La guerra civil desfermada aquesta setmana en el PP ha cobrat dimensions sense precedents. La crisi del principal partit de la dreta va acabar d’esclatar pocs dies després de les eleccions a Castella i Lleó, en les quals Vox va aconseguir un avanç categòric. Pablo Casado esperava que l’avançament electoral li donés una majoria absoluta, o almenys suficient per a dirimir la seva batalla interna amb Isabel Díaz Ayuso i millorar la seva competitivitat amb Vox. El resultat va ser un fracàs rotund.
Molt afeblit, el líder del PP va buscar reforçar-se separant-se de Vox. Fins i tot va arribar a coquetejar amb un pacte amb el PSOE. Ayuso va fer exactament el contrari. Es va mostrar a favor de pactar amb l’extrema dreta, desautoritzant al seu cap, i ja de pas, va exigir la convocatòria del retardat congrés del PP de Madrid, on esperava obtenir la secretària general. El control del PP de Madrid havia estat un delimitat camp de batalla, fins ara. I llavors va esclatar la guerra.
La primera que va disparar va ser Ayuso. En els seus mitjans afins -sobretot afins a la Comunitat de Madrid-, publicaven que Gènova hauria contractat via l’Ajuntament de Madrid -suposadament amb fons de l’Empresa Municipal de l’Habitatge i Sòl-, un detectiu per a investigar a la presidenta i el seu entorn. Sobre què? Perquè sobre una suposada adjudicació irregular d’un contracte de 1,5 milions d’euros a una empresa d’un amic de la família, per a comprar màscares al març de 2020, en plena pandèmia. Per aquesta operació, el germà d’Ayuso hauria cobrat gairebé 300 mil euros de comissió.
La jugada d’Ayuso va ser intel·ligent. Assessorada pel seu operador polític i cap de Gabinet, l’aznarista Miguel Ángel Rodríguez, va fer saltar l’escàndol de l’espionatge per a imposar el relat d’operació política i guerra de l’aparell del PP contra la presidenta, abans que s’imposés el de la corrupció i el nepotisme. Poc després, el secretari general del PP, Teodoro García Egea, anunciava l’obertura d’un expedient informatiu contra Ayuso pel seu comportament “gravíssim i gairebé delictiu”. El pas previ a un expedient disciplinari que podria acabar amb la seva expulsió del partit.
Casado va sortir finalment aquest divendres a acusar a Ayuso d’estar "allargant un muntatge" per a no donar explicacions sobre la corruptela del seu germà. Així, amb tots els ponts trencats, la voràgine ha posat al PP a la vora la ruptura. Un escenari que no semblés tenir retorn.
Una pandèmia de corrupció
El que ningú ha negat és que la Comunitat de Madrid va adjudicar un contracte desorbitat per a rebre màscares a una empresa d’un amic del germà d’Ayuso. I que aquest va cobrar per aquesta operació una ingent suma de diners. Ara Ayuso sosté que va cobrar 55.850 euros, no 300.000. I suposadament ho va fer en concepte de “gestions” per comprar màscares a una empresa xinesa. 55 mil euros per gestionar la compra per internet de màscares a una empresa en xinesa! Que a més es van pagar al delirant preu de més de 5 euros per unitat! Això, és clar, suposant que el germà d’Ayuso no usés l’empresa del seu amic com testaferro per a cobrar per baix els 250 mil restants. I això ja seria molt suposar.
Així, mentre milers de persones morien per la pandèmia -moltes d’elles per la nefasta gestió que es va fer de les residències d’ancians-, i milions es quedaven sense ingressos, Ayuso li lliurava al seu germà gairebé 5 anys de salari mínim per fer una compra en línia. És indignant. Però amb la seva confessió, Ayuso el que pretén és legalitzar l’actuació del seu germà. Serà repulsiu, però és legal. Un gest típicament trumpista. Encara que cal veure que succeeix amb els gairebé 20 contractes que li germano d’Ayuso va aconseguir des que la seva benvolguda germana va arribar a la presidència de la Comunitat.
