La crisi del Partit Popular ha evolucionat al llarg del cap de setmana. De la guerra total entre Isabel Díaz Ayuso i Pablo Casado, fins a la capitulació de Casado davant Ayuso retirant l’expedient obert contra la presidenta madrilenya per presumpta corrupció. No obstant, aquest dilluns els principals barons autonòmics del PP s’han aliat per a derrocar al president del partit i forçar un congrés extraordinari al març. Per part seva, Casado es nega a cedir a la pressió i tan sols ha convocat una Junta Directiva Nacional per a la setmana que ve, l’òrgan de màxim poder dins de la formació i on espera mantenir una majoria suficient per a mantenir el poder.

L’aliança entre els barons autonòmics ha tingut el seu impuls en l’empremta d’Alberto Núñez Feijóo, president del PP gallec i governant a Galícia juntament amb la mateixa Ayuso, que aspira a ser presidenta del PP madrilenya. A canvi d’això últim, Feijóo hauria obtingut la promesa de la presidenta de la Comunitat de Madrid de no aspirar al lideratge nacional del seu partit. Una promesa que xoca amb les reivindicacions de centenars de manifestants que s’han reunit aquests dies davant la seu nacional del PP clamant per la figura d’Ayuso per a la Moncloa.

Et pot interessar: Guerra oberta en el PP: corrupció i decadència de la dreta (i de tot el règim polític)

A l’aliança de barons autonòmics s’ha sumat també Moreno Bonilla, president de la Junta d’Andalusia i del PP andalús. Això segellaria en principi el destí de Casado que tan sols disposa del suport de Fernando López Mirás, president de Múrcia, l’únic que no va demanar durant el cap de setmana la dimissió de Teodoro García Egea, segon al comandament de Casado, i el cap que es va demanar per a la fi d’hostilitats inicialment. La negativa de Casado de lliurar a la seva mà dreta ha augmentat el grau de crisi interna del partit, la qual cosa hauria portat als barons a decidir la necessitat de triar un nou lideratge per al partit.

Feijóo, seria el nom assenyalat tant per mitjans de comunicació de dretes com per sectors del partit com un possible candidat de consens que resolgui la crisi en la qual es troba immersa la formació. L’actual president de Galícia apareixeria com una opció “moderada” i “responsable” enfront del trumpisme d’Ayuso, al mateix temps que una figura d’èxit en governar per majoria absoluta la seva comunitat autònoma i ser un dels actius polítics més importants del PP. El seu nom ja va sonar en les primàries de 2018 a les quals finalment no es va presentar i on va guanyar Pablo Casado. Ara és reclamat per l’entorn mediàtic de la dreta, ja sigui perquè prengui possessió de la presidència nacional i sigui el futur candidat del partit, o perquè almenys, i sembla ser l’opció més probable, assumeixi una presidència interina per a un congrés extraordinari que hagués de donar-se al març. Un bonapartisme “moderat” que pot tancar conjunturalment la sagnia, però que no conjura la principal crisi que afronta el PP: l’ascens de l’extrema dreta de Vox i la disjuntiva entre intentar un retorn senil a l’“extrem centre” o reconvertir-se en clau trumpista.

Vox a l’aguait

Vox està sent clarament el principal guanyador de la crisi del PP. Múltiples enquestes publicades entre ahir i avui donen compte del creixement electoral del partit d’Abascal, que podria donar el sorpasso en les pròximes eleccions generals a un PP afeblit per la crisi interna. Això ha fet sonar les alarmes dins d’una formació que no només ha de negociar amb Vox a Castella i Lleó per a formar govern després d’un relatiu fracàs electoral, sinó que es preparava per a un avançament electoral a Andalusia que havia d’assegurar-li una victòria fàcil. Tot això ha quedat fet trossos en menys d’una setmana amb el conseqüent caos que pot suposar de cara al pròxim cicle d’eleccions municipals i autonòmiques en 2023 on de no resoldre’s satisfactòriament la crisi, podríem assistir a la caiguda del PP com a principal partit del bloc de dretes d’aquest país.

El creixement de Vox a costa de perforar part de la base social del PP, com s’ha vist expressat en les recents eleccions de Castella i Lleó, no només s’ha vist reforçat pel desafecte de part dels seus votants que no reconeixen ja la legitimitat de Pablo Casado com a dirigent polític. També pot aconseguir un nou motor si Núñez Feijóo queda al capdavant del partit i cerca posar un fre als vents de radicalització trumpista que bufen des de Madrid.

Això tindria múltiples efectes col·laterals que han de ser estudiats en el futur però que podem avançar breument: un augment de la pressió malmenorista davant la por a un govern on Vox sigui força majoritària; un creixement del PSOE davant el malmenorisme amb la conseqüent caiguda en la irrellevància d’Unidas Podemos; un major grau d’inestabilitat dins del sistema polític.

La crisi del PP obre tota una sèrie d’hipòtesi sobre l’evolució del principal partit de la dreta espanyola. Sense saber si Casado arribarà si més no al final de setmana, el sentit de la fletxa mostra que l’emergència de Vox continuarà i, amb això, sens dubte també un nou augment de la pressió malmenorista.

Davant aquest escenari, com diuen Diego Lotito i Pablo Juárez en un recent article publicat a Contrapunt: “és necessària una nova hipòtesi d’esquerra anticapitalista. Que promogui el front únic per al combat de les organitzacions de la classe treballadora i la joventut. Que posi la lluita de classes en el centre de gravetat. Hi ha forces per a això. Entre les i els treballadors que lluiten contra la precarietat i les reformes laborals. En la joventut que enfronta la repressió. En els barris. En el moviment de dones i dissidències que planta cara al masclisme i la translgtbifòbia. En els col·lectius que resisteixen els desnonaments. En els moviments socials que enfronten el racisme i la xenofòbia. No hi ha temps que perdre.”