Després de la massacre de Puno que va deixar 18 morts i de la violenta repressió a Cusco que va tornar a deixar un mort i desenes de ferits, milers de pagesos i pobladors, bàsicament dels sectors populars, marxen cap a la ciutat de Lima per a exigir la immediata renúncia de Dina Boluarte i del seu gabinet els qui fins ara tenen gairebé 50 morts, centenars de ferits i molts detinguts al seu haver a conseqüència de la violenta repressió policial-militar ordenada des de l’executiu per a tractar de parar l’aixecament popular que es va iniciar dies després que el Congrés de majoria dretana va destituir de la presidència de la República a Pedro Castillo.

Enfront d’això, a la ciutat de Lima la solidaritat amb els manifestants de l’interior del país també ha començat a créixer i a manifestar-se en marxes diàries, les quals han arribat a importants districtes de la classe mitjana de Lima que alberguen a les principals institucions econòmiques i financeres del país, com és el cas de Miraflores. Els protagonistes d’aquestes accions a la capital són els joves els qui, organitzats en col·lectius i fronts de solidaritat, venen implementant diverses iniciatives, i fins i tot van prendre fa poc els ambients de la històrica Universitat Nacional de Sant Marcos per a poder albergar a les i els manifestants que ja comencen a arribar de les províncies de l’interior del país.

A la classe obrera de les empreses agro-industrials d’Ica i de la petita mineria que, des d’un primer moment, van ser presents a l’aixecament popular bloquejant carreteres i resistint la brutal repressió policial-militar, ara comencen a sumar-se altres sectors sindicalitzats sobretot de regions com Arequipa i Puno, els qui, des de dies enrere, van començar a pressionar a la direcció de la CGTP perquè es plegui a les protestes. Pressionats per les seves bases i per la contundència de les protestes socials, la burocràcia que dirigeix la CGTP, la mateixa que setmanes enrere participava solta d’ossos al dialeg promogut per Dina Boluarte i a les reunions de l’Acord Nacional, ara ha convocat un Atur Nacional per al dijous 19 de gener on la consigna central ha passat a ser que se’n vagi Dina Boluarte.

Aquest nou escenari social caracteritzat per massius aixecaments regionals, sobretot al sud peruà, i per massius desplaçaments dels manifestants cap a Lima per a concretar l’expulsió de la presidenta i el tancament de l’odiat Congrés de la República, a través del que s’ha denominat com la “presa de Lima” o la “segona marxa dels quatre seus”, ha començat a configurar una situació revolucionària la qual, com diria Trotsky, s’expressa en què “les condicions econòmiques i socials estan provocant canvis bruscos a la consciència de la societat i de les seves diferents classes”.

Un dels factors que ha contribuït considerablement a avançar cap a aquesta situació té a veure amb la violenta repressió policial-militar ordenada des de l’executiu i avalada pel Parlament, així com els reiteratius intents portats endavant per Boluarte i el seu premier Otárola, per a tractar de desqualificar i restar-li importància a les accions de lluita dels pobles de l’interior del país, les accions del qual van ser motejades de minúscules i d’estar sent manipulades per forces externes i per sectors vinculats al terrorisme. Per això, les demandes que exigeixen la sortida immediata de Dina Boluarte i el tancament del Congrés, s’han convertit en les demandes més importants i articuladores dels sectors socials que avui es troben en peu de lluita.

A això se suma l’increment de la desconfiança i descrèdit a les altres institucions de l’estat i del règim polític sostingut a la Constitució de 1993 imposada pel govern dictatorial d’Alberto Fujimori, règim que només ha servit per a acréixer l’explotació i opressió de les grans majories i per a promoure el saqueig dels nostres recursos naturals afavorint únicament als grans empresaris nacionals i estrangers i a una casta de polítics al seu servei, els qui, en aquests últims trenta anys d’hegemonia neoliberal s’han enriquit a costa d’acréixer els índexs de pobresa de la classe treballadora, els pagesos i els sectors populars que avui viuen amuntegats i sense comptar amb els serveis bàsics a les perifèries de les grans ciutats de la costa i fonamentalment a les regions de la serralada on, malgrat trobar-se en molts casos els grans jaciments miners, mai van arribar els “beneficis” del creixement econòmic capitalista.

És per aquesta raó que la demanda per una Assemblea Constituent que permeti acabar amb el règim del 93, i d’aquesta manera començar a canviar aquesta situació que afecta les grans majories treballadores, ha deixat de ser una demanda marginal i s’ha convertit en una altra de les demandes més requerides pels manifestants i per sectors importants de la població peruana, com bé ho reconeix l’últim estudi estadístic realitzat per l’Institut d’Estudis Peruans IEP, on es deixa constància que més del 60% de la població enquestada (gairebé dos terços de la mostra) considera que és necessari portar endavant una Assemblea Constituent per a fer canvis significatius a aspectes polítics i econòmics.