Ara bé, els tripijocs d’Ayuso eren coneguts dins del PP. A aquest cas se sumen a més uns altres igualment escandalosos, com la contractació dels menús de menjar porqueria de Telepizza o la construcció de l’Hospital Zendal amb contractes milionaris atorgats sense licitació a les principals empreses de l’Ibex.
Així, mentre milers de persones morien per la pandèmia -moltes d’elles per la nefasta gestió que es va fer de les residències d’ancians-, i milions es quedaven sense ingressos, Ayuso li lliurava al seu germà gairebé 5 anys de salari mínim per fer una compra en línia. És indignant. Però amb la seva confessió, Ayuso el que pretén és legalitzar l’actuació del seu germà. Serà repulsiu, però és legal. Un gest típicament trumpista. Encara que cal veure que succeeix amb els gairebé 20 contractes que li germano d’Ayuso va aconseguir des que la seva benvolguda germana va arribar a la presidència de la Comunitat.
Ara bé, els tripijocs d’Ayuso eren coneguts dins del PP. A aquest cas se sumen a més uns altres igualment escandalosos, com la contractació dels menús de menjar porqueria de Telepizza o la construcció de l’Hospital Zendal amb contractes milionaris atorgats sense licitació a les principals empreses de l’Ibex.
Per això, la podridura de la dreta és només una expressió de la podridura del conjunt del Règim. El PP, el PSOE, Ciutadans, Vox, CiU, el PNB, els sindicats burocratitzats, l’Església, i per descomptat, la pròpia Corona. Tots han estat esquitxats d’alguna manera en escàndols de corrupció. No oblidem la Gürtel, el Cas Púnica, el Cas Palau de CiU, el frau dels ERE a Andalusia que va implicar la plana major del PSOE, el cas Nóos, i una llarga llista. Al cap i a la fi, tots van aprendre del millor, Joan Carles I, patriarca d’un règim que ha actuat -i continua actuant- com una veritable “associació il·lícita” al servei dels rics i els poderosos. No són pomes podrides, sinó els mecanismes amb els quals funciona el Règim i el sistema mateix. Una veritable pandèmia de corrupció.
El rerefons d’aquesta guerra, no obstant això, no és la corrupció, per més generalitzada que sigui. És la crisi d’un sistema de partits decadent que, entre altres fenòmens, ha donat lloc a l’emergència d’una forta extrema dreta en ascens. Vox ha començat a qüestionar seriosament l’hegemonia del PP dins de la constel·lació de la derechona espanyola. Aquí està la clau.
La persistent crisi orgànica del Règim del 78
La guerra oberta dins del PP és, en certa manera, un nou episodi tardà de la “crisi orgànica” del règim espanyol, prenent el concepte del comunista italià Antonio Gramsci.
Abans van estar la crisi de la monarquia en 2014, que va culminar amb l’abdicació de Joan Carles I i l’inici del regnat de Felip VI, encara que els seus escàndols de corrupció continuen fins avui. I en 2016, no oblidem, també dins del PSOE van aflorar les clavegueres que van imposar el cop de mà a Pedro Sánchez per a destronar-lo de la secretaria general del seu partit després d’oposar-se a la política dels barons socialistes de permetre la investidura de Rajoy. Un 2016 que, recordem també, va estar plagat de casos de corrupció que van esquitxar a tot crist.
En tots aquests casos, com ara, van operar activament els mitjans de premsa de l’establishment, tant per dreta com “per esquerra”. El quart poder en mans de grans conglomerats capitalistes que viuen dels diners públics gestionats pels governs.
La gènesi de la crisi, no obstant això, ve de molt més enrere. L’esclat de la crisi capitalista en 2008 i la posterior irrupció del moviment dels indignats, van ser catalitzadors d’una “crisi orgànica” del règim polític de conjunt -en termes de Gramsci, una dislocació de l’autoritat de l’Estat i dels partits, en la qual la crisi econòmica s’articula com a crisi social i política- que va marcar l’inici de la fi de l’antic sistema de partits.
