Naturalment el debat teòric i polític marxista es pot abordar des de diferents angles, però la lluita de classes és un test fonamental que permet posar a prova i contrastar posicions amb la realitat per treure lliçons estratègiques. En aquest sentit, el primer que crida l’atenció és que la lluita de classes a França hagi concitat fins ara tan poques o nul·les reflexions en la major part de l’esquerra radical de l’Estat espanyol, malgrat que en els últims dos mesos s’han desenvolupat allà 10 jornades de vaga i mobilització, i al fet que s’ha obert un nou moment polític, marcat per la radicalització de sectors de la classe treballadora i la joventut des de l’aprovació del decret 49.3 pel govern de Macron.

En el cas de l’esquerra institucional, aquest silenci no sorprèn. Per a partits com Podemos, Esquerra Unida o el PCE, la lluita de classes, més quan aquesta es radicalitza, sempre ha estat un perill a conjurar, una amenaça cap a l’ordre polític capitalista del qual només busquen ser bons gestors. Basta recordar les declaracions d’Enrique Santiago quan la vaga de Cadis, o d’Alberto Garzón en suport a l’accionar policial contra els manifestants en ocasió de les manifestacions per l’empresonament de Pablo Hasel.

En canvi, en el cas de corrents que són crítiques del neo reformisme, la socialdemocràcia i de les burocràcies sindicals, que reivindiquen fins i tot una certa idea d’una independència de classe, crida l’atenció que no s’hagi dedicat gairebé cap atenció al que ocorre a França. És el cas, en particular, del nou “Moviment Socialista” que impulsen organitzacions com el GKS, HS o l’EPS. No creiem que això es degui, o almenys no fonamentalment, a un problema de desconeixement, sinó a una posició política sectària davant la lluita de la classe obrera.

Per a un corrent que posseeix diversos mitjans de difusió, que ve produint un gens menyspreable cúmul d’articles i treballs d’anàlisis i debats polític sobre diversos temes, recentment el passat 23 de març, el periòdic del GKS, Gedar, va publicar un editorial amb el títol “La reforma de les pensions a França i els límits del sindicalisme” [1] Dos mesos després de l’inici de l’enorme procés de lluita a França, quan es multipliquen les vagues dures, els talls de carreteres i vies, els piquets, ocupacions de centenars de col·legis i universitats, forts enfrontaments amb la policia i els antiavalots, més de 500 detinguts només en l’última setmana, l’immens procés de lluita de classes que recorre França va ser mereixedor d’un article de 553 paraules, poc menys que un cable de premsa. I el que ens trobem en aquest article és únicament l’assenyalament del que es consideren els “límits” del moviment, que evidentment els té, però ni una sola paraula respecte a les seves potencialitats.

En comptes de fer una anàlisi concreta del procés, l’editorial de Gedar reprodueix una sèrie de fórmules generals sobre els límits de la socialdemocràcia i el rol dels sindicats en la societat capitalista, de les quals no es desprèn, segons els autors, més tasca que difondre la idea del socialisme. Una posició abstracta i abstencionista davant un dels processos més avançats de lluita de la classe treballadora en l’actualitat. Dit d’una altra manera, una concepció idealista de la lluita de classes que sembla eludir ni més ni menys que el moment de la lluita, anhelant el desenvolupament d’una consciència socialista en un futur indeterminat a partir de la propaganda sense establir una relació dialèctica entre aquest moment i els combats actuals. Vegem per què diem això.


Què està passant a França?

“El marxisme és sobretot un mètode d’anàlisi, no de l’anàlisi de textos sinó de les relacions socials”, escriu Trotsky en el seu notable Resultados y perspectivas de 1905. No és un compendi de fórmules abstractes per aplicar a tot temps i lloc, sinó un mètode que ens permet fer un anàlisi concret de les situacions concretes. Per això, repassem breument els esdeveniments de la lluita de classes a França.

