Els efectes de la guerra i les sancions a Ucraïna, juntament amb una despesa militar extraordinària, són la raó de fons d’aquesta pujada de preus que amenaça les condicions de vida de milions en tot el planeta. Al mateix temps els capitalistes apareixen convençuts, no sols de continuar la guerra, sinó de fer-la pagar a la classe treballadora, utilitzant-la com a justificació per a apujar els preus mentre els salaris es queden enrere.

Ja en tota Europa hi ha un degoteig de vagues per augments salarials o condicions laborals que es produeixen com a resposta a una alta inflació, des del correu al petroli o els transports, des del Regne Unit a Alemanya o Itàlia. Tal vegada la història de la classe treballadora en lluita té alguna cosa per recordar-nos.

En 1918 arrencava una onada de vagues de dones en més de 30 ciutats de l’Estat espanyol contra la carestia de la vida, enfrontant el fred, la fam i la repressió. Aquest hivern va buidar els rebostos de les famílies obreres i va omplir els carrers de dones en lluita contra l’alça dels preus del menjar i el carbó.

Segons avança la guerra, es multipliquen per tot arreu protestes i vagues encapçalades per dones: en 1915 a Berlín, una gran manifestació contra la guerra, i a Glasgow, una vaga de lloguers, en 1916 en tota França, el saqueig a magatzems i dipòsits de carbó, i a Àustria protestes contra la guerra, en 1917 a París, la vaga contra la guerra, amb costureres i municioneres al capdavant, entre altres mobilitzacions, o en 1918 en tota Àustria, Suïssa o Alemanya esclaten vagues contra la fam que paralitzen centenars de fàbriques. Aquest tipus de vagues arriben fins a Xile o el Japó.

Ja no sols es tracta de les obreres de Barcelona, Màlaga o Alacant barallant per controlar els preus. La guerra i la inflació colpegen a la classe treballadora de tot el món.

Coincidència 1: l’energia, una altra vegada un terreny de lluita de classes

La baralla pel carbó no era per a menys, ja que es tractava d’un dels hiverns més durs del segle XX i en l’Estat espanyol el seu preu s’havia triplicat en cinc anys, pels efectes de la guerra, però també per l’especulació capitalista. Els distribuïdors van rebre el nom d’"acaparadors" i a través de la lluita de milers d’obreres, un acaparador es va convertir en un objectiu a expropiar.

No fa falta alarmar-se, avui dia les elèctriques mai ens farien una cosa així. Solament el cost interanual de la factura combinada d’electricitat i llum al Regne Unit passaria de 1400 lliures l’octubre de 2021 (després d’una pujada durant la pandèmia) a un càlcul de 3358 lliures (4000 euros) l’octubre de 2022. Per això hi ha una campanya per proposar deixar de pagar les factures massivament.

S’esperen pujades similars en tota Europa, donant escenaris en els quals milions de persones s’enfrontin a l’hivern sense poder pagar la llum o el gas, amb una inflació desbocada que es menja el salari. També a Alemanya el govern va anunciar pujades a partir de l’1 d’octubre amb un cost addicional de fins a 1.000 euros més a l’any en la factura per cada llar mitjana. En l’Estat espanyol ja s’han viscut pics de quintuplicació de la factura respecte a l’any anterior en l’hivern de 2021-2022.

Per això és necessari lluitar per la nacionalització sense indemnització de les grans companyies elèctriques i de serveis públics, sota control, administració i gestió de treballadors i control dels usuaris populars. D’aquesta manera es podria accedir a tarifes baixes o gratuïtes per als qui no poden pagar-les.

Coincidència 2: omplir el carro i controlar els preus

Entre 1913 i 1918, també el preu dels aliments gairebé s’havia doblat de mitjana. La raó era l’especulació amb ells per part d’allò més selecte de la burgesia espanyola. A més, l’enviament i l’ocultació de productes per a l’exportació, més rendible en guerra, especialment agroalimentària, tèxtil i del carbó, provoca el desproveïment. A causa de la Primera Guerra Mundial, podien exportar-los a preus elevadíssims, creant immenses fortunes. Les 55 principals empreses espanyoles van guanyar 61.500 milions en 2021, un 88,4% més que abans de la COVID i en 2022 els seus beneficis continuen augmentant.

El resultat d’aquestes mesures va ser la inflació i la pèrdua del salari real, ja que en cinc anys els preus havien augmentat un 113%, enfront d’un augment del 25% del salari. En 2022, mentre els preus continuen pujant i l’IPC supera el 10%, els salaris a penes han augmentat un 2,45%.

