S’assenyala el 9 de desembre de 1987 com l’inici de la Primera Intifada (la paraula "intifada” prové de l’àrab i significa literalment “sacsejada” i designa un alçament popular) que va tenir lloc a Gaza, Jordània de l’oest i l’est de Jerusalem.


Aquest va ser el major aixecament massiu del poble palestí, protagonitzat per una nova generació de joves i dones, que va aconseguir reinstal·lar la seva causa en l’agenda internacional i va despertar una onada de simpatia popular a tot el món.

El poble sota ocupació va sortir als carrers massivament per enfrontar a un dels exèrcits més poderosos del món. La imatge icònica dels nens llançant pedres als tancs es va convertir en tot un símbol de l’aixecament palestí.


Les dones van tenir un paper central organitzant l’auxili, que trencaven els tocs de queda, tancaments de carrers, registres i detencions israelianes, per portar aliments i medicines als barris sota setge i protestar pels milers de presos.


La resistència s’organitzava a les ciutats, pobles, llogarets i camps de refugiats a través de comitès populars que garantien la subsistència de la població, així com les tasques educatives i de salut durant els bloquejos i tocs de queda.


Aquesta revolta va prendre diverses formes de desobediència civil, amb manifestacions massives, vagues generals, el rebuig a pagar impostos, boicot de productes israelians, grafitis i “escoles de llibertat” clandestines.


Cap a finals de 1988, es comptabilitzaven unes 23.092 manifestacions en tots els territoris palestins ocupats.

Aquesta Intifada es va estendre per diversos anys fins a la signatura dels anomenats Acords d’Oslo (1993) entre Israel, amb Isaac Rabin, sota l’auspici del president dels EUA Bill Clinton i Arafat, representant a l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) com un intent de resposta, per part de l’imperialisme nord-americà i l’Estat d’Israel a la profunditat del moviment que havia generat la primera Intifada, amb la promesa dels “dos Estats”: un Estat palestí (en una part minoritària dels seus territoris històrics) convivint pacíficament, costat a costat, amb l’Estat colonialista d’Israel que aviat seria novament enfrontat.