Aquesta clàssica història d’amor carregada de clixés entre el govern «progressista» i els interessos dels capitalistes en matèria d’habitatge té el seu origen al desembre de 2020, quan, després de mesos marcats per la pandèmia i la consegüent crisi, l’executiu llançava un reial decret suposadament encaminat a «impedir els desnonaments».

Però, la veritat és que aquesta situació mai va tenir lloc, ja que els desnonaments no es van parar, sinó que només es va paralitzar part d’ells fins a «nova ordre» al mateix temps que recompensava amb diners públics als grans tenidors i fons voltors fins que es complís el termini per les molèsties de no poder expulsar a la força a una sèrie de persones d’un habitatge que no poden pagar a causa d’una precarietat laboral cada vegada major i de les pràctiques especulatives d’aquests mateixos propietaris.

El següent episodi d’aquesta història es remunta a principis d’enguany amb l’anunci de la concessió d’una ’«ajuda» al lloguer de 250 € per a joves d’entre 18 i 35 anys amb ingressos tres vegades menors a l’IPREM (Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples, índex de referència a Espanya per a l’assignació d’ajudes i subsidis en funció dels ingressos) i els lloguers dels quals no superin els 600 €, és a dir, del qual no sols queda exclosa una majoria social que té problemes per a pagar el lloguer, sinó que a més està pensada per a garantir els ingressos dels amos, aquesta vegada amb diners públics.

Més del mateix succeeix amb la limitació a la pujada dels preus dels lloguers fins a un màxim d’un 2%, que pretén contenir preus, d’entrada desorbitats després de dècades d’especulació immobiliària, que estan molt per sobre del poder adquisitiu real de grans masses de població, sobretot en un context de precarització i devaluació salarial a causa de més d’un 7% d’inflació.

Aquesta història es tanca, de moment, amb l’últim acord al qual ha arribat el govern amb la banca sota el pretext—sempre trampós o insuficient com hem vist en el recorregut per aquest idil·li entre el govern i els interessos dels capitalistes—d’ajudar els usuaris a afrontar la càrrega de la pujada de l’Euríbor, que ha augmentat més de dos punts al mig any i suposa la pujada més gran des de la crisi de 2008. Actualment, hi ha 3,7 milions d’hipoteques referenciades a l’Euríbor: aquelles que rondin els 100.000 €, sofriran un augment de gairebé 70 € al mes, una pujada que serà superior als 100 € mensuals per a les hipoteques de 200.000 €; això suposa un augment dramàtic dels costos de l’habitatge per a una classe treballadora que està veient reduït el seu poder adquisitiu a marxes forçades.

Aquest problema hipotecari s’accentua en determinades hipoteques a tipus d’interès variable, com és el cas de la hipoteca creixent, en la qual les quotes augmenten en cada revisió en un determinat percentatge—d’entre l’1,5% i el 3%—a més d’estar referenciades a l’Euribor més un diferencial, i que es van comercialitzar al final de la bombolla immobiliària de principis del mil·lenni, moltes vegades a través de males pràctiques bancàries.

Quina és la proposta del govern? Una ampliació de les mesures de Bones Pràctiques Bancàries del 2012; això es tradueix en el fet que aquells usuaris la renda dels quals no sobrepassi els 25.200 € a l’any (3 vegades l’IPREM) que dediquin més del 50% al pagament de la hipoteca tindran la possibilitat de reestructurar el préstec hipotecari amb un tipus d’interès més baix durant cinc anys—d’Euribor menys el 0,1%, enfront d’Euribor més 0,25% actual— i podrà ampliar-se fins a set anys el termini de la hipoteca; mentre que aquells amb ingressos en la unitat familiar de fins a 29.400 € (3 vegades i mitja l’IPREM) amb una càrrega hipotecària superior al 30% de la seva renda que hagi pujat un 20% i que hagin subscrit la seva hipoteca fins al 31 de desembre de 2022 podran veure congelada la quota durant l’any que ve, no se’ls aplicaran les comissions pel canvi d’una hipoteca variable a una fixa durant el 2023 i se’ls allargarà el termini hipotecari també fins a set anys.

Una vegada més, aquesta amalgama de condicions privatives no està encaminada a retirar el pes d’aquesta crisi de les espatlles de la classe treballadora, sinó a garantir el pagament hipotecari—que actualment consumeix més del 30% dels ingressos totals d’una àmplia majoria social— i l’estabilitat financera dels bancs.

Perquè si realment al govern de PSOE-UP volgués donar una solució al problema de l’habitatge que estigués al servei de les necessitats de la classe obrera i no dels interessos capitalistes, expropiaria sense indemnització els 3,4 milions de pisos buits i d’aquells en mans de la banca i els grans propietaris i especuladors per a garantir un habitatge a les 28.552 persones sense llar que hi ha en l’Estat espanyol segons l’INE, i utilitzaria les restants per a constituir un gran parc públic de lloguer social—que a hores d’ara suposa tan sols l’1% del parc d’habitatge total—que no superi el 15% del salari familiar.

Si aquest govern que es denomina progressista, però que es queda en social-liberal, prengués realment mesures socials per a fer front a la qüestió de l’habitatge en lloc de cobrir-li l’esquena a la patronal, posaria fi al crim social dels desnonaments que deixa a milers de famílies al carrer (10.816 desnonaments s’han executat tan sols entre abril i juny d’enguany) i aboca al suïcidi a desenes de persones, mitjançant la prohibició efectiva d’aquests.