Llegint l’editorial de Gedar, un lector desprevingut podria concloure que el que allà ocorre no és més que una sèrie de vagues “econòmiques” controlades per sindicats burocràtics i partits socialdemòcrates que, no obstant això, a l’haver menys marge perquè l’Estat atorgui concessions econòmiques per les tendències a la recessió, no tenen cap sortida. Pot aquesta definició donar compte del procés profund que s’està desenvolupant a l’altre costat dels Pirineus? De cap manera.

La “batalla de les pensions” va arrencar el passat 19 de gener amb una convocatòria conjunta de tots els sindicats francesos a una vaga general contra la reforma de les pensions de Macron. Des de llavors, hi ha hagut 10 jornades de vagues generals, acompanyades de mobilitzacions massives en tot el país (més de 3 milions de manifestants el 7 de març), des de les grans ciutats fins a les més petites. La profunditat i extensió del moviment ha mostrat des del començament que aquesta lluita actua com un catalitzador de múltiples malestars que fa pocs anys havia esclatat amb força a partir del moviment dels Gilets Jaunes (Armilles Grogues). No només el rebuig a l’augment de l’edat de jubilació, també la caiguda del salari davant la inflació, la precarietat, les pèssimes condicions laborals, la degradació de l’educació i la sanitat pública que es va aguditzar en la pandèmia, la pauperització de sectors de les classes mitjanes, la guerra i el militarisme, els discursos reaccionaris de l’extrema dreta contra migrants, dones i dissidències, la violència policial, entre altres qüestions molt sentides per amplis sectors de la classe obrera i les seves capes més precàries, migrants, dones i joves.

No obstant això, fins fa unes setmanes, les vagues es mantenien en els marcs del que podem definir com a “vagues massives, però passives”. És a dir, el profund rebuig obrer i popular a la reforma no havia donat lloc a processos d’autoorganització des de baix i les burocràcies sindicals imposaven sense major resistència la seva empremta “passivitzadora” al moviment perquè aquest no se sortís de control. En un article d’anàlisi, el nostre company Juan Chingo de la nostra organització germana a França, Révolution Permanente, el va denominar com a “moment Berguer” de la lluita, en referència al dirigent de la CFDT, la central sindical francesa més conciliadora, que juntament amb FO, CGT i d’altres sindicats es troben liderant les convocatòries.

És a dir, la burocràcia mantenia convocatòries a jornades de vagues aïllades, sense que tinguessin continuïtat en un veritable pla de lluita, necessari per derrotar Macron. La seva intenció era -i continua sent- evitar que la mobilització obrera es radicalitzés i s’articulés social i políticament com una força que pogués posar en qüestió el poder capitalista. Com van assenyalar diversos analistes, es buscava evitar la "Giletjaunització" del moviment i la seva radicalització. Per això, les burocràcies sindicals van restringir el programa a l’únic punt de rebuig a aquesta reforma de les pensions, buscant una negociació amb el Govern. Per a l’esquerra reformista francesa, com l’agrupada a Nupes al voltant de la figura de Mélenchon i els aparells sindicals burocràtics, es tractava de mantenir el conflicte com una lluita de pressió sobre el Govern i l’Assemblea Nacional, per això es negaven a avançar cap a la vaga reconductible o vaga general activa.

Els companys i companyes del GKS assenyalen correctament el rol “passivitzador” que juguen les burocràcies sindicals en el capitalisme. Això no és una novetat, sinó un fenomen que el marxisme revolucionari ve assenyalant fa més d’un segle. Per part nostra, hem desenvolupat nombroses elaboracions teòriques sobre la qüestió, partint de les millors aportacions del marxisme revolucionari en el segle XX que mantenen enorme vigència. [2] Reprenem en aquest sentit les elaboracions de la Tercera Internacional en els seus IV primers congressos, abans de la degeneració estalinista, juntament amb les elaboracions de Lleó Trotsky en els anys 30 [3] analitzant el salt en la estatització de les organitzacions sindicals i el paper de les burocràcies sindicals com a “policies del capital” en el si del moviment obrer, o les d’Antonio Gramsci, sobre l’“Estat integral” [4].