El trontoll del vell bipartidisme i la dinàmica del “extrem centre”, com ho va anomenar Tariq Alí, va donar lloc a nous fenòmens polítics i noves maneres de pensar. Podem per esquerra i Ciutadans per dreta van ser la seva expressió directa. Poc més de sis anys després, la dreta cool aquesta liquidada, fagocitada entre la dreta tradicional i l’extrema dreta. I l’experiment neorreformista? En el govern amb la casta del PSOE aplicant polítiques neoliberals “progressistes” com la nova reforma laboral o part de l’agenda de la dreta com la política migratòria.
Aquest últim element és clau. Sense ell no s’entén l’altre fenomen aberrant que ha sorgit, com en un brou de cultiu d’acció retardada, de la persistència de la crisi orgànica del règim: Vox. L’ascens de l’extrema dreta és subproducte, no sols de l’esgotament de la vella dreta conservadora -que avui es manifesta de forma descarnada-, sinó de la defecció de la “nova esquerra” que va prometre venir a assaltar els cels i l’única cosa que va fer va ser ocupar alguns ministeris per a promoure lleis que enamoren a la CEOE. Una emergència que va ser correlativa a la major crisi del règim de les últimes dècades, el sorgiment del moviment independentistes català i el referèndum del 1-O.
Estem davant la presència d’una crisi continuada, que no és sempre la mateixa, però el substrat de la qual si ho és: l’esgotament de les bases de sustentació del règim polític nascut del contuberni del 78. Per això hi ha hagut moments tant de crisi profunda com d’estabilitat relativa. Però per baix -i no sols- es venia gestant una crisi monumental en l’altre principal partit del règim espanyol, agullonada per l’enfortiment de l’extrema dreta.
El cisma en el PP -a través del sorgiment de Vox- ja era un fet abans de la guerra que acaba d’esclatar. Va sorgir fa anys d’un element marginal com Abascal, però que va empalmar amb una àmplia base social que va trencar amb el seu vell projecte. Vist des de la sorra internacional, aquest ha estat el destí de l’espectre de la dreta en múltiples països, des dels Estats Units, fins a França, Xile o l’Argentina. El projecte trumpista d’Ayuso busca justament conjurar l’atzucac al qual Vox ha portat al PP.
Enfrontar l’onada que ve de la dreta trumpista i l’extrema dreta
Encara és prematur aventurar com acabarà les “Noces Vermelles” del PP, que ja és la crisi política més gran de la seva història. Però no serà sense morts, perquè sang ja hi ha. Resistirà Ayuso l’embat de l’aparell del PP veient naufragar a Casado? Estem en l’avantsala d’un retorn en clau trumpista dels neocon espanyols, que en altre temps lideressin Aznar i Esperanza Aguirre, sota la forma d’un nou projecte polític? O assistirem a una llarga guerra interna sense resolució clara, per més improbable que soni ara mateix? No ho sabem. El que sí que sabem és que la bascula de la política espanyola s’inclinarà encara mes a la dreta. I que Vox es continuarà enfortint, menjant de la carronya que deixi la guerra civil del vell partit d’Abascal.
En aquest escenari, des del “progressisme” i l’esquerra institucional, s’enforteixen propostes de “cordó sanitari” i “blocs democràtics” contra l’extrema dreta. Quan Vox vol presentar-se com una força “antiestablishment”, què millor que un “cordó sanitari” que els permeti situar-se com a “radicals” i “outsiders”?
