Aquest fet ha desencadenat una alarma social davant el temor de què pugui tractar-se d’un nou mètode de submissió química; no obstant això, cap dels casos sembla haver estat vinculat amb una agressió sexual o un robatori i els resultats de les anàlisis toxicològiques han mostrat la presència de substàncies en l’organisme tan sols en el cas d’una menor a Gijón, la qual cosa apunta al fet que o les substàncies emprades desapareixen amb rapidesa —les substàncies habituals que s’utilitzen amb l’objecte de submissió química desapareixen a les tres o quatre hores d’haver estat injectades— o perquè es produeixen amb instruments punxants per a intimidar i atemorir a les dones.

La veritat és que per poder injectar una quantitat suficient d’una substància que propiciï la submissió química, via subcutània o intramuscular, és necessari que l’agulla romangui diversos segons en contacte amb la pell, un procediment que seria difícil de dur a terme amb precisió especialment en entorns amb poca llum i on hi ha molt de moviment, com aquells en els quals s’han reportat els casos, per la qual cosa seria un mètode bastant ineficaç. A més, es tracta d’un succés menys freqüent del que podria semblar a causa de l’àmplia cobertura mediàtica i l’alarmisme que ha suscitat. Estem lluny de trobar-nos enfront d’una terrorífica epidèmia de punxades.

Ara bé, estiguin relacionades aquestes punxades amb intents de submissió química o hagin estat causats per retorçats portadors d’objectes punxants, es tracta d’agressions intolerables que comporten risc per a la salut, com la transmissió de malalties. Cal assenyalar, al mateix temps, tant la necessitat de desactivar una alarma social desmesurada que es retroalimenta i creix, com denunciar la gravetat de la situació i comprendre la legitimitat de la por que poden arribar a sentir un cert nombre de dones, la causa de les quals no es deu a l’últim succés d’actualitat, sinó que enfonsa les seves arrels en el sistema capitalista patriarcal i conforma l’altra cara de la moneda del descrèdit de les experiències de les dones, per a les quals l’acusació de «histèrica» és ja una vella coneguda.

Com apuntàvem, els riscos que comporten les burxades no són exclusivament físics, sinó que l’alarmisme i el terror poden arribar a ser efectes secundaris gairebé més perillosos. Ja que aquests s’articulen com a eines funcionals per exercir control sobre el cos i la vida de les dones.

Independentment de quin sigui la finalitat que s’amaga darrere de les punxades, reforça el relat de la sobreprotecció que ens han inculcat des de petites («vigila la copa», «no vagis sola», «no tornis molt tard») amb una diferència: les consignes anteriors suposen límits a les conductes de les dones -enteses com a víctimes en potència- que transmeten la sensació que si són sobrepassats, dinamitarien una escalada en el perill d’agressió, la responsabilitat de la qual recauria sobre la pròpia víctima per assumir el risc, per no tenir autocontrol, per, en definitiva, sortir-se de l’esquema patriarcal de la bona víctima -determinat, per descomptat, per la raça i la classe-, a la qual se li exigeix un comportament impecable per a no ser «mereixedora del càstig»; però aquesta vegada la reducció de les llibertats de les dones canalitzada en aquest nou «punt de no retorn» apunta a un abandó en gran manera de l’espai públic, ja que tot entorn suposaria un risc. Una induïda situació d’inseguretat que, a més, a l’extrema dreta li encanta aprofitar a favor de les seves proclames racistes.

Aquesta victimització que es fa omnipresent a causa de l’espectacularitat del fenomen de les punxades alimenta, d’una banda, el mite clàssic de les agressions sexuals, segons el qual aquestes es produirien en llocs foscos, a altes hores de la nit i a les mans de desconeguts. No obstant això, segons un estudi de quatre universitats espanyoles (la de València, la de Jaén, la Complutense i la Carlos III), el 80% de les agressions sexuals les cometen coneguts de la víctima i el 60% tenen lloc en un habitatge. No obstant això, posar el focus en l’espai públic i controlar així les accions, llibertat de moviments i exercici de la lliure sexualitat de les dones és molt més funcional als interessos del capital que la denúncia política del conjunt de relacions socials que perpetuen l’opressió i, per tant, l’exercici de violència contra les dones.

D’altra banda, la victimització col·lectiva ens arrossega a la impotència i la passivitat, desactivant-nos políticament. En aquest estat de fragilitat i indefensió, la protecció de les dones es desplaça a l’esfera penal i el paper d’organisme protector totpoderós el realitza l’Estat -el mateix que garanteix la reproducció del patriarcat, que expulsa i estigmatitza als migrants, que reprimeix les protestes- i les seves forces i cossos de «seguretat».

L’enfortiment dels instruments repressius de l’Estat es transforma en un bumerang per als oprimits i en transformar les reivindicacions polítiques únicament en peticions dirigides, des de la nostra posició de víctimes indefenses, als diferents governs -entre ells el govern «progressista»- perquè implantin mesures «en defensa de les dones més vulnerables» al mateix temps que es mantenen les lleis d’estrangeria racistes i les reformes laborals que continuen amb la precarietat i l’explotació de les dones treballadores, s’acaba legitimant aquest aparell de dominació i es crea la il·lusió que centrant-se en l’exercici puntual de la violència contra les dones realitzada per individus concrets es pot acabar amb l’opressió d’aquestes.

És, doncs, l’única sortida assumir-se com a víctima inevitable? Pensem que no, que és possible una altra sortida al poder desmobilizador de la por. La policia i la justícia són part d’aquest sistema capitalista i patriarcal, per la qual cosa l’única sortida que realment pot fer-li front a les agressions sexuals passa per la nostra pròpia organització com a moviment de dones mobilitzades des dels llocs de treball i d’estudi per lluitar al costat de milers de dones contra totes les violències patriarcals incloses totes les agressions físiques o sexuals com la que avui ens preocupa. No hem de relegar-li la nostra suposada protecció als mateixos organismes que perpetuen la nostra opressió, nosaltres mateixes tenim la capacitat i la fortalesa de lluitar pels nostres drets.

Com apunta precisament la consigna feminista: Els carrers i les nits també són nostres.