Les burocràcies sindicals són els principals agents del capital en les organitzacions obreres, garants de la fragmentació i divisió en les files de la classe obrera i de la separació entre la classe obrera i altres sectors oprimits, buscant limitar les lluites al terreny econòmic i corporatiu. El problema no és aquesta definició, que segurament compartim, sinó que d’ella s’extregui la conclusió que no és necessari intervenir en les lluites de masses convocades per reivindicacions econòmiques, fins i tot aquelles que han estat convocades per sindicats burocràtics. Per contra, del que es tracta és de com intervenir amb un programa per intentar derrotar la política de les burocràcies, desplegar tàctiques de front únic obrer que permetin desemmascarar el seu rol conciliador, formant fraccions revolucionàries en els sindicats per desenvolupar l’autoorganització i impulsar una política d’independència de classe. Reprendrem això més endavant.

Tornant a la lluita de classes a França, els companys i companyes del GKS semblen haver vist una foto a partir de la qual defineixen el moviment -dos mesos després del seu inici i quan aquest s’ha radicalitzat enormement-, com si es tracta d’una sèrie de “vagues econòmiques” sense cap contingut polític. No sols no miren la pel·lícula -el moviment en el seu desenvolupament- sinó que no tenen en compte els elements de radicalització, els sectors avançats, les potencialitats latents, els canvis i les tendències contradictòries en el propi desenvolupament de lluita de classes. Tot sembla limitar-se a un esquema previ on, si les lluites són encapçalades pels sindicats burocràtics, es tracta de lluites econòmiques, i, per tant, són per la seva pròpia naturalesa parcial i limitada. Una posició contemplativa, que només percep els “limitis” en la realitat, però no les seves potencialitats.

Els nostres companys i companyes de Révolution Permanente a França, que venen jugant un paper destacat en el combat per desenvolupar el moviment en un sentit revolucionari, en canvi, plantejen des del començament una posició que combinava una enèrgica denúncia a les burocràcies sindicals i el seu rol “passivitzador”, amb la lluita per una estratègia perquè el conflicte pugui guanyar. És a dir, combatre des de dins del moviment per una política per superar a les burocràcies sindicals, partint de la pròpia experiència de la classe treballadora en la lluita. En aquest sentit, van defensar la necessitat d’ampliar el plec de reivindicacions, incorporar la lluita per una jubilació als 60 anys (o 55 per als treballs insalubres), l’augment de salaris contra la inflació, la lluita contra la precarietat en la joventut i pel repartiment de les hores de treball entre ocupats i aturats, entre altres. D’aquesta manera, es podrien agrupar el conjunt de demandes, malestars i reivindicacions de sectors obrers, precaris i populars en una mateixa lluita, multiplicant les forces en disposició per a aquest combat. Davant el 8M, van plantejar la necessitat d’unir la lluita del moviment de dones a la lluita de la classe treballadora contra Macron. I en les mobilitzacions contra la llei d’estrangeria racista, van defensar la unitat de la lluita antiracista amb la de la classe treballadora, de la qual els sectors més explotats són migrants i racialitzats. Al mateix temps, van fer una crida a desenvolupar àmpliament l’autoorganització, impulsant assemblees de base en els centres de treball i estudi i buscant concretar la coordinació dels sectors més combatius en assemblees interprofessionals, perquè la classe obrera pugui prendre la lluita en les seves pròpies mans, construint així una veritable vaga general activa contra el govern de Macron. És a dir, unir “per baix” el que les burocràcies divideixen “per dalt”, perquè la lluita i el moviment avanci i s’elevi al terreny polític.

No ens podem estendre aquí a cada moment del conflicte durant aquests dos mesos. Per als qui estiguin interessats a conèixer més, recomanem llegir les desenes d’articles publicats en múltiples idiomes en la nostra xarxa internacional a Esquerra Diari. No obstant això, és clau assenyalar que des del passat 16 de març, s’ha produït un punt d’inflexió en la lluita. El que els nostres camarades de França han definit l’obertura d’un “moment prerevolucionari” que pot canviar la relació de forces entre les classes a França.

