter permanentista de la revolució. Una reflexió que inicia en 1906, però que s’expressa totalment en la generalització que fa en 1928, en la seva Teoria de la Revolució Permanent [29]. Així formula, Trotsky, el segon aspecte permanentista de la revolució: “La societat sofreix un procés de metamorfosi. I en aquest procés de transformació cada nova etapa és conseqüència directa de l’anterior. Aquest procés conserva forçosament un caràcter polític, o qulecom que és el mateix, es desembolica a través del xoc dels diferents grups de la societat en transformació. A les explosions de la guerra civil i de les guerres exteriors succeeixen els períodes de reformes ‘pacífiques’. Les revolucions de l’economia, de la tècnica, de la ciència, de la família, dels costums, es desemboliquen en una complexa acció recíproca que no permet a la societat aconseguir l’equilibri” [30].

Una bona síntesi de la intensa activitat de transformació, en tots els àmbits, que es va viure durant els primers anys de la revolució de 1917; un procés que ràpidament va ser bloquejat i, després, va sofrir una profunda reversió durant la burocratització estalinista. Des d’aquesta perspectiva, s’entén el seu plantejament sobre que establir les bases materials per a una autèntica emancipació femenina, era una tasca de primer ordre de la Revolució Russa de 1917.

Però així mateix, aquest angle d’anàlisi serà fonamental, anys més tard, per a traçar la seva crítica a la reculada en drets i cultural, imposat per Stalin a les masses femenines i que mereixerien una altra extensa anàlisi. Els articles, discursos, fragments o capítols escampats en la vasta obra de Trotsky, en els quals aborda la qüestió femenina, poden reunir-se segons aquests dos eixos: l’emancipació de les dones com una tasca fonamental de la revolució proletària (econòmica, política i cultural) i la reacció conservadora de l’estalinisme, en la vida quotidiana i la família, com una demostració total de la degeneració de l’estat obrer.

Si els socialistes utòpics van llegar al marxisme revolucionari aquella màxima que assenyalava que el grau d’emancipació femenina en una societat és la prova del desenvolupament de l’emancipació general, Trotsky va ser qui va revelar –des d’aquesta perspectiva– quant havia de fer la revolució proletària per a liquidar els arcaics lligams de les dones russes que, encara en el procés social més convulsiu viscut fins llavors, es trobaven en desavantatge respecte dels homes.

Però, a més, amb aquest mateix criteri va examinar, més endavant, la subordinació de les dones en la família i la pèrdua dels seus drets en la Unió Soviètica dels anys ‘30, en la seva documentada anàlisi sobre la burocratització de l’estat obrer sota la direcció de Stalin [31]. També, en l’anàlisi d’altres països del món capitalista, va estar atent especialment a l’ànim de les dones per a mesurar la radicalitat i profunditat de situacions i processos revolucionaris. Guanyar l’adhesió de les treballadores al partit revolucionari i el seu programa, serà de crucial importància: els sectors més oprimits de la classe obrera –com les dones– i els qui no carreguen sobre les seves espatlles les derrotes del passat –com la joventut– seran, per a Trotsky, els qui podran renovar les forces del proletariat revolucionari, les organitzacions del que, a finals dels ‘30, considera que estan minades de “buròcrates i arribistes decebuts” [32]. Aquestes elaboracions dels anys ‘30, fins al seu vil assassinat a les mans d’un agent estalinista a l’agost de 1940, mereixerien un altre extens article.

Aquestes preocupacions teòriques, polítiques i programàtiques de Trotsky són suficient motiu per a considerar que, més enllà que no hi hagi una obra acabada sobre els orígens i abastos de l’opressió patriarcal, les seves reflexions sobre la qüestió de les dones tracen algunes pistes suggeridores –amb gairebé un segle d’experiències polítiques i desenvolupaments teòrics mitjançant– per a un feminisme anticapitalista, socialista i revolucionari [33]. Més encara en una època en la que les esquerres dels règims intenten limitar els abastos del moviment feminista a un horitzó de reformes; mentre des de variades teories postmodernes –per desconeixement o malintencionadament– es busca identificar al marxisme amb un economicisme reduccionista i simplificar la seva llarga història de combats teòrics, polítics i programàtics a la vulgata estalinista [34].