Un pacte entre partits burgesos i l’esquerra reformista com promouen des del PSOE a Unides Podem -un veritable embrió de la nefasta política del front popular-, no serveix per a frenar a l’extrema dreta. Només serveix per a tirar sorra en els ulls de la classe treballadora, desarmar-la i evitar que reconegui els qui són els seus veritables amics i els qui els seus enemics. Però tampoc serveix un nou experiment neorreformista com el que vol encapçalar Yolanda Díaz, la ministra acaronada de la CEOE i les burocràcies sindicals. Abonar l’esperança conformista de continuar sent la crossa de l’ala “progressista” d’un règim podrit és la millor via perquè es continuï enfortint l’extrema dreta. Ja ho hem vist en les eleccions de Castella i Lleó.
En els mesos que venen assistirem a escenes d’obscè “malmenorismo”, com no hem vist fins ara. La clau és no desesperar. Tant l’extrema dreta com l’esquerra domesticada s’alimenten de la desesperança. El que fa falta és construir des de la mobilització una esquerra que representi els interessos dels i les que sofreixen les polítiques, la corrupció i la misèria que generen tots els enemics del poble. Que llevant com a bandera un programa veritablement radical per a acabar amb totes les penúries de la classe treballadora, les dones, la joventut, les i els treballadors immigrants, les dissidències sexuals i el conjunt del poble pobre.
Per posar un exemple: davant la corrupció, el robatori i el frau dels diners públics, aquest mitjà complementari de transferència de riqueses cap a les classes dominants i les seves fraccions polítiques que tan bé manegen els partits del règim, no n’hi ha prou amb oposar-los denúncies judicials i declaracions parlamentàries. Fa falta plantejar un programa que talli d’arrel els seus fonaments: que tots els càrrecs polítics de l’Estat, en tots els seus nivells, tinguin salaris iguals al d’una mestra o un treballador mitjà, i que siguin revocables pels seus electors.
Una mesura tan senzilla com aquesta serviria per a acabar amb una de les principals fonts de privilegis d’una casta política corrupta i un aparell estatal al servei d’una minoria social. Aquesta va ser una dels grans ensenyaments de la gloriosa Comuna de París de 1871. Com va escriure Lenin, “aquestes mesures democràtiques, senzilles i ‘evidents per si mateixes’, al mateix temps que unifiquen en absolut els interessos dels obrers i de la majoria dels pagesos, serveixen de pont que condueix del capitalisme al socialisme.”
Perquè es posi en pràctica caldrà imposar-la amb la lluita. I juntament amb això, una bateria de mesures ineludibles, com l’expropiació dels habitatges en mans de bancs i especuladors per a parar desnonaments com el que aquest divendres tenia lloc a Madrid; la derogació de totes les reformes laborals, inclosa la farsa del Govern, la CEOE i les burocràcies sindicals; la prohibició dels acomiadaments i el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial; la nacionalització de la banca i les empreses estratègiques; la defensa del sistema públic de pensions i la jubilació als 60 anys; impostos a les grans fortunes per a reforçar la sanitat, l’educació i els serveis públics; la fi de la llei mordassa i la llibertat de tots els presos polítics; la derogació de les lleis d’estrangeria i el tancament dels CIEs; un referèndum per a posar fi a la monarquia; la defensa del dret a l’autodeterminació; el rebuig a l’OTAN i la guerra imperialista i el tancament de totes les bases nord-americanes en sòl espanyol, per esmentar només algunes.
Per a enfrontar decididament l’ascens de l’extrema dreta i lluitar conseqüentment per un programa així, és necessària la màxima independència política respecte a aquest règim decadent. És necessària una nova hipòtesi d’esquerra anticapitalista. Que promogui el front únic per al combat de les organitzacions de la classe treballadora i la joventut. Que posi la lluita de classes en el centre de gravetat. Hi ha forces per a això. Entre les i els treballadors que lluiten contra la precarietat i les reformes laborals. En la joventut que enfronta la repressió. En els barris. En el moviment de dones i dissidències que planta cara al masclisme i la translgtbifobia. En els col·lectius que resisteixen els desnonaments. En els moviments socials que enfronten el racisme i la xenofòbia. No hi ha temps que perdre.