Des de llavors hi ha hagut un salt en la radicalització del moviment, vagues “salvatges” i dures convocades per la base en sectors com els de recol·lectors de residus, refiners, i ferroviaris, manifestacions espontànies totes les nits en desenes de ciutats, centenars d’ocupacions d’universitats i escoles, donant lloc a una jornada històrica el passat 23 de març. Com assenyala Paul Morao de RP: “Es fa així realitat un escenari negre per al govern: lluny de desenvolupar-se al marge del moviment de masses, com alguns analistes volen fer creure de forma interessada, la radicalitat i l’espontaneïtat es desenvolupen en el cor de la mobilització, els treballadors i la joventut, a partir de la seva experiència amb la política de la intersindical i com a reacció a un poder autoritari, del que el seu 49.3 semblava ser la major provocació”.


Vagues de protesta i vagues combatives: què fer?

En la seva polèmica amb Kautsky sobre la vaga general, el partit i els sindicats, Rosa Luxemburg establia una diferència entre les vagues de “protesta” i les vagues “combatives”. En el cas de les primeres, es tractava d’accions pacífiques, controlades pels sindicats des de dalt per exigir qüestions parcials al govern [5]. Mentre que les vagues “de lluita” o “vagues combatives” podien incloure a les vagues de protesta com un moment parcial, però es combinaven amb la radicalització de sectors de masses. En aquesta polèmica, Luxemburg destacava que l’acció del partit era fonamental per impulsar aquesta radicalitat i donar una orientació política. És a dir, no es tractava d’esperar passivament a que les “vagues de protesta” es transformessin en “vagues combatives”, sinó que el més important era com actuar per impulsar aquesta perspectiva, agitant prèviament la necessitat de la vaga general, impulsant la mobilització i combatent a la burocràcia en el propi transcurs de la lluita.

Salvant les importants diferències històriques, aquest debat ens permet reflexionar sobre la lluita de classes en l’actualitat i el paper dels corrents revolucionaris. Les burocràcies sindicals franceses han actuat en tot moment per mantenir el moviment en l’estadi d’una protesta parcial, amb “vagues massives però passives”. Si això no canviava, la lluita tenia garantida la derrota [6].

Enfront d’aquest panorama, què tocava fer? Qui no assenyalés els límits del moviment, només podia adaptar-se a les burocràcies, a la lluita tal qual era. Com a contracara, qui només apuntés les limitacions del moviment, plantejaria que, com eren vagues convocades per la burocràcia, no tenien massa importància. Atès que la lluita no era tal qual ens agradaria que fos, només quedava difondre de manera abstracta la idea del socialisme. A grans trets, un sector de l’esquerra francesa va prendre la primera posició, assumint de manera acrítica l’orientació de les burocràcies sindicals, sense sortir-se del seu “cronograma”, sense qüestionar el seu programa restringit i els seus mètodes. Un altre sector, identificat amb l’autonomisme universitari, va mantenir una orientació sectària amb la lluita obrera. Sostenien que, com el moviment estava dirigit per les burocràcies sindicals es tractava d’un “no moviment”. Proposaven accions separades en les universitats i altres activitats “alternatives”. Una política que tampoc combatia a les burocràcies, sinó que, en tot cas, els deixava el camp lliure.

No obstant això, era possible una tercera posició. Els nostres companys i companyes de Révolution Permanente estan intervenint amb una política activa per desenvolupar el moviment, combatre a les burocràcies sindicals i generalitzar la vaga com una vaga general política contra Macron. Això no és un discurs, sinó una batalla concreta, intervenint en les mobilitzacions, en les assemblees, en les ocupacions i en els piquets, posant tot l’esforç a agrupar els sectors més combatius de la classe obrera i la joventut, aquells que veien la necessitat de generalitzar la lluita per mitjà d’una vaga general reconductible contra el govern. Això va permetre, en les últimes setmanes, donar forma a la “Xarxa per la vaga general” amb desenes de dirigents sindicals combatius entre els ferroviaris, recol·lectors de residus, docents, i joves precaris, al costat d’intel·lectuals d’esquerra com Frederic Lordon o l’actriu Adele Haenel i estudiants universitaris i secundaris. El passat 24 de març, la Xarxa per la vaga general va realitzar una acció clau de solidaritat contra el desallotjament de la refineria més important de França, a Normandia, que està paralitzada pels seus treballadors en vaga, viatjant centenars de companys des de París i altres regions fins al piquet amenaçat per la repressió i les requisicions. Aquest exemple és significatiu no sols per ser una mostra de solidaritat obrera i militant, sinó perquè aquest sector representa una “posició estratègica” del moviment obrer francès, que en paralitzar-se pels seus treballadors genera desproveïment de combustible i un efecte en cadena sobre el conjunt de l’economia. Aquest sector de treballadors de les refineries és justament un dels més ferms en la lluita contra Macron i la lluita per una vaga reconductible.