Les seves paraules encara troben ressò en el present on les dones constitueixen més del 40% de la classe assalariada a nivell mundial, però són la immensa majoria en el sector més precaritzat, super-explotat i oprimit d’aquesta classe, mentre continuen sent objecte d’inusitada violència masclista, discriminacions i desigualtats en tots els àmbits de la vida. Totes les persones, sense distinció de gènere, que reivindiquem la lluita contra l’opressió des d’un feminisme anticapitalista, socialista i revolucionari no podem més que subscriure les paraules de Trotsky, d’un segle enrere: “És bastant cert, que en l’esfera de la vida quotidiana l’egoisme dels homes no té límits. Si en realitat, volem transformar les condicions de vida hem d’aprendre a mirar-les a través dels ulls de les dones” [35]. Es tracta de construir “aquesta mirada” prou radical com per a no detenir-nos en la conquesta provisòria de drets elementals que, en gran part del món –encara un segle després que es van escriure aquests textos– continuen faltant; sinó per a avançar decididament en l’alliberament de totes les opressions, al mateix temps que liquidem la irracionalitat de l’explotació capitalista que, per a milions d’éssers humans, va convertir al planeta en una bruta presó.

Notes al peu

[1] Caroline Lund (1944-2006), dirigent de la Young Socialist Alliance i després del Socialist Workers Party d’Estats Units.

[2] En aquest mateix any, Trotsky és retirat de totes les seves funcions polítiques públiques, després que fos derrotat en el debat partidari contra la burocratització. En 1928 serà deportat a Alma Ata i en 1929 expulsat de la Unió Soviètica, on ja no va poder tornar.

[3] Comencen els processos de Moscou que, mitjançant falses acusacions, culminen amb la condemna a mort o a l’exili d’importants dirigents bolxevics.

[4] Andreu Nin (1892-1937), mestre, sindicalista i polític revolucionari català, fundador del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Detingut i desaparegut per les autoritats republicanes durant la Guerra Civil Espanyola. Va traduir nombroses obres dels marxistes russos i clàssics de la literatura russa a l’espanyol.

[5] Verónica Volkow (1955), doctora en Lletres, poeta, assagista i narradora mexicana, filla d’Esteban Volkov (el nét de León Trotsky i Aleksandra Sokolóvskaya, que va viure amb ell i Natalia Sedova durant els seus últims anys d’exili a Mèxic).

[6] Mary-Alice Waters (1942) va ser Secretària Nacional de la Young Socialist Alliance i després dirigent del Socialist Workers Party dels Estats Units. Va ser directora del seu periòdic, The Militant, i la seva revista teòrica, New International. A principis dels ‘80, juntament amb Jack Barnes i altres dirigents del SWP, va renegar del trotskisme i de la teoria de la revolució permanent, establint vincles amb el Partit Comunista de Cuba i el Front Sandinista d’Alliberament Nacional. Actualment presideix l’editorial Pathfinder Press.

[7] Celebrat a Moscou entre el 22 de juny i el 12 de juliol de 1921, en aquest Congrés s’aproven les “Tesis per a la propaganda entre les dones”.

[8] Veure León Trotsky (2017), Els primers 5 anys de la Internacional Comunista, Ediciones del IPS, Buenos Aires.

[9] Clara Zetkin (1975), Recuerdos sobre Lenin, Editorial Grijalbo, Barcelona, p. 49.

[10] Inessa Armand (1921), “Informe sobre la I Conferencia Internacional de Mujeres Comunistas”. La dirigent bolxevic, nascuda a França en 1874, presidia el Zhenotdel (l’organisme polític femení del partit rus), però va morir en 1920, a causa del còlera.

[11] Uns dies més tard, és l’encarregat d’obrir el III Congrés de la Internacional Comunista amb un informe sobre la crisi econòmica mundial i les noves tasques dels revolucionaris. Allà repeteix aquesta mateixa anàlisi sobre la situació mundial i discuteix contra la concepció mecanicista dels ultra-esquerrans que veien una relació directa entre catàstrofe econòmica i radicalització de la situació política. A Alemanya, la revolució havia estat desviada mitjançant concessions democràtiques i reformes que van permetre dividir i aïllar a l’avantguarda de les masses. Trotsky estableix que no està plantejada, en allò immediat, la lluita pel poder, però assenyala que és necessari conquistar a les masses. El Congrés de la Internacional Comunista discuteix, llavors, sobre la tàctica del front únic obrer, contra els ultra-esquerrans que sostenien que el creixement del Partit Comunista, en si mateix, el convertiria en un factor objectiu per a la lluita directa pel poder.

[12] Els quatre primers congressos de la Internacional Comunista, 1973, Cuadernos de Pasado y Presente, Buenos Aires, volumen II.

[13] León Trotsky (1923), Problemas de la vida cotidiana, Prefaci a la primera edició.

[14] León Trotsky (1923), Problemas de la vida cotidiana, Prefaci a la segunda edició.

[15] En 1922, Lenin ja havia sofert dos accidents cerebrovasculars i en les primeres setmanes de 1923, acaba de redactar les notes del seu testament polític, considerat com la síntesi de les seves últimes batalles polítiques contra l’aparell del partit. En ell se separa clarament de Stalin i adverteix sobre el procés de burocratització del partit sota la seva direcció política com a nou Secretari General; critica el rumb burocràtic adoptat en la integració de les nacionalitats oprimides per Rússia a la Unió Soviètica i es refereix explícitament a la necessitat que Trotsky ocupi el càrrec de Secretari del partit, proposant-li un bloc polític per a enfrontar a Stalin i el perill de la burocratització. En 1923, torna a sofrir un altre accident cerebrovascular i perd la capacitat de la parla. Finalment, morirà el 21 de gener de 1924.

[16] Mentrestant, a Alemanya, la situació es torna cada vegada més crítica per a les masses. França ocupa la regió industrial del Ruhr, es tanquen fàbriques, cinc milions de treballadors perden l’ocupació i la inflació es dispara a nivells extraordinaris. Cap a finals d’enguany, una nova insurrecció a Alemanya és derrotada.

[17] León Trotsky (1923), Problemas de la vida cotidiana, cap. VI: De la vieja a la nueva familia.

[18] Citado en F. Engels (2006), Del socialismo utópico al socialismo científico, Fundación Federico Engels, Madrid, cap. I, p. 50.

[19] León Trotsky, Ibídem.

[20] León Trotsky (1923), “Carta a una asamblea de mujeres obreras en Moscú”.

[21] León Trotsky (1923), Problemas de la vida cotidiana, cap. XI: Cómo empezar.

[22] León Trotsky (1923), “Carta a una asamblea de mujeres obreras en Moscú”.

[23] León Trotsky (1923), ibídem, De la vieja a la nueva familia.

[24] Ibídem.

[25] Ibídem.

[26] León Trotsky (1923), “Carta a una asamblea de mujeres obreras en Moscú”.

[27] León Trotsky (1923), Problemas de la vida cotidiana, ibídem, “Cómo empezar”

[28] León Trotsky (1923), “Carta a una asamblea de mujeres obreras en Moscú”.

[29] Allà aborda tres aspectes dels processos revolucionaris: 1) la relació entre la revolució democràtica i la transformació socialista de la societat, als països endarrerits; en oposició a la concepció de la “revolució per etapes” que sostenia l’estalinisme, segons la qual els països menys desenvolupats estarien “immadurs” per a la revolució socialista, justificant així la subordinació de la classe treballadora en aliances amb sectors de la burgesia nacional “democràtica” o “anti-imperialista”; 2) el de les transformacions del conjunt de les relacions socials, en la revolució socialista “com a tal”, és a dir, quan el proletariat pren el poder i s’obre un procés de lluita interna constant en els costums, la cultura, el desenvolupament tècnic, etc., en oposició a la idea promoguda per Stalin, que la mateixa presa del poder ja constituïa “nou desenes parts” de la tasca de construcció d’una societat socialista i 3) el caràcter internacional de la revolució socialista, basat en la mundialització de l’economia pròpia del capitalisme que porta a que, la revolució socialista no pugui contenir-se a les fronteres nacionals més que com un règim transitori; també en oposició a la concepció estalinista adoptada en el XIV Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica de 1925, que augurava la possibilitat d’edificar una societat socialista “en un sol país”.

[30] León Trotsky (2000), Introducción a La teoría de la Revolución Permanente (compilación), Ediciones CEIP, Buenos Aires.

[31] Veure León Trotsky (2014), La Revolución Traicionada y otros escritos, Ediciones IPS, Buenos Aires.

[32] Veure León Trotsky (2017), El Programa de Transición y la fundación de la IV Internacional, Ediciones IPS, Buenos Aires.

[33] Als textos esmentats en aquest article, que són els que habitualment es consideren en les compilacions sobre la qüestió femenina en Trotsky, es podrien agregar: “La lluita per un llenguatge culte” (1923), que és el capítol IX de Problemes de la vida quotidiana; “Cinc dies” (1932), que és el capítol VII de la seva magnífica Història de la Revolució Russa; “El proletariat, els pagesos, l’exèrcit, les dones, els joves” (1935), que és el capítol V d’Una vegada més a on va França? i “Pas a la joventut! Pas a les dones treballadores!” (1938), que és el final del Programa de Transició.

[34] Increïblement, en l’actualitat, enfront de l’avanç dels populismes de dreta sobre els governs neoliberals “progressistes”, ha ressorgit una “esquerra” populista que pretén disputar-li base electoral mitjançant la revitalització d’aquest discurs d’encuny estalinista, xenòfob, antifeminista i homofòbic. Sobre aquests nous i insòlits debats veure “Entre “posmos” i “rojipardos”, què està debatent l’esquerra espanyola?”, Contrapunto, de Josefina L. Martínez (2020).

[35] León Trotsky (1923), Problemas de la vida cotidiana, cap. XI: Contra la burocracia, progresista y no progresista.




temes relacionats

Dona   /    Lleó Trotsky   /    URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques)   /    Estalinisme   /    Revolució russa   /    Marxisme   /    Gènere i sexualitats   /    Internacional

Comentaris

Comentar