Des de la posada en marxa de la nova llei “Només sí és sí”, els mitjans han informat de la revisió a la baixa de sentències i l’excarceració de condemnats per delictes sexuals. Això, amplificat per la premsa i per una campanya de la dreta (“el govern deixa lliure als violadors”) es va transformar en focus de la crisi en la coalició de govern, travessada per les disputes obertes en l’escenari electoral entre el PSOE, Sumar i Unides Podem.

"Si el PP vota a favor és perquè és una reculada per als drets de les dones", ha afirmat Irene Montero en finalitzar la seva intervenció en el Congrés. Efectivament, el suport del PP a les esmenes del PSOE, deixa clar que la votació no porta res progressiu per a les dones. Les esmenes apunten a restituir tipus penals previs a l’aprovació de la llei. Això permetria tornar al model anterior, on molts jutges al·legaven que si no hi havia violència física demostrada (per exemple, amb ferides visibles) llavors no es tractava d’una violació.

La llei del “Només sí és sí” introduïa la qüestió del consentiment amb major centralitat, producte de les lluites del moviment de dones contra la justícia patriarcal i del rebuig a sentències com en el cas de la manada. No obstant això, aquesta llei no resolia la qüestió de la violència estructural i tenia el gran límit de proposar gairebé exclusivament una sortida punitivista. Com si es pogués acabar amb la violència masclista per introduir penes carceràries més llargues, o fins i tot tipificar nous “delictes”, com l’assetjament de carrer (una figura penal que en moltes ocasions és utilitzat per la policia contra poblacions empobrides o migrants).

La ministra Montero diu que avui és “un dia trist per a les dones”. Però no es pregunta com es va arribar a aquesta situació i quina és la responsabilitat d’Unides Podem. No serà que va ser un error confiar que es podia avançar en la lluita contra la violència de gènere des dels acords de govern amb el PSOE? I a més, potser no va ser aquest Ministeri d’igualtat el que va centrar tota la qüestió de la lluita contra la violència de gènere en un marc punitivista, que ara és usat per la dreta?

La realitat és que en els últims mesos l’“agenda de debat” públic sobre aquest tema ha girat exclusivament entorn de les tipificacions del codi penal. En canvi, res s’ha dit sobre les qüestions estructurals que impedeixen que moltes dones puguin sortir de situacions de violència de gènere. Per exemple, la falta d’habitatges i treball, la qual cosa porta al fet que milers de dones es vegin obligades a viure amb els seus agressors. O la Llei d’estrangeria, que penja sobre les dones migrants, que temen ser deportades si denuncien una situació de violència masclista.

Avui des de Pa i Roses repudiem l’acord del PSOE amb la dreta per esmenar la llei, però això no ens porta a sostenir una defensa de la llei anterior, ni del seu marc punitivista. En aquest sentit, hem desenvolupat nombroses polèmiques.

Et pot interessar: El debat sobre la llei del “Només sí és sí” i la voràgine punitivista

El que avui torna a demostrar-se és que res important, ni molt menys durador, es podrà aconseguir mitjançant negociacions per dalt amb els representants polítics d’aquest sistema capitalista i patriarcal, com el PSOE. Tal com es cantava aquest passat 8 de març, “la lluita és als carrers i no en els ministeris”. I és que més que mai, fa falta reprendre la mobilització del moviment de dones, de manera independent de tots els partits capitalistes.