És a dir, es tracta de buscar establir un pont entre les lluites actuals, considerant les seves limitacions i les seves potencialitats, entre les demandes actuals i la consciència actual, amb una perspectiva d’una major radicalitat, d’una lluita generalitzada contra el govern i contra el capitalisme. I això no pot fer-se des d’una posició contemplativa. És un combat acarnissat contra les burocràcies sindicals i polítiques. Perquè, com diu Juan Chingo, “el principal obstacle perquè el “moment” pre revolucionari es transformi en una situació obertament prerevolucionària, o més fins i tot revolucionària, és la direcció conservadora i institucional del moviment obrer”.

En aquest moment, aquest combat continua amb la proposta d’organitzar “comitès d’acció” per la vaga general en tots els llocs de treball i estudi, sumant altres reivindicacions a la vaga. Els comitès d’acció són una eina formidable per organitzar a les masses en lluita, unificant als sectors estratègics que estan en vaga amb els sectors més precaris, als ocupats amb els aturats, als treballadors, amb els estudiants i la joventut oprimida. Dit d’una altra manera, són la via per unificar la lluita defensiva de les masses treballadores, augmentant la consciència de les masses en la seva pròpia força per passar a l’ofensiva contra Macron i l’Estat capitalista.


Sindicats, reforma i revolució en l’era imperialista

Reprenguem la pregunta, què fer davant un moviment com el de França? La mateixa pregunta ens podem fer front l’onada de vagues que recorre el Regne Unit, Grècia o Alemanya, més fins i tot en el marc de la guerra d’Ucraïna i les creixents tensions interimperialistes [7] Els companys i companyes del GKS assenyalen que no hi ha “marges per a la millora de les condicions econòmiques, ja que la socialdemocràcia i els seus sindicats tenen uns límits cada vegada més evidents per acordar el preu de venda de la força de treball de la classe obrera”.

Podem coincidir amb aquesta definició general, però és parcial. Que el capitalisme en la seva etapa de declinació imperialista deixa cada vegada menys marges per a “reformes” i “millores econòmiques” és una definició elemental per al marxisme revolucionari des dels seus orígens contra totes les il·lusions del reformisme, però insuficientment determinada. Les condicions excepcionals que van fer possible un “Estat de benestar” [8], restringit a alguns països, i durant un període molt delimitat de temps, van mostrar les seves enormes limitacions a fins dels anys 70, amb el salt en la crisi d’acumulació capitalista. El període de la restauració neoliberal no va resoldre aquesta crisi d’acumulació, sinó que, per mitjà de diversos mecanismes, va aconseguir tan sols eludir per un període i postergar cap endavant la crisi. Aquesta es va reobrir amb noves i més importants característiques en 2008. Des de llavors, i més encara amb el retorn de la guerra a territori europeu, estem presenciant l’obertura d’una nova etapa que, des del nostre punt de vista, actualitza les condicions de l’època de guerres, crisis i revolucions ja definida per Lenin i el marxisme revolucionari al començament del segle XX, encara que amb els trets propis del capitalisme del segle XXI [9].

Ara bé, quines implicacions té això per a la lluita de classes a França en l’actualitat? Pensar que, com el capitalisme no deixa “marges per a la millora de les condicions econòmiques”, no té major importància intervenir en les lluites convocades pels sindicats seria un error totalment sectari que ens allunya de la lluita de classes real. Però, participar d’aquestes lluites només per “difondre la idea del socialisme”, en abstracte, també seria un error.

L’editorial de Gedar planteja que “les lluites econòmiques han d’integrar-se en una lluita política més àmplia; les millores de les condicions de vida del proletariat han de conduir al desenvolupament del poder obrer.” I assenyala que “el proletariat només arribarà a aconseguir la pau quan no tingui una oposició real; mentrestant, el nostre quefer es basa a difondre la lluita a favor del socialisme” [destacat nostre]. Llavors, com fem, perquè les vagues adquireixin un caràcter polític? Fent propaganda socialista en petits cercles sense combatre en la lluita mateixa per una estratègia revolucionària? Molt temem que aquesta sigui l’actitud del GKS.

Les companyes assenyalen que les lluites parcials estan condemnades a la derrota perquè no hi ha sortida progressiva en els límits del capital i la relació salarial. Això òbviament és cert en un pla històric general. Però això no vol dir que no es puguin conquistar triomfs importants en múltiples vagues parcials i més encara mitjançant vagues generals, frenar plans d’ajust, o fins i tot fer caure a governs pels mètodes de la lluita de classes. I si aquestes lluites guanyen o perden, no és igual. Al contrari, són decisives. Perquè és en aquest terreny en el qual la consciència es desenvolupa (no gradualment, sinó a salts) i de la qual cosa depèn la possibilitat que la relació de forces entre les classes canviï radicalment, que s’obrin situacions prerevolucionàries i fins i tot revolucionàries. Però també les derrotes poden fer avançar la consciència de sectors de la classe treballadora, a condició que s’hagi combatut amb decisió. Si la derrota es produeix sense combat no pot deixar lliçons revolucionàries, només desmoralització.

L’època imperialista està marcada per les crisis capitalistes, les guerres i (el retorn de) la lluita revolucionària, la qual cosa implica que els canvis bruscos estan a l’ordre del dia. Per això, pensar la realitat des de rígids esquemes preestablerts, on a un llarg moment marcat per la “derrota” (el període actual, segons sembla, per al GKS) li segueix una fase d’“acumulació de forces i consciència socialista” per fora de la intervenció en la lluita de classes real, perquè en un futur indeterminat aquesta força acumulada gradualment permeti una bolcada socialista que derroti a l’estat capitalista, no sols és una concepció sectària, sinó que és una ficció.


Lluita de classes, lluita d’estratègies i partit revolucionari

La lluita de classes a França encara no ha donat el seu veredicte. Amb els límits de ser una organització jove i amb forces dinàmiques, però encara limitades, els nostres camarades de Révolution Permanente estan lluitant perquè es desenvolupi una perspectiva d’hegemonia obrera que unifiqui les files de la classe treballadora perquè el moviment triomfi i derroti al govern capitalista. Com sabem, els aparells de les burocràcies reformistes juguen el paper contrari. Aquest és un combat obert.

Lluny de qualsevol automatisme o fatalisme, l’acció o inacció de les forces polítiques existents, és part determinant de l’evolució de les situacions i la relació de forces. I en aquest mateix sentit és determinant l’existència o no d’una força revolucionària i com actuï (o no) en la mesura de les seves forces. Per això, fins i tot si hi ha explosions extraordinàries d’espontaneïtat i lluita de classes, les derrotes o la passivitat no sorgeixen del no-res: hi ha molts actors que contribueixen de diferents formes a construir-la per acció o inacció. Després de les derrotes, els reformistes sempre ofereixen la mateixa explicació: que “les masses no van lluitar”, que “no van resistir”, que “no va donar la relació de forces”, i coses per l’estil. Però les situacions no es formen només a través de l’acció de les masses, sinó també a través de la lluita de programes i estratègies, de l’acció dels seus partits i direccions, que a mesura que les situacions siguin més agudes són cada vegada més determinants. I en els moments crítics, decisives.

Si la lluita de França és derrotada o desviada d’alguna manera, els companys del GKS podran dir que això era l’esperable perquè la lluita econòmica liderada per la socialdemocràcia porta a un atzucac. Sense ànim d’ofendre, fins i tot un rellotge trencat dona l’hora correcta dues vegades al dia. El problema estratègic és quina perspectiva alternativa es planteja en el combat mateix perquè la lluita no acabi en un atzucac o, com diria el nostre company Matías Maiello, perquè no es continuï reproduint aquesta espècie d’ecosistema de reproducció de règims burgesos en crisis en els quals els corrents reformistes o els “populismes d’esquerra” oficien de vàlvula de fuita per a un capitalisme cada vegada més impossibilitat de consolidar noves hegemonies. [10] Al mateix temps, la lluita política i programàtica contra les burocràcies en el terreny de la lluita mateixa és justament una clau perquè sectors avançats de la classe obrera i la joventut facin l’experiència amb les direccions reformistes i treguin conclusions que els acostin a les idees socialistes i revolucionàries.

Tornem a la pregunta inicial: quina és la tàctica i l’estratègia perquè avanci la lluita de classes actual cap a una perspectiva política contra el capital? Si la clau passa per enfortir una organització revolucionària i socialista, llavors, com ho fem? En el cas de França, pensem que la clau passa per intervenir de manera decidida en el procés real de la lluita de classes. Lluitar per una política d’independència de classe en lluita política contra les burocràcies, el govern i els capitalistes, apostant pel desenvolupament de l’autoorganització i en perspectiva una estratègia soviètica [11]

El nostre corrent internacional es caracteritza per la jerarquia que li donem a la lluita ideològica, a la propaganda socialista, a l’elaboració teòrica i l’actualització de la crítica marxista per pensar els desafiaments del segle XXI. Per això en els diferents països on intervenim impulsem revistes teòriques, xerrades i seminaris de marxisme, campus virtuals, editorials militants, etc. El debat d’idees és un dels fronts fonamentals del combat. Però la propaganda socialista no és suficient per avançar en la construcció d’un partit revolucionari socialista [12] La realitat de la teoria revolucionària ha de ser demostrada i posada a prova en l’experiència pràctica.

A França, Révolution Permanente compta amb una força material de centenars de treballadors en centres de treball com entre els ferroviaris, treballadors de l’energia i docents, al costat d’una dinàmica corrent de joves en les universitats i instituts. Un corrent que encara és petita respecte del que es necessita a França -un partit revolucionari de la classe obrera-, però que està emergint amb molta força. Aquesta dinàmica no és fortuïta, és el resultat de combinar la defensa intransigent d’un programa d’independència de classe i una estratègia revolucionària contra el neo reformisme de Mélenchon (i el seguidisme al mateix de l’NPA), adjunta a una intervenció decidida en la lluita de classes de tot el període anterior.

És justament al calor de combats com els que travessen França en l’última dècada i especialment com l’actual que es forgen les direccions revolucionàries. En aquest cas, el que es juga és la possibilitat que pugui emergir una forta organització obrera revolucionària i socialista a França. Tota posició sectària i contemplativa enfront d’aquesta situació res té a veure amb la lluita pel socialisme. Com deia Trotsky enfront d’un moviment més avançat que l’actual, com va ser la vaga amb ocupació de fàbriques de 1936: “L’organització que no trobi suport en el moviment de vagues actual, que no sàpiga lligar-se estretament als obrers en lluita, és indigna del nom d’organització revolucionària”. Aquest esperit és el que guia l’acció dels nostres camarades de Révolution Permanente a França i de tots els que orgullosament lluitem al costat d’ells per la revolució obrera i el socialisme des del nostre corrent internacional.

Esperem que aquesta contribució polèmica sigui una aportació per aprofundir en un debat estratègic que és tan urgent com necessari per reconstruir l’esquerra revolucionària i socialista a l’Estat espanyol i la resta del món.


Notes

[1] Reconeixem que és limitat, òbviament, establir una polèmica sobre un procés tan profund sobre la base d’un article tan breu com aquest, però no hem trobat cap altra anàlisi sobre França per part del GKS fins ara, dos mesos després de l’inici de les mobilitzacions.

[2] Per aprofundir en aquests elements pot consultar-se Esteban Rivera, “Sindicatos, autoorganización y política revolucionaria” o Juan Dal Maso, “Trotsky: marxismo y sindicatos”, entre altres.

[3] Veure Lleó Trotsky, Los sindicatos i las tareas de los revolucionarios, Ediciones IPS.

[4] Sobre les elaboracions d’Antonio Gramsci, recomanem la lectura dels treballs del nostre company Juan Dal Maso, El marxismo de Gramsci y Hegemonia y lucha de clases: tres assajos sobre Trotsky, Gramsci i el marxisme, tots dos d’Edicions IPS, així com els articles “Trotsky y Gramsci: debates d’estrategia sobre la revolución en ‘occidente’” i “Trotsky, Gramsci y la emergencia de la clase trabajadora como sujecto hegemónico”, d’Emilio Albamonte i Matías Maiello, entre altres múltiples treballs publicats en la Xarxa internacional La Izquierda Diario.

[5] Josefina L. Martínez, "Rosa Luxemburg, la fuerza de las ideas revolucionarias", Contrapunto, 13/01/2019, disponible a: https://www.izquierdadiario.es/rosa-luxemburgo-la-fuerza-de-las-ideas-revolucionarias

[6] Fins aquí, podem trobar similituds amb l’accionar de les burocràcies sindicals a tot el planeta, la qual cosa confirma el caràcter profundament conciliador d’aquestes i el seu paper de garants de l’ordre capitalista existent. A l’Estat espanyol, no es convoca a una vaga general des de fa una dècada. En el cas de la burocràcia sindical francesa, es van posar al capdavant de la lluita, només perquè van percebre que el malestar era molt profund, que hi havia molta ràbia per baix. Així, van intentar controlar millor el moviment, per evitar que s’anés més enllà.

[7] Per a una reflexió sobre les vagues actuals i la lluita contra el militarisme imperialista, recomanem l’article "Torna la lluita de classes a Europa a un any de la guerra d’Ucraïna" de Santiago Lupe.

[8] Valgui dir que no es pot entendre l’anomenat “boom” de la postguerra, sense considerar condicions com la destrucció massiva de forces productives en la Segona guerra mundial. Tampoc es pot explicar aquest període de relativa estabilitat capitalista en el centre imperialista sense tenir en compte la importància dels pactes de Yalta i Postdam entre les potències imperialistes i la burocràcia estalinista que van permetre derrotar i desviar els processos revolucionaris en els centres capitalistes més importants, i relegar-la a la perifèria on no podien evitar-la.

[9] Per a una anàlisi de la dinàmica de la nova etapa internacional recomanem llegir l’article de Matías Maiello i Emilio Albamonte, "Más allá de la ’Restauración burgesa’: 15 tesis sobre la nueva etapa internacional en contrapunto con Maurizio Lazzarato".

[10] Per aprofundir sobre aquest concepte recomanem el llibre "De la movilización a la revolución" de Matías Maiello, recentment publicat per la nostra editorial. En aquest treball, l’autor s’endinsa en una sèrie de contrapunts amb les elaboracions d’Ernesto Laclau sobre l’articulació populista i la idea que l’ampliació del camp de l’hegemonia depèn de la pèrdua del caràcter de classe de les demandes, així com els intents de reconstruir una “socialdemocràcia dels orígens” d’autors com Eric Blanc, Bhaskar Sunkara o Vivek Chibber. A partir d’una revaloració del pensament estratègic, Matías Maiello recupera la noció de “programa transicional” sistematitzada per Lleó Trotsky i revisita els debats que, entorn d’aquestes problemàtiques, han travessat al marxisme des dels seus orígens, per repensar la perspectiva socialista avui.

[11] Per a un major desenvolupament sobre la qüestió estratègica en el marxisme revolucionari recomanem llegir el llibre “Estrategia socialista y Arte Militar”, d’Emilio Albamonte i Matías Maiello, publicat per la nostra editorial, Edicions IPS (2017).

[12] Per aprofundir sobre el caràcter estratègic de la construcció d’un partit revolucionari, recomanem l’article "Partit, estratègia revolucionària i perspectiva socialista en el segle XXI" de Diego Lotito.