El dimarts 16 de gener, les forces iranianes van atacar objectius a Síria i al Kurdistan iraquià en resposta a l’atemptat perpetrat a la ciutat iraniana de Kerman el 3 de gener i als múltiples atacs contra alts càrrecs de la Guàrdia Revolucionària i de l’anomenat Eix de la Resistència que inclou a més del país persa, a Síria i a la milícia libanesa Hezbollah, entre altres.

Després d’anunciar que respondria a l’assassinat de Razi Moussavi, líder de la Guàrdia Revolucionària, a Damasc (Síria), el 27 de desembre, i a l’execució del líder de Hamas Saleh al-Arouri a Beirut (Líban), el dimarts 3 de gener, l’Iran va decidir contraatacar colpejant, segons els seus mitjans estatals, a “espies del règim sionista” a la ciutat de Erbil, en el nord de l’Iraq sota control del Partit Democràtic Kurd.

A Síria, les forces iranianes van anunciar que havien atacat a membres de l’Estat Islàmic que suposadament van dur a terme l’atac més mortífer en la República Islàmica des de l’incendi de Rex en Abadan en 1978.

Mentre Israel ha tornat a l’estratègia d’assassinat selectiu atacant a diversos quadres de moviments afiliats a l’Eix de Resistència, en l’esfera d’influència iraniana, i l’Iran ha estat atacat en el seu propi territori per l’Estat Islàmic, les opcions dels Guàrdies Revolucionaris per a l’acció va continuar sent limitada.

Si una part de l’opinió pública iraniana critica les fallades dels serveis de seguretat i l’actitud expectant del Govern, les autoritats iranianes no podrien respondre a Israel amb la mateixa intensitat sense desencadenar un conflicte important i enfrontar-se a la coalició liderada pels Estats Units. Davant la necessitat de respondre als atacs soferts en el seu propi territori evitant al mateix temps una conflagració regional, la resposta iraniana és cautelosa.

També sembla desordenat. En colpejar a un aliat pròxim al qual l’Iran havia secundat contra l’Estat Islàmic i amb el qual manté importants relacions econòmiques bilaterals, els comunicats de l’exèrcit iranià són més que confusos.

La propaganda iraniana primer va anunciar que les seves forces havien atacat a “elements antiiranians” a l’Iraq, i després en un segon comunicat de premsa, va afirmar haver atacat una base del servei d’intel·ligència israeliana, repetint el llenguatge del govern l’endemà de l’atac a Kerman quan va qualificar a l’Estat Islàmic de “aliat del sionisme i de l’imperialisme estatunidenc”.

Per part seva, després de condemnar una "agressió contra la sobirania de l’Iraq i la seguretat del seu poble", el govern iraquià va enviar al lloc de l’atac a l’assessor de seguretat nacional Qassem al-Aaraji, qui va acusar a Teheran de mentir i difondre "acusacions falses". A més, el govern iraquià va repatriar al seu ambaixador a Teheran per realitzar “consultes”.

L’objectiu aconseguit sembla ser la casa del magnat immobiliari Peshraw Dizayee, qui va morir en l’atac amb part de la seva família. Propietari de l’empresa Falcon Group, implicada en un projecte de carretera que uneix Europa amb l’Iraq a través de Turquia, també era un actor important en el mercat energètic regional.

Els seus vincles amb Israel continuen sent desconeguts, malgrat la hipòtesi -plantejada sense proves per alguns comptes proiranians en la xarxa social X (abans Twitter)- que l’empresa participa en intercanvis de gas o petroli amb l’Estat colonial.

El consell kurd, que administra la regió, va denunciar un “atac injustificat” i va afegir que “Els Guàrdies Revolucionaris diuen que l’atac va tenir com a objectiu diversos llocs de grups d’oposició iranianes. Lamentablement, encara utilitzen pretextos infundats per atacar Erbil”. Feroç oponent a la independència kurda per temor al fet que sorgeixi un Estat kurd en el seu territori en el nord del país, que compta amb una important minoria kurda (“Kurdistan iraniana”), l’Iran va donar suport als atacs del president turc Erdogan contra aquestes poblacions a Síria, durant el seu compromís amb Bashar al-Assad.

El govern estatunidenc va denunciar, fidel a la seva hipocresia, "atacs irresponsables que soscaven l’estabilitat de l’Iraq", mentre bombardejava diverses vegades el país, atacant, el 25 de desembre a membres de Kataeb Hezbollah (grup armat iraquià associat a Hezbollah) i el 4 de gener executant a un membre d’alt rang de la milícia xiïta al-Nujaba.

Mentre que l’equilibri de les contradiccions és cada vegada més fràgil a Orient Mitjà i l’imperialisme estatunidenc fa tot el possible per a mantenir les seves posicions regionals fent costat incondicionalment a l’Estat colonial israelià, la pressió exercida pels atacs indiscriminats d’Israel va empènyer a l’Iran per primera vegada al conflicte duent a terme una sèrie d’atacs en el seu propi nom.

Si la resposta iraniana és un símptoma de les contradiccions d’un règim en crisi, obligat a respondre a una agressió sense precedents en el seu propi territori, encara que apuntant a objectius menors i de manera desordenada, sense entrar en conflicte directe amb Israel, les incessants provocacions de l’imperialisme israelià són la causa última del conflicte. Actuant com a fuet de l’imperialisme estatunidenc a Orient Pròxim, el govern israelià amenaça amb sacrificar la regió en l’altar de la seva ideologia fanàtica.

Aquest article es va publicar originalment en Révolution Permanente, l’edició francesa de la Xarxa Internacional de la Izquierda Diario.