No són doncs, com diu Boluarte i Otárola, agitadors externs vinguts de Bolívia o grups terroristes els que atien i manipulen als manifestants, sinó més aviat, aquest descontentament que avui s’expressa en potents accions de protesta està relacionat a la pobresa, la falta de treball i d’ingressos, així com a l’elevada precarietat laboral a la qual viuen la majoria de peruans, sobretot de la serralada on avui es ve donant una profunda crisi agrària motivada per la falta de fertilitzants arran de la dependència dels mercats externs i per l’aguda sequera, la qual té a veure amb la sobre explotació dels recursos hídrics en capçaleres de conca que porten endavant - i amb el vistiplau dels governs de torn i les altres institucions de l’estat - les grans empreses mineres considerades pels grans mitjans de comunicació com les bandereres del creixement econòmic.

A aquests factors estructurals se suma el marcat racisme promogut per les denominades “elits” criolles i reproduït per les diverses institucions de l’estat, contra la població de procedència Aimara i Quítxua que viu a les zones rurals i a les regions de l’interior del país, sobretot a la serralada. És per això que a aquests sectors de la població s’ha anat desenvolupant la percepció que, amb el cop parlamentari del 7 de desembre que va significar la destitució de Pedro Castillo, als més pobres i als pobles originaris, els rics de sempre concentrats a Lima, els van robar la seva victòria electoral del 2021 treient al seu president, qui, malgrat no representar realment una alternativa de canvi per a les grans majories (per la seva estratègia de conciliació de classes), era considerat per la població del denominat “Perú profund”, com un dels seus.

Per l’aprofundiment de la crisi i pel paper que venen jugant les masses com a actors directes amb els seus propis mètodes de lluita, sectors de la ultradreta política i empresarial, així com alguns ex alts comandaments militars, encoratgen al govern de Boluarte a aprofundir la seva política repressiva contra els manifestants. De concretar-se aquesta tendència, el govern actual esdevindria en un govern obertament contra revolucionari sostingut fonamentalment a les forces repressives.

D’altra banda, altres sectors de la dreta, de l’empresariat i fins i tot de l’esquerra reformista, ja comencen a avaluar possibles solucions que impliquin una eventual sortida de Dina Boluarte de la presidència i una transició que els permeti desviar el descontentament i la mobilització social per a preservar i oxigenar els fonaments del règim del 93. És així que han començat a parlar d’avançar les eleccions generals per al 2023, o fins i tot hi ha els qui proposen que Dina renunciï, que el Congrés canviï a l’actual taula directiva presidida per l’ultra conservador José Williams Zapata i que, segons ho estableix la norma per a aquests casos, s’emportin eleccions generals en un termini no major de sis mesos, període al qual el país estaria dirigit per un govern de transició presidit pel Congrés, el qual avui gaudeix del 95% de desaprovació ciutadana.

Ni un avançament d’eleccions per al 2023 o la renúncia de Boluarte i el seu reemplaçament per una nova taula directiva del Congrés i noves eleccions en sis mesos, són garantia d’un canvi real que permeti concretar les grans aspiracions dels milers de pagesos, treballadors i sectors populars que avui es mobilitzen i que no dubten a posar el seu pit enfront de les bales de la repressió policial-militar. Aquestes iniciatives al que estarien orientades en realitat és a crear falses expectatives entre els manifestants a fi que deposin les seves accions de protesta perquè puguin encaminar el seu descontentament per la via institucional-electoral del règim del 93, la qual és altament antidemocràtica i excloent.

Urgeix continuar lluitant per la caiguda del govern de Boluarte, pel càstig als responsables de la repressió que ja ha costat gairebé 50 morts i per la llibertat de Pedro Castillo i del conjunt de presos polítics que ve costant aquest aixecament popular. Només la força de la mobilització i la lluita, a més de l’autoorganització obrera, pagesa i popular, són garanties de victòria. Només a través d’elles, i valent-nos de la vaga general, organitzada des de les bases i impulsant un Comando Unitari de Lluita, podrem derrotar al govern assassí de Dina Boluarte, establint així un govern provisional de les organitzacions obreres, pageses i dels sectors populars que avui estan en peu de lluita.

Només un govern provisional de les organitzacions de les i els treballadors, pagesos i sectors populars sostingut a l’acte organització obrera i popular i nascut de la lluita i del derrocament del règim del 93, assegurés la possibilitat de convocar i implementar una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana la qual haurà de tenir facultats executives i legislatives i haurà d’estar composta per assembleistes elegits en un districte electoral únic que permeti la participació de representants obrers, pagesos i indígenes, els mateixos que guanyessin com a gana un treballador qualificat i podran ser revocats si incompleixen el mandat de les seves bases.

Aquesta Assemblea Constituent també ens permetrà discutir-ho tot, començant pels privilegis que actualment gaudeixen els grans empresaris, per a d’aquesta manera posar a l’agenda i al centre de les prioritats polítiques del país les necessitats de les i els treballadors, els pagesos i els sectors populars colpejats per la crisi econòmica i que avui es troben sumits a la pobresa i la pobresa extrema. Només d’aquesta manera podrem acabar definitivament amb el nefast règim del 93 i la seva Constitució, i avançar de millor manera cap a l’edificació d’un govern de les i els treballadors i els sectors populars amb perspectiva socialista.