Ja llavors les realitzaven tota mena de maniobres per a justificar que no poden apujar els salaris o per a augmentar els seus preus. Per això, cal exigir que els seus balanços comptables siguin públics. Per a impedir l’especulació sobre els preus que fan grups empresarials com els grans supermercats i empreses alimentoses, l’hostaleria o l’habitatge, és necessari imposar el control de preus mitjançant comitès de treballadors i consumidors sobre totes les cadenes de productes essencials, des de la producció, distribució fins a la venda en grans superfícies.

Lluites com aquestes ens serveixen per a pensar en el segle XXI com barallar pel control de preus mitjançant comitès de treballadors i consumidors sobre totes les cadenes de productes essencials, des de la producció, distribució fins a la venda en grans superfícies.

Coincidència 3: a baix les armes, a dalt els salaris

Un lema que va recórrer nombroses manifestacions obreres a Itàlia en 2022 va ser "A baix les armes, a dalt els salaris!". Contra la maquinària de guerra i les conseqüències que paguen les classes obreres de tot el món.

Perquè la inflació no es mengi el salari és necessari estendre la baralla per clàusules de revisió salarial automàtiques i mensuals en tots els convenis i contractes per fora de conveni d’acord amb l’augment de l’IPC, amb pujada d’emergència de salaris i pensions. Una altra mesura per a treballar menys i treballar tots seria reduir la jornada a 6 hores diàries amb cinc dies laborals a la setmana, és a dir trenta hores setmanals, sense reducció salarial i amb un salari mínim de 1500 euros.

Europa: guerra, inflació i vagues obreres
Tornant a 1918, mentre fins i tot els països que no estan en guerra vivien una inflació galopant, en la resta d’Europa, la Primera Guerra Mundial és una carnisseria per a la classe obrera des de 1914. Milions d’obrers són enviats al capdavant a matar-se entre si i milions de dones ocupen els llocs que van deixar, fent interminables jornades, però cobrant la meitat del salari. Elles també aixecaran vagues i protestes contra la guerra i la inflació, per drets polítics per a les dones o millores salarials en tota Europa.

Les organitzacions obreres han de posar-se al capdavant d’enfrontar la maquinària de guerra i impulsar una mobilització independent contra els plans de rearmament, els enviaments d’armes i de tropes a missions a l’estranger, la guerra econòmica de les sancions i les reaccionàries polítiques d’estrangeria.

Coincidència 4: un front únic contra la inflació i la guerra

Aquesta història de dones organitzades, que en 1918 decidien les seves demandes en mítings i assemblees, organitzaven assalts i repartiments, impulsaven vagues de milers de persones, enfrontaven a la policia o tractaven d’imposar el control de preus, ha estat poc estudiada i coneguda. No obstant això, suposa un punt de reflexió sobre l’augment del preu dels lloguers, l’electricitat o els productes bàsics mentre la inflació es menja els salaris, precaritzats per successives reformes laborals, però també sobre la necessitat de combatre al capitalisme i el patriarcat per a construir un feminisme combatiu, de classe i militant.

Abans de 1918 aquest tipus de protestes ja existien, però eren habitualment sostingudes per dones sense comptar amb les organitzacions obreres, ja que no s’havien desenvolupat tant i a més el rol d’administradora de la llar requeia sobre la treballadora i els sindicats se centraven en el paper de proveïdor de salari assignat al treballador. No en va comptaven amb molta més afiliació masculina. Quan les treballadores barallaven contra la fam o el fred a les seves cases sense poder disposar de la força sindical organitzada perdien gran part de les seves eines per a combatre. Quan imposaven als treballadors organitzats sortir a barallar per "l’assignat a les dones" aquesta unitat feia tremolar als capitalistes i eren més freqüents les victòries.

Empènyer a la convocatòria de mobilitzacions als principals sindicats va ser determinant: o si imposava la feblesa de no comptar amb les organitzacions obreres més grans, o la baralla suposava un revulsiu perquè aquestes organitzacions integressin les seves demandes.

D’aquestes vagues neixen múltiples sindicats d’inquilines per la baixada dels lloguers, però també polítiques per a organitzar a les treballadores més precàries. El preu de la llum, els lloguers, la guerra... us sona d’alguna cosa? I si cal enlairar dels seus seients a la burocràcia sindical perquè convoqui mobilitzacions massives per a parar la maquinària de guerra i que la crisi la paguin els capitalistes?

Cal posar en marxa una gran campanya en tot l’Estat que incorpori al conjunt de la classe treballadora a aquesta lluita. De cara a aquesta tasca té una important responsabilitat l’esquerra sindical, però també és necessari cridar a les bases de CCOO i UGT que volen lluitar perquè pugui tirar endavant.

Només la lluita independent de la classe treballadora en tots els països, contra els nostres respectius governs, podrà detenir aquesta escalada militarista que promet una degradació històrica de les nostres condicions de vida.

Cinc mesures per a enfrontar la inflació i que la crisi la paguin els capitalistes