Món obrer

ENTREVISTA

Juan Carrique: “La nova reforma laboral no millorarà la situació de la classe treballadora”

Conversem amb Juan Carrique, advocat laboralista, qui ens ha donat la seva opinió sobre la nova reforma laboral acordada entre el Govern, les patronals i CCOO i UGT.

dimecres 5 de gener| edició del dia

El Consell de Ministres va aprovar poc abans de cap d’any el decret llei de la nova reforma laboral acordada entre el Govern central, les patronals de la CEOE i CEPYME i les burocràcies de CCOO i UGT. Des de llavors hem sentit tant veus crítiques com en defensa de la nova norma. Conversem amb Juan Carrique, advocat laboralista i assessor jurídic del Sindicat Federal de Correus i Telègrafs de CGT, qui ens ha donat la seva opinió sobre un tema que preocupa la majoria social.

Quina és la teva valoració de la reforma laboral acordada entre el Govern, la patronal i els sindicats?

El Reial decret llei que ha aprovat el Consell de Ministres suposa una modificació de l’Estatut dels Treballadors, però no deroga la reforma imposada al mateix per la reforma laboral de 2012 aprovada pel Govern del PP, només modifica parcialment alguns articles d’aquest. Després de l’anunci de la publicació s’ha qualificat l’acord com un “avanç històric” (CCOO) o un “canvi de cicle” (PCE), però realment és difícil poder qualificar-ho així partint del contingut d’aquest acord, on ja fa molt temps, diríem des de la constitució del primer Govern de Pedro Sánchez, ja s’havia renunciat a l’opció de la derogació de la reforma del 2012 i s’havia substituït per l’anul·lació dels seus aspectes més regressius.

Et pot interessar: Vidal Aragonés: “Els documents que s’enviaven a la UE avançaven el Reial Decret de la reforma laboral”

Si la qüestió era la derogació de la reforma per considerar que la mateixa era lesiva per als treballadors, l’eliminar alguns aspectes de la mateixa no pot considerar-se una victòria, ja que no s’aconsegueix el que pretenia i a més es continuen mantenint altres punts igualment lesius.

Si féssim una comparació entre el contingut de la nova norma i la reforma laboral del PP en 2012, existeixen diferències destacables?

És una bona pregunta, perquè a l’hora de valorar l’abast del contingut de la nova reforma laboral ha de partir-se justament dels objectius que es van aconseguir en la reforma del 2012 i veure si l’actual els ha desvirtuat o no. I la realitat és que, vist globalment, no ho ha fet. La reforma del PP tenia tres objectius bàsics: abaratir l’acomiadament, devaluar els salaris i permetre la flexibilitat interna (canvis unilaterals de les condicions laborals) i externa (acomiadaments col·lectius). Vegem cadascun d’ells:

En relació amb el primer punt, l’abaratiment de l’acomiadament, pràcticament no s’ha tocat, excepte la derogació de l’acomiadament objectiu per baixes mèdiques curtes, que va ser eliminat a l’inici de la legislatura, però que numèricament té escassa incidència. No s’ha tornat a la quantia dels 45 dies per anys de servei de l’acomiadament sense causa ni al pagament dels salaris de tramitació, des que s’efectua l’acomiadament fins que es notifica al treballador la sentència declarativa de la improcedència.

Respecte a la devaluació dels salaris, la reforma de la negociació col·lectiva, dues han estat les modificacions acordades: d’una banda, la ultraactivitat dels convenis, que havia estat derogada però parcialment recuperada per la interpretació del Tribunal Suprem de la “contractualització” de les condicions laborals derogades per la finalització de la vigència del conveni; i per l’altre, la prioritat aplicativa dels conveni sectorials respecte als convenis d’empresa exclusivament respecte als salaris. La resta de les modificacions que va introduir la reforma laboral de 2012 es mantenen sobre la negociació col·lectiva, fent especial referència a la vigència de les clàusules de despengi salarial; mecanisme que pot permetre que la prioritat aplicativa del salari fixat en el conveni sectorial quedi en res, perquè l’empresa pot acudir al mecanisme perquè no s’apliqui aquest salari i es mantingui en la pràctica el del conveni d’empresa.

Finalment, respecte a la flexibilitat interna, no s’ha fet cap modificació en aquesta matèria. Es mantenen la possibilitat unilateral de les empreses per a imposar modificacions substancials de les condicions de treball o mobilitats geogràfiques, sense haver restringit les causes en les quals es permeten aquests canvis unilaterals. Respecte de la mobilitat externa, els acomiadaments col·lectius no han estat reformats, ni respecte a les causes ni respecte als procediments per a aplicar-les, sent aquest el principal mecanisme usat per les empreses per a acomiadar als treballadors en l’actualitat.

L’única cosa que caldria fer referència és la reforma dels ERTO, mitjançant la introducció dels procediments i causes que ja s’estaven aplicant en la legislació especial dictada pel Covid, i una nova modalitat d’ERTO, el “mecanisme RED” de flexibilitat estabilització, que s’aplica per a les empreses de sectors en crisis. Mitjançant aquest mecanisme el que passarà és que es finançarà el sanejament de les empreses que s’acullin a aquesta mena d’ERTO amb fons públics: les prestacions de desocupació. Una de les grans “lliçons” que van treure la patronal i el Govern de la seva utilització massiva durant la pandèmia.

Molts defensors del govern central posen d’exemple la limitació a la temporalitat de l’ocupació que implica la nova norma. És així?

La temporalitat en l’ocupació ha estat una de les justificacions d’aquesta reforma laboral i a la qual es dedica el gruix de l’articulat del Reial decret. Doncs bé, en aquesta matèria hi ha una reforma de les modalitats de contractació temporal i de les normes que regulen el frau de llei en aquesta mena de contractacions. És potser on s’estableixen normes jurídiques amb major probabilitat d’afavorir als treballadors temporals i perjudicar les empreses, especialment amb la desaparició del contracte d’obra o servei determinat. Encara que aquest tipus de contracte estava sent qüestionat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, no per sentit social, sinó perquè permetia una competència deslleial de les empreses subcontractades amb unes altres, tesis que a més havien estat assumides recentment pel Tribunal Suprem a Espanya.

Però la precarietat laboral continua?

Efectivament. La reducció dels terminis per als contractes de circumstàncies de la producció i la nova regulació dels contractes fixos discontinus reforcen la situació del treballador que els contracta, encara que continua mantenint una situació d’inferioritat respecte als treballadors indefinits, que no elimina la situació de precarietat.

La lluita contra la precarietat necessita de reformes legislatives i de la dotació de mitjans a la Inspecció de Treball, però sobretot la implicació dels comitès d’empreses i seccions sindicals, perquè sense implicació d’aquests no es pot superar la situació de vulnerabilitat dels treballadors temporals. Això implica una actitud i ànim de defensar especialment a aquests treballadors perquè són els més exposats a l’arbitrarietat empresarial.

I cal ressenyar que no hi ha cap mesura pràctica relativa a la bretxa de gènere en matèria de contractació temporal, quan tots els indicadors mostren que són les més afectades per aquesta mena de modalitats de contractació.

Però hi haurà una millora per a la majoria de la classe treballadora amb la nova reforma?

Sense negar les millores respecte a la situació dels treballadors temporals i fixos discontinus, els més precaritzats, respecte als treballadors fixos la nova reforma laboral suposa poques millores concretes en els seus drets laborals. Però cap canvi legislatiu canviarà la situació dels treballadors si no és amb la implicació i mobilització dels mateixos i, sobretot, de les organitzacions sindicals, perquè les empreses tenen múltiples mecanismes per a impedir la seva efectiva aplicació.

Dit d’una altra manera, és impossible fer efectius els escassos drets recuperats si no hi ha un canvi d’actitud per part de les burocràcies sindicals que dirigeixen els grans sindicats d’aquest país. I això és una cosa que fa falta imposar “des de baix”, perquè és evident que no canviarà “des de dalt”.

El caràcter limitat i restringit de la reforma aprovada té a veure amb el clima de pau social i desmobilització en el qual la mateixa s’ha forjat. Sense mobilització i pressió a la patronal i al govern és impossible negociar drets i millores per als treballadors. És a dir, no es pot atreure a la patronal mitjançant el consens. L’experiència d’anys d’acció del moviment obrer demostra que la patronal no accepta més acords favorables als treballadors que els que se li imposen per la lluita al carrer i en els centres de treball.

Vist des d’aquesta òptica, la batalla contra la reforma laboral ni tan sols ha començat encara…

Clar! No es pot donar per acabat l’episodi de la lluita per la derogació de la reforma laboral perquè el Govern del PSOE i Unidas Podemos hagi aprovat una nova reforma laboral, ja que estrictament no hi ha hagut cap lluita ni s’ha derogat res. El que s’imposa és que tots els sectors que consideren que la reforma no compleix els objectius, tant de l’esquerra sindical com els sectors disconformes dins de CCOO i UGT, haurien de fer una forta campanya d’informació sobre la mateixa i les seves limitacions, exigint a les burocràcies sindicals majoritàries que facin una crida a la mobilització per a derogar de veritat la reforma del 2012.

Al meu entendre, el dia que tingui lloc la tramitació parlamentària de la reforma laboral, els sindicats que es reivindiquen combatius com a CGT i altres de l’esquerra sindical haurien de cridar a concentrar-se enfront del Congrés exigint la derogació completa de la llei.

I una última qüestió, crec que també hauria d’exigir-se a ERC i Bildu, que formalment es van pronunciar a favor de la derogació de la reforma del 2012, que presentin esmenes explicites de derogació i que en cas de no ser recollides pel govern -que és òbviament el que succeirà- que es posicionin en contra de l’estafa que representa la nova reforma.

Tot això ho plantejo no perquè tingui cap confiança que des d’aquesta cova de lladres que és el Parlament pugui sortir una norma a favor de la classe treballadora, sinó com a part de la necessària tasca de desemmascarar aquesta democràcia que funciona només per als rics i els empresaris, perquè la classe treballadora torni a confiar només en les seves pròpies forces.




temes relacionats

Govern de coalició PSOE-UP    /    Món obrer   /    Món obrer Estat espanyol   /    Política Estat espanyol   /    CEOE   /    CCOO   /    UGT   /    Reforma laboral

Comentaris